El sobiranisme català sempre havia tingut com a mirall l'experiència basca. Abans que el procés català invertira aquesta tendència històrica, el catalanisme havia lluitat per assolir un concert fiscal similar a l'establert al País Basc i Navarra. Ho havia intentat sense èxit l'expresident Artur Mas a les beceroles de l'esclat independentista, i n'havia insistit el president de la Generalitat de Catalunya, el republicà Pere Aragonès, quan restaven poques setmanes per sonar la botzina electoral principatina. La reivindicació havia estat batejada com a «finançament singular», però atresorava l'esperit d'aquell pacte fiscal reclamat històricament pel nacionalisme català.
Els passats comicis catalans van allunyar l'independentisme de la majoria absoluta i, fins i tot, de la presidència catalana. Ara bé, tant Junts per Catalunya com ERC tenien l'oportunitat de condicionar la investidura del socialista Salvador Illa —guanyador inequívoc de la cursa electoral del 12-M— des de l'oposició o establint una entesa governamental amb la formació del puny i la rosa. Ambdós atresoraven a les seues mans —com ostenten a Madrid el comandament de l'estabilitat de l'executiu bipartit del PSOE i Sumar— les claus de la futura legislatura catalana.
Amb el partit que encapçala Carles Puigdemont autodescartant-se de qualsevol aliança parlamentària, els republicans van trobar-se amb el dilema d'aprofitar la seua força parlamentària —a pesar de la patacada a les urnes—. Una reedició de les votacions a la tardor segurament minvaria la seua representació, així com engrandiria les escletxes i les tensions internes en un moment de renovació i disputa orgànica que tindrà el seu epíleg congressual al novembre. Conscients de l'escenari i de la seua capacitat d'influència amb 20 diputats, van engegar les negociacions amb el PSC. Això sí, insistint que només signarien un acord parlamentari. Res de participar d'un tripartit.
Els republicans comunicaven a principis d'aquesta setmana un preacord amb el PSC que incloïa una de les seues línies roges: la instauració d'un finançament singular per al Principat. O en paraules de la portaveu d'ERC, Raquel Sans: Catalunya sortia del règim comú del finançament autonòmic i assolia un concert fiscal solidari. «Es tracta de l'assoliment d'una demanda històrica de l'independentisme», celebrava Sans d'un pacte que necessita la validació de la militància de base —la consulta es celebra aquest mateix divendres— i recollia compromisos dels socialistes en la protecció del català i el manteniment de les polítiques socials dels republicans.
Model propi
El preacord d'ERC signat amb els socialistes catalans —i validat per la Moncloa— estableix un model de finançament per a la «Generalitat de Catalunya fonamentat en la negociació bilateral amb l'estat». L'administració catalana serà l'encarregada de «gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar tots els impostos suportats a Catalunya», així com «augmentarà substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l'Estat i la Unió Europea».
A canvi de la concessió d'aquesta capacitat d'autogestió fiscal, Catalunya haurà d'efectuar dues aportacions a l'Estat espanyol: una vinculada amb els serveis prestats per l'administració estatal per competències que no han estat transferides —com ocorre en el concert basc i navarrès— i una segona «aportació a la solidaritat». «La Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics als seus ciutadans puguin assolir nivells similars, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar», recull el preacord. «Aquesta solidaritat ha d'estar limitada pel principi d'ordinalitat», puntualitza.
«Amb l'objectiu d'implementar aquest nou model, és imprescindible que el desenvolupament de la hisenda catalana sigui una prioritat per al pròxim Govern de la Generalitat de Catalunya perquè aquesta administració assoleixi plena autonomia en la recaptació, gestió, liquidació i inspecció de tots els tributs que es generen a Catalunya», ressalta l'entesa entre ERC i PSC, que assenyala l'Agència Tributària de Catalunya com a l'instrument per configurar la hisenda catalana. L'assumpció d'aquestes competències fiscals «requerirà el traspàs dels mitjans humans, materials, econòmics i tecnològics», s'agrega al document.
L'assoliment d'aquest model singular de finançament, però, no serà immediat. Estarà subjecte a un full de ruta pendent de concreció. Segons el preacord per investir el socialista Salvador Illa, el calendari d'aquest procés s'haurà de formalitzar «durant el primer semestre de 2025 en la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el de l'Estat en relació amb el model de finançament». «En 2025, caldrà impulsar els acords als quals s'arribi en la comissió esmentada anteriorment, a través de les modificacions legislatives necessàries i, quan correspongui, es traslladaran a la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat per tal que es puguin aprovar», s'indica.
