Toni Comín recordava a finals de novembre que Junts planteja en l’acord signat amb el PSOE un referèndum en base a l’article 92 de la Constitució. I acceptava que, cas de celebrar-se, no seria vinculant jurídicament tot i que podria ser “políticament vinculant”. La mateixa setmana, Joan Tardà, d’ERC, afirmava que el referèndum només arribarà amb “una negociació on les dues parts se sentin reconegudes”. Totes dues reflexions em van semblar familiars: bevien de la filosofia del Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum.
El Pacte va néixer fa set anys, el 23 de desembre de 2016. Estava integrat per un ampli ventall de forces polítiques que incloïen Junts pel Sí, els Comuns i la CUP; també hi eren organitzacions patronals i els principals sindicats del país, CCOO i UGT; entitats com Òmnium Cultural o la Fede, clubs com el Barça, o les Universitats. El Pacte es va estendre a moltes comarques i municipis. El president Puigdemont en va destacar la seva “gran transversalitat”.
El gener del 2017 el Pacte va publicar el seu Manifest. Apostava de forma inequívoca per un referèndum acordat amb l’Estat i en definia les característiques: que fos reconegut per la comunitat internacional, que el resultat fos políticament vinculant ja que no podia ser-ho jurídicament, que actués com a eina inclusiva, que permetés la lliure expressió dels diversos posicionaments sobre la relació política amb l’Estat espanyol, que tothom se sentís cridat a participar-hi i que fomentés un debat democràtic, plural i en igualtat de condicions. Va rebre l’adhesió de 500.000 persones i 4.000 entitats. Era una via sense l’èpica que després va acompanyar les iniciatives independentistes basades en la unilateralitat però aplegava una part molt important de la societat catalana. L’acte central es celebrà a Barcelona el 19 de maig; hi va participar el poeta andalús Luis García Montero. Un mes després, Puigdemont i Junqueras abandonaven la transversalitat i posaven punt i final a aquella experiència unitària.
Posteriorment el PP es va negar a negociar res i l’independentisme va cometre dos greus errors: els plens del Parlament del 6 i 7 de setembre i la declaració d’independència del 27 d’octubre. Després arribarien el 155 i més repressió. I entremig, l’1 d’octubre. L’Ara l’ha definit com “una mobilització massiva però que precisament per la manca de reconeixement intern (la meitat de la població catalana no hi va participar) i extern (ni l’Estat ni la comunitat internacional li atorgaven validesa) no podia tenir mai efectes legals”: allò que els Comuns han defensat sempre al preu de ser desqualificats com “equidistants”.
El camí obert pels indults i la reforma del Codi Penal i la nova aritmètica parlamentària han permès avançar cap a l’amnistia. Però més enllà, no s’albira en l’horitzó cap referèndum d’autodeterminació. ERC i Junts, tot i els seus posicionaments abrandats adreçats al seu electorat en el primer debat sobre la llei d’amnistia, saben que si arriba un referèndum serà o bé una votació no vinculant per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre el futur polític de Catalunya, o bé una consulta per ratificar els acords als que hagin arribat els partits, que podrien incloure la recuperació de parts essencials de l’Estatut de 2006 retallat pel Tribunal Constitucional. Hem tornat al 2016. O potser al 2010.
