—Per què va decidir escriure aquest llibre que versa sobre l'actuació del president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, durant la gran riuada?
—Hi ha diverses raons, però una de les més importants era donar veu a les víctimes de la gota freda. De fet, bona part del llibre són entrevistes a familiars de persones que van morir durant la dana en diferents circumstàncies. Des del 29 d'octubre, han aparegut molts testimonis i moltes notícies, ja que els mitjans de comunicació valencians han fet una feina extraordinària per treure informacions que el Consell no volia que es conegueren, i crec que era el moment de fixar-nos en la negligència del president de la Generalitat durant aquell dia, d'analitzar-ho globalment a través d'una obra més àmplia. Una última raó per a publicar aquest llibre són els trenta anys de Vilaweb: per a celebrar-los, entre altres coses, hem posat en marxa una col·lecció de llibres periodístics i creiem que aquest tema l'havíem de tractar clarament.
—L'obra, com vostè ha comentat, es fonamenta en el relat de les víctimes. Era la manera de dimensionar la catàstrofe abans d'endinsar-se en la gestió de Mazón?
—Era la forma per posar en qüestió l'agenda del president i com l'alarma va sonar a les 20:11 de la vesprada i a les 18:00 Dolores estava enfilada en la finestra de sa casa, així com el seu marit i els seus dos fills ja s'havien mort. Abans, fins i tot, hi havia gent morta a Utiel. Encavalcar de manera cronològica els testimonis de les víctimes em permetia, a més, explicar com l'aigua anava baixant pel barranc i l'impacte que tenia, i marcar les fites horàries del conjunt dels esdeveniments era rellevant per demostrar com es van prendre tan tard moltes de les decisions adoptades per la Generalitat Valenciana del PP i de Mazón.
—Ordenar els fets d'aquell fatídic 29 d'octubre, per tant, és desmuntar les contradiccions i les diferents narratives que es van difondre per part del Consell?
—Aquest llibre està tancat a mitjan maig i d'aleshores ençà s'han conegut més informacions d'aquell dia. De fet, és probable que se'n coneguen més, com ara saber què va passar entre el dinar de Mazón a El Ventorro i la seua arribada al CECOPI [a l'òrgan de coordinació de les emergències]. Amb la informació de la qual disposem es tractava de posar davant l'espill els seus relats, de fixar el que se sap, allò que ens volien dir i el que realment va ocórrer.
—De fet, i com mencionava, encara resta per resoldre el punt fosc de l'actuació del president a la vesprada, dels seus passos entre el dinar i la seua arribada al centre d'emergències situat a l'Eliana.
—És una qüestió que, efectivament, no està resolta i que des de Presidència s'intenta que no se sàpiga. Ara bé, segurament hi ha gent que ho sap i estic convençuda que, en algun moment, se sabrà. Ja siga per l'exercici fiscalitzador de la premsa o per algun testimoni judicial que no podrà mentir davant de la jutgessa de Catarroja i ho explicarà. No saber el motiu pel qual el president de la Generalitat va arribar tant tard al CECOPI el dia que va ocórrer aquesta riuada crec que és un forat massa negre que els valencians no ens podem permetre.
—Si agafem perspectiva històrica, de quina dimensió ha estat la resposta que ha donat la gent i la societat civil al carrer davant de la gestió desenvolupada per Mazón i el Govern valencià del PP?
—No vaig estar a les manifestacions del 1977 que reclamaven la recuperació de l'Estatut al País Valencià, però, pel que he llegit, he vist i m'han contat, la protesta del 9 de novembre, la primera de les vuit manifestacions que s'han convocat, va tenir una dimensió més gran que aquelles. A més, no ens sols per la resposta i la gentada que hi havia aquell dia en la ciutat de València, que va rebentar costures i el centre no va ser suficient per a acollir tanta gent, com per la importància que va tenir mobilitzar-se tan ràpid. Recordem que va organitzar-se de manera silenciosa i responsable per part de les entitats cíviques, i que es va fer al marge dels partits polítics. Al PSPV i Compromís els havien desaconsellat liderar i engegar protestes, però la gent va demostrar que tenia ganes d'eixir al carrer i dir que el que havia passat no tenia nom.
—Aquella reacció al carrer curava, en certa manera, la ferida que tenia la societat valenciana per haver oblidat durant anys i anys les víctimes de l'accident del metro de València del 2006?
—No sé si cura la ferida, però sí que diria que posa una pomada a la ferida que tenien els valencians amb les víctimes del metro. Una ferida que s'havia creat per la manera com els mitjans públics havien participat en l'estratègia del silenci de la Generalitat Valenciana. Els valencians tenen aquesta consciència d'haver actuat tard, de reaccionar fora de temps en aquella ocasió. Amb la resposta a la dana, es demostra que els valencians no tenim la sang d'orxata i que, quan cal eixir al carrer, ho fem. I no només una vegada, sinó vuit.
—L'organització de les manifestacions ha canviat amb el pas del temps: les associacions de víctimes han agafat les regnes en comparació als primers compassos, quan van assumir-ho les entitats cíviques del país.
