No atresora la lucidesa de Juan José Millás ni la riquesa lèxica de Javier Marías, però Emiliano García-Page s’ha consolidat com un columnista habitual als mitjans manxecs. Un Aló Presidente d’anar per casa i per escrit en lloc de televisat.
Ara fa deu anys, en 2014, quan encara oficiava com a alcalde de Toledo, va aprofitar una de les seues col·laboracions periodístiques per a confessar quina etapa de la història d’Espanya li agradaria reviure. I no, no va referir-se el fastuós 92 ni a l’any 1982, quan el PSOE de Felipe González va arribar al poder per primera vegada; tampoc no va dir l’Espanya de 2004, quan José Luis Rodríguez Zapatero, contra tot pronòstic, va desnonar el PP de La Moncloa... “Si tuviera que vivir de nuevo alguna época de la historia de nuestro país, sería la que empezó con Suárez y el Rey”, escrigué García-Page aleshores.
A l’un i l’altre, Adolfo Suárez i Joan Carles I, García-Page els va conèixer sent encara un cadell. El cadell més avantatjat de José Bono, que no és poca cosa. Fou així com va poder participar, el 17 de gener de 1995, en la trobada tan viril com egrègia que va tenir lloc a Toledo, la seua ciutat.
Aquell dia, l’Ajuntament va atorgar el Premi Alfons X el Savi a l’expresident de la UCD. A l’acte van acudir el monarca espanyol i personalitats polítiques de tots colors: Landelino Lavilla, Narcís Serra, Enrique Fuentes Quintana, Ramón Tamames, Alfredo Pérez Rubalcaba... La mitjana d’edat era tan i tan elevada que la presència del jove García-Page, que llavors tenia 26 anys, semblava la d’un espontani.
Malgrat la seua joventut, García-Page no era cap novell. Amb 19 anys ja s’havia estrenat com a regidor de l’Ajuntament de Toledo i amb 25 s’havia fet un lloc a l’executiu manxec. L’omnipotent Bono, que va afillar-lo i convertir-lo en el seu protegit, va designar-lo conseller portaveu quan tot just havia acabat els estudis de dret. La seua carrera era meteòrica.
Com un esquirol, a més de portaveu, va anar saltant de conselleria en conselleria. Ara la d’Obres Públiques, ara la de Benestar Social, ara la de Relacions Institucionals, fins a arribar a la Vicepresidència Segona. Després de 14 anys ininterromputs al Govern manxec, va ser investit alcalde de Toledo, un càrrec que ocuparia vuit anys, els últims quatre compatibilitzant aquesta tasca amb una acta de senador. Per fi, en 2015, va assolir la presidència del gabinet autonòmic. Aleshores, gràcies al suport de Podem. I des de 2019, com ara, amb majoria absoluta.
La connexió de García-Page amb les altes esferes de l’Estat, doncs, ve de lluny. En 1993, quan acabava de complir 25 anys, el rei Joan Carles va rebre’l en audiència per la seua condició de conseller autonòmic més jove de l’Estat. En 2008, ja com a alcalde de Toledo, va afanyar-se a criticar públicament la crema d’imatges del monarca que proliferava a Catalunya. El cap d’Estat va agrair-li-ho de manera personal amb una telefonada.
De Cullera a l’Havana
La primera vegada que Emiliano García-Page veié la mar, en 1983, tenia 15 anys. La descoberta va produir-se a Cullera (Ribera Alta) en companyia dels pares i del seu germà bessó, Javier, que aviat farà un any va demanar la baixa del PSOE per l’acceptació de l’amnistia com a requisit sine qua non per a la investidura de Pedro Sánchez.
Qui li havia de dir a aquell jove que només 12 anys després, en 1995, visitaria un mar bastant més exòtic, el del Carib, dins d’una visita institucional en què seria rebut per Fidel Castro. Els altres integrants de l’expedició eren el president manxec, José Bono, la seua esposa i el conseller d’Agricultura, Fernando López Carrasco. García-Page, amb 27 anys, lluint camisa cubana per a l’ocasió, tornava a ser el centre de les mirades. Què feia aquell xic enmig de tanta gent gran? L’any següent Bono també es faria acompanyar de García-Page en un viatge a Xile, evidenciant, una vegada més, que era la nineta dels seus ulls.
A Cullera, l’Havana o Santiago l’actual president manxec ha deixat clar la seua visió unívoca d’Espanya. Alineat, en contra de Sánchez, del costat de l’andalusa Susana Díaz, García-Page fou explícit set anys enrere, en afirmar que “apostar per la plurinacionalitat no és d’esquerres, sinó fer el joc als nacionalistes”. Llavors va sentenciar que “Espanya és una nació, només una, i per aquest motiu el PSOE no és nacionalista ni plurinacionalista”. Textual.
A Sánchez, en aquella batussa interna, va demanar-li un favor: “Que no s’invente una altra Espanya per a guanyar quatre vots”. Del federalisme que pregonen els estatuts del partit, no vol saber-ne res. I això ha inclòs atacs directes al PSC, com en aquella etapa tan traumàtica, en la qual va manifestar que “per divorciar-se, n’hi ha prou que ho demane una de les parts”. El trencament unilateral, tan injuriat en el cas del procés sobiranista, sí que era aplicable en relació amb el socialisme català, llavors capitanejat per Miquel Iceta.
I és que, si al davant hi ha un català o algú que emet cap gest de complicitat envers els catalans, aquest algú esdevé, ipso facto, un enemic potencial d’Emiliano García-Page. Com el Quixot amb els molins, de seguida el percep com una amenaça i reacciona iradament. Sense contemplacions.
