La veu combativa de l'alcoià Ovidi Montllor i les lletres rebels de Montserrat Roig sempre són un colp a la consciència, un raig de llum dintre d'aquella llarga nit de la dictadura franquista. Unes espurnes musicals i literàries que alimenten renaixements d'identitats, llavors de germanies contra els vents huracanats amb segell d'Almansa i esperits de Nova Planta.
Es tracta de melodies i proclames que inspiren lluites, com ara el valencianisme que ha practicat Gràcia Jiménez des del sud. Un compromís nacional que van assumir Mònica Álvaro i Idoia Arreaza temps després, amb diverses promocions polítiques de distància. Jiménez, Àlvaro i Arreaza són tres dones que representen tres generacions del nacionalisme valencià. Arran de la diada del 25 d'Abril, EL TEMPS relata els inicis i l'experiència militant de tres valencianistes, així com ho han fet des de la seua condició de dones en àmbits masculinitzats.
Al caliu de la Nova Cançó
L’estampa d’aquell primer govern valencià del Botànic hauria pogut ser una altra. A les travesses i a les propostes en ferm de Compromís per comandar la Conselleria d’Educació, hi havia el nom d’una històrica activista valencianista i d’una mestra que va participar en aquells primers anys d’ensenyament en valencià al sud del país. Gràcia Jiménez, amb 68 anys, és una veterana del nacionalisme valencià amb una família de pare asturià i de mare provinent de les comarques del nord. En la seua infantesa i adolescència, va viure a Sant Joan d’Alacant.
«Vivia en un poble i envoltada d’uns companys i amics de pobles com ara Mutxamel o Sant Joan d’Alacant, en el qual es parlava valencià. Un ambient valencianoparlant que es va combinar amb l’influx cultural d’autores com Mercè Rodoreda o Montserrat Roig, així com d’artistes com Lluís Llach, Raimon i, especialment, Ovidi Montllor. Soc la més xicoteta de cinc germanes i excepte la major, la resta estudiaven a València i em deixaven els seus discos i els seus llibres», narra Jiménez. «En aquella època de l’institut, vaig impregnar-me a poc a poc d’un valencianisme cultural i vital», explica. «No tenia encara una consciència política nacionalista», precisa.
Aliena llavors al valencianisme polític i marcada per l’ambient familiar d’esquerres de les germanes, va ser detinguda junt amb una amiga l’any 1973. «Tenia 16 anys i van tancar-me durant tres dies en una cel·la d’aïllament», rememora com una anècdota d’un compromís polític antifranquista primari, que l’entrada a la Universitat de València per a cursar la carrera d'història evolucionaria cap al nacionalisme fusterià. «Recorde, de fet, haver estat en l’acte en què el PSOE i l’originari PSPV es van fusionar», indica.
«Quan entre a la universitat, faig molts amics de la Ribera, de l’Horta. Entres en contacte amb gent d’arreu del País Valencià. Són persones que tenien interès per la política, ja que cursaven història, i molts venien amb un altre sentiment de país. Foren uns anys de despertar nacional, de madurar l’influx cultural i musical anterior per transformar-lo en una línia política. Recorde que, al final, tenia més afinitat amb la gent més valencianista», relata. «El professorat també influïa. Preferia els que tenien una orientació més nacionalista, amb els quals feies els treballs i les activitats en valencià», exposa.
La seua entrada com a militant de la Unitat del Poble Valencià (UPV), el pal de paller del nacionalisme valencià de la dècada dels vuitanta i dels noranta, va produir-se quan estava donant classe a Elx (Baix Vinalopó). Abans, havia ensenyat en centres del Baix Segura i de la Marina. «Vaig estar poc temps a la UPV. Ara bé, l’any 1991 vaig ser cap de llista a l’Ajuntament d’Alacant. Coincidia amb [l’acadèmica] Tudi Torró, que ho era a Elx. Ens va costar molt construir aquelles candidatures perquè la poca gent que hi havia al sud no estava massa il·lusionada. Els històrics estaven decebuts amb el rumb del projecte», rescata.
«Hi ha gent que posteriorment es reincorporaria al Bloc. En canvi, jo ja em vaig apartar de la política partidista després d’aquella experiència. És cert que he figurat en alguna candidatura del Bloc, però ho he fet com a independent. Vaig optar pels moviments cívics», comenta qui va participar de la creació de l'Associació Cívica per la Normalització del Valencià a l'Alacantí. De fet, va ocupar-ne la presidència i va lluitar per aconseguir que tinguera una seu «al centre d’Alacant, al cor de la ciutat». «Simbòlicament, era molt important», subratlla, així com lamenta, amb l’experiència d’haver-hi estat a les dues bandes, «la manca de simbiosi entre el valencianisme partidista i els moviments cívics i socials».
