El País Valencià celebra aquesta setmana la seua diada. El dia gros serà, clar, el 9 d’Octubre, però en els dies previs se celebraran tot d’altres activitats. Una d’elles té lloc avui i gira al voltant d’un dels elements centrals d’aquest any: la commemoració del centenari de l’himne oficial del País Valencià. En l’acte central, que està previst aquest diumenge al matí a la plaça de la Mare de Déu de València, és previst que hi participen vuit centenars de persones, entre músics, membres de cors i de grups folklòrics.
L’acte vol ser una «aclucada d’ull històrica a un emblema d’una terra que ha fet de la música molt més que una senya d’identitat que ens recorda que, quan els valencians, alacantins i castellonencs ens unim, podem construir símbols duradors que ens representen a tots» segons va assegurar dimecres passat Carlos Mazón durant l’acte de presentació del programa d’activitats del 9 d’Octubre.
Fou en aquest mateix acte que el cap del Consell va presentar la cartelleria amb el polèmic vixca sobreimprès. Un ús verbal no normatiu que figura en la lletra de l’himne, però que ha sollevat una part de l’opinió pública.
En la batalla de València el blaverisme guanyà la batalla dels símbols: bandera, nom del país i himne.
No es tracta, de fet, de la primera volta que des de Presidència de la Generalitat s’utilitza un fragment de l’himne oficial com a lema. En el seu segon any com a president, Ximo Puig va convertir el «Tots a una veu» en un reclam que, durant els anys següents, va ser utilitzat profusament en totes les campanyes institucionals.
L’ús del vixca, tanmateix, resulta molt més problemàtic, en la mesura que no és normatiu. La seua tria no és, ni de bon tros, casual: rebla en l'empremta secessionista que Carlos Mazón ha imprès a aquesta legislatura, accentuat encara més per la seua dependència de Vox.
El mateix encimbellament de l’himne, amb motiu del seu centenari, camina en aquesta direcció. Al capdavall, no es pot passar per alt que, en la pugna pels símbols que es va donar durant l’anomenada batalla de València, l’elecció de l’himne de l’Exposició de 1909 com a himne oficial del País Valencià, va constituir una de les grans victòries —una més— del blaverisme. Ho fou l’himne, com també el nom del territori (la claudicació, en aquest cas, fou a favor de Comunitat Valenciana) i la bandera (amb el blau). El seu «per ofrenar noves glòries a Espanya» condensa, a la vista del valencianisme, tots els mals que arrosseguen els valencians.
Joan Fuster ho expressà amb vehemència, a principis dels vuitanta: «Limno m’horripila. Sempre he considerat: a) que limno és una peça de final de sarsuela, notòriament ridícul, en l’aspecte musical; b) que limno comporta una càrrega servil i reaccionària, en la lletra del senyor Thous; i c) que el famós xim-xim objectivament milita en contra de qualsevol aspiració reivindicatòria nacional dels valencians (...) Jo no soc ‘regionalista’: estic radicalment en contra del regionalisme del Mascagani de l’Albufera [José Serrano]. I, com jo, molts més valencians. Limno ens repugna».
De regional a oficial
Per entendre les reserves del valencianisme envers l’himne, en tot cas, cal tirar la vista enrere. El que avui és himne oficial dels valencians i les valencianes va veure la llum, en realitat, amb motiu de la celebració de l’Exposició Regional de 1909. Composta pel mestre José Serrano —conegut, sobretot, per les seues sarsueles—, amb lletra de Maximilià Thous, per encàrrec del prohom Tomás Trénor, fou una peça pensada exclusivament per aquest esdeveniment. Se li donà forma, en tot cas, sota els paràmetres ideològics de la Renaixença valenciana, és a dir, des del regionalisme cultural i el nacionalisme espanyol polític.
«El mestre Serrano optà per un estil líric sarsuelístic, cosa que no és casual: connectava amb el gust del públic valencià de principis del segle XX, avesat a la sarsuela i a les bandes de música festives —analitza Miquel Múrcia, compositor i musicòleg—. Així, l’himne no sols funcionava com a peça institucional, sinó també com a vehicle d’identificació popular, fàcil de cantar i d’incorporar a les celebracions col·lectives».
Fou, però, durant la dictadura de Primo de Rivera que aquella peça, pensada exclusivament per a l’Exposició Regional, adquirí una nova dimensió, en esdevenir himne regional.
En el seu llibre Noves glòries a Espanya (Editorial Afers), el sociòleg Vicent Flor explica la jugada: «Esdevingué l’himne oficial per decisió de les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera, interessades en certa descentralització simètrica i espanyolista de l’estat. Aquest règim pretengué instrumentalitzar un sano regionalisme a Galícia i al País Valencià i assajà unes fracassades mancomunitats amb les quals oposar-se als nacionalismes català i basc. L’oficialització de l’himne s’ha d’entendre dins d’aquesta política anticatalanista i antibasquista».
El maig de 1925 es proclamà com a himne regional, per bé que no faltaren les crítiques, tant des de Castelló com des d’Alacant, per la imposició d’una composició i una lletra que no sentien seus. Una àmplia nòmina d’incipients valencianistes també feren constar el seu desacord amb les idees subjacents a aquell himne.
En un article a l’Heraldo de Castellón —recuperat temps després per Francesc Pérez Moragón a Contra l’himno regional (Editorial 3i4)—, el prohom Gaetà Huguet manifestà així les seues reserves: «Aquests dos il·lustres valencians feren un bell trage de llums per a la filla de pares industrials. Lo trage resultà preciós i escaïa a les mil meravelles damunt lo bust graciós d’aquella fadrina; però aquell èxit féu concebir a les autoritats del poble, d’acord ab los posseïdors d’aquella indumentària, lo destarifat projecte d’oferir-la a la Reina, per a que la lluïra en les solemnes festes del Cort. Mos limitarem a dir d’aquest projecte, que creem que constituïx una gran equivocació.»
