—Fer política és un viatge per la seua trajectòria militant. Una politització que arranca en el nucli familiar. Defineix a la seua família com a catalanista. Per què?
—Ho defineixo així perquè l'ambient que vaig respirar a la llar estava molt vinculat al catalanisme. El meu avi matern —que no vaig arribar a conèixer— havia estat amic de Francesc Macià i havia fundat una revista en català al Baix Llobregat, així com el meu altre avi, Jaume Bosch Ventura, era escriptor de teatre en llengua catalana i em va introduir a la revista Cavall Fort perquè aprengués català. Les meves àvies, el meu pare i la meva mare, a més, atresoraven una actitud d'antifranquisme tou, i no s'atrevien a moure's contra el règim per la por que havia deixat la guerra. Tanmateix, sí que em van inculcar un esperit catalanista.
—L'altre pol d'influència ideològica que va tenir fou el professor i exministre Jordi Solé Tura. Fins a quin punt va marcar-lo en la seua militància política?
—Per a mi i per a la meva generació —en referència a la gent de la Facultat de Dret de Barcelona als anys setanta—, Jordi Solé Tura ens va influir molt, d'entrada des d'un punt de vista antifranquista. En la mesura que hi vam establir relació, també ens va influir en la formació marxista i en la vinculació amb el grup Bandera Roja, al qual pertanyia.
—Foren, per tant, els principals influxos polítics que van definir el seu pensament.
—Sí, però també s'ha de tenir en compte que jo soc de Sant Feliu de Llobregat. El Baix Llobregat és una comarca essencialment obrera i, malgrat que jo no era d'una família obrera, el fet de començar a moure'm a l'antifranquisme et feia connectar amb el moviment obrer. En l'àmbit personal, Josep Benet va marcar-me arran de la seva defensa de la nació catalana i de la llengua, i també la figura de Joan Garcia Nieto, un sociòleg, capellà, jesuïta i comunista, que, alhora, va inspirar molt el sindicalisme del Baix Llobregat.
—Arran del seu treball a una notaria va afiliar-se a CCOO. Com pensa que ha canviat la militància sindical d'aleshores ençà?
—Quan m'hi vaig afiliar, Franco ja havia mort i CCOO representava de manera destacada l'avantguarda de la lluita antifranquista. En aquests moments, els sindicats exerceixen el seu paper com a organitzacions en defensa dels treballadors, però amb una intensitat diferent d'aleshores. A més, i com explico al llibre, als anys setanta les fàbriques eren un pou de generació de militància. En l'actualitat, les fàbriques són empreses, així com el mateix concepte de classe obrera s'ha revisat molt.
—El carnet de CCOO va combinar-lo amb la pertinença al PSUC. Què queda de l'herència d'aquell partit a la política catalana?
—Penso que en queda molt. És cert que molta gent que va passar pel PSUC està en situacions diferents, fins i tot alguns estan al PP. Sí que queda l'esperit del PSUC, d'aquell partit que va erigir-se en la referència de la lluita antifranquista i va representar la unió de les forces del treball i de la cultura. Allò va ser una aportació molt important a la idea que, més enllà dels treballadors de les CCOO, els intel·lectuals com ara Manuel Vázquez Montalban tenien un rol al partit. Més tard, el PSUC es va transformar en Iniciativa i el fil que jo segueixo és que els hereus són els Comuns. El 2011, quan va esclatar el 15-M, jo i una altra gent vam intentar fer de punt de contacte entre les generacions dels indignats i aquells que veníem del PSUC, d'Iniciativa. El 15-M posava al sac tots els partits, i nosaltres els vam intentar fer veure que, per a fer política, era necessària l'organització i sumar esforços amb la gent que ja veníem d'aquesta tradició.
—Vostè considera que aquell compromís nacional del PSUC ha estat heretat pels Comuns?
