La sessió d'investidura del socialista Salvador Illa va estar marcada mediàticament per aquella jugada rellampec de Carles Puigdemont. El líder de Junts per Catalunya va acaparar el focus amb l'objectiu de denunciar la seua situació política, però la legislatura deixava damunt de la taula directiva dels independentistes un dilema estratègic. El PSC s'havia imposat als comicis catalans assumint el paper del partit d'ordre principatí, una consideració que durant dècades va ostentar l'antiga Convergència amb els lideratges de Jordi Pujol i Artur Mas.
A la campanya electoral d'aquelles eleccions catalanes, Junts per Catalunya va intentar combatre aquella percepció política. La formació encapçalada per Puigdemont va combinar un discurs de reivindicació netament independentista amb cops d'ull i un munt de gestos per mostrar l'ADN convergent. La participació de Pujol als mítings i les reunions amb la patronal van intentar traslladar aquesta imatge mentre Illa es fotografiava amb Miquel Roca, antic dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya.
Entre el pacte i la reivindicació
Amb Illa fent de la transversalitat la seua principal basa electoral —va incorporar perfils provinents de l'antic espai del nacionalisme català i va mantenir figures del passat govern d'ERC, així com durant el seu mandat s'ha produït la tornada a Catalunya del Banc Sabadell i de la Fundació "la Caixa"—, Junts per Catalunya ha intentat compaginar el difícil equilibri entre la lluita independentista i mostrar-se com un partit que manté intacta aquesta capacitat d'aconseguir competències i acords beneficiosos per al Principat.
La competència amb ERC és intensa. Si els republicans defensen els pactes amb la formació del puny i la rosa per un finançament singular per a Catalunya, els puigdemontistes van acordar que el segon canal de RTVE, La2, compte amb un reforç a terres principatines i s'emeta totalment en la llengua del país. La darrera encaixada de mans que ha protagonitzat Junts per Catalunya amb el PSOE s'ha produït per a la delegació de les competències del control migratori. «Gestionarem una competència que normalment exerceixen els estats», va ressaltar Puigdemont.
El discurs independentista —sovint vinculat als acords a favor de «més sobirania», en paraules del dirigent Jordi Turull, per a Catalunya que busca Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats, on ostenta la seua principal força negociadora— s'ha conjugat amb una tornada de figures del món convergent a òrgans del poder econòmic i administratiu espanyol. L'últim moviment en aquesta direcció ha estat l'elecció de Ramon Tremosa, històric eurodiputat convergent i conseller d'Empresa i Coneixement durant els últims compassos del govern de l'independentista Quim Torra, com a membre del Consell d'Administració d'Aena, l'organisme gestor dels aeroports espanyols.
Tanmateix, no és l'únic. Tot i que Junts per Catalunya no té cap persona de la seua òrbita al Consell General del Poder Judicial, sí que disposa d'un membre al Consell d'Administració de RTVE. Es tracta de Miquel Calçada, candidat de Junts pel Sí —la candidatura de consens de l'antic espai convergent i els republicans— als comicis catalans del 2015. ERC també compta amb una persona a l'òrgan director de la corporació audiovisual espanyol. Es tracta d'un dels cervells del partit, el periodista Sergi Sol.
La influència de Junts per Catalunya s'amplia amb Pere Soler, director general dels Mossos d'Esquadra en el govern bipartit de republicans i juntaires que encapçalava Puigdemont. Alliberat de l'acusació de rebel·lió arran del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre, fa unes setmanes va incorporar-se com a membre de l'estructura directiva de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. En un altre espai de poder econòmic, a l'òrgan directiu d'Enagás —una companyia energètica on l'Estat espanyol disposa d'una participació del 5%—, va nomenar-se Elena Massot com a consellera independent. Es tracta d'una persona en l'òrbita convergent.
De cordons sanitaris i competència electoral
Si quan va arrancar la legislatura a Catalunya semblava que Junts per Catalunya estava obligat a trobar un equilibri entre la seua ànima d'independentisme rupturista i la seua imatge de partit pactista i d'ordre —refermat en les votacions sobre regulacions d'habitatges al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats en els debats impositius—, els puigdemontistes han convertit l'antic dilema en forma de binomi en un triangle. No debades tracten d'evitar que la ultradretana Aliança Catalana capte vots i quadres de zones tradicionalment convergents.
En aquest sentit, Junts per Catalunya ha protagonitzat diverses giragonses per a establir un ferri cordó sanitari i desnonar a través d'una moció de censura la reaccionària i xenòfoba Sílvia Orriols de la batllia de Ripoll. «No es combat Aliança Catalana amb pactes Frankenstein dels quals sortiria reforçada Orriols», va afirmar el regidor juntaire Ferran Raigon. És una mostra del triangle d'equilibris que afronta la formació capitanejada per Puigdemont: l'ànima rupturista nacional, el pactisme per competir amb ERC i mostrar-se com a un partit d'ordre, i l'estratègia per evitar que Aliança Catalana pesque el seu electorat més descontent.