Del blau al blau
Mort el dictador Franco, el País Valencià s’inserí en la seua particular transició, en què col·lidiren els partidaris d’una identitat regionalista d’arrel espanyolista i els partidaris d’una identitat netament valenciana. Fou el que s’ha vingut en anomenar batalla de València, una lluita de forces desigual entre dues narratives que aspiraven a hegemonitzar la valencianitat.
Els primers, amb el suport inestimable de les forces polítiques d’arrel espanyola i d’una part important de la premsa generalista, guanyaren el torcebraç general i també —i, sobretot— el dels símbols. «Els símbols, doncs —escriu Vicent Flor al llibre abans esmentat—, no són només un tros de tela o unes simples notes musicals. Darrere hi ha alguna cosa més: representen idees, sentiments i identificacions. Per això són símbols, és a dir, signes d’identitats, separadors entre nosaltres i ells». L’espantall del pancatalanisme fou agitat una i mil voltes en aquesta batussa.
Les claudicacions foren notables, en tot cas. Amb la pressió parlamentària de la UCD i la campanya de fustigació del blaverisme temperamental —i en un clima de violència política— les forces d’esquerra i valencianista van haver de transigir en elements cardinals per a la configuració de la identitat col·lectiva dels valencians. L’oficialització de la bandera amb la franja blava (fins aleshores, bandera exclusiva de la ciutat de València) fou una de les claudicacions, com també la decisió de canviar, quasi en l’últim moment de la tramitació parlamentària, la denominació de País Valencià per Comunitat Valenciana. En el marc encara de l’Estatut de 1982 caldria afegir, a més, la no explicitació de la unitat de la llengua catalana, una rèmora que encara avui s’arrossega.
Pel que fa a l’himne, l’Estatut de 1982 estipulà que «l’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana és l’aprovat pels alcaldes dels M.I. Ajuntaments d’Alacant, Castelló i València en maig de 1925, compost pel mestre Josep Serrano i Doménech, i la partitura del qual figura en l’Annex I d’aquesta Llei». Aquell primer text, doncs, no incorporava la lletra.
És en la Llei de símbols de 1984 que s’incorporà definitivament la lletra de Maximilià Thous. El context és significatiu per incorporar aquest pas. Només un any abans, el govern de Joan Lerma havia aprovat la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), un pas endavant que, tot i ser tímid, va donar un impuls important a la normalització del català a País Valencià. La LUEV, però, amb la batalla de València donant les seues darreres fuetades, va encendre els ànims de la dreta política i mediàtica més blavera i reaccionària.
La inclusió explícita de la lletra en la Llei de símbols, un any després, per insistència personal de Joan Lerma —prohoms importants del PSPV-PSOE s’hi oposaven—, ha sigut interpretada com un intent d’aquest per congraciar-se amb aquells segments de la població que agitaven la bandera més reaccionària. Quedava, doncs, oficialitzada «les glòries a Espanya» i també uns usos lingüístics fora de la norma. Fou una victòria per al blaverisme (i, per extensió, per a l’espanyolisme) i una derrota per aquells que havien abraçat una concepció més moderna de la valencianitat.
«És ben fàcil, doncs, per poc que es conega la lletra, deduir els ideals que hi ha darrere de l’Himne —escriu Vicent Flor—: espanyolisme, regionalisme, conservadorisme, menestralisme i agrarisme, exaltació a l’horta (cosa que indicaria per què ha generat una acceptació minsa més enllà del hinterland de València) i del treball manual, etc. és a dir, bona part del còctel ideològic conjunt d’oposició al projecte de modernització fusteriana». Així quedà limno; i així el tenim avui, acceptat acríticament per àmplies capes de la població.
LES ALTERNATIVES: DE LA MUIXERANGA A 'VENT DE PONENT'
La incomoditat que generà la consolidació de l’himne regional com a himne oficial entre les persones de sensibilitat valencianista, va desencadenar la cerca d’alternatives simbòliques. Ben conegut és que la Muixeranga d’Algemesí fou adoptada com a himne dels nacionalistes valencians a partir de la dècada dels setanta.
Menys conegut és que, en temps pretèrit i des del propi valencianisme, es posaran a sobre de la taula alternatives a l’himne de l’Exposició de 1909. Fou en el context de l’incipient valencianisme polític de la segona dècada del segle XX, que Santiago Cebrian Ibor va escriure Vent de ponent (1915), amb què obtingué el primer premi del Concurs d’Himnes Nacionals Valencians, impulsat pel setmanari valencianista 'Pàtria Nova'. El text de Cebrián té un sentit diametralment oposat al de Thous. Aquesta és la seua lletra:
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Llauradors, nostra terra perilla.
Germanats, l'amor sant defensem.
Vil estrany magancés nos humilla...
¡Valencians, per la Pàtria breguem!
¡Defensem la nostra casa,
geni i llengua, sang i raça!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa dignitat!
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o brusent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,
fort, gojós...i ara dèbil i trist!...
Dones flors i te tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruïnes.
Fores l'alba llevantina;
teua fou la mar llatina;
escampà ta glòria el vent...
¡I ara esclau d'un vil ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Rompa fort nostre clam, colliters.
Del cultiu detinguem els quefers:
El Ponent maleït tot ho arrasa,
els verds camps i la sang nos abrasa.
¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa...
i refresque nostra llar
l'alenada de la mar!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...