Ningú sabia on era Carles Puigdemont. L'expresident de la Generalitat de Catalunya havia trencat el guió preestablert i s'havia distanciat de la comitiva de Junts per Catalunya que es traslladava cap al Parlament català amb l'objectiu d'assistir a la sessió d'investidura. Vestit amb un barret de palla i amb l'ajuda d'un cotxe blanc, el dirigent independentista havia aconseguit escapar com si es tractara de l'últim truc del mag Houdini. Havia burlat sense despentinar-se a la policia catalana.
L'operatiu Gàbia havia fracassat i Puigdemont havia retornat sense problemes a la seua residència belga, a Waterloo. «Cal denunciar internacionalment un Estat espanyol que no es comporta de manera democràtica quan permet que jutges del Tribunal Suprem es burlen de lleis que aprova el seu parlament», proclamava en un missatge audiovisual per explicar la seua tornada a l'exili, el qual havia estat interromput per aquella històrica i fugaç incursió a Catalunya. L'excap del Govern català havia acaparat el focus de l'atenció mediàtica, fins i tot a escala internacional.
Encara que la finta policial havia centrat l'atenció per la seua capacitat d'esquivar a les forces de seguretat i donar un míting a escassos metres de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la jornada d'investidura va assenyalar diferents moviments de fons a terres principatines. Catalunya, de fet, canviava de cicle amb l'ascens d'un president socialista. O dit d'una altra manera: es trencava l'hegemonia de quasi tres lustres amb caps d'executiu de signe independentista.
La sessió d'investidura va atorgar pistes sobre el desenvolupament d'una legislatura catalana que estarà condicionada per l'independentisme. Tot i haver perdut la majoria absoluta a la cambra, ERC compta amb les claus enverinades de la legislatura i Junts per Catalunya disposaria de capacitat d'influència en cas d'experimentar un tomb en la seua línia més combativa. De moment, els juntaires opten per ser el principal partit de l'oposició, un fet que pot generar més sinergies a l'aliança parlamentària del PSC, els comuns i els republicans.
El PSC i la centralitat catalana
El nou president de la Generalitat de Catalunya, el socialista Salvador Illa, va sorprendre a la sessió d'investidura. Qui sap si per no alimentar desconfiances amb ERC, però va abandonar el bilingüisme que havia practicat a la campanya electoral i va desenvolupar-se íntegrament en català. Aquest fet no va ser anecdòtic, sinó que podria respondre a una reubicació arran de la percepció al món independentista que Illa és el president socialista «menys catalanista». «És molt diferent de Pasqual Maragall i José Montilla», és la cosmovisió que s'hi té als cercles sobiranistes catalans.
L'acord amb els republicans, el qual busca mantenir els consensos de país enfront del temor a un canvi en les polítiques de compromís amb la llengua i les estructures d'autogovern catalanes, atresora la virtut de recol·locar Illa cap a posicions més catalanistes. És cert que dintre del seu entorn hi ha persones que van tenir vincles amb Societat Civil Catalana, però la seua recerca de la centralitat ha permès que s'aprope a antics membres de la galàxia postconvergent i pròxims a ERC.
A un govern dominat per persones amb un paper important en els darrers temps al PSC i d'altres amb un perfil tècnic a dintre de l'estructura dels socialistes catalans, Illa ha fitxat Miquel Sàmper com a conseller d'Empresa, qui va exercir de responsable d'Interior durant l'etapa de Quim Torra al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Entre els noms més destacats de procedència socialista, està Sílvia Paneque com a consellera de Territori i Acció Climàtica; Alicía Romero com a consellera d'Economia; l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), Núria Parlon, com a consellera d'Interior; Esther Niubó com a responsable de la cartera d'Ensenyament, o Albert Dalmau, un dels homes de confiança de l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, a Presidència.
El líder socialdemòcrata no sols ha fet gestos cap al món postconvergent, sinó que ha incorporat com a consellers a persones que han desenvolupat tasques de govern al gabinet del republicà Pere Aragonès. No debades, ha nomenat Francesc Xavier Vila, antic secretari de Política Lingüística, com a nou conseller de Política Lingüística i Sònia Hernàndez, fins al moment director general de Patrimoni Cultural, com a nova consellera de Cultura. Ramon Espadaler, antic dirigent d'Unió i actualment aliat amb el PSC, exercirà de conseller de Justícia, i un altra persona a l'òrbita d'aquesta família política, Jaume Duch, qui actuava fins al moment de portaveu i encarregat de la comunicació del Parlament europeu, assumirà Acció Exterior.
Amb socis com ara els comuns i els republicans, Illa va mostrar-se com a un dirigent progressista — va etzibar-li a la CUP, que l'havia definit com de «dretes», que ell mai havia investit un president d'aquesta ideologia, per exemple— i va trenar un discurs carregat d'una retòrica contra les desigualtats socials i a favor de l'enfortiment dels serveis públics. Sense el concurs de Junts per Catalunya, el líder del PSC requereix els suports dels comuns i ERC per tirar endavant les seues polítiques governamentals i, en conseqüència, possibilita que transite per un full de ruta més escorat a l'esquerra. Aquestes enteses, de moment, allunyarien les temptacions de buscar aliances, ni que siga de caràcter puntual, amb Junts per Catalunya.
