Entre Carlos Mazón i José María Llanos hi ha tensió sensual. És una relació dʼamor-amor, sense espai per a lʼodi. Dʼalguna manera, evoca la de Bill Murray i Scarlett Johansson en Lost in translation, el film de Sofia Coppola. Quan el portaveu de Vox puja a la trona de les Corts, el president valencià ja sap que rebrà una sessió de bany i massatge. I quan el cap del Consell li contesta, ho fa amb la tendresa i la puritat que exhalaven les cançons de Marengo, el grup amb què va estar a punt de representar Espanya al festival dʼEurovisió. No són parella, però es duen millor que moltes parelles.
La setmana passada, en el debat de política general, el senyal televisiu de les Corts va estar a punt de posar els dos rombes quan Llanos i Mazón van interpel·lar-se mútuament. Sort que el discurs matinal del president va ser quilomètric, cosa que va endarrerir tota la jornada. Gràcies a això, lʼaparició en escena de Llanos va produir-se en una hora bastant avançada, fora de la franja infantil.
—Bienvenido sea a lo que Vox lleva once años diciendo: academia de la lengua valenciana, porque algunos decían «academia valenciana de la lengua catalana»... —es felicitava el síndic parlamentari de Vox.
—Se ha desnaturalizado la propia academia, la catalanizaban cada día más. Nosotros hemos cambiado los criterios lingüísticos, hemos hablado de «revalencianizar el valenciano», esta ya no puede ser una academia valenciana de vete a saber tú que lengua; esto no puede ser, porque la lengua valenciana es una lengua española... —li responia Mazón.
Si la dreta i lʼextrema dreta mantenen a Espanya una relació més estreta que a la resta dʼEuropa, en el cas valencià gairebé es pot parlar de fusió. Una OPA amistosa, no com la del BBVA. El feeling és tan alt que els diaris de sessions no són aptes per a diabètics. El president, en un dels comentaris a Llanos, fins i tot va introduir el component morbós.
—Me alegra que usted y yo seamos profundamente independentistas y soberanistas. Energéticos, claro. Porque que digan hoy que Llanos y Mazón se alían en el independentismo es un titular que me apetece un montón. [...] Me alegra mucho que podamos denunciar públicamente el verdadero y real negacionismo de los que quieren involucionar: el negacionismo nuclear.
Lʼatracció que Llanos sent per Mazón és notòria; la de Mazón per Llanos, merament circumstancial
Lʼatracció que Llanos sent per Mazón és notòria; la de Mazón per Llanos, merament circumstancial. Ja va confessar-ho lʼactual president en una conversa enregistrada en la seua etapa al capdavant de la Diputació, mentre especulava amb les derivades de les eleccions que havien de venir: «En el peor de los casos tendríamos que chupársela a uno de Vox, que vienen aquí a tocar los cojones».
A diferència del to fatxenda dʼaquell Mazón, Llanos sempre lʼha tractat amb reverència. Si mai deixa de banda la candidesa i li dedica una paraula una miqueta pujada de to, de seguida la matisa per no ferir-lo en excés. Llanos sobretot malparla de lʼesquerra, i quan arremet contra el PP, se centra en Alberto Núñez Feijóo, el competidor electoral de Santiago Abascal. I és que, des que Vox va decidir trencar els pactes autonòmics amb els populars, ja fa 15 mesos, ha anat menjant-los espai a les enquestes.
La sintonia entre la dreta i lʼextrema dreta a les Corts cotitza en màxims històrics. Ni lʼor està tant pels núvols. Mazón, en quedar-se en minoria, no va contemplar ni com a hipòtesi la geometria variable. Va apostar-ho tot al verd. Una jugada exitosa si atenem als resultats, però costosa en comprovar que ha assumit una part de lʼideari ultra en matèries com la immigració o la política verda europea. El cap del Consell és ostatge de Vox i Vox aprofita la seua feblesa a causa de la dana per a augmentar-ne el peatge.
