Al Cercle de Belles Arts de Madrid, al cor de la capital de l'Estat espanyol, s'havia reunit un públic d'excepció. Hi havia el president de BBVA, Carlos Torres, així com el president de Repsol, Antoni Brufau, i el president d'Enagás, Antonio Llardén. Aquests empresaris estaven acompanyats de ministres del Govern espanyol de l'ala socialista, com ara María Jesús Montero, Sara Aagesen, Jordi Hereu o Félix Bolaños. Una representació del poder econòmic i polític que esperava el discurs aquest dijous del president de la Generalitat de Catalunya, el socialista Salvador Illa.
Era la posada de llarg del cap del Govern català a Madrid. Si Illa havia reivindicat en la conferència de presidents autonòmics celebrada l'any passat a Santander el model solidari de Catalunya enfront de la «deslleialtat fiscal» de la Comunitat de Madrid, tornaria a treure els espills per comparar ambdós sistemes. «És igual de fonamental generar prosperitat que compartir-la territorialment», indicaria per criticar l'existència d'administracions que «ho discuteixen». «El model d'acumulació insolidària és el d'aquells que volen prosperitat, però la reserven per a uns pocs afortunats», retreia.
La comparació entre el model català i el madrileny retornaria al seu discurs: «El contrast és clar i diàfan. Avançar tots del bracet o deixant amplis col·lectius al marge? Guanyem tots o guanyen únicament uns pocs? Model econòmic dels drets i els deures o model econòmic dels privilegis? Transformació social o abaixar els braços i el conformisme?». Amb el model encapçalat per la madrilenya Isabel Díaz Ayuso present en tot moment com a contraposició a la idea governamental d'ordre progressista que es defensa des de la Generalitat de Catalunya, Illa reivindicaria «les mateixes regles fiscals per a tots».
«L'acumulació insolidària llastra a llarg termini el creixement, així com fractura i divideix les societats», remarcava. «Catalunya no demana cap privilegi. Al contrari, ofereix propostes i reformes polítiques i econòmiques perquè cadascú pugui aportar el millor de si mateix en benefici de tothom. És el moment d'apostar per Catalunya, ja que invertir a Catalunya és fer-ho en una Espanya millor», argumentava. Una al·locució feta també amb la idea que Madrid i Catalunya «comparteixen la responsabilitat de ser els principals motors d'Espanya».
«No tingueu por a Catalunya»
El viatge al Madrid DF d'Illa era, d'entrada, una oportunitat per a al·legar a favor «d'una nova etapa de política útil i serena», que representaria el seu executiu, enfront de la «confrontació i el soroll», que el dirigent del PSC lliga amb l'època del procés independentista. De fet, va destacar que el Principat havia superat els 300.000 milions d'euros de PIB, així com els dos moviments econòmics que han reforçat la seua figura: el retorn del Banc Sabadell i de la Fundació "la Caixa" a Barcelona. «Espero que n'hi hagi més», va expressar.
«No li tingueu por a Catalunya. Catalunya no li té por a Madrid», ha estat el nucli d'un missatge de transmetre una estabilitat per construir una cooperació econòmica entre ambdós territoris, però allunyada de la filosofia que irradia el model preconitzat per Ayuso. Les picadetes d'ull als empresaris amb les conjuncions «seguretat jurídica», «estabilitat política» i «lleialtat institucional» foren constants. Illa apel·lava a la seua condició de partit d'ordre, a la imatge de transversalitat que va mostrar amb les figures escollides per armar la seua estructura de govern.
Alternativa a l'ayusisme
És cert que l'anterior president de la Generalitat de Catalunya, el republicà Pere Aragonès, va acudir a Madrid per assenyalar també el model d'Ayuso. «Aquesta Espanya d'Aznar, que avui personifica Ayuso, està fonamentada en el fet que el dúmping fiscal és motiu d'orgull, en la casta extractiva, que entra en conflicte amb l'economia productiva», va desenvolupar. Un qüestionament de l'edifici ideològic de la dreta espanyola que es combinava amb una denúncia que governara qui governara a la Moncloa, si les sigles eren del PP o del PSOE, sempre s'invertia més del pressupostat a la Comunitat de Madrid i menys del compromès amb Catalunya.
Aquests missatges estaven en sintonia amb una agenda d'ampliació dels contorns competencials i de sobirania de Catalunya, com ara amb la seua lluita per un finançament singular al Principat. Aquesta proposta, arrancada amb el pacte entre republicans i socialdemòcrates per a investir Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, compartia protagonisme amb la reivindicació netament independentista d'un nou referèndum d'autodeterminació. La via era el denominat Acord de Claredat, el qual s'inspirava, si fa no fa, onomàsticament, amb el model emprat al Quebec.
La contraposició de models efectuada per Illa recordava ideològicament —tot i que amb els matisos de les realitats polítiques diferents d'ambdós territoris—a la batalla que va engegar l'anterior president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig. El baró progressista va confrontar el model del Botànic amb l'encapçalat per Ayuso per oferir un altre sistema social i territorialment inclusiu, encara que sempre dintre de la lleialtat espanyola.
Puig venia estabilitat empresarial després d'anys de desgast de la imatge del País Valencià i Illa defensa una nova etapa de «serenitat» una vegada s'ha girat el full al procés —a qui associa la idea d'agitació. Si l'excap del Consell reivindicava una mirada territorial inclusiva i un model social allunyat del thatcherisme d'Ayuso, l'actual comandant del Govern català pregona una senda amb similituds. És l'esperit de l'expresident valencià planant sobre la política del mandatari català.