Ho torno a repetir, per tercera vegada consecutiva: que silencis per ací, que censures per allà, que repressió, que bastonades, que escagassaments i renúncies, els Països Catalans sí que són —i permeteu-me l’expressió— indissolubles. Hi ha els que amaguen el corònim nacional amb subterfugis lèxics o eufemismes estúpids, com ara el que s’ha tret del barret el Sr. Ximo Puig, gerent de la franquícia autonòmica del sud del rierol de la Sénia, qui, en visita a Barcelona, etzibà públicament aquesta setmana allò de Commonwealth mediterrània, quan en realitat al subconscient li rondava el país tabú, el de nom impronunciable. No pensava el Sr. Puig en una «mancomunitat» (això vol dir commonwealth) amb els algerians, els sicilians o els xipriotes, que ben mediterranis també són. L’adjectiu «mediterrani» és la insinuació necessària per a expressar que en la seva Commonwealth el Sr. Puig no pensa confederar-se o fer un front comú amb Extremadura o Castella-la Manxa, a propòsit, regions regides pel mateix partit que el del Sr. Puig. Ara bé, perquè no se li vegi el llautó, ha inclòs Múrcia i Andalusia. Ben bé sap el Sr. Puig, de Morella ell, que Tortosa i Vall-de-roures no són com Totana, Purchena, Fuengirola o Écija, que la sardina no serà mai pagell, però, per si de cas, dissimula. Sí que hi són, òbviament, en la construcció mental del morellà, les illes Balears i Pitiüses i llur presidenta, la Francina Armengol, encantada. En definitiva, la veritat sempre sura: Països Catalans.
Ara bé, de moment i dubto molt que s’implementi, la proposta del Sr. Puig és simple foc d’encenalls ordit per a l’ocasió, una xerrada del Molt Honorable «sudista» al Cercle d’Economia de Barcelona i una declaració per quedar bé, amb bajocades com tendir cap a una «Espanya catalana» i una «Espanya de les Espanyes». Ostres! Una vegada més la sempiterna qüestió sobre la condició ontològica de la unitat d’Espanya. Què us diré? La fastijosa, reiterativa, indigerible cantarella del «sentido total de la Patria y del Estado que ha de servirla», per a «que todos los pueblos de España, por diversos que sean, se sientan armonizados en una irrevocable unidad de destino» (paraules del feixista José Antonio Primo de Rivera a la revista Acción Española, 1 de novembre de 1933). I és que tanta Espanya a tort i a dret afarta. Amb raó l’enyorat humorista Pepe Rubianes digué: «a mí la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, y que se metan a España allà en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando en los campanarios». Ep! No jutgeu-me de procacitat abans d’hora. La ideologia que alimenta la unidad de destino o, ara emblanquinada, l’Espanya de les Espanyes ha causat dolor, mort i desolació en els dos hemisferis; les paraules de Rubianes, en canvi, no han generat cap desgràcia a ningú. Altrament, no oblideu que no fou Rubianes sinó Antonio Cánovas del Castillo, l’artífex de la I Restauració borbònica, el que digué allò de «son españoles los que no pueden ser otra cosa». Si no hi hagués més remei, doncs, tocaria aguantar-se a ser espanyol, però Portugal, Gibraltar, Argentina, Xile, Perú, Colòmbia, Veneçuela, Mèxic, Cuba... ens han mostrat que sí que hom pot ser una altra cosa.