Des de la presidència de les Corts, Llanos Massó sʼho mira amb la mateixa cara dʼestupefacció que va posar quan va exhibir, des dels bancs de lʼoposició, un cartell amb els diversos tipus de penis amb què impartien classe els professors valencians de biologia. Aquell vade retro! ha donat pas a una condescendència manifesta. A Massó ja li va ve que Llanos i Mazón festegen, perquè la gran beneficiada del romanç és ella: segona autoritat valenciana, un sou de 107.000 euros anuals i màniga ampla a lʼhora de contractar assessors. Un dels més recents és Iván Vélez, director de la fundació Denaes (Defensa de la Nación Española) i excandidat de Vox per les circumscripcions de Conca i Albacete, que percep un sou de 71.000 euros anuals.
La llei de senyes dʼindetitat del poble valencià anunciada per Mazón preveu dies de glòria a les Corts. No és descartable que acabe formant-ne part el souvenir de lʼandalusa ballant sevillanes o la lletra del «Que viva España» que popularitzà Manolo Escobar, qui residí una bona part de la seua vida a Benidorm. O els acudits d’Arévalo i la veu de Francisco, que ha reviscolat des de l’eixida del poder del Botànic. Tots ells encarnen la valencianía de soca-rel que desitja blindar la norma.
ʻBiba Españaʼ i ʻvixcaʼ València!
Amb motiu de la festivitat del Nou dʼOctubre, el Govern valencià ha introduït un nou ingredient en lʼescalada involucionista: la inclusió de la lletra ics en la paraula «visca», de manera que el cartell oficial dʼenguany, amb aquesta paraula per triplicat, fereix la vista de qualsevol usuari habitual de la llengua: «Vixca, vixca, vixca», s’hi pot llegir.
Si Vox haguera fet servir el «biba España» en una comunicació pròpia hauria quedat en ridícul, però la falta ortogràfica completament deliberada de la Generalitat constitueix un desafiament a l’ordre establert. Al PP ja li agrada, perquè això desvia lʼatenció de lʼoctubre calent que espera als populars, i a Vox, de la seua banda, li permet atribuir-se el mèrit.
En efecte, fa temps que el PPCV flirteja amb el secessionisme de Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), però Vox hi ha anat més enllà. Aspira a legalitzar els diplomes de llengua que atorguen aquestes entitats. Un curset dʼhomeopatia no és homologable a la carrera de medecina, però la formació d’extrema dreta pretén legitimar aquests títols i, per tant, saluda lʼoficialització tàcita dʼun dels emblemes de les dues entitats: que visca no es diu així, sinó vixca. Una X pornogràfica.
De fet, aquesta és pràcticament lʼúnica paraula que acostuma a escriure José María Llanos en en la llengua dʼAusiàs March. El missatge que va penjar a la xarxa social Twitter el 25 de novembre de 2022 transitava en aquesta direcció: «Nosatres [sic] som valencians perque [sic] som espanyols. Per això diem Vixca Valéncia i no, com dieu els catalanistes, Visca València», escrigué aleshores. «Con Vox no seremos súbditos de imperialistas fumaos [sic], sino españoles de primera», afegia.
Les referències permanents a Espanya impregnaran, de ben segur, la futura llei de senyes. Mazón ja va advertir la setmana passada a les Corts, en el seu diàleg fraternal amb Llanos, que la nova norma serà tan valenciana com espanyola, tot assenyalant les banderes oficials que presidien lʼhemicicle.
—Esas dos banderas son las nuestras, son perfectamente compatibles, no hay que elegir. No veo ninguna sin la franja azul, no la veo, no está aquí, no forma parte de nosotros, no lo está... La españolidad sí, y cada uno la puede vivir como entienda. [...] Vamos a defender el nostre Estatut, pero también nuestra españolidad.