El país per davant del partit
La presentació del recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia, com també han fet les autonomies governades pel Partit Popular, significa un salt qualitatiu. García-Page s’ha alineat amb el principal rival polític en la mesura més compromesa aprovada per Sánchez d’ençà que és president.
“Avantposem els ciutadans al partit”, ha justificat davant la premsa. “Em dec als castellanomanxecs abans que no al PSOE”, ha subratllat. A parer seu, el socialisme espanyol ja té poc a veure amb el que ell propugna, considera que Pedro Sánchez ha desvirtuat les seues arrels, la seua raó de ser.
Si fa no fa pensa com el seu bessó, el qual ha dit que els seus “valors i principis socialistes” no encaixen en aquest “nou PSOE”. El 4 de novembre de 2023 va enviar la seua carta de comiat, en què se sentia molest per la “deriva del partit en els últims anys i molt especialment pel que està passant i ben segur passarà”, és a dir, l’amnistia als polítics catalans encausats pel procés independentista.
En aquest sentit, ell i el germà president també són dues gotes d’aigua. Emiliano García-Page no ha dubtat a menystenir el pacte signat pel PSC i ERC. Diu que a ell no el “vincula”, que el seu partit no ha de “tolerar-lo” i que no prosperarà al Congrés dels Diputats. García-Page sosté que l’anomenat finançament singular és “obscè” i “groller”, que trenca “la igualtat entre els espanyols” i que fa miques “el puzle constitucional”. “Ja n’hi ha prou”, ha dit de manera taxativa, sense por de ser titllat de “fatxa”. “Aquest pacte depassa tots els límits”, ha afegit, “perquè afecta el benestar, la vida de la gent, la seua butxaca”. García-Page entén que Carles Puigdemont governa Espanya “amb un comandament a distància”.
Sánchez, en to irònic, no ha considerat sorprenent la reacció irada del president manxec. “La notícia seria que fera una roda de premsa donant suport al Govern d’Espanya”, li ha retret. En la seua opinió, “aquest país tan sols pot governar-se des de l’assumpció del pluralisme polític i la diversitat territorial”.
L’ofensiva de García-Page, que ara fa dos anys també va mostrar-se enèrgic contra els indults, no se circumscriu al debat català. Ni de bon tros. Ha qualificat de “sectària” la llei de mitjans anunciada per Sánchez i va enfurismar-se en saber que el Ministeri de Cultura —en mans del català Ernest Urtasun, de Sumar— havia decidit la cancel·lació del Premi Nacional de Tauromàquia. La seua reacció, de nou, fou immediata.
“Quiero anunciar que vamos a contactar con el sector taurino para crear desde Castilla-La Mancha unos Premios de Tauromaquia. Estos Premios tienen la ambición también de poder ser coordinados o compartidos con otras autonomías, puesto que pretendemos que tengan alcance nacional e internacional”, va escriure pocs minuts després de tenir-ne coneixement a la xarxa social X, l’antiga Twitter.
Una iniciativa ben vista, per exemple, per qui era vicepresident valencià en representació de Vox, el torero retirat Vicente Barrera, partidari que les autonomies que així ho volen lliuren el guardó mancomunadament.
El recurs més fàcil
Emiliano García-Page s’ha convertit en el recurs fàcil dels mitjans conservadors delerosos de posar Sánchez contra les cordes. Mai no falta cap entrevista seua quan les coses van mal dades, sobretot si hi ha Catalunya pel mig. Un micròfon a García-Page és sinònim de crítiques en veu alta a Sánchez, per bé que aquest evita el cos a cos per complet.
“M’he autoimposat la regla de discutir amb els companys exclusivament en els òrgans interns”, va afirmar el secretari general del PSOE en la reunió de l’executiva del 5 de febrer. Més recentment, en l’últim comitè federal, el 7 de setembre, Sánchez va incidir en la necessitat de ser “lleials” al Govern d’Espanya, que constitueix “el principal actiu del partit de cara a les eleccions de 2027”.
En el conclave, tant García-Page com l’aragonès Javier Lambán van exhibir la seua disconformitat amb la manera com el líder del PSOE “juga amb els principis i els valors del partit”.
La convocatòria del 41è congrés federal ordinari, que se celebrarà a Sevilla del 15 al 17 de novembre, només tres anys —en lloc de quatre— després de l’anterior, busca un tancament de files al voltant de Sánchez. Malgrat l’acidesa de les seues declaracions públiques i la pèrdua d’identitat que denuncia amb insistència, costa de creure que García-Page o algú de la seua òrbita promoguen una candidatura alternativa, un oponent que contrapose un altre PSOE.
Sánchez sap que té el partit del costat seu. Ni la vella guàrdia que representen Felipe González i Alfonso Guerra —els seus altres malsons— ni la postura bel·ligerant de García-Page no compten una legió de seguidors. El líder socialista ha dissenyat un partit a mida que patirà de valent, això sí, l’endemà de la seua marxa.
Mentrestant, l’única veu institucional que ressona amb força en contra seua és la d’Emiliano García-Page, capaç de dir que la llei d’amnistia aprovada pel Congrés espanyol “posa de genolls la Constitució”, que “l’independentisme és com un alacrà, penses que t’hi duràs bé, però sempre t’acaba picant” o que el Govern espanyol ha accedit a sotmetre’s al “xantatge lamentable” de Catalunya.
Quan la número dos del PSOE i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va recordar-li que “tothom ha de saber sempre amb quina samarreta juga”, García-Page va tornar a satisfer la set de gaudi de la cort: “La samarreta del PSOE no és una camisa de força... Lluitaré per evitar que Puigdemont acabe de col·locar la camisa de força a les institucions de l’Estat i la política espanyola”.