El xiulit de l'àrbitre havia estat alliberador, una injecció d'oxigen després d'un quart d'hora de patiment, nervis desfermats i un cor amb un ritme de batecs per damunt de qualsevol recomanació mèdica. El Vila-real CF havia aconseguit guanyar un partit vital per a les seues aspiracions europees contra un corretjós Getafe. I ho havia fet sobreposant-se a un gol de l'equip madrileny al cap de deu minuts de començar a rodar la pilota.
La victòria, certificada a principis d'aquesta setmana a l'Estadi de la Ceràmica, havia estat balsàmica després d'una dinàmica de quatre derrotes consecutives, inèdita des de l'any 1999. L'equip, a pesar de les errades i de la fragilitat defensiva, havia tallat de soca-arrel una ratxa preocupant dintre d'una temporada farcida de sobresalts. La mort de l'arquitecte del projecte groguet José Manuel Llaneza, l'espantada del tècnic basc Unai Emery cap a la lliga anglesa i el reguitzell de lesions, especialment de jugadors estrella com ara el català Gerard Moreno, estava posant pals a les rodes a una temporada que s'havia concebut com a força il·lusionant.
En aquest curs futbolístic, on el Vila-real CF tenia la seua mirada fixada en lluitar per les places que donen accés a la Lliga de Campions i batallar per guanyar un títol europeu com ara la Conference League, es bufaven les espelmes del seu cent aniversari. El club presidit per l'empresari tauleller Fernando Roig ha preparat, no debades, diferents actes commemoratius d'aquesta efemèride, com ara un partit de les llegendes que han lluït la samarreta del submarí o una festa de natalici prevista per al propvinent 10 de març.
El Vila-real CF, amb la intenció de recordar les seues arrels i la seua història, va realitzar un homenatge a les netes del fundador del club, el farmacèutic Josep Calduch. De conviccions republicanes, amb una ànima inquieta i represaliat per la dictadura franquista, fou una figura determinant per al naixement de l'esquadra grogueta; l'encarregat de construir una casa futbolística amb cent anys de vida gràcies a una afició adquirida durant la seua estança acadèmica a Barcelona.
Inspiració barcelonina
Els orígens familiars de Calduch són privilegiats. «El seu pare, Vicent Calduch, nascut a Castelló de la Plana, va estudiar a Barcelona. Aquest fet ja denota una posició econòmica desfogada, ja que poca gent cursava estudis elevats a la segona meitat del segle XIX», assenyala l'historiador vila-realenc Antoni Pitarch, qui, al seu torn, és autor de la lletra de l'himne de l'equip groguet.
Farmacèutic de professió, Vicent Calduch, casat amb Letícia Almela i conegut per ser inventor de la Suavina, va traslladar-se a Vila-real quan va néixer el seu primer fill. Aquesta família va tenir tres xiquets més, entre els quals hi havia el famós botànic Manuel Calduch i Josep Calduch, nascut un 9 de març de 1900, això és, 23 anys i quasi res abans de néixer el club. Calduch cursaria els seus estudis secundaris a Castelló de la Plana i viatjaria fins a Barcelona per estudiar farmàcia, seguint una tradició familiar engegada pel seu pare i complida fil per randa pels seus tres germans.
A la capital catalana, s'enamoraria dels esports, malgrat tenir una constitució poc atlètica i no massa propícia per a practicar l'activitat física. «En un primer moment, Calduch va fer-se simpatitzant de l'Espanyol, que aleshores era l'equip dels senyorets de Barcelona. Per amistats, però, acabaria convertint-se en seguidor del FC Barcelona», apunta Pitarch, qui remarca com «l'elit de Vila-real estava aleshores fortament vinculada a Barcelona». «Si ara molts estudien a Madrid o València, en aquella època ho feien a Barcelona. Era gent amb cultura, intel·lectuals, de ment oberta», agrega.
