L'ascens del socialista Salvador Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya va comportar un punt d'inflexió a la política catalana. El procés independentista que havia dominat des de feia anys la discussió pública havia quedat relegada i el nou cap de l'executiu principatí desplegava una agenda allunyada de les aspiracions d'autodeterminació. De fet, el líder socialdemòcrata tractava de vendre l'inici d'una etapa de serenitat al territori català, en contraposició a l'agitació que hauria regnat durant els temps d'anhels nacionals de conformació d'un estat català separat d'Espanya.
Tanmateix, les estretors d'aquella època encara emergeixen al panorama polític català, especialment pels efectes de la reacció i repressió judicial contra els líders i els referents de l'independentisme, així com contra molts militants de la causa sobiranista. La negativa del Tribunal Suprem i, particularment, del magistrat conservador Pablo Llarena a l'aplicació completa de la llei d'amnistia a l'expresident català i comandant en cap de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, és l'exemple paradigmàtic de com el procés retorna com a una mena de bumerang, malgrat intentar-se girar el full.
Conscient que el seu relat del retorn de la calma empresarial i de l'apaivagament dels antics somnis independentistes implica un canvi en la situació anòmala de Puigdemont, Illa ha demanat en diverses ocasions l'aplicació completa de la llei d'amnistia. Quan el Tribunal Constitucional va rebutjar pràcticament la totalitat del recurs presentat pel PP a la mesura de gràcia i va avalar la legislació pactada pel PSOE amb les forces independentistes, el cap del Govern català ja va demanar que la implementació de la llei fora una realitat i que s'aplicara «amb diligència».
El president català ha insistit en la necessitat d'una instauració «total» i «efectiva» de la llei des de la seua estada a la Xina. «Espero que en el pròxim curs polític, que començarà al setembre, tothom pugui exercir la seva activitat política i que, en conseqüència, l'amnistia sigui efectiva. M'agradaria que això ja haguera passat», ha afirmat en una mena de balanç de la seua primera temporada política al capdavant de la Generalitat de Catalunya, marcada per la promesa pactada a ERC de l'assoliment d'un finançament singular per als catalans i les catalanes.
Reafirmant el seu respecte a les decisions dels diferents poders de l'administració estatal, ha raonat que, «al remat, en una democràcia, l'última paraula la tenen sempre els ciutadans i no els jutges». «L'última paraula la tenen els ciutadans, que, per intermediació dels seus representants, decideixen les lleis que han de tirar endavant. El que demano és que s'apliqui d'una forma total i efectiva la llei d'amnistia que va votar el Congrés pel procediment reglamentari i que ha estat validada constitucionalment», va argumentar per a defensar l'exoneració dels dirigents i militants sobiranistes afectats per l'acció repressora de la justícia.
Defensor de la positivitat de la mesura per a Catalunya i per al conjunt de l'Estat espanyol, s'ha compromès a treballar perquè l'amnistia siga una realitat. «El poder legislatiu ha parlat amb claredat», recordava, així com va assegurar «no entendre» aquells que s'hi oposen a la mesura de gràcia. Un discurs que coincideixen amb l'opinió majoritària a Catalunya i al consens que hi ha sobre la llei d'amnistia, segons han mostrat les diferents enquestes realitzades per part del Centre d'Estudis d'Opinió. Encara més, possibilita mantenir la relació amb ERC, qui ostenta les claus enverinades de la present legislatura catalana.