Els socialdemòcrates catalans, tanmateix, lluiten per una certa centralitat política al tauler català. Amb Illa al capdavant, una persona que ha visualitzat un tarannà moderat, el PSC aconseguit una certa imatge i condició de «partit d'ordre». Aquesta percepció —present a diferents cercles empresarials— se sumaria a un tarannà esquerrà i més catalanista empentat pels acords amb els comuns i els republicans. O cosa que és equivalent: conduiria al PSC cap a un posicionament de relativa centralitat en un moment que Junts per Catalunya ha optat per prosseguir a l'oposició i emprendre la línia d'un independentisme combatiu contra l'espanyolisme.
A la campanya electoral, els juntaires van emetre senyals d'exhibició del gen més postconvergent. La reivindicació de l'expresident Artur Mas i, especialment, de l'expresident Jordi Pujol —qui va anunciar que votaria Junts per Catalunya—, així com les reunions a la Catalunya Nord de Puigdemont amb la patronal Foment del Treball, indicava una aposta per la centralitat amb l'objectiu de contrarestar els moviments d'Illa. No debades, el líder del PSC va fotografiar-se amb Miquel Roca poc abans de la celebració dels comicis catalans del 12-M i va assolir el suport dels exconsellers Miquel Sàmper i Santi Vila a la seua candidatura presidencial.
El retorn històric de l'excap del Govern català del seu exili i la investidura d'Illa han canviat el pas. El portaveu de Junts per Catalunya, Albert Batet, va atorgar pistes del comportament —almenys, inicial— del grup polític al qual representa en aquesta legislatura catalana: oposició a Illa agitant l'experiència passada del tripartit d'esquerres, però des d'una òptica d'un independentisme menys procliu als pactes amb altres forces allunyades del sobiranisme. Un posicionament —junt amb futures decisions de la judicatura espanyola com ara sobre l'amnistia—que podria tensar més les relacions entre el Govern espanyol del socialista Pedro Sánchez i Junts per Catalunya com a soci indispensable per al bipartit PSOE-Sumar.
Puigdemont va refermar-ho en el seu missatge des de Waterloo: «El nou paisatge polític sorgit de les eleccions és la nova aliança del tripartit que dona suport al govern d'Illa. Ens pertoca lluitar en aquest context, i no ens podem permetre deixar-ho estar. Cal explicar les raons per les quals volem la independència». La tria de la línia del combat atresora el risc per als juntaires de perdre centralitat. Hi ha dos senyals: la no-afiliació —encara— de Pujol al partit —segons va desvelar Nació Digital— i la crisi oberta als Mossos d'Esquadra.
Les claus enverinades de la legislatura
ERC afronta el nou paisatge polític a Catalunya amb capacitat d'influència tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya. Els republicans atresoren a Madrid un rol determinant perquè sobrevisca l'executiu de Sánchez i ostenten les claus de la legislatura catalana. Sense el suport dels independentistes, Illa no disposa d'una majoria suficient per a desenvolupar la seua acció de govern. A través de Josep Maria Jové, ja van avisar en la sessió d'investidura que estarien vigilants perquè es complira el pacte. De fet, van exhibir una actitud exigent amb el PSC.
La condició de clau de volta de la legislatura, però, és enverinada per als republicans. Qualsevol trencament amb els socialistes catalans que conduiria cap a un avançament electoral podria reduir la representació de la formació independentista i, en conseqüència, deixar de tenir aquest rol influent al Parlament de Catalunya. I més quan els republicans s'enfronten a un procés de discussió i renovació interna que clourà el pròxim 30 de novembre amb un congrés nacional extraordinari.
Amb una aposta per assolir conquestes a través de la seua capacitat d'influència —de vegades, sense ressò a les urnes en un temps dominat pel soroll i els cops d'efectes—, el resultat del debat orgànic assenyalarà la futura línia estratègica d'ERC. La pressió de determinats sectors de l'independentisme i el paper de Junts per Catalunya per compactar amb la seua oposició l'aliança parlamentària del PSC, els comuns i ERC —en cas de crear-se un clima similar a l'etapa del tripartit— seran factors decisoris en el rumb que emprenga la nau republicana a les aigües polítiques catalanes, les quals mai estan exemptes d'agitació.
Els comuns, amb Jéssica Albiach al capdavant del grup parlamentari a la cambra catalana, tindran un rol rellevant amb la legislatura. De moment, no han entrat al govern d'Illa i atresorara la possibilitat de condicionar des del Parlament de Catalunya l'acció governamental cap a coordenades més esquerranes. El paper de la CUP, en canvi, serà d'una crítica incisiva des d'una ubicació marcadament d'esquerres i de mirada profundament independentista. Excepte en polítiques socials molt concretes, s'albira quasi impossible enteses continuades dels cupaires amb l'executiu d'Illa.
En la crida al diàleg que va protagonitzar el nou president de la Generalitat de Catalunya, s'incloïa el PP. Ara bé, qualsevol apropament als populars seria incompatible amb mantenir el «sí crític» dels republicans i, fins i tot, el suport dels comuns. Els conservadors ja van avisar a través del seu portaveu, Alejandro Fernández, que practicaran una oposició sense embuts i, de vegades, competidora amb l'extrema dreta Vox. Junt amb l'extremista i xenòfoba Aliança Catalana, són els dos grups als quals Illa aplicarà un cordó sanitari. És el nou paisatge d'una Catalunya que gira el full a l'anterior fase del procés amb el PSC al capdavant del Govern.