Calduch tornaria a la seua ciutat natal una vegada va finalitzar els seus estudis l'any 1920. Amb la intenció de modernitzar i dinamitzar la seua vila, tant des del punt de vista cultural com esportiu, va actuar de gran promotor del futbol entre els seus veïns. Encara que va potenciar altres disciplines com ara el bàsquet, el ciclisme o el tenis, la seua principal contribució fou la creació del CE Vila-real, antiga denominació de l'actual equip amb èxits continentals a les seues vitrines. La data del naixement de l'esquadra grogueta va produir-se un 10 de març de l'any 1923.
«El Vila-real va nàixer amb la idea que els tretze socis fundadors havien de ser majoria en la primera junta directiva, fins que la societat arribara a la maduresa, per evitar desviacions en els objectius perseguits. Aquest grup promotor inicial va estar format per dos dels germans Calduch (Josep com a president i Manuel com a mà dreta), Carles Calatayud (vicepresident i primer tresorer), Josep Martínez Aguilar (primer secretari), els germans Arrufat (Pasqual i Delfí), Vicent Cervera, Víctor Fenollosa, Josep Ramon Herrero, Pere Perona, Alfons Saera, Joan Sichet i Pasqual Díaz com a vocals», desgrana l'historiador. I completa: «Es va prendre el model de reglament el València CF i l'uniforme esportiu va ser la samarreta blanca i els pantalons negres, és a dir, igual que el CE Castelló i el mateix València CF».
El farmacèutic, amant de les sarsueles i aficionat devot de la ràdio, seria l'encarregat de proporcionar a l'equip aleshores d'uniforme blanc i negre un camp on disputar els partits. S'aixecaria sobre uns terrenys de garrofers, els quals eren més barats que les parcel·les amb tarongers plantats, de 10 fanecades, això és, de 8.312 metres quadrats. El tapet del Club Esportiu Vila-real seria de 92 per 47,5 metres. Tot i ser inaugurat un 17 de juny de 1923, l'esquadra de la Plana Baixa no disputaria un partit en el seu camp fins al 21 d'octubre d'aquell any. L'estrena va estar protagonitzada pel CE Castelló i el CE Cervantes, amb victòria per quatre gols a un dels primers, mentre que el debut vila-realenc va donar-se en un amistós enfront del Red Star.
El camp, rebatejat com a El Madrigal l'any 1925, atesa la denominació de la partida en la qual estava ubicat, comptava amb 600 localitats de seient per al públic. El terreny de joc, tanmateix, no era un tapet de gespa impol·lut com en l'actualitat, ja que estava ple de pedres. Aquella circumstància obligava els jugadors locals a escalfar d'una manera força peculiar per evitar lesions, així com altres infortunis de més gravetat: exercitar-se recollint les pedres.
«Encara que Calduch va llogar el camp al club, aquests diners mai arribarien a les seues butxaques amb l'objectiu de contribuir a l'economia de l'entitat futbolística», explica Aureli Sánchez, un dels impulsors de l'Associació de la Història i l'Estadística del Futbol a Vila-real, així com una autèntica hemeroteca de dades històriques del conjunt presidit per Roig. I ressalta: «Aquest personatge il·lustre, a banda de fundar el club, va crear una estructura local que va salvar el futbol a Vila-real durant els anys posteriors a la Guerra Civil».
Gràcies a l'empenta d'aquest farmacèutic i promotor esportiu, Vila-real va comptar una àmplia lliga local de futbol, amb equips que es convertirien en filials del conjunt groguet. «Aquesta competició municipal era tan important com els mateixos partits del Club Esportiu Vila-real. De fet, l'equip es nodria dels jugadors d'aquesta lliga. Es tractava de penyes com l'Arnau, dedicada a un famós futbolista de l'època del FC Barcelona, o la penya Nebot, d'un porter nascut a Vila-real i que acabaria vestint la samarreta del València CF i del Reial Madrid», desgrana Sánchez, qui recorda com el Club Atlètic Foghetecaz, una de les denominacions que ha rebut històricament l'esquadra vila-realenca, «era una penya local resultat d'aquella estructura de futbol local».