«Els objectius seran l'assumpció progressiva, per part de l'Agència Tributària de Catalunya, de la gestió, la recaptació, la liquidació, la inspecció i la disponibilitat de tots els impostos suportats a Catalunya; l'augment substancial, per part de la Generalitat de Catalunya, de la capacitat normativa tributària amb coordinació amb l'Estat i la Unió Europea; el desplegament programat del nou model de finançament; i l'impuls de les modificacions que corresponguin de la Llei de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) i de la Llei de cessió de tributs a Catalunya que siguin necessàries», es desgrana.
El preacord, en relació amb la consolidació d'un espai fiscal propi per a Catalunya, incorpora que durant l'any 2025 les comissions abans esmentades treballaran per confeccionar propostes relatives a «l'atribució de la recaptació de l'IVA pimes» i de l'IVA dels arrendaments turístics. Tanmateix, i mentre es produeix el desplegament del nou model de finançament singular per al Principat, el document recull el compromís «d'incrementar els recursos derivats de l'evolució de les necessitats de l'estat del benestar i per compensar els desequilibris que s'han produït en la vigència de l'actual model».
En el temps del mentrestant, ambdós partits acorden que «el finançament de Catalunya ha de respectar el principi d'ordinalitat». «Les contribucions de les comunitats autònomes per habitant, ordenades en una escala de major a menor, han de mantenir el mateix ordre que en l'escala d'allò que reben. Es tracta d'un canvi estructural al sistema de finançament, que en cas de no adoptar-se durant el 2025, requerirà mesures compensatòries», s'afirma, així com es reitera que la Generalitat de Catalunya «continuarà aportant a la solidaritat territorial».
«Catalunya exerceix un conjunt de competències singulars que no tenen altres territoris. En el càlcul de les necessitats de despesa per finançar Catalunya, s'han de tenir en compte totes les variables rellevants, com ara l'augment de la població en edat escolar o el factor envelliment, per reflectir adequadament les singularitats pròpies de Catalunya. Cal actualitzar el seu finançament atenent els seus costos reals i a les noves necessitats i funcions que s'han generat al seu entorn», rematen al document, en el qual també es pacta la creació d'un consorci per fer front al dèficit d'inversions al Principat «i a la baixa execució de les inversions previstes».
L'entrebanc de la LOFCA
Fins al desenvolupament del conjunt del preacord entre independentistes i socialdemòcrates, només hi ha dos territoris a l'Estat espanyol amb un sistema fiscal propi: el País Basc i Navarra. Es tracta d'un model que compta amb el suport dels partits bascos, però que genera certa controvèrsia a determinats espais ideològics espanyols. «Quan es parla del concert fiscal basc, sempre hi ha referències crítiques a la solidaritat, però sol obviar-se que els bascos i els navarresos assumeixen un risc unilateral perquè cal abonar el cupo independentment de la recaptació», intervé Nekane Jurado, economista jubilada que va ser responsable de la planificació econòmica del Govern basc entre 1987 i 2007.
El cupo, com explica aquesta experta en el concert fiscal basc i navarrès, és la quota de contraprestació que abonen ambdós territoris a l'Estat per les competències estatals no assumides. «Aquesta quota representa el 6,24% i està subjecta als increments de la depesa estatal. És un sistema que es recalcula cada cinc anys i que està sotmès a les negociacions polítiques», apunta. «De fet, una de les qüestions determinants sobre el nou model fiscal per Catalunya, la qual comptava amb una balança fiscal negativa amb el sistema de finançament de règim comú, serà si com el País Basc i Navarra han d'assumir aquest risc unilateral», incideix.
El model pactat per ERC i PSC, però, té diferències envers el concert fiscal que atresoren bascos i navarresos. «En el cas basc i navarrès, no ha de fer cap aportació a la solidaritat, i en el sistema que s'ha pactat per a Catalunya s'inclouen dues aportacions a l'Estat: una pels serveis no prestats i una segona en solidaritat amb la resta de comunitats autònomes», compara Rafa Beneyto, exdirector general de Tributs i Joc de la Generalitat Valenciana i membre del Comitè d'Experts de les Corts Valencianes sobre la reforma del sistema de finançament autonòmic.
«L'acord que s'ha fet públic ens condueix cap a un sistema complicat d'entendre i de quantificar. De fet, el document assenyala que el pacte definitiu es tancarà durant el primer semestre de l'any 2025. No hi ha massa concrecions, de moment, i el detall de moltes qüestions importants es deixen en mans de diverses comissions. No sabem com es calcularà el percentatge de solidaritat, ni tampoc com es desenvoluparà el procés de cessió del 100% de la recaptació dels impostos», adverteix Oriol Amat, catedràtic d'Economia Financera i de Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. «Segurament és el millor acord al qual es podia arribar, però depèn de la voluntat política de les parts i es pot incomplir fàcilment», remarca.
