Sobretot per la mateixa relació, «amb molts alts i baixos emocionals» i «lligada per l’amor a la literatura», com diu Comas-Arnal, però també per tot els fets històrics que l’envolten. La història d’amor va començar el 1939, quan Mercè Rodoreda i Joan Prat comencen l’exili en un lloc paradoxalment paradisíac, com és el Chateau de Roissy-en-Brie, on havien anat a parar una vintena d’intel·lectuals catalans exiliats (amb Pere Calders, Joan Oliver, Anna Murià i Cèsar-August Jordana, entre d’altres), i va continuar amb una estada a París que s’acabaria amb l’ocupació nazi de la capital francesa, la seva fugida, els treballs forçats de Prat en una base de submarins, una nova fugida i una nova etapa a París després de l’alliberament.
El portaveu del jurat del Premi Proa, Xavier Pla, ha qualificat l’obra de «bioficció, és a dir una novella que ficcionalitza vides de personatges reals», com han fet moltes sèries televisives, com The Crown, o grans novel·les, llunyanes o recents: «Qui no va entusiasmar-se per la novella de la vida de Thomas Mann que Colm Tóibín escriu a El mag?», es demana Pla. El titular de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona explica que «Eva Comas-Arnal s'ha documentat com una historiadora i ha investigat com una filòloga. Coneix els dos autors per dins i per fora, n'ha llegit les cartes i els dietaris, ha vist els esborranys dels manuscrits i n'ha analitzat molt bé les novel-les i els articles, revela la seva intimitat personal i interpreta brillantment les seves images públiques. Però Merce i Joan és una novel·la, una obra d'imaginació que es reivindica com una ficció».
Entre les virtuts de la novel·la per guanyar el premi Proa, Pla ha explicat que «Eva Comas construeix una intriga, juga habilment amb la versemblança i la concatenació de les escenes, imagina diàlegs fent parlar no tan sols els seus protagonistes sinó també Sebastià Gasch o Eugeni Xammar, una amiga jueva o Josep Carner, i sotmet tot aquest extraordinari material humà a una dramatizació que fa de la seva novel·la una obra única que demostra com la literatura catalana no para d'explorar nous territoris morals i narratius».
Eva Comas-Arnal ja havia publicat dos assaigs d’investigació sobre Rodoreda -El somni blau (Institut d’Estudis Catalans, 2020) i Afinar l’estil (IEC, 2022)- i això li ha permès una coneixença de les relacions Rodoreda-Prat que ha volgut aprofundir amb altres investigacions, «viatges a França», la recerca de les cartes publicades i no publicades de tots dos i, fins i tot, la documentació de l’antiga seu de la Generalitat de Catalunya a París, a la rue de Washington. A partir d’aquí ha volgut escriure una ficció omplint amb la imaginació els buits sobre la relació Prat-Rodoreda.
Evidentment, Comas-Arnal ha volgut ser coherent i que aquesta ficció no sigui incompatible amb dues personalitats que coneix tan bé: Joan Prat/Armand Obiols, és conegut -ja era conegut el 1939- com «un poeta molt fi, un crític mordaç, polític d’Acció Catalana Republicana, fundador de la Colla de Sabadell i redactor en cap de la Revista de Catalunya», un home que «es definia com un estoic i com un antisentimental que intentava distanciar-se».
Si «en aquesta novel·la el trobem plorant en alguns moments», aclareix Comas, és perquè «la distància emocional no és possible» en plena relació amb Rodoreda i perquè «en les cartes que escriu a Rodoreda també reconeix de vegades que està plorant». Recordem que Joan Prat estava casat en aquella època i havia deixat a Catalunya una dona -Montserrat Trabal-, i una filla d’un any i que això ha pesat sempre com un prejudici sobre la seva relació amb Rodoreda.
D’altra banda, Rodoreda és aquí una dona de 30 anys que s’ha separat del seu marit i que ha deixat amb la seva mare al seu fill -un altre punt fosc que sovint es retreu a l’escriptora i embruta la imatge de la relació amb Prat. Comas-Arnal no aclareix com ficciona en la novel·la aquest detall de l’autora d’Aloma, però recorda que la majoria d’intel·lectuals exiliats pensaven en aquell moment que la dictadura de Franco tenia el seus dies comptats («recordaven que la de Primo de Rivera havia durat set anys») i que podrien tornar en relativament poc temps, sobretot un cop acabada la II Guerra Mundial.
En aquell moment, segons Comas, «Rodoreda era una dona moderna, un xic extravagant, molt intrèpida» que, després de la ocupació nazi i les desventures viscudes amb en Joan Prat, «encara es farà més valenta, audaç i exigent». L'autora tampoc vol desvetllar com es resol en la seva ficció la presumpta col·laboració de Joan Prat amb els nazis, que li van encarregar l’administració d’un camp de concentració. Només recorda que Prat «no només va tindre relació amb els quadres nazis; també tenia contactes amb la resistència i el Partit Socialista i, fins i tot, va introduir un enllaç comunista al Buró del comandant nazi del seu camp».
Sobre l’estil literari que ha fet servir, Eva Comas només ha volgut deixar clar que ha volgut distanciar-se conscientment, tant de l’estil literari de la Rodoreda com del d’Armand Obiols. Precisament «perquè també és una forma de veure’ls diferent». La novel·la, que el Proa ha premiat amb 40.000 euros, serà a les llibreries el 13 de novembre.