El 4 d’agost de 1944 el PSUC va fer el seu primer atracament conegut a un despatx privat de Barcelona amb un botí de 8.000 pessetes. El 16 de febrer de 1946 el PSUC va fer esclatar la seva primera bomba contra la Jefatura Provincial de la Falange, instal·lada al Passeig de Gràcia 37, a la seu del Circulo Ecuestre que durant la guerra havia acollit el Casal Carles Marx del PSUC.
El nombre d’accions armades del PSUC identificades per EL TEMPS, del 1939 al 1949, són una seixantena. En primer lloc, robatoris a entitats bancàries, empreses i ciutadans, en segon col·locació d’artefactes i explosius a entitats de l’administració franquista, mitjans de comunicació, línies elèctriques, el monument a la Legió Còndor de l’exèrcit nazi i, finalment, atemptats contra persones notòries i contra la circulació de ferrocarrils a Montcada i Reixac. Destaca per la seva singularitat l’obsessió per atemptar contra pastisseries i adrogueries de luxe.
L’autoria dels atemptats i sabotatges va ser reivindicada per diferents entitats formals des de l’eix central de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, amb els precedents d’AFARE (intent d’agrupar a les restes de militars republicans), la Joventut Combatent, l’organització juvenil de l’Aliança Nacional de Catalunya (ANC), versió catalana de la Unión Nacional Española (UNE). Els atemptats van ser promoguts pels dirigents del PCE i el PSUC i executats per militants del PSUC, sota l’atenta direcció de Santiago Carrillo Solares i els seus col·laboradors directes centrats en el control dels diferents grups que actuaven sense supervisió de la direcció exterior al territori de l’Estat francès. El dirigent interior de les activitats armades del PSUC a Catalunya va ser el madrileny del PCE Miguel Núñez González (1920-2008), comissari polític durant la Guerra Civil.
A finals de l’hivern de 1944, després del fracàs de l’intent d’invasió de la Vall d’Aran, el PCE i el PSUC van adoptar la promoció de la “insurrecció nacional”, una estratègia compartida o importada del PCF i el PCI, malgrat que després de la Segona Guerra Mundial formaven part dels seus respectius governs, tot just iniciada la guerra freda, l’any 1947.
El PCE donava per fet que la direcció d’aquest movimento insurreccional havia de recaure a la Junta Suprema de la Unión Nacional Española (UNE), anunciada des de la direcció de Moscou, presentada a Madrid per Jesús Monzón Repáraz el novembre de 1943. El que era aleshores el màxim dirigent del PCE, primer al Sud de França i després a la clandestinitat a Madrid i Barcelona on fou detingut, va caure en desgràcia i quasi va perdre la vida superant diferents paranys. La proposta del PCE no pretenia “restablir la tercera república” sinó una “restauració monàrquica de transició del franquisme a la democràcia”. La insurrecció havia de combinar la força militar, mitjançant els maquis suposadament controlats pel PCE-PSUC, i la mobilització social i política de l’interior que hauria de rebre un estímul definitiu per la derrota del franquisme.
Per dirigir el moviment insurreccional, el PCE-PSUC va celebrar l’anomenada Conferència de Grenoble el 7 de novembre de 1943 (en realitat ni es va celebrar a aquesta ciutat ni en la data oficial). La conferència va formalitzar la constitució de la UNE per part del màxim dirigent del PCE al territori francès de l’exili Jesús Monzón, pocs dies després de l’ocupació de la França de Vichy per part de les tropes alemanyes. El juliol de 1945, la UNE era dissolta oficialment amb la intenció del PCE de no quedar isolat de les altres forces a l’exili i l’interior que anaven arribant a acords al marge dels estalinistes.
Suposadament, de la UNE en formaven part els partits republicans, el socialista, la UGT i la CNT representats aquests partits per faccions dissidents i impostors. L’aïllament del PCE es dissimulava amb una estructura que es centrava en un hipotètic acord amb monàrquics i ressentits del règim franquista.
L’altra obsessió del PCE-PSUC era el control de la lluita armada. La UNE va desenvolupar una estratègia de coacció contra els altres grups organitzats (socialistes, cenetistes, republicans, del partit obrer...) a la resistència contra l’ocupació nazi d’Occitània i del territori de l’Estat francès. S’ha de tenir present que totes aquestes formacions polítiques van donar suport a iniciatives armades de resistència i evacuació, en especial els llibertaris pel seu nombre i decisió.