Unidad de destino al segle XVII
Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares, era un d’aqueixos polítics alterosos que abunden en la política espanyola de totes les èpoques; una mediocritat intel·lectual, però això, com bé sabeu, és un mèrit per fer carrera a les Espanyes. No cal dir-ne noms, que de segur us vindran de seguida al cap. Ara bé, era un espavilat, com toca. No res sorprenent comparat amb els polítics espanyols de l’actualitat. Fixeu-vos: si el Pedro Sánchez és qui és per ser espavilat i haver-li fet la rosca convenientment i exacerbada a qui fóra totpoderós vicesecretari general del PSOE de l’època Zapatero, Pepiño Blanco, don Gaspar sabé aixoplugar-se sota l’ombra del duc de Lerma, el favorit de Felip III (II per als catalans), que el nomenà gentilhome de cambra del príncep hereu Felip; és a dir, era el paio que li permetia tota mena de capricis al xiquet consentit que havia de ser rei, sobretot —important!— els relacionats amb les coses del piu. El Juanca «el Campechano», que en féu de tots els colors a l’Espanya del nacionalcatolicisme, resta a l’alçada del betum si el comparem amb l’«Hèrcules per al plaer», com el descrigué l’historiador alemany Ludwig Pfandl, que era Felip IV. Sucant el melindro —i tant, perquè era el rei!— no tenia rival. L’addició al sexe de Felip no feia distinció, au que vola a la cassola, i així pel seu catre passaren aristòcrates, burgeses, casades, viudes, donzelles, monges (era un assalta convents compulsiu) i les actrius més exitoses dels corrals de comèdies —els teatres— del moment. Felip arribà a tindre més d’una trentena de fills bastards, dels quals només reconegué un. En fi, que li donessin carnassa i ell a depredar; la resta, la política, li la deixava als llepaculs que l’envoltaven. I qui li posava les viandes al plat? Doncs l’Olivares, el seu gentilhome, com el Suárez, d’això el seu èxit, li les posava al Juanca. O com us imagineu que el Suárez arribà al cim del poder a Espanya? En fi, príncep femeller, el polític que exercia de proxeneta àulic esdevenia l’amo del corral.
Arribat el moment, la mort de Felip III (31 de març de 1621), Olivares era al lloc i al moment oportuns. Qui millor, que qui subministrava de barjaules el rei, per a ser el superministre de la Monarquia? Així ascendí de manera fulgurant fins a esdevenir el veritable governant, i de comte passà a duc i grande de España. Olivares convertit en l’amo polític, tingué la pensada de la unidad de destino o Unió d’Armes, que descrigué en un memorial secret de 1624:
«Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza serà el príncipe más poderoso del mundo.»
I ací començà l’embolic: «reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla». Vet ací la gènesi del supremacisme espanyol, de la ideologia que sustenta bajanades com «la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles». El memorial, que responia a les vindicacions de les elits extractives castellanes, les de la llotja del Bernabeu d’aleshores (Madrid —atenció!— es convertí en capital de la Monarquia en 1561), el ressuscità segles després, en 1888, el Cánovas del Castillo quan restaurà els Borbons. Calia acabar amb tota vel·leïtat particularista de la perifèria. El memorial també descrivia accions per a dur a terme el programa unificador:
«El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente [l’exèrcit], y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos».
Aquesta citació es convertí en viral a Internet quan el consell de ministres de Pedro Sánchez a Barcelona, el 21 de desembre de 2018, amb desembarcament a la capital del Principat dels terços de piolins i amenaces de 155 incloses. L’Olivares ressuscità aquell dia. Ara bé, a l’Olivares li sortí el tret per la culata. Esclataren els avalots, al Principat i a Portugal, i fins i tot hi hagué conspiracions secessionistes a Aragó (el duc d’Híxar) i a Andalusia (el duc de Medina Sidònia). Al País Valencià no hi hagué aldarulls perquè, per atzar, governaven individus com el Sr. Puig, de tarannà muelle (així els definia Olivares), la qual cosa no vol dir no hi existís oposició a la política d’Olivares, com Lluís Feliperia i els seus partidaris. Anà de poc que el Regne no es rebel·lés contra una Monarquia caduca, corrupta i forastera, però els col·laboracionistes del moment, els Espanya de les Espanyes de l’època, l’evitaren.
