Tot i la seua manera particular d’entendre el federalisme, la trajectòria política de Julio Anguita ha estat marcada per la coherència dels seus fets i per l’immobilisme del seu discurs. Un discurs que generava enemics i admiradors que el van tindre com a referent fins els seus últims dies. Perquè Anguita, després d’abandonar la política més activa, mai no es va desvincular d’aquest àmbit. Va ser a través de mitjans, de discursos i de columnes on va mirar de mantenir una influència que mai no va perdre.
Tot i nàixer al poble malagueny de Fuengirola, aquest mestre de formació va esdevenir “el califa rojo” de la llavors reivindicativa Còrdova. La ciutat andalusa va ser durant dècades l’única capital de província espanyola governada pel Partit Comunista. Va ser possible amb Anguita com a alcalde entre 1979 i 1986. Els seus successors, Herminio Trigo (1985-1995) i Rosa Aguilar (1999-2009) van fer resistir la ciutat com a referent de l’esquerra espanyola amb Izquierda Unida al capdavant de l’alcaldia, si bé tots dos acabarien fitxant pel PSOE, especialista a absorbir els polítics més destacats d’una formació que sempre va mirar de fer ombra els socialistes, amb un èxit ben limitat.
Anguita, malgrat el seu talent polític i la capacitat d’aspirar a més en un partit amb més possibilitats, mai no va canviar de sigles i va consolidar Esquerra Unida -que va dirigir entre el 1989 i el 2000- com un partit imprescindible en una oposició ferotge que va fer més mal al PSOE que no al Partit Popular. De fet, bona part de les crítiques que va rebre el líder comunista van ser per la seua sintonia amb José María Aznar, amb qui va compartir oposició fins que el Partit Popular va accedir a la Moncloa l’any 1996.
Abans, Anguita s’havia convertit en secretari general del Partit Comunista d’Espanya el 1988. Un any més tard esdevindria líder indiscutible del partit gràcies al seu èxit electoral: Anguita duplicava els vots, aproximant-se als dos milions de suport a les urnes, i iniciava la seua etapa com un dels diputats amb més prestigi del Congrés. Aquesta condició la reforçaria des del 1993, quan Felipe González va ser investit per última vegada, comptant amb els vots del Partit Nacionalista Basc i de Convergència i Unió. Hi ha qui diu que el líder del PSOE va preferir el pacte pragmàtic amb els nacionalistes a l’exigència assegurada i contraproduent del pacte amb partit situat a la seua esquerra. El cas és que Anguita, que aquell 1993 havia obtingut 400.000 vots més que en els anteriors comicis espanyols, no li ho va perdonar mai a González, i va esdevenir ariet de les crítiques contra aquell govern socialista en fase agònica i que es preparava per passar dues legislatures seguides a l’oposició (1996-2004).
Anguita, de fet, era acusat de fer-li el joc brut a un Aznar que trobava en el líder comunista un bon aliat. Si més no pel que fa al discurs, sovint difícil de distingir entre tots dos quan es tractava de la qüestió nacional. No debades, Anguita mai no va ser còmode per a Iniciativa per Catalunya, que trobava en ell un personatge hostil. Especialment durant aquella legislatura iniciada el 1993.
Va ser llavors quan tant la Iniciativa com Esquerra Unida del País Valencià -dominades respectivament per Rafael Ribó i per Albert Taberner- es distanciaven d’un líder d’Izquierda Unida que arribava a titllar els nacionalistes catalans com “el pitjor d’Espanya”. Tant era així que Rafael Ribó va arribar a declarar en una entrevista a El País que, “sovint, Anguita recorda la visió més reaccionària d’Espanya”. Un argument no gens hiperbòlic si es té en compte que el líder d’Izquierda Unida havia comparat el president català Jordi Pujol amb el dictador espanyol Francisco Franco.
Era en aquell context quan l’actual pres polític Jordi Sànchez, llavors proper a Iniciativa per Catalunya, escrivia un article en aquest mateix setmanari -al número 536, última setmana de setembre de 1994- en què lamentava que Julio Anguita, segons ell, “sap com pocs simplificar i forçar les imatges del seu discurs cada vegada que obre la boca sobre Catalunya, la seva burgesia o el seu president. I sap que aquesta simplificació li assegura polèmica, declaracions, contradeclaracions, ser el centre del debat, i la cosa més important per a ell: vots”. L’actual líder de la Crida Nacional per la República acusava Anguita d’haver-se convertit “en un dels principals hàndicaps de l’arrelament de l’esquerra a Catalunya, o com a mínim d’una determinada esquerra nacional catalana”.