—Efectivament, a poc a poc els col·lectius de víctimes han agafat protagonisme i ara són elles les encarregades d'encapçalar el moviment de protesta. És cert que les entitats continuen donant-los suport i fent el que necessiten, però són les associacions de víctimes les que decideixen com han de ser les manifestacions. És molt important l'empoderament que han adquirit els col·lectius d'afectats.
—A pesar de la persistència del carrer, Mazón perviu com a president de la Generalitat Valenciana. Considera que la seua continuïtat a la comandància del Consell pot desgastar l'ànima i la força dels manifestants?
—No crec que siga el desànim, sinó que, al final, les mateixes víctimes són conscients que poden dir-los que «han fracassat» si no venen una determinada quantitat de persones a les manifestacions. Però Rosa Álvarez [presidenta de l'Associació de Víctimes Mortals 29-0] ja deia que això no era veritat. Que Mazón continue al càrrec és una mostra de com funciona el sistema, de la protecció que ostenta per part del seu partit a pesar de la seua negligència i del nivell dels estàndards de decència a la política. A més, ho penses objectivament i és realment complicat viure tenint a l'esquena 228 morts. Ara bé, ell és l'únic que pot dimitir o convocar eleccions. De totes maneres, no crec que la seua continuïtat siga un fracàs de la mobilització popular. Que vagen menys persones no implica que no pensen en la responsabilitat negligent de Mazón. Simplement, s'han de buscar altres formes per expressar el rebuig.
—Com creu que la dana podria alterar i canviar el mapa polític valencià?
—Se'm fa complicat fer pronòstics electorals, però l'altre dia pensava: si Carlos Mazón no dimiteix, si arriba a l'any 2027 i es convoquen eleccions, què diran perquè no siga el candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana? Si no és el candidat perquè és el responsable de les 228 morts, per què se'n va en 2027 i no ho ha fet abans? No sé com pot evolucionar electoralment i políticament, i més amb elements incerts com ara el fantasma de Camps planant pel PPCV, però si Mazón s'ho deixa en 2027, haurà de donar moltes explicacions. Ja no dic si repeteix com a candidat.
—Si la Generalitat Valenciana ix assenyalada per la seua actuació durant el dia D de la riuada, la resta de les administracions, especialment l'estatal, han estat qüestionades per la seua absència en els dies posteriors a la catàstrofe. Observa que aquelles circumstàncies són benzina per a la desafecció política?
—És evident que hi ha un caldo de cultiu per als discursos que proclamen «tots són iguals» i que vam veure com grupuscles d'ultradreta s'intentaven aprofitar de la situació en els primers dies de la riuada, però la gent dels col·lectius de víctimes tenen molt clar qui els dona suport i qui no. Que Sánchez no vinga massa a València, ni tampoc s'entreviste sovint amb les víctimes no els importa perquè tenen una persona que els representa, les atén, així com tenen el seu telèfon a la seua disposició per donar-los allò que demanen. Es tracta de la socialista Pilar Bernabé, la delegada del Govern espanyol al País Valencià, que ha xafat el fang. La gent que realment està afectada sí que ho diferencia, encara que Sánchez també jugue a no donar ni aire a la Generalitat i l'executiu espanyol ha tingut comportaments revisables.
—Atesa aquesta diferència de tracte que vostè narra per part de les administracions amb les víctimes, percep que la Generalitat Valenciana ha aplicat una mena d'estratègia amb els afectats de la dana similar a la implementada amb els damnificats per l'accident del metro?
—Sí. De fet, l'altre dia, a la presentació del llibre que vam fer a Paiporta, Beatriz Garrote, veu de les víctimes de l'accident del metro i persona que ha ajudat molt els afectats per la riuada, va intervenir per explicar que, quan es va reunir per primera vegada amb els col·lectius de víctimes de la gota freda, va fer-los una llista d'aquelles actuacions que tindria la Generalitat amb elles. Una estratègia de menysteniment, de qualificar-les «d'interessades» que s'ha reproduït per part del Govern valencià del PP. Mazón, de fet, parlava de reconstrucció quan encara s'estava traient fang de les cases.
—L'experiència de l'accident del metro de 2006 a València i la dimensió de la catàstrofe de la barrancada, tanmateix, han complicat aquesta tàctica.
—En efecte, però també perquè trobem diferències. Per exemple, el Canal 9 del 2006 no era l'À Punt del 2024. No sabem com serà l'À Punt del 2025, però l'actuació de la radiotelevisió pública va ser molt diferent de la desenvolupada amb l'accident del metro. Una altra diferència és que ara hi ha una instrucció d'una jutgessa que està actuant diligentment i les víctimes del metro van haver de patir un reguitzell d'arxivaments i tota una trajectòria judicial que va ser una autèntica penitència. Al remat, la població no és la mateixa, ni la quantitat d'afectats. Fins i tot, les xarxes socials, siguen per a bé o per a mal, tampoc ho són i tots hem vist el que ha ocorregut amb la gota freda.