L’octubre de 2019, quan el Tribunal Suprem va fer pública la sentència que condemnava a llargues penes de presó als dirigents independentistes, Catalunya va viure un allau de mobilitzacions de protesta, la gran majoria pacífiques. També es van produir, però, actes de violència urbana protagonitzats per grups de manifestants i actuacions policials clarament desproporcionades.
El 29 de juny el Cos de Mossos d’esquadra donava a conèixer el seu “Informe d’avaluació i propostes de millora en la gestió de l’ordre públic” en relació a aquells aldarulls. La reacció d’alguns mitjans de comunicació i d’algunes entitats de defensa dels drets humans fou de decepció. Però ens podríem preguntar si són els Mossos els responsables d’aquest sentiment de frustració. Aquells dies d’octubre de 2019, en plena polèmica per les actuacions policials i enmig de les evidents desavinences entre el president Torra i el seu conseller d’Interior, Miquel Buch, aquest va anunciar “l’auditoria més gran de la història del Cos de Mossos d’esquadra”. Es va voler transmetre el missatge que es depurarien responsabilitats i s’aplicarien dures sancions. En realitat, la promesa era un exercici d’autodefensa del Govern per apaivagar la indignació de les seves pròpies bases. En canvi, l’Informe dels Mossos s’inscriu en la seva tradició, dissortadament no compatida pels cossos policials de l’Estat, de sotmetre els seus operatius a una revisió posterior: detecta els punts febles i intenta dibuixar conclusions pel futur d’una forma prou rigorosa. Però no es detallen les conductes presumptament incorrectes ni els expedients oberts ni les eventuals sancions, una responsabilitat del Departament d’Interior. D’aquí, la lògica indignació de qui esperava, perquè així ho varen fer creure el president i el conseller, que aquests aspectes disciplinaris serien la base d’una auditoria que encertadament vol anar més enllà.
Però l’anàlisi dels fets no es pot limitar a un enfocament policial. Ningú més hauria de fer una auditoria? El Tribunal Suprem i la seva Fiscalia van actuar amb imparcialitat o es van erigir en garants d’un valor, la unitat d’Espanya, situat per damunt dels drets dels acusats? Pensava el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona que convidant al fiscal Zaragoza al seu Congrés afavoria el diàleg? Zaragoza té tot el dret a expressar-se però no es pot obviar que molts juristes consideren que sovint actua més per apriorismes polítics que buscant la justícia.
I el poder polític? El Govern espanyol encara no ha adoptat cap de les mesures que permetrien alliberar als condemnats per la sentència del Tribunal Suprem, origen, cal no oblidar-ho, de les protestes. I el Govern de la Generalitat? La primera conclusió de la Comissió parlamentària de l’any 2013 sobre l’ús de materials antiavalots era el refús a la violència urbana i el compromís de promoure’n l’aïllament i el rebuig social. La forçada, tardana i insuficient reacció del president Torra davant els greus esdeveniments que s’estaven produint no fou coherent amb aquell compromís parlamentari. O és que hem de condemnar la violència urbana només quan no vingui provocada per sectors amb els que tenim afinitat? És massa fàcil passar-hi de puntetes i encarregar una auditoria sobre l’actuació dels Mossos. I, tal com va apuntar el Síndic de Greuges, és incomprensible que, el dia 29, ni l’Informe ni el conseller fessin referència a que es tractava d’un operatiu conjunt amb la policia de l’Estat, que va utilitzar bales de goma. La prohibició de l’any 2013 no afectava jurídicament a Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia, però és evident que qui dirigia les actuacions en tant que responsable de l’ordre públic a Catalunya, la Generalitat, hagués hagut d’exigir que la policia de l’Estat no fes servir aquells projectils. Aquest fet no genera cap responsabilitat política?
El Parlament i tota la societat catalana, també el moviment independentista i les entitats defensores dels drets humans, potser haurien d’impulsar una reflexió sobre la resistència passiva o pacifica i la desobediència civil. No podem encolomar als Mossos que ho facin per nosaltres. Quines conductes emparen aquests conceptes? Disposem de molta teoria i de pràctiques d’arreu del món a estudiar. És desobediència civil tirar objectes a la policia i cremar contenidors posant en perill la seguretat de les persones que viuen als edificis del costat? Hi ha qui pensa que aquestes actuacions no pacífiques son conseqüència de l’anomenada violència policial. Doncs parlem-ne, i que el Parlament estableixi els continguts de les noves formes de protesta i torni a concretar les normes d’actuació dels Mossos en mobilitzacions de masses. Siguem inflexibles davant els excessos de la policia, però no li demanem que solucioni les nostres incerteses.
