Der Spiegel, setmanari alemany de gran influència mundial, és molt clar en el seu titular. “Com Friedrich Merz ha obert la porta del poder a l’AfD”. El mitjà es refereix al líder de la CDU i candidat electoral, que va proposar una moció al Bundestag per endurir la política contra els migrants i que va trobar el suport exclusiu del partit ultra. Molts analistes coincideixen a dir que aquella moció la podria haver presentat perfectament l’AfD.
Aquest fet no va ser casual. Havien passat només uns dies de l’atemptat a Aschaffenburg, al sud d’Alemanya, en què un afganès en tractament psiquiàtric va matar dues persones amb un ganivet. Una de les víctimes era un xiquet de només dos anys.
Va ser així que Merz “va trencar un tabú”, en paraules del setmanari citat. Un tabú que va causar “una gran commoció”. Un tabú que “ho canvia tot” de cara a la campanya electoral. Fins i tot Angela Merkel, cancellera alemanya entre 2005 i 2021 i la gran referent de la política europea durant les dues primeres dècades d’aquest segle, ha criticat públicament la decisió que ha pres el seu propi partit.
L’agenda de la ultradreta
La CDU ja no competeix políticament amb l’esquerra, sinó amb l’extrema dreta. Fins al punt que el líder conservador s’ha atrevit a trencar el cordó sanitari –a Alemanya en diuen tallafocs– més fort d’Europa. Alemanya, condicionada pel passat del nazisme, és segurament el país europeu que més s’ha posicionat contra la irrupció dels extremismes i contra qualsevol mena de pacte amb els qui recorden amb els seus discursos l’odi que va desembocar en la dictadura hitleriana.
La CDU va intentar evitar el suport de l’AfD a la moció amb una part del redactat en què explicava que el partit ultra “utilitza els problemes, les preocupacions i els temors causats per la immigració il·legal massiva per fomentar la xenofòbia i difondre teories conspiratives. Volen que Alemanya abandone la Unió Europea i l’euro i, en el seu lloc, que s’aprope a la unió econòmica euroasiàtica de Putin. Per això aquest partit no és un soci, sinó el nostre oponent polític”. Malgrat aquest text, l’AfD va donar suport a la moció argumentant que, malgrat tot, la proposta contribuïa al benestar d’Alemanya.
Gemma Casadevall, periodista catalana resident a Alemanya des de fa més de trenta anys, considera que aquest esdeveniment no és el preludi d’un pacte de govern entre CDU i AfD –que seran primera i segona força respectivament–, però no descarta que a llarg termini l’entesa s’acabe produint. “En aquest país tot comença pels lands. I als lands tard o d’hora passarà. Sobretot a l’Est d’Alemanya, on l’AfD és primera força. El que passa a petita escala s’acaba produint a gran escala. És la tradició d’aquest país”, indica. La periodista també apunta que “la moció mostra que l’AfD marca l’agenda política i la CDU li fa concessions per no perdre vots cap a aquest partit”.
La inoperància de l’esquerra
L’esquerra ve de governar Alemanya els últims tres anys amb la denominada “coalició semàfor”. La integren els socialdemòcrates, els liberals i els verds, i els desacords constants entre aquests últims dos partits han impedit l’estabilitat de l’executiu. A això cal sumar la inoperància del canceller Scholz, qui no ha demostrat capacitat per a teixir consensos al si del govern alemany. “No ha sigut un bon líder”, sentencia Casadevall, que també recorda que el govern eixint s’ha hagut d’enfrontar a dinàmiques nocives de les quals no era responsable, tals com la invasió russa a Ucraïna –desplegada només dos mesos després de la conformació de l’executiu– i la crisi energètica derivada.
Aquesta situació ha conduït el país a una convocatòria electoral en què la dreta i la ultradreta se situaran al capdavant. Els últims atemptats, la sensació generalitzada de descontrol en termes migratoris i un context mundial que alimenta aquesta por són ingredients que han disparat l’AfD en intenció de vot. També hi ha contribuït la institucionalitat forçada dels partits tradicionals, incapaços de connectar amb una joventut cada vegada més aïllada.
Els joves, de fet, són un gran actiu per a l’AfD. El 16% dels alemanys d’entre 16 i 24 anys van apostar per aquest partit en les últimes eleccions europees, quan els ultres ja van quedar segons. El 17% va votar per la CDU. Els Verds, que havien connectat amb aquest públic a través de personatges com Greta Thunberg, només van trobar el suport de l’11%.
Una de les raons d’aquesta realitat la dona Casadevall, que destaca el “domini a la perfecció de les xarxes socials” per part de l’AfD. Un àmbit en el qual els altres partits estan “molt endarrerits”. Tot això condueix, també, a la possibilitat que fins i tot el Die Linke es quede sense representació al Bundestag en no superar la tanca electoral del 5%. El trencament parcial del tallafocs ha servit com a argument a una esquerra que repeteix, de manera compulsiva, la possibilitat que a Alemanya s’acabe explorant un pacte entre la dreta i la ultradreta, tal com està passant actualment a la veïna Àustria.
Un context propici
A banda d’aquestes realitats, a Alemanya hi ha també una recessió econòmica que s’allarga des de fa dos anys. El país està molt lluny de ser pobre, però la por a l’empobriment por s’ha sabut generar. El mateix ocorre amb l’arribada de refugiats, més de dos milions des del 2015, als quals cal sumar els ucraïnesos. Alemanya està molt lluny d’una substitució cultural, però aquesta por també s’ha sabut generar. Els atemptats dels últims mesos contribueixen encara més a un escenari afectat pel pànic i per l’odi que l’AfD ha sabut aprofitar. Als carrers no hi ha perill, però sí que hi ha commoció.
És aquesta situació la que catapulta electoralment la ultradreta, que ha combinat amb èxit l’euroescepticisme derivat de la creença consolidada entre molts alemanys que es pensen que paguen per ser europeus amb una alarma migratòria que ha fet forat a nivell mundial. El passat del país ni les evidències connexions del partit amb el hitlerianisme, que fins i tot van provocar l’expulsió de l’AfD del grup europarlamentari Identitat i Democràcia que liderava Marine Le Pen, no impediran un resultat electoral exitós que fa feredat al conjunt d’Europa.