—Sí, si vols amb alts i baixos i marcat per moments de més o menys claredat. Era evident que el PSUC defensava el dret a l'autodeterminació, però amb motiu del desè aniversari de la celebració de l'estatut, Ignasi Riera, en nom d'ICV, va defensar el dret a l'autodeterminació. Amb el procés, malgrat que els Comuns mantenen aquests principis, es va distorsionar tot una mica. Critico que alguns sectors de l'independentisme van deixar de banda els drets socials i sectors de l'esquerra els drets nacionals. Va haver-hi una polarització molt forta. Em sento còmode amb el paper que tenen els Comuns en la defensa dels drets nacionals.
—No creu, per tant, que els Comuns en els darrers anys hagen perdut pulsió nacional en els seus discursos electorals, per exemple en comparació a l'etapa de lideratge de Xavier Domènech?
—A l'etapa de Xavier Domènech era indiscutible. Tanmateix, el paper que hi pugui tenir Jaume Asens em sembla indiscutible. També és veritat, i no tant amb els Comuns i més a ICV, hi havia dues sensibilitats: una en la qual jo em trobava còmode, que era la més sobiranista; i una altra que s'autoanomena federalista, però que considera que denominar-se federalistes era la seva manera de dir-se unionistes. A ICV, hi era, i en el procés s'hi va veure claríssim. Als Comuns hi és, però veig que hi ha més sobiranisme als Comuns que no a Iniciativa.
—Precisament, i parlant de relacions confederals, vostè narra a la seua obra els xocs d'ICV amb IU.
—Clar, ho situo en la tradició de conflicte que hi ha hagut en els espais espanyols i catalans situats a l'esquerra del PSOE. Ja no parlo del PSOE perquè teòricament és federalista, però mai ha fet una proposta real. A l'esquerra del PSOE, tenim l'exemple de com el PCE va intentar fulminar Joan Comorera, o de les relacions que intentaven imposar Julio Anguita o Pablo Iglesias. Hi ha una pulsió a l'esquerra espanyola que es pensa que tenir referents o aliats a les nacionalitats històriques vol dir que aquests partits sempre han d'estar d'acord amb el que es decideix a Madrid. Quan aquests partits planten cara, la reacció sempre és la mateixa: muntar una sucursal en el territori afectat que sigui lleial a Madrid. Això, de fet, va provocar la ruptura entre ICV i IU, i penso que és un dels factors del trencament entre Iglesias i els Comuns.
—Per què?
—Iglesias es presenta com a molt sensible amb el tema nacional, però ell va cridar a la gent que no anés a votar a l'1 d'octubre, i quan s'ha trobat amb uns Comuns que no practicaven la seva política, no ha tingut cap problema a fundar Podem, que és una ficció a Catalunya. L'esquerra espanyola sovint diu que defensa la plurinacionalitat si no és aplicable al seu espai polític. És a dir: «Nosaltres som plurinacionals, però els catalans, els valencians o els mallorquins han de fer el que els diguin des de la central de Madrid». L'esquerra espanyola no s'ha adonat d'aquesta errada, i fins que no ho faci, serà molt complicat establir una alternativa plurinacional a l'Estat espanyol.
—Considera que aquestes dinàmiques centralistes es reprodueixen a Sumar?
—Sumar va ser un intent de dir: creem una organització política que sigui respectuosa amb les realitats polítiques de cada nacionalitat, amb Compromís, els Comuns, la Chunta Aragonesista o Més per Mallorca. Aquest projecte no ha pogut tirar endavant perquè les identitats dels partits espanyols que hi havia a Sumar, com ara IU, s'han sentit incòmodes. Avui Sumar ja no potser allò, i ha triat ser un partit més. La gran qüestió d'ara és què passa amb Podem i com l'esquerra espanyola és respectuosa amb la identitat de les forces polítiques de cada territori. Penso que malgrat les crisis actuals, si hi ha responsabilitat, aquest espai junt amb ERC, BNG i EH Bildu ha d'establir algun tipus d'acord per evitar un govern de PP i Vox a les pròximes eleccions espanyoles.