Esclata la guerra al Principat
Olivares, un tio fatxenda, els soltà als valencians la frase «tenemos a los valencianos por más muelles», en comparació amb els compatriotes dels valencians del nord de la Sénia Li l’etzibà a l’ambaixador valencià, Cristòfol Crespí de Valldaura, qui, infructuosament, tractà que les Corts de 1626 no foren celebrades fora del Regne. Mossèn Cristòfol, tot un precursor de l’ofrendar nuevas glorias a España, contestà a la manera que faria el Sr. Puig i altres politicastres que xuplen de la mamella autonòmica: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Òbviament, l’Olivares, com el Sánchez li fa al Sr. Puig, o al Sr. Baldoví (aquest trau pit ara per no sé quines minúcies promeses als Pressupostos Generals de l’Estat, que l’Estat, com és acostumat, no complirà), el cas del porc: «el rey ha de partir mañana inevitablement; irá a Zaragoza y de allí a Monzón; si el Reino de Valencia estuviese en aquella villa, le tendrá las cortes, sino desde allí se verá lo que se ha de hacer». Mossèn Cristòfol ajupí el cap, com és pràctica comú entre els politicastres servils: «Rendirse al gusto de su rey y de sus ministros»: si de cas, no és així com es comporten els que ajupen el cap i, malgrat la repressió i les humiliacions contínues, voten els pressupostos de «su rey y de sus ministros»?
Al Principat, aleshores, acotar el cap no era tan fàcil. Hi havia un govern legítim, encapçalat per la Diputació del General, que no estava disposat a consentir que els donessin garsa per perdiu. Valencians i aragonesos tenien la dissort de tenir desballestades llurs institucions representatives. A València la repressió de la Germania (1520-1522) enfonsà el país i a l’Aragó la invasió castellana de 1591 destrossà l’ordenació foral del territori. En un i l’altre cas, el «tumulto popular grande» serví per a rendir les elits dels territoris respectius al rei de Castella. A partir d’això als regnes de València i Aragó s’acomodà una classe política servil, submisa, disposada a abaixar-se els pantalons quan fes falta i que, tot i els remordiments de consciència, que n’hi hagué, aprovà la Unió d’Armes, malgrat que anava en perjudici d’ambdós reialmes. Ara bé, almenys les Corts aragoneses foren celebrades a l’Aragó. Als valencians, com ja va sent costum, ni la celebració de Corts al seu territori els fou concedida. Vegeu: una nueva gloria a España i van... El Principat, encara cuirassat per la seva estructura constitucional, que havia sortit indemne als avatars del segle XVI, es resistí a pagar la política imperialista castellana i, doncs, no aprovà la Unió d’Armes. Què s’empatollaven els castellans? Molt senzill: la guerra a Flandes es reprengué en 1622 (la Guerra dels Vuitanta Anys: qui és el babau que s’imagina que una independència es guanya amb somriures i petonets?) i la Guerra dels Trenta Anys començà en 1618. Qui havia de pagar la festa? Olivares ho tenia claríssim: els catalans. La Guerra dels Trenta Anys, que s’allargà de 1618 fins a 1648 convertí el nord català en front de guerra. La Monarquia Catòlica (Castella i terres que pretenia assimilar) s’enfrontà a la Monarquia Cristianíssima (França). Les comarques septentrionals catalanes hagueren de suportar la presència de les tropes castellanes, els terços, que depredaven el territori a pler i actuaven com un veritable exèrcit d’ocupació. En aquells temps les tropes vivien sobre el terreny i a ningú li agradava tenir un exèrcit a prop, fóra amic o enemic. La guerra, llarga, provocà descontentament popular, que es traduí en actes d’ira el 7 de juny de 1640, l’anomenat Corpus de Sang, en què esclatà una revolta de pagesos contra la presència dels exèrcits castellans, la qual fou justificada per les autoritats legítimes del Principat arrecerades a la Diputació del General. Fou assassinat el virrei de Felip IV (III, si de cas, dels catalans), un català col·laboracionista, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma. I ara què? Hi hagué intents de negociació, perquè el conflicte no anés a més, però, com ara, dos no negocien si un dels dos no vol. A Olivares se li posaren les dents llargues, tenia l’excusa perfecta, el «tumulto popular grande», per a intervenir contra el Principat i així «como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla».
