Els dies històrics solen revestir-se d'una certa grandiloqüència. A voltes, són victòries en guerres que semblaven inacabables. Altres són signatures de pactes impossibles. En altres ocasions, adopten un tarannà més gerencial. Probablement, la reunió bilateral que demà tenen previst celebrar a Barcelona l'Estat i la Generalitat se celebre en aquesta línia.
I això a pesar de ser un dia transcendental per a Catalunya. Perquè en la reunió que hi ha previst que celebren els responsables del Govern espanyol i del Govern català en el Palau de la Generalitat, s'han de tancar els darrers detalls del model de finançament singular, un acord que preveu que el Principat passe a recaptar tots els impostos que es generen a Catalunya.
Així doncs, l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) serà qui gestionarà, recaptarà i obtindrà tots els impostos generats dins el Principat. Ho farà gradualment, a partir de 2026, any a partir del qual recaptarà l'IRPF i altres figures tributàries menors. En els següents anys s'aniran incorporant la resta de figures tributàries, fins a arribar a la totalitat. D'aquests diners, una part s'haurà de transferir a l'Estat pels serveis que ofereix en territori català, a més d'una segona partida anomenada de solidaritat, amb què es contribuirà a l'equilibri territorial entre autonomies.
Catalunya deixarà de figurar en el règim comú d'autonomies per disposar d'un model privatiu, com ja passa amb Euskadi i Navarra.
Amb el finançament singular, a més, s'haurà de complir el principi d'ordinalitat. Això és que, una volta redistribuïts els diners, Catalunya no quede —en termes de recursos per habitants— per sota d'altres autonomies que partien de més avall.
L'objectiu últim és reduir el dèficit fiscal, és a dir, que Catalunya no veja minvats els seus recursos per les excessives aportacions que fa a la caixa comuna. Els catalans aporten uns ingressos per habitant el 17,7% per sobre de la mitjana, però reben uns recursos per habitant el 2,1% per sota. A la pràctica, Catalunya deixarà de figurar en el règim comú d'autonomies per disposar d'un model privatiu, com ja passa amb Euskadi i Navarra.
Per tal de donar encaix legal a aquest finançament singular, la intenció de PSOE, PSC i ERC (partit que va condicionar el suport a Salvador Illa a l'assoliment d'aquesta meta) és introduir canvis en la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). Per a fer-ho, caldrà convèncer els socis parlamentaris del PSOE en el Congrés, un camí que no està exempt de riscos. No s'ha de passar per alt que el govern de Pedro Sánchez va lligar el finançament singular a una condonació del deute generalitzat a les comunitats autònomes.
Siga com siga, l'acord que es presentarà demà a Barcelona és una fita històrica. D'ençà del Decret de Nova Planta de 1714, Catalunya no ha disposat d'una hisenda pròpia.
Des del Majestic
Que Catalunya recapte tots els seus tributs ha estat un objectiu llargament cobejat pel catalanisme. De fet, una part del catalanisme sempre va retreure Jordi Pujol que Catalunya no aconseguira un tracte equiparable al d'Euskadi i Navarra. El pujolisme sempre adduí que la UCD s'hi tancà en banda.
Així les coses, durant la redacció de l'Estatut també es posà damunt la taula la possibilitat que Catalunya pogués recaptar plenament els seus impostos. La proposta era una recaptació fiscal que es dividiria en tres parts: un percentatge per pagar la part corresponent a Catalunya dels serveis que reservava a l’Estat, un altre percentatge per al Fons de Compensació Interterritorial i un tercer percentatge per a la Generalitat de com a mínim el 40%. L’Estat, però, va rebutjar aquella proposta argumentant que era més pròpia d’un sistema confederal que d’un estat autonòmic.
Va caldre esperar a la dècada dels noranta per desempolsegar el tema. Fou en les negociacions del pacte del Majestic, l'acord pel qual CiU va encimbellar José María Aznar a la presidència del Govern espanyol, l'any 1996. El polític Josep Miró i Ardèvol, que estava entre bambolines, ho posà a sobre de la taula en el decàleg de condicions per donar via lliure al Partit Popular.
«Això no ha anat bé», va dir Artur Mas quan li plantejà a Mariano Rajou el pacte fiscal l'any 2012.
Ho batejà com a «pacte fiscal». La qüestió, tanmateix, no arribà ni a posar-se a sobre de la taula, ja que Jordi Pujol ho considerà una exigència de màxims, inassolible. En el seu lloc, s'arribà a un acord per a una cessió tributària parcial i generalitzada, un nou cafè per a tothom, lluny de l'aspiració de Miró i Ardèvol.
La proposta la recuperà del calaix dels oblits Artur Mas l'any 2012, en plena crisi econòmica i només dos anys després que el Tribunal Constitucional retallara l'Estatut. La reforma de l'Estatut de 2005, de fet, ja preveia avanços en sobirania fiscal, una vegada constatat el greuge que suposava per a Catalunya ser una comunitat netament aportadora. La proposta de Mas trobà el suport del Parlament. ERC i Iniciativa donaren suport a CiU. El PSC hi va votar favorablement, excepte en el punt que estipulava que Catalunya disposara del seu model propi.
Amb aquest aval, Mas visità Mariano Rajoy a la Moncloa, el qual va rebutjar la proposta. «Això no ha anat bé», va pronunciar Mas aquella vesprada de setembre, una frase que ha passat a la història. La negativa afegí, de fet, combustible per enlairar el procés que desembocaria en el referèndum de l'1 d'octubre.
L'actual proposta de finançament singular és hereva d'aquell pacte fiscal, per bé que aquest darrer no preveia la partida de solidaritat territorial.