Mentre la direcció del PSUC intentava boltxevititzar la militància, depurar els crítics i els dissidents, la descomposició de la direcció del PSUC i les diferents faccions a l’exili, va arribar a ser quasi total. Si no fos pel PCE i la URSS, el PSUC s’hauria acabat desfent del tot. A tot s’afegia l’obsessió contra els infiltrats i delators que reforçava la desconfiança i l’abatiment. Alhora, quedar al marge comportava un abandonament que molts no es podien permetre.
Els diferents grups que van intentar implantar la presència del PSUC a Catalunya eren detinguts i actuaven per lliure, amb la voluntat de mantenir la flama de la resistència. En paral·lel, els independentistes i els cenetistes, cadascú pel seu costat, mantenien una acció esporàdica però continuada contra el règim.
Als 25 executats al Camp de la Bota de Barcelona, acusats de participar a la lluita armada, cal sumar altres nou militants del PSUC víctimes mortals durant els atracaments i torturats durant la seva detenció. Sorprèn la inexistència d’una llista oficial de víctimes mortals del PSUC participant en la lluita armada entre els que s’inclouria o exclouria els aleshores dissidents o militats apartats per les discrepàncies.
La caiguda dels vuitanta
Durant el mes d’abril de 1947, la policia de Barcelona va detenir a quasi cent militants del PSUC, tant de la branca militar com la sindical, la juvenil, la femenina i la política. Es va anomenar La caiguda dels 80. El primer detingut va ser Àngel Carrero i Sánchez, el cap militar de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, el mes de gener de 1947, detenció desconeguda per l’organització.
La direcció del PSUC a Catalunya (s’anomenava l’interior) era en mans del que es considerava “el Comitè Central a l’Interior”. Joaquim Puig i Pidemunt era el responsable polític (durant la guerra havia estat comissari polític) i director de la publicació clandestina Treball del PSUC. Pere Valverde i Fuentes era el responsable de la Comissió Polític-Militar del PSUC. Ferran Rius i Tomàs era el responsable del Treball de Masses. Sebastià Piera i Llobera, que no va ser detingut, era el responsable d’Organització. Numen Mestre i Ferrando era el responsable de les accions armades i Àngel Carrero i Sanchez, el cap dels grups guerrillers.
L’organització comptava amb una estafeta a Manlleu i el material propagandístic l’imprimien els germans Méndez al carrer Cabanes 17 del barri de Poblesec de Barcelona. Hi havia dues Brigades. La Jaume Girabau, la primera, adoptava el nom del militant del PSUC afusellat.
El 12 de febrer de 1949 va tindre lloc el sabotatge del tren nocturn a Madrid i cinc dies després, el règim franquista executava quatre dirigents de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya i el PSUC: Joaquim Puig, Numen Mestre, Pere Valverde i Àngel Carrero.
El PSUC va abandonar la lluita armada, una renúncia que ni tan sols va comunicar, després del sabotatge del tren nocturn de Barcelona a Madrid el 12 de febrer de 1949. L’atemptat va matar 33 passatgers a l’estimbar tres vagons. El règim franquista va aprofitar la catàstrofe per executar, cinc dies després, a quatre dirigents del PSUC vinculats a la lluita armada al Camp de la Bota de Barcelona.
Aleshores el PSUC va adoptar el que s’anomenava El canvi de tàctica. Abonaren aquesta proposta centrada en el control i la direcció de la mobilització de les masses contra la dictadura a la mobilització espontània popular de la vaga dels tramvies del març de 1951.
La dècada dels 40 va ser força complicada pel PSUC desfet pel final de la guerra i la seva divisió interna. L’agost de 1939 s’havia fet públic el pacte de no agressió entre la URSS i Alemanya, conegut com Pacte Ribbentrop Molotov. Aquest acord de pau va tenir continuïtat amb un altre Tractat Germano-Soviètic d’Amistat, Cooperació i Demarcació, de repartiment territorial. Aleshores no era conegut el protocol addicional secret de repartiment de Polònia, Romania i els estats bàltics de Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània.