Olivares envià un exèrcit de piolins a sotmetre el Principat, encapçalat pel murcià Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez. Quina casualitat! El Rajoy, com bé sabeu, també envià un altre murcià a reprimir l’1 d’Octubre, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. La història es repetia? Pau Claris, el president de la Generalitat, intentà que la sang no arribés al riu. Féu mil i una declaració de fidelitat al «rei nostre senyor», però sempre tenint en compte que «lo que devem fer i obrar en major servei de Déu nostre Senyor, de Sa Majestat i benefici del Principat». Fou debades, l’Olivares no el volgué escoltar. Recordeu les inquietants oïdes sordes del Rajoy prèvies a l’1 d’Octubre. Doncs igual. Rajoy volia sang i per enèsima vegada fou ressuscitat el fantasma d’Olivares, ara amb la connivència del Borbó regnant. Les proclames anticatalanistes s’escamparen per la Castella mesetària, a les que s’uní el poeta Francisco de Quevedo: «son los catalanes aborto monstruoso de la política» o «en tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra. Vistes les dents al llop, el 19 de setembre de 1640 els diputats de la Generalitat escrigueren desesperats als jurats de València. Al contrari que al Principat, amb una Generalitat amb poder efectiu que compensava el poder reial, el govern de l’antic Regne descansava sobre la ciutat de València, que era la que decidia per tot el país. Vegem què deia la carta:
«Ab los papers que enviem ab esta, restaran informats [els jurats de València] de la finesa ab què esta província [Principat de Catalunya] ha servit a Sa Majestat i de les opressions i agravis [que] han fet los soldats que hi han estat allotjats, i del trànsit que ens han aportat en lo desditxat estat en què ens trobem i posats en perill de majors desditxes sens haver faltat per nostra part al major servei de Sa Majestat.»
En conseqüència, «per ser tots d’una Corona», supliquen la col·laboració del Regne valencià, «per la conservació d’esta província en què vós també teniu interès molt gran perquè, com a veïns, los cabrà gran part de nostres desditxes». Una carta semblant fou enviada a Mallorca i també una altra a Saragossa. El vell estat dels temps gloriosos del passat, la Corona Catalanoaragonesa, tornava a balbucejar. Ni a valencians ni a mallorquins ni a aragonesos els feia un pèl de gràcia el fatxenda espanyolot de l’Olivares, però —ai llas!— ell tenia el favor del rei, la capacitat de reclutar piolins i, doncs, el monopoli de la violència.
A València, tot i l’abaixada de pantalons de 1626, la gent no estava tan estabornida com per a no protestar pels greuges que cometien constantment el rei castellà i els seus ministres contra el Regne. Ara bé, de moment, la casta governant de Ciutat i Regne no digué ni piu i això exasperà el bisbe d’Urgell, que indignat per la decebedora tranquil·litat dels compatriotes meridionals, arribà a dir que «los valencianos se contentan con solo el nombre de reino que poseen». Vaja, no tots. Les crítiques contra Olivares, Felip IV i els polítics apocats de l’època existien a València, com ho demostra el pasquí següent, arreplegat al dietari dels germans Vich:
«De un hartazgo, dice Urgel,
que enfermó Felipe quarto
y si él enfermó de harto
más lo están sus reinos de él.»
En un altre poema de carrer, una dècima publicada en aquells moments de confusió, un autor anònims escrivia:
«Aquí yace un Reino entero
que en lealtad no tuvo igual,
el que enfermó de leal
y murió del mal primero.