Abans de l'adveniment del cop d'estat feixista i de la Guerra Civil, la primera fita rellevant del Club Esportiu Vila-real va produir-se en la temporada 1934-1935, en els anys de la Segona República espanyola. «En aquell moment, l'equip disputa contra el Cartagena, i a doble partit, l'eliminatòria de promoció d'ascens a la segona divisió, que va acabar amb derrota contra un rival format per jugadors professionals», subratlla Pitarch.
Dotze mesos després, el club de la Plana Baixa es proclamaria campió de la primera regional. El títol, segons expressa l'historiador vila-realenc, no se celebraria arran de «la nefasta Guerra Civil». «Tampoc va ser reconegut com calia perquè també va finalitzar qualsevol indici de competició esportiva, llevat d'algun partit clandestí jugat entre soldats, fins i tot, de cada bàndol fratricida com apunten algunes cròniques de guerra», afirma.
Assenyalat i oblidat
El triomf de la insubordinació militar a la legalitat democràtica i republicana amenaçaria el fundador del Vila-real CF arran del seu compromís polític. «En 1939, per la seua defensa de la República, per haver estat militant del Partit Radical d'Alejandro Lerroux i afiliat a la UGT, Calduch va ser condemnat a presó preventiva pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques de la dictadura», narra l'historiador Pitarch, per completar: «També va ser acusat de pertànyer a la lògica maçònica del Sol Naixent de Vila-real, de la qual també n'era membre l'alcalde republicà Manuel Usó Jarque».
La declaració judicial de l'exbatlle, tanmateix, va evitar que Calduch estiguera sotmès a una pena greu. Les paraules d'Usó, qui va negar la filiació maçònica del seu correlegionari republicà, va facilitar que el fundador de l'equip groguet tinguera un empresonament més lleu envers altres partidaris del règim democràtic, ja que la reclusió només va prologar-se uns mesos i va produir-se al seu domicili particular. Encara més, l'any 1940 les autoritats franquistes van emetre una sentència absolutòria. Creador de diversos productes farmacèutics, segons l'historiador vila-realenc, Calduch «va ocupar durant quaranta-sis anys el càrrec oficial de Cap Local de Sanitat, des d'on va desenvolupar una gran tasca hospitalària als anys de la postguerra, assistint els malalts ingressats amb tracoma».
A pesar d'haver esquivat la repressió mortal del règim franquista i d'haver-se reciclat dintre de la societat del Vila-real de la dictadura, Calduch va perdre el protagonisme a l'escena pública i la projecció que va tenir en els anys anteriors. «Encara que va ser alliberat, va ser un represaliat i la seua militància va passar-li factura. És un exemple d'aquella gent que haguera pogut ser molt important al País Valencià, però que no ho va ser arran de l'esclat de la Guerra Civil», lamenta Sánchez, qui considera que «és una figura poc reconeguda fora de Vila-real».
Amb el club groguet recuperant la seua tasca esportiva a través d'un dels capítols audiovisuals que narren la història del conjunt dirigit pel màxim accionista de Pamesa Ceràmica, la seua figura comença a ser rescatada de l'oblit. «Ha estat una persona poc recordada per a la seua tasca, tant esportiva com farmacèutica, així com cultural», comparteix Pitarch, que destaca de Calduch «una certa sensibilitat valencianista que no era compartida, ni de bon tros, pel conjunt de la militància del Partit Radical de Lerroux».
«Pocs reconeixements va rebre Calduch en vida, llevat d'aquell que va lliurar-li el Consell Comarcal de la Plana Baixa d'Unitat del Poble Valencià, quan li atorgà el 30 d'abril de 1995 el Premi Llibertats Nacionals per la seua defensa de la cultura, la llengua i les tradicions valencianes», reivindica aquest erudit de la història de la vila de la Plana Baixa. Calduch moriria l'any següent, un 23 d'octubre de 1996, amb el llegat d'haver impulsat un club amb grans gestes a la Lliga de Campions i a l'Europa League, el qual celebra quan aquest farmacèutic va crear l'entitat emmirallat per la seua experiència futbolística a la capital de Catalunya.