Els partits marxista-leninistes-estalinistes integrants de la Komintern, la Internacional Comunista de l’àrea mediterrània, van seguir les ordres de Stalin de suavitzar la propaganda contra el feixisme, i centrar-se en la denúncia de les democràcies occidentals enemigues de l’Alemanya nazi com potències capitalistes. Els militants del PCF van rebutjar, fins i tot, el servei militar obligatori i van sabotejar l’esforç bèl·lic quan França va entrar en guerra amb Alemanya, en setembre de 1939, i van acusar el seu govern d’iniciar una guerra imperialista.
El 22 de juny de 1941, Hitler va iniciar per sorpresa l’ocupació de la URSS vint mesos després d’haver signat l’acord de no agressió, col·laboració i repartiment territorial entre la URSS i Alemanya. L’anomenada Gran Guerra Patriòtica de la direcció de la URSS contra el nazisme va acabar, després de quasi quatre anys de guerra, amb l’ocupació de Berlin el 2 de maig de 1945.
Després de l’inici de la invasió de la URSS, els diferents partits comunistes i estalinistes mediterranis es van incorporar a la lluita armada guerrillera contra l’estat totalitari dels nazis i feixistes amb governs alineats amb Alemanya.
Víctimes mortals de la lluita armada del PSUC
Morts a trets al Priorat i les Garrigues
Febrer abril 1945
Pere Juncosa Martorell, pagès
Diumenge 6 de febrer de 1945 a les 17 hores, al Mas de la Barba a Siurana de Prades, terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. “Just abans de la gran nevada, a les 17 hores, acabada la festa de prometença de la filla i marxar els assistents cap al ball a Cornudella, sentiren uns trets al Mas de la Barba i, en retornar, el trobaren mort.” Testimoni d’un familiar.
Joaquim Juncosa Puig (32 anys), pagès
Dilluns 12 de febrer de 1945 a les 16.30 hores, al Mas de l’Abella, terme municipal de la Morera de Montsant, a la comarca del Priorat. Alcalde de Cornudella de Montsant. “En acabar de feinejar al camp, li va dir al mosso que marxés, que ell es quedava a recollir. Ja lluny, el mosso va sentir uns trets, i en retornar va trobar l’amo mort.” Testimoni d’un familiar.
No identificat
Ocupant d’una camioneta assaltada per robatori. Diumenge 4 març de 1945, als entorns de Siurana de Prades, a la comarca del Priorat
Camilo Morales Cortés, dentista de Reus
Diumenge 4 de març de 1945, en un control guerriller de la carretera a la Serra de la Llena dels municipis de Vilanova de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà, la Pobla de Cérvols i el Vilosell a la comarca de les Garrigues. Cap comarcal de Falange Española Tradicionalista. L’autoria la dona el butlletí guerriller Ataque de maig 1945. A l’apartat del Exèrcit Guerriller a Catalunya, diu: “En los primeros dias de febrero, la Agrupación ajusticia al Alcalde de Cornudella (Reus). Semanas más tarde se ajusticia al Jefe Comarcal de Falange del Baix Camp.”
Morts a trets a l’atracament a un magatzem de cava
22 de desembre 1945 al carrer de la Marina de Barcelona.
Estanislau Cullell Ceriola (44), comercial
Josep Ferré Roigé (44), comptable
Morts a efectes de l’explosió d’un artefacte als tallers del diari Solidaridad Nacional
29 de novembre de 1946. Al carrer Consell de Cent 202 de l’Eixample de Barcelona
Ernest Laporta Navarro (28), impressor
Enrique Sánchez (52), electricista
Margarita Sánchez Martínez (44), minyona
Nota. Elaboració pròpia i Els maquis a Tarragona. Carles Llauradó i Bros capítol de La província de Tarragona durant el franquisme (1939-1976). Publicacions del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona. Tarragona, 1996. Pàgines 43-61. Notícia de la negra nit. Vides i veus de les presons franquistes. Associació d’Expressos Polítics (ACEP). Diputació de Barcelona. Barcelona, 2001. Una biografia policíaca de Joan Comorera (1894-1958). El catalanisme d’esquerres. Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials. Girona 1997.