Vendióla el de Olocau fiero,
el eclesiástico lo hirió,
el jurado lo mató,
los ministros amortajaron
y Olivares le enterró.»
Pasquins en castellà, la llengua del rei amb pretensions d’universal, imposada arreu dels Països Catalans des de l’arribada dels Habsburg i amb la qual joguinejaven els pretendents autòctons a poeta. El Regne, diu la dècima, ha mort per lleialtat, atipat de tantes glorias a España, de tanta Espanya de les Espanyes. No ens estranyi fins i tot alguna reacció a la manera Rubianes, encara que —diguem-ne— més mesurades en el llenguatge. Al Coloquio del sentimiento que hacen dos licenciados de la destrucción de toda España por causa del Conde-Duque, quan parla de València hi diu:
«La señora Valencia que no es nada
casi medio turbada
a la sala llega
y como sabe que su mal se apaga
con el paso modesto,
a todo dice con alegre gesto,
si me hacen la mamona
daré con mi trapillo a Barcelona;
y aunque fiel me prometo,
no me quisiera ver en tal aprieto,
pues tal vez de un amigo
ofendido, se hace un enemigo.»
Ja veieu, «la señora Valencia que no es nada», reflex del sentiment d’impotència d’un regne en altre temps altiu i ara menystingut i humiliat. Recordeu mossèn Cristòfol: els «más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros». Però, atenció, «si me hacen la mamona», si m’emprenyen, «daré con mi trapillo a Barcelona», em passo als de Barcelona. Els espanyols sempre ho han tingut ben clar, claríssim, que València és com Barcelona i han treballat de valent per separar les dues ciutats. En 1640, coneixedors de la naturalesa nacionalment comuna de les dues ciutats, temien una reacció a València com la del Corpus de Sang.
Els valencians estimen els catalans
Els catalans s’havien revoltat i ara els valencians què? Dubtes hi hagué, però la guerra ningú la vol, millor evitar-la. Si bé els valencians anaven a restar quiets, tampoc que ningú pretengui que fessin res pel Rajoy o Sánchez de torn. L’Olivares s’ha clavat en aqueix embolic, doncs que s’apanyi, que se’n surti ell solet. A l’altra banda de la Península, els portuguesos tornaven a somniar a ser un regne sense espanyols. A l’Olivares se li amuntegaven els problemes, però obvià el portuguès, per a centrar-se de manera malaltissa a castigar els catalans. Olivares concebé atacar el Principat amb tres exèrcits: un per la banda de Lleida, un altre per Tortosa i l’altre el format per les tropes castellanes acantonades al Rosselló. I pensà que als valencians els tocava formar part de l’exèrcit que envairia el Principat per la banda de Tortosa. Resulta, però, que havia de ser que no, que els valencians no estaven per la labor. Una cosa és fer-se l’orni, com fan els partits de l’anomenat Pacte del Botànic quan senten les paraules Catalunya i català, però una altra de ben diferent és anar a fer els piolins contra els compatriotes del nord. Josep Coroleu (a Claris y son temps, 1880, p. 119-120) rescatà un document que ens adverteix del capteniment de les autoritats valencianes en aquells moments d’incertesa:
«El viernes pasado escribió Su Majestad a este virrey dijese de su parte a los tres Estamentos o Brazos que por ahora suspendía la leva de los dos mil hombres de este Reino, que había tantas veces pedido y también el entregalle la artillería de esta Ciudad, de lo que muchos se han holgado, pero no todos por tenerlo a mala señal. Dicen estos que por ese camino quiere el Conde-Duque vengarse también de los valencianos, porque no fiándose de ellos dijo a su embajador estas palabras: ¡De modo que más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey! Fundados en estas palabras temen algunos alguna grande venganza contra este Reino del Conde-Duque.»