El tsunami blaveritzant i espanyolitzant amenaça de tenir la intensitat de l’indonesi de 2004. Mazón se sent tan espanyol com la Cibeles, però ha de persuadir Vox de la puresa de sang que corre per les seues venes. En el debat de política general Llanos va dir-li que li agradaria creure’l, però que l’experiència acumulada els ha demostrat que el PP tolera l’AVL. I amb l’AVL viva, de res no s’hi val una llei de senyes. D’ací la seua intenció literal d’«estrangular» l’òrgan acadèmic, «cavall de Troia del pancatalanisme». De moment ja han aconseguit reduir-ne l’assignació anual a la meitat, en els pressupostos d’enguany.
A roda dels ultres
Vox marca el camí a Mazón. Hi estableix el programa de màxims, i ell, en funció de les circumstàncies, arriba allà on pot. La defensa de la lletra ics en la forma «vixca» és només una de les banderes de la formació ultra. D’exemples, n’hi ha a cabassos. La Generalitat Valenciana no va celebrar com devia l’Any Estellés perquè Vox no volia sentir-ne a parlar. El president no va obrir la boca amb motiu del centenari del naixement de l’insigne poeta. També va haver d’acceptar que les Corts valencianes deixaren de concedir el premi Guillem Agulló, institucionalitzat en temps del Botànic. Com a contraprestació, va anunciar que l’entrega del guardó aniria a càrrec de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), una institució on el PP no és ostatge de Vox. La família del jove de Burjassot assassinat el 1993 a Montanejos va negar-se a això.
En la seua ofensiva total, José María Llanos va arribar a qualificar de «propaganda separatista» l’adhesiu amb el lema «ens plantem pel valencià!» que va lluir a la brusa una periodista d’À Punt durant una conferència de premsa. Va instar-la a defensar «el verdadero valenciano», en la línia del «valencià del poble» i la «revalencianització del valencià» que promou el PP.
És en la televisió autonòmica on la petjada de Vox s’està fet més evident. Ni en les èpoques més sinistres de Canal 9 no s’havia recomanat als periodistes adreçar-se en castellà als convidats castellanoparlants i als entrevistats del carrer que s’expressen en aquesta llengua, tal com, ara, estableix el llibre d’estil de la casa. Llanos havia advertit que aquesta «qüestió d’educació» era una condició sine qua non per a renegociar amb el PP la nova llei de l’ens audiovisual.
El síndic de Vox ha recordat en ocasions que el valencià del Botànic era «un català adaptat», en la mateixa línia que després s’ha expressat Mazón. Parlava obertament de la «imposició» del valencià, com el PP, i proposava buidar de contingut l’AVL i atorgar l’autoritat en la matèria a la RACV, un desig impossible per la presència de l’AVL a l’Estatut. Tot i això, Mazón sí que ha acceptat reduir a la meitat el pressupost de l’Acadèmia i destinar una part d’aquests diners, de manera simbòlica, als grups secessionistes.
Quan Mazón titlla de «separatistes» als organitzadors de les campanyes en defensa del valencià a l’ensenyament, ressegueix la senda de Vox
Quan Mazón titlla de «separatistes» als organitzadors de les campanyes en defensa del valencià a l’ensenyament, ressegueix la senda marcada per Vox. Els ultres fa temps que qualifiquen així qualsevol iniciativa tendent a dignificar la llengua pròpia. En el súmmum de la insolència, Llanos ha ridiculitzat el PP per alinear-se del costat dels «separatistes» en la defensa de la recuperació del dret civil valencià, una demanda compartida per tots els partits excepte el seu. És l’únic punt del paquet identitari en què estan realment allunyats, encara que el PP, molt exigent a València, després no fa passes serioses a Madrid per a recuperar-lo.
El Mazón que va atapeir el seu discurs de política general, el més important de l’any, de referències reiterades al «separatisme», el «pancatalanisme» i el fantasma dels Països Catalans, beu del fanatisme ultra. No és el Mazón que fugia d’aquests debats estèrils a Alacant. En la seua resposta al portaveu de Compromís, Joan Baldoví, el cap del Consell fins i tot va acusar-lo de voler recuperar «la por catalanista». I, en la mateixa línia, va calcar el discurs de Vox en assegurar que, com a president, utilitza el castellà, l’idioma que li ve de gust, per a defensar «la llengua valenciana del catalanisme».