—La seua primera experiència institucional va ser com a regidor encarregat de les qüestions de seguretat a Sant Feliu de Llobregat. Com fou aquell aterratge al capdavant de la policia local, i més patint esdeveniments com ara el cop del 23-F?
—Va ser complicat perquè venia de córrer davant de la policia quan fèiem pintades perquè no ens enxampessin. Vaig entendre que si em tocava una responsabilitat, m'hi havia de formar. Ara bé, de primeres, vaig veure com l'oposició política a Catalunya i al País Valencià, i també a Espanya, no havia reflexionat sobre la policia. Per a nosaltres, la policia era l'enemic. Així com al Congrés de Cultura Catalana es va desenvolupar una reflexió molt profunda sobre urbanisme, cultura, llengua o dret, sobre seguretat i policia ningú en va parlar. Aleshores, ens va tocar a Jaume Corbet i a mi intentar reflexionar sobre la policia i començar a elaborar una teoria democràtica dels cossos policials. Fou quan Miquel Sellarès ens va cridar per ajudar a construir el model de seguretat.
—N'està satisfet, d'aquella tasca?
—Sí, perquè va haver-hi un canvi entre què representaven la policia i la Guàrdia Civil a Catalunya en comparació amb els Mossos d'Esquadra.
—Quina diferència establiria entre el comportament d'un cos de policia i l'altre?
—S'ha de tenir en compte que la policia i la Guàrdia Civil havien actuat durant la dictadura, i que llavors havien conculcat tots els drets. Havien assassinat, havien torturat. En canvi, amb els Mossos d'Esquadra, vam construir una policia democràtica i de proximitat, que entengués que era normal que la ciutadania se'ls adrecés en català i ells contestaren en la llengua del país. Hi ha casos d'actuacions incorrectes als Mossos? Evidentment. Hi ha elements que no es comporten d'acord amb aquests paràmetres? Totalment. Ara bé, jo defenso que l'esquerra no pot basar el seu discurs sobre la policia en les actituds incorrectes. Ho ha de fer, però ha de tenir una proposta.
—Quin plantejament hauria de tenir l'esquerra sobre la seguretat i els cossos policials?
—L'esquerra ha d'entendre que la policia és un servei públic com ara l'ensenyament o la sanitat, i ha de tenir polítiques policials. Ara que hi ha tant d'increment de l'extrema dreta i del PP arran d'explotar el tema de la seguretat, l'esquerra no pot negar els problemes. Hem d'analitzar què ocorre a determinats barris i fer propostes en positiu. Si de cas, basades en la transversalitat, en dir que la policia no és l'única solució i s'han de reforçar els serveis públics. L'esquerra durant massa temps ha negat que la policia fos part de la solució.
—Vostè recorda al llibre com va haver-hi sectors de l'esquerra que van ser crítics amb la gestió de Joan Saura al capdavant dels Mossos d'Esquadra.
—Crec que en el tema dels Mossos hi ha moltíssim a fer. Jo formo part del Consell del Mecanisme de Prevenció de la Tortura, que depèn de la Sindicatura de Gregues, i quan anem a visitar una comissaria, el primer que et diuen els mossos és que, afortunadament, hi ha càmeres a totes les dependències perquè és una garantia per a tothom. Quan es va fer, va provocar una manifestació de mossos. A l'esquerra, mentre José Mujica enviava el seu ministre de l'Interior, exguerriller, per veure com s'estaven fent les coses a Catalunya, una part de l'esquerra s'estripava les vestidures perquè ICV portés les polítiques policials.
—Aquells retrets els engloba, però, en un relat de connotacions negatives sobre el tripartit, el qual, segons escriu a l'assaig, no ha sabut contrarestar l'esquerra.
—Tot i que ara se'n fa una mica, encara no és suficient la reivindicació de les polítiques que es van desplegar durant el tripartit. El que ocorre és que, després del tripartit, va vindre l'etapa del Mas, que va destruir bona part de l'herència del tripartit, i automàticament va començar el procés. I, clar, reivindicar el tripartit en ple procés sonava força estrambòtic.