Aquella tensió resultaria tan insostenible que l’any 2000, tres anys més tard que els partidaris d’Anguita fundaren l’encara existent Esquerra Unida i Alternativa, aquest partit es presentara a les eleccions al Congrés de manera separada d’Iniciativa per Catalunya, que deixava d’esdevenir el referent d’Izquierda Unida -que llavors presentava Paco Frutos com a candidat a la presidència espanyola- al Principat. El resultat va evidenciar tot el contrari del que volia demostrar Anguita i el seu nucli: els vots d’Iniciativa no depenien fonamentalment del seu lligam amb Izquierda Unida. Perquè la formació de matriu espanyola no va traure cap representant per Catalunya mentre que Iniciativa va aconseguir la presència de Joan Saura a la cambra baixa. Tot i així, sí que es va fer evident la divisió del vot. La coalició Izquierda Unida – Iniciativa havia assolit el 7,64% dels vots catalans -quasi 300.000 paperetes- el 1996. L’any 2000, la primera candidatura n’obtindria un 2,2% -75.000 vots- i el partit català, per separat, un 3,5% dels sufragis, en xifres concretes 120.000 vots.
Potser aquella era la divisió més rellevant d’Izquierda Unida amb algun dels seus referents federals, però no l’única. El 1995, amb Anguita al capdavant d’IU, el corrent nacionalista del partit al País Valencià, dominat per Albert Taberner, s’aconseguia imposar al sector d’Anguita per un sol vot a la cinquena assemblea d’Esquerra Unida del País Valencià. Taberner, que representava una línia menys ortodoxa que la del líder d’IU, també es diferenciava d’Anguita amb el seu nacionalisme i amb l’aspiració d’entendre’s amb un PSOE relegat a l’oposició tot just quan Eduardo Zaplana gaudia dels seus primers mesos com a president valencià. Una línia contraposada a la d’Anguita, qui volia esdevenir alternativa al bipartidisme. Una vocació que al País Valencià, com també a Catalunya, consideraven ben utòpica i gens factible. També a les Balears, on Esquerra Unida va poder fer possible el primer pacte de progrés (1999), quan el socialista Francesc Antich va ser investit per primera vegada gràcies a la suma de PSIB, Unió Mallorquina, els nacionalistes del PSM i Esquerra Unida. En aquell moment, Anguita va cedir a un pacte que no veia amb bons ulls per la poca visibilitat que tindria el seu partit. Malgrat tot, el pacte va ser possible i el PP va deixar de governar a les Illes, cosa que feia des de 1983 de manera ininterrompuda.
El cert, però, és que Esquerra Unida mai no va tindre tants suports com quan la liderava Anguita. Prova d’això és que l’any 2000, amb Paco Frutos al capdavant, va perdre 13 escons i 1,2 milions de vots, tot just quan Aznar va aconseguir la seua única majoria absoluta. El resultat seria idèntic el 2004, quan Izquierda Unida presentava Gaspar Llamazares com a candidat -qui va moderar amb força el discurs de la coalició. L’evidència que IU havia esdevingut una marca obsoleta en l’oferta electoral es va produir el 2011, quan Cayo Lara va celebrar haver aconseguit 11 escons després que Mariano Rajoy es fera amb la majoria absoluta. “És agradable celebrar una alegria en la casa del pobre”, deia Lara amb un entusiasme que contrastava amb el resultat. Des de llavors, i després d’un intent fútil de competir amb l’emergent Podem, Izquierda Unida no va tindre més remei que sucumbir al nou partit i teixir-ne aliances electorals que no sempre han sigut fàcils.
Precisament, Anguita mai no va amagar la seua admiració per Pablo Iglesias, a qui elogiava per “haver estat capaç d’aconseguir el que jo no vaig poder aconseguir”, deia en una entrevista. Certament, Iglesias ha estat el líder polític que més diputats ha sumat de l’esquerra del PSOE, capaç fins i tot d’extingir el bipartidisme estricte.
Des de la seua retirada, i abans de la irrupció d’Iglesias, Anguita miraria de refundar un PCE camí de la caducitat. Identificat amb el filòsof espanyol José Ortega y Gasset, també exploraria la creació de l’organització Tercera República, amb el propòsit de sumar partidaris que anaren més enllà de l’esquerra política i adreçada, quasi exclusivament, a posar fi a la monarquia. El 2012 s’erigiria en líder d’una altra organització, el Frente Cívico, promotor de les Marxes per la Dignitat que es van celebrar arreu de l’Estat contra les retallades en els serveis socials.
Anguita va ser el representant d’una esquerra sovint intransigent i alhora combregadora amb els federalismes i nacionalismes perifèrics de l’Estat. Els equilibris entre la convicció la conveniència envers aquestes aliances és un dels capítols més determinants en la història de les esquerres espanyoles. Una història ben present encara avui o de la qual Anguita va ser un protagonista tan aplaudit com discutit.