La falta de concreció del document no és l'única qüestió que introdueix dubtes sobre el desenvolupament del finançament singular per a Catalunya — «s'assembla als firmats en dècades anteriors, els quals no s'han complert», avisa Amat—, atesos els obstacles que s'hauran de superar perquè aquest pacte fiscal siga una realitat. «La implementació d'aquest finançament singular per a Catalunya està subjecta a la resolució de problemes tècnics i jurídics, com ara una reforma de la LOFCA, per a la qual no compta actualment amb una majoria suficient», exposa Beneyto. No debades, hi ha formacions com ara la Chunta Aragonesista o Compromís que s'hi han oposat.
«Aquest acord té un problema molt important: a Espanya és difícil que un pacte es compleixi sense el concurs de Junts per Catalunya i del PP, tot i que, en aquest cas, sembla que és impossible el suport dels populars. Una virtut del concert basc és que el conjunt de les forces del País Basc són partidàries del model», esgrimeix Amat. L'assoliment d'una reforma de la LOFCA és, segons l'exrector de la Universitat Pompeu Fabra, «un repte important». «És un tipus d'acord que incomplir-lo potser és bastant fàcil. Hi ha pactes que són més fàcils de verificar i altres que són difícils de materialitzar, i més si la fiscalització és semestral i no mensual», expressa. I recorda: «El principi d'ordinalitat ja estava present a l'estatut i s'ha incomplert».
L'aplicació de l'anomenat principi d'ordinalitat reduiria la bretxa entre l'aportació de Catalunya com a territori ric i els diners que posteriorment li transfereix l'Estat. «L'ordinalitat posa límits a la solidaritat. En aquests moments, Catalunya és la segona o la tercera que més aporta al sistema —depenen dels càlculs que s'agafen com a referència— i és la desena o la tretzena en recepcions de diners», radiografia. «No és extraordinari pel fet que Catalunya és una autonomia rica, però sí per la diferència entre els diners aportats i rebuts. El cas del País Valencià, però, és sagnant: és una autonomia pobra que contribueix com a rica i rep transferències per baix de la mitjana. Som la sisena comunitat en aportar impostos i la quinzena en rebre», completa Beneyto.
Objectiu: minvar el dèficit fiscal
En cas que la voluntat política del preacord s'imposara i Catalunya aconseguiria sortir del règim comú del finançament autonòmic amb un model fiscal singularitzat, la capacitat inversora que obtindria per reforçar els serveis públics o fomentar el desenvolupament econòmic i tecnològic seria extraordinària. «En aquests moments, el dèficit fiscal de Catalunya és d'un 8% del PIB, una xifra elevadíssima i astronòmica. Si assolirem aquest model de finançament singular, ateses les aportacions de solidaritat que marca el preacord, el dèficit fiscal català es reduiria a més de la meitat: dels 22.000 milions d'euros actuals minvaria a uns 8.000 o 7.000 milions d'euros», il·lustra Amat.
«Catalunya podria canviar moltíssim. Es podria resoldre el dèficit crònic que arrossega la sanitat o afrontar el repte que només compten amb la renda de ciutadania un 35% dels potencials receptors quan un 26% de la població catalana està al llindar de la pobresa», exemplifica. Una injecció de recursos, però, que estarà sotmesa al desenvolupament d'un preacord amb moltes fases de negociació pendents — i el manteniment de la voluntat política expressada en el mateix— perquè s'hi puga complir del tot.
La finestra d'oportunitat valenciana
El preacord entre ERC i PSC ha provocat una autèntica tempesta política. A la hiperventilació de la dreta espanyola i dels dirigents més jacobins del PSOE, s'ha sumat els recels manifestats per Compromís si no s'aborda de manera paral·lela una solució per a l'infrafinançament del País Valencià. L'expert Rafa Beneyto, però, hi observa una possible finestra d'oportunitat per als valencians: «És complexa, però al pacte, a la fase de transitorietat, s'assenyala que hi haurà un increment substancial dels recursos derivats de l'evolució de l'estat del benestar i per compensar els desequilibris que s'han produït en l'actual model. En aquest punt, s'està fent referència a un fons d'anivellament, una de les grans demandes de l'agenda valenciana».
«Aquesta mesura, de fet, estava incorporada al pacte de coalició entre el PSOE i Compromís-Sumar per compensar l'infrafinançament de País Valencià, però la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, s'hi ha oposat al seu desenvolupament. Si, finalment, s'atorga per a Catalunya, seria difícil negar-ho per al País Valencià», indica, al mateix temps que s'hi mostra partidari de l'establiment d'un concert fiscal per als valencians: «Amb el sistema de finançament de règim comú, el País Valencià ha assumit pràcticament en solitari l'esforç inversor públic».