És a dir, l’Olivares pretenia armar un exèrcit de dos mil piolins per a atacar el Principat des de València, però, vegeu, els valencians no respongueren. Si s’havien fet l’orni amb el Claris, també amb major motiu se’l feren amb l’Olivares. Aquest, a més a més, demanà les peces d’artilleria propietat de la ciutat de València i, tornem—hi, no les tingué. Els valencians com si sentissin ploure. L’Olivares s’enfadà com una mona i l’etzibà a l’ambaixador valencià a Madrid: «¡De modo que más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey!». Òbviament, sí. Els «catalans» són els valencians de més enllà del rierol de la Sénia i el rei —punyetes amb el rei— és un castellà que, com diu la dita, si no te l’ha feta te la farà i, a més a més, putero, que tothom ho sabia. Dit això, hi hagué qui de seguida s’escagassà. Però València no cedí a les pretensions del govern espanyol.
«El Domingo pasado mandaron al governador de Valencia y a un juez de la Audiencia que saliesen de esta Ciudad con alguna gente. Dicen unos han ido a Segorbe [a] por la artilleria de aquel Castillo; otros que a la raya de Aragón a entrar tropas de soldados para alojarlos por el Reino y molestalle con ellos en venganza. Hasta ahora no se sabe el fin de su salida, con que están todos los valencianos suspensos y a pique de algún motín deseado por muchos. No lo permita Dios, que tengo por cierto sucedería però, según están los ánimos alterados y conmovidos, que en Cataluña.»
Vegeu: hi havia qui pensava a emprenyar els valencians tot fent-los allotjar piolins, en venjança per les simpaties vers Catalunya. Els valencians, com comprovem, no eren aliens als successos del Principat, en absolut, que vivien com a propis. Tenien ben clar, arribat el cas, el bàndol a triar. I els castellans, doncs, no se’n fiaven pas. Mancava l’espurna que encengués el Regne, el «motín deseado por algunos». Ni Felip IV ni el seu superministre Olivares tenien bona premsa en un Regne que menystenien i humiliaven des del 1626.
«Teníese por cierto que los señores de los consejos de Su Majestad no se fían de los valencianos. Así se mandó parar su leva, entendiendo que han de ser más de parte y en favor de catalanes que de castellanos, habiendo de salir como saldrían por fuerza y de mala gana contra ellos. Pienso que dieron en el blanco haciendo tablas del juego. Buenos van ahora los valencianos, aunque entre ellos hay muchos realistas, pero no se atreven a mover ni a chistar por temor de la plebe.»
Els valencians són més de part i favor de catalans que de castellans. Històricament irrefutable. I els espanyolistes —els reialistes— ben callats. El poble, que continuava fidel a la seva terra i orígens, no estava per castellanades. Precisament la plebs és l’única que protestà contra l’aixecada de camisa de 1626, amb trencadissa dels vidres, a pedrades, del palau reial.
«De nuevo han mandado a los caballeros de hábito con penas pecuniarias y de tantos años de destierro en Orán, estén aprestados con armas y caballos para salir luego al punto que les darà aviso a acompañar a Su Majestad y picar donde se les ordenare. Todos están dados por ello a Dios, si ya no a los diablos. Yo digo que es mi parecer que comienza aquí la venganza del señor Conde-Duque por los soldados y artilleria con que no han querido los valencianos servir a Su Majestad tantas veces instados, tantas pedidos, ubique sunt angustiae.»