—Com ha indicat, el procés va engegar-se poc temps després de la fi de l'experiència del tripartit. Vostè denuncia que encara hi ha punts foscos del Govern espanyol amb el referèndum que no han eixit a la llum.
—De mica en mica, a través de llibres i entrevistes, el sector independentista ha anat explicant coses, encara que no totes, i, en canvi, per la banda del Govern espanyol del PP hi ha un silenci sepulcral. Han d'explicar per què es van negar a negociar qualsevol cosa i, fins i tot, per què van ordenar les càrregues brutals de l'1 d'octubre i com es van escollir els municipis on es va enviar la policia.
—En el cas del referèndum, sí que trobem una diferència entre l'actuació dels cossos policials espanyols i els Mossos d'Esquadra.
—I tant! Si es llegeix la sentència de l'Audiència Nacional que va jutjar al major Trapero, s'explica que no el condemnen perquè va actuar correctament, en consonància amb allò que havia decidit el Parlament de Catalunya. Els Mossos, per tant, van optar per una resposta proporcional, que apostava per la mediació i no per la repressió.
—Havent-hi girat el full al procés, creu que s'ha perdut a Catalunya el compromís social amb la llengua? El consens que hi havia sobre la immersió lingüística sembla esquerdar-se.
—Sí, i és una qüestió que em preocupa molt. A l'etapa del procés, hi ha gent que va confondre el rebuig a la independència amb l'oposició a l'ús social de la llengua. Ara bé, també soc crític amb els governs independentistes: durant el procés es van centrar tant en la independència que no van gestionar bé les seves competències. És una vergonya que durant els darrers anys s'hagin quedat 4.000 persones sense fer classes en català perquè no hi havia prou dotació. No té cap sentit que governs independentistes no dotaren els consorcis per la normalització lingüística i impediren que milers de catalans pogueren aprendre la llengua.
—En termes nacionals, com definiria l'actual situació de Catalunya?
—Crec que ens trobem en una situació de transició, on estem paint les conseqüències del procés, on els protagonistes de la banda independentista han de reflexionar força sobre els errors que van cometre. També l'altre sector, on tant el PP com el PSOE han de pensar si consideren que la constitució és aplicar el 155 i suprimir l'autogovern. Jo soc d'aquells que va tenir un paper estrambòtic: vaig defensar que Catalunya és una nació i tenia dret a l'autodeterminació, però que aquest dret s'havia d'exercir a través d'un referèndum pactat. En conseqüència, vaig estar a la comissió executiva del Pacte Nacional pel Referèndum. Crec que fou una errada quan es va tirar endavant la DUI i es va soterrar el pacte. Molts dels protagonistes d'aleshores ho han reconegut. Es va il·lusionar a un sector de gent amb una possibilitat que no era real.
—Un sector que, diguem-ne, ara es troba desencantat i troba altres refugis.
—Sí, hi ha un petit sector desil·lusionat que actualment està nodrint Aliança Catalana, la qual cosa és ben preocupant. Aliança Catalana és independentista, però és extrema dreta nua i crua.
—Acabem. Quin impacte va tenir el procés en la construcció de la idea de Països Catalans?
—La idea que durant un temps es va elaborar, de nosaltres marxem i els altres ja vindran, era una visió egoista i que s'entenia des de la base que a l'independentisme es va incorporar un sector de gent que no tenia una tradició sobiranista d'anys. Hi havia gent que tenia molt clara la idea de Països Catalans, però també una altra que ni ho coneixia. Crec que aquella circumstància ens va allunyar i el primordial seria enfortir els llaços entre els territoris catalanoparlants. A Catalunya, hi ha un gran desconeixement de la realitat del País Valencià, les illes Balears, l'Alguer, la Catalunya del Nord o la Franja. En alguns casos, no passa del folklorisme i, d'altres, ho ignoren. Penso que a Catalunya ens toca fer nació, enfortir la llengua i l'autogovern, millorar les condicions de la ciutadania, i, alhora, refermar els lligams amb la resta dels Països Catalans.