Els seus anys d’activisme van produir-se quan els seus fills ja no són tan xicotets. Ocupar un paper públic com a dona en aquells temps era més complicat que en l’actualitat. «No et tractaven igual. Et miraven per damunt del muscle, amb cert paternalisme i rebuig. Unes actituds que en política no vaig trobar tant, i menys en ambients d’esquerres. La militància i l’activisme era complicat per a les dones, ja que se les associava a uns altres rols. Havies de superar aquestes consideracions, demostrar ser bona professional i, al mateix temps, poder sacrificar una part del teu temps per a l’activitat política. Afortunadament, les generacions vinents s’hi han incorporat amb més naturalitat».
La rebel·lia contra el colonialisme
Encara que als anys noranta ja hi havia dones pioneres que havien obert camí, l’entrada en política de Mònica Álvaro, nascuda l’any 1975, no va estar-hi exempta d’aquesta doble lupa patriarcal. Provinent d’una família amb ascendència catalana i desconnectada dels partits, l’actual diputada de Compromís a les Corts Valencianes i veu opositora al si de Més-Compromís, l’ànima més nacionalista de la coalició d’obediència valenciana, va adquirir consciència identitària estudiant periodisme a Madrid.
«Quan estava estudiant a Madrid, veia que disposaven d'infraestructures i serveis que nosaltres no teníem. Vaig adonar-me de la nostra infrainversió, del tractament que rebíem els valencians de l’Estat espanyol, però també del menyspreu que hi havia a Madrid cap a la nostra cultura, cap a les perifèries. Hi ha una frase pronunciada per un estudiant d’allà que em va acabar de despertar: "Ja venen les putes Falles, tant de bo es cremen totes i als valencians amb elles"», desgrana Álvaro. «Vaig palpar el colonialisme cap a la nostra terra», incideix.
Al País Valencià, trobava a faltar aquesta estima per la terra, la llengua i la cultura que tenia la seua mare, d’orígens catalans, però no massa polititzada. «Vaig trobar en el nacionalisme valencià la rebel·lió cap aquest paper de Levante Feliz dels valencians», expressa. I després de fer pràctiques a la COPE, a la delegació madrilenya de la Generalitat de Catalunya, a TV3, al Centre Cultural Blanquerna, va tornar a la seua població natal, a Vila-real (Plana Baixa). «A partir de 1999, vaig començar a militar», assenyala.
«Tenia la sort que en el meu col·lectiu tots treballàvem. En aquell moment, jo ho feia en una taulellera i els dijous a les 10 de la nit, acabava de sopar, m'acomiadava de la meua parella i acudia a la reunió del col·lectiu. Vaig tardar a fer el pas d’afiliar-me. Al principi, acudia a escoltar. De fet, van haver de passar anys perquè m’escoltaren la veu. Primer volia aprendre», afirma. Acompanyada de figures mítiques del nacionalisme a Vila-real, com ara Pasqual Batalla i Mari Gràcia, va estrenar el carnet de la UPV en un moment «de fusió per a convertir-se en el Bloc».
Quatre anys més tard d’afiliar-se, va ocupar un lloc a les llistes del Bloc vila-realenc. «Aquella immersió en política va sobtar el poble. Ningú lligava la meua família amb la política, un partit d’esquerres i encara menys amb el nacionalisme valencià. Jo no venia d’una família amb pedigrí, com ara Vicent Marzà», rememora. «Amb un treball i formada, se’m veia com a una dona objecte, com a la jove objecte. Així em veien quan vaig ser regidora de Serveis Socials en plena crisi», retrau.
«Foren anys molt durs. La meua parella treballava a Alacant i jo havia d’assumir aquesta responsabilitat institucional en una etapa de crisi econòmica i cuidant entre setmana sola d’una filla que habitualment estava malalta. Sort que tenia l’ajuda de la família, però les condicions eren complicades. Tenia molta feina i, a més, havia d’acudir a actes i reunions polítiques. Havia de fer un sobreesforç per demostrar la meua professionalitat», apunta. «La militància per a les dones encara està marcada pels problemes de conciliació i els estereotips», remarca, per denunciar «l’alta mortalitat de les dones a la política: no hi ha igualtat quan pot haver-hi un candidat home major, però quasi mai es proposa una dona gran com a candidata», censura.
A la denúncia per la falta d’igualtat de gènere a la política, se suma una visió de certa decepció amb el projecte valencianista. «Vaig presentar-me al passat congrés de Més-Compromís perquè hi havia molta decepció i estaven havent-hi baixes per aquesta via de dissolució de Compromís a l’esquerra espanyola. Jo no em vaig afiliar per acabar així. No som l’esquerra espanyola, som aquells que cuidem el poble i la seua gent. No ens podem conformar amb un Pedro Sánchez que maltracta les comarques d’Alacant», etziba. «La meua militància no ve de la lectura, sinó del carrer i la convicció que el nacionalisme valencià pot canviar a millor el nostre poble», remata.