Olivares, el molt pillo, preparava un 155 contra els valencians. D’un tret dos pardals: el Principat i el Regne. L’excusa la tenia: «la venganza del señor Conde-Duque por los soldados y artillería con que no han querido los valencianos servir a Su Majestad tantas veces instados, tantas pedidos, ubique sunt angustiae». Preparà els piolins per a intervenir contra el Regne, que ho haguessin fet sense contemplacions si no hagués estat perquè l’exèrcit del marqués de los Vélez fou derrotat estrepitosament a la muntanya de Montjuïc pels catalans, el 26 de gener de 1641. No amb somriures i petons, els venceren a trabucades. Ara el perill de contagi de la rebel·lió catalana era més que evident. A més a més, els portuguesos havien proclamat la seva independència en desembre. Proclama unilateral, que cap portuguès no anà al Felip IV i a l’Olivares a demanar-li permís per independitzar-se. I a tot això, la Guerra dels Vuitanta Anys (Flandes) i la Guerra dels Trenta Anys. A l’Espanya xulesca i perdonavides li eixien problemes pertot. Amb tot aquest maremàgnum els castellans decidiren no allistar valencians als seus terços i menys els que provenien de la pràctica dels ajustes, és a dir, els exbandolers reconvertits en soldats regulars, no se’n fiaven. Els muelles resulta que no ho són tant i —ai llas!— resulta que estimen més els catalans que el seu rei.
Finalment, a l’Olivares la truita se li girà en contra i, amb la cua entre les cames, fou destituït pel rei. Extraoficialment, perquè li pagaven els favor polítics amb dones. El panorama no pintava gens bé: el Principat resistia i, finalment, caigué en l’òrbita de França; Portugal s’havia independitzat de facto i el malestar s’estenia per tots els racons de l’imperi del Rei Planeta, fins i tot arribava a Amèrica. El rei, finalment, hagué d’acotar el cap i intentar salvar el que pogués de la desfeta. Apuntà decididament a recuperar el Principat i, amb el desig de recaptar fons per a la guerra, convocà Corts als valencians a iniciar el 30 d’octubre de 1645 a València. Ep! A València, al Regne, no a Montsó (Aragó), com s’havia atrevit Olivares a convocar els valencians, amb fatxenderia, en 1626. Ara calia tractar els súbdits valencians amb el respecte degut a ells i al seu Regne. Vet ací el significat de les últimes Corts del Regne de València que, tot i l’espanyolització salvatge, es resistia a morir. Però un respecte, al capdavall, derivat de la crisi catalana, la qual obligava a fer concessions, a oblidar-se d’espanyolades. Els castellans sabien ben bé quina era la naturalesa i la nació dels valencians i, per allò que es jugaven al front «català», ara no s’havien d’arriscar a emprenyar-los.
Ara sí, Felip IV arrencà dels valencians un contingent militar per intervenir a Tortosa, però per lluitar contra els francesos no contra els catalans. A l’estiu de 1648 un exèrcit francès de set mil efectius comandat per Jean-Gaspard Ferdinand de Marchin atacà Tortosa, però no consta que hi hagués efectius valencians defensant la ciutat, que fou presa i saquejada. La pesta que assotà València en els anys 1647 i 1648 no permeté l’organització de cap exèrcit valencià. La reacció de Felip IV arribà en 1650 i, ara sí, amb el terç valencià promès per les Corts de 1645 sota el comandament de l’alemany baró de Seebach. El contingent francès de Tortosa capitulà el 4 de desembre de 1650 i l’acció valenciana restà per escrit, de la mà del frare dominicà Francesc Gavaldà, a la Memoria para gloria de nuestra ciudad y nación del considerable socorro con el que esta sirvió a su Rey en el sitio de Tortosa contra las armas del Rey Cristianísimo de Francia (València, 1651).
I entre «més estimar als catalans que al rei» i «més de part de catalans que de castellans» s’escola la història del País Valencià fins avui, i no em refereixo a la gran afició pel Barça a totes les comarques valencianes. El Sr. Puig, tot i no pretendre-ho, ha donat bona prova d’això amb la seva proposta de Commonwealth. En definitiva, la veritat, com digué Titus Livi, mestre d’historiadors, «passa treballs però mai no s’apaga», la realitat és tossuda i la història, malgrat que l’amaguen, és, com afirmà Ciceró, «mestra de la vida i llum de la veritat», la qual cosa ens mostra i ens ensenya que València i Barcelona —no oblideu-ho— de la mateixa nació són.