El precedent Massó
L’aplicació de les anomenades normes del Puig va tenir com a precursora la presidenta de les Corts. A l’inici de la legislatura, Llanos Massó va incloure alguns tuits plens de faltes d’ortografia que contravenien per complet la normativa de l’AVL. Allò va generar una polèmica important.
Ara, la Generalitat ha fet seua aquesta estratègia amb el famós «vixca, vixca, vixca». Massó, com el portaveu Llanos, ha deixat clar que el seu partit treballa per a «eliminar l’AVL del nostre Estatut». En rebre la memòria de 2022 de la institució, de mans de la presidenta, Verònica Cantó, va fer la mateixa cara que un vianant en veure un gos mort pel carrer. Va advertir que recollia la memòria per a «cumplir con la legalidad vigente», tal com els diputats d’Herri Batasuna, en els anys 80, prenien possessió de l’escó i després se’n desentenien.
Ipso facto va convocar la premsa per recordar que el seu partit tenia com a missió desposseir tots els acadèmics de qualsevol poder en la matèria. «Hay cantidad de estudios y personas que defienden que la unidad de la lengua no existe», va sentenciar davant els periodistes. Devia referir-se als mateixos estudis segons els quals Elvis i Michael Jackson estan vius.
Amb À Punt, també ha sigut taxativa. Va arremetre contra el president de la Diputació de València, el popular Vicent Mompó, per haver demanat que tots els continguts de la cadena foren en valencià, perquè en castellà «ja hi ha moltes televisions» i «no corre perill». Massó va assenyalar-lo per voler «erradicar el español de la TV autonómica». «A los pancatalanistas los vemos venir, tú te disfrazas con piel de cordero», va dir-li. A tall d’aquella conversa en la xarxa social X, José María Llanos va qualificar Mompó de «González Pons de pacotilla».
«Com a polític em sent orgullós que aquest ofici tan noble trobe en aquest pacte el sentit que justifica la seua existència», digué Zaplana sobre la creació de l’AVL
El ben cert és que el castellà ha guanyat molt de pes a la graella d’À Punt i que els desitjos dels caps visibles de Vox s’estan fet realitat pel sotmetiment de Mazón. Ja s’ha materialitzat la retallada a la meitat dels fons destinats a l’AVL —la Diputació de València i el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, dirigit per la valenciana Diana Morant, compensaran en bona mesura aquesta tisorada brutal— i el curs vinent no s’estudiarà cap autor català o balear en l’assignatura de valencià del batxillerat. La proposta d’eximir els alumnes que així ho sol·liciten de l’examen de valencià en les proves d’accés a la universitat (PAU) coincideix amb la demanda d’una sola prova unificada, amb les mateixes preguntes per a tots els alumnes espanyols, que reclama Vox de fa temps. El Consell d’Universitats estatal, l’òrgan que coordina la PAU, es posicionarà en contra de l’exempció de la prova de valencià —o castellà— que reclama la Generalitat.
La connivència entre Vox i PP és absoluta. Els uns marquen el camí, i els altres, tracten de recórrer-lo fins on permet la llei. I no destituiran sorollosament els membres de l’AVL en la plaça pública perquè l’Estatut és intocable sense una majoria reforçada que no tenen ni tindran. Si no, el PP de Mazón soterraria l’AVL que tan orgullós va fer sentir Eduardo Zaplana en 1998, quan veié la llum després d’un acord a moltes bandes. «Com a polític em sent orgullós que aquest ofici tan noble trobe en aquest pacte el sentit que justifica la seua existència», va pronunciar en les Corts en setembre d’aquell any, precisament durant el debat de política general.
27 anys més tard, a roda de Vox, el seu estimadíssim Carlos Mazón estaria encantat d’acatar les ordres de Vox i dictar-ne la dissolució.