L’atracció d’un valencianisme inclusiu
La història de militància d’Idoia Arreaza, un dels cervells estratègics de Compromís i assessora de la coalició d’obediència valenciana al Congrés dels Diputats, mostra l’eixamplament de la base que ha experimentat el valencianisme polític. «Provinc d’una família castellanoparlant, fonamentalment d’ascendència andalusa. Ara bé, en la meua casa sempre s’ha tingut cura que aprenguera valencià. Vaig anar a la línia en valencià i els meus primers llibres foren en valencià», assenyala Arreaza, que compta amb una biografia vital conformada per 29 capítols anuals.
«La meua família tenia molt present la importància d’aprendre la llengua d’ençà que la meua àvia va apuntar la meua mare i el meu oncle a un col·legi en català quan van residir a Barcelona», amplia. «Els meus amics de tota la vida són castellanoparlants. Jo vaig néixer a l’Horta Sud, a Alaquàs i després vaig viure a Aldaia, on la norma són famílies nouvingudes. Socialitzem en castellà perquè és complicat canviar de llengua quan has iniciat una relació en un idioma determinat, però sí que durant l’adolescència vam estar pròxims a ambients d’activisme pel valencià i, especialment, vam anar a un munt de concerts de música en valencià», desenvolupa.
El contacte amb espais culturals valencianistes durant l’adolescència va conduir-la a emprendre un rumb activista, una fórmula de compromís social que defineix com a «activisme informal». «Arran de la rebel·lia d’aquella edat, no volia enquadrar-me en cap lloc, volia ser una ànima lliure i, per tant, participava de manera activista en causes, però sense cap militància», conta. El tancament de Canal 9, la bafanada d’aire fresc de la Primavera Valenciana i, de manera més marcada, l’inici dels seus estudis universitaris al grau en Ciències Polítiques endreçarien el seu rumb ideològic.
«A la universitat, socialitze en valencià i en un entorn molt activista», subratlla per il·lustrar com l’experiència al departament valencià d’Ensenyament, encapçalat llavors per Vicent Marzà, «va obrir-li un nou món». «Quan estic acabant la carrera, comence a fer pràctiques a la Conselleria d’Educació. Aquell procés em permet viure el nacionalisme no com una qüestió personal que a poc a poc anava integrant, sinó com un assumpte col·lectiu i amb una implicació pràctica», manifesta. «En 2015, ja era de Compromís, però d’una manera marginal, perquè no em sentia en la capacitat de militar de manera tan conscient en un espai», raona.
L'experiència de primera mà a la Conselleria d’Educació i la sensació que els governs del canvi no es perllongarien massa a pesar de la victòria als comicis valencians del 2019, l’empenten a fer el pas definitiu: s’afilia a Compromís. Ho fa al col·lectiu municipal d’Aldaia. Més tard, s’integraria en l’estructura juvenil del valencianisme polític, en Joves PV. «La meua militància és de trinxera, quan veig que hi ha una pluralitat de causes a defensar en un moment difícil», confessa.
«Engegue la militància a un col·lectiu molt masculinitzat, amb homes que, com a mínim, em trauen 15 anys. A pesar d’aquesta distància generacional, sempre m’he sentit còmoda, validada i, fins i tot, molt referenciada. En altres espais sí que m’he sentit més desplaçada, però mai dins del partit», relata. Una militància a Compromís que ha combinat amb la seua implicació a l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, de la qual ostenta actualment la Secretaria General. A la històrica entitat valencianista, hi va arribar com a tècnica de projectes, erigint-se durant tres anys i mig «en el Tirant». «Fent del Tirant la meua jornada vital, prenc més consciència de la necessitat no sols de feminitzar els espais, sinó de revertir certes tendències», puntualitza.
Amb l'organització havent experimentat una transformació en les seues estructures directives, remarca que «la feminització és una de les assignatures pendents del moviment valencianista, tot i que va aparellada a la renovació generacional». «Ens falten referents femenins dintre del moviment valencianista. A Compromís, per exemple, encara hi ha una militància molt masculinitzada. És cert que forma part del temps que es tarda en la consolidació dels processos històrics de canvi, però necessitem més referents femenins perquè, per exemple, les dones joves se senten interpel·lades a militar. És complicat militar si no tens persones conegudes o que t’interpel·len», avisa.
«No hem de perdre de vista que les dones sempre tenim més difícil l'activisme i la militància, ja que treballem, militem i també criem. Hi ha moltes càrregues de la criança que els homes no suporten, així com de les cures de les persones més grans de la família», cartografia. Una visió compartida amb la resta de generacions de dones valencianistes, malgrat els avenços en termes d’igualtat des d’aquell valencianisme de picar pedra quasi en el desert que representa Gràcia Jiménez.