Ebner, de 28 anys, és investigadora de l’Institute for Strategic Dialogue, de Londres, i és experta en l’islamisme i el racisme. En el seu llibre Radikalisierungsmaschinen (‘Màquines de radicalització’) descriu la intensitat i l’habilitat amb què els extremistes utilitzen les noves tecnologies a favor dels seus objectius. Per a les seves investigacions, aquesta austríaca es va infiltrar en fòrums i grups, tant al món real com al virtual.
—Senyora Ebner, vostè ha investigat l’extrema dreta infiltrant-s’hi. Per exemple, va anar a actes de Moviment Identitari amb una perruca rossa. Què hi va aprendre?
—El que més em va impressionar va ser una reunió estratègica secreta del Moviment Identitari a Londres, en una casa llogada a través d’Airbnb. Als participants –tots joves– se’ls va impartir una introducció a l’estratègia de comunicació del grup. Van aprendre a preparar accions provocatives, a posar en marxa campanyes per internet i a aconseguir la màxima repercussió possible.
—A la trobada hi havia un líder ideològic del moviment, l’austríac Martin Sellner, que no té l’aspecte d’un membre clàssic de l’extrema dreta sinó que sembla un influencer de moda. És perillós?
—I tant. Sellner és un dels extremistes de dreta més perillosos d’Europa. És carismàtic, va aprendre la lliçó del seu passat neonazi i té una posada en escena completament renovada. El llenguatge del moviment sembla inofensiu, però la ideologia que hi ha al darrere no ho és. Pot incitar a cometre excessos de violència, com han demostrat els atemptats de Nova Zelanda i dels EUA. Tots els autors dels atemptats s’havien referit a un element central de la propaganda identitària, la “gran substitució” de la població autòctona per migrants, un procés suposadament planejat pel món polític.
—Vostè fins i tot va acudir a una cita presumptament romàntica amb una persona de dreta...
—... perquè l’anomenat alt dating, la “cerca alternativa de parella”, s’ha tornat una gran tendència, i en l’àmbit de l’extrema dreta molta gent busca un company amb opinions semblants. Jo volia saber com funcionava, quina mena de gent hi havia i quines expectatives tenien. Els membres del Moviment Identitari a l’entorn de Sellner van desenvolupar justament una aplicació, Patriot Peer, per posar en contacte membres de la suposada majoria silenciosa. Jo vaig fer servir una aplicació semblant, Wasp Love, em vaig fer passar per una jove hostessa francesa i ràpidament em van escriure uns trenta homes. Amb un d’ell vaig quedar per prendre un te a Cambridge. Es definia com a “nacionalista blanc”, era inquietant, però per sort no va ser perillós.
—Per internet vostè es va infiltrar dins un exèrcit de trols d’extrema dreta, Reconquista Germanica. Com ho va fer?
—M’hi vaig infiltrar dues vegades. La primera vegada va ser relativament fàcil, només vaig haver de contestar unes quantes preguntes. Més endavant vaig haver de fer una veritable entrevista personal, un líder de Reconquista Germanica em va entrevistar a través de la plataforma per a jugadors de videojocs Discord en un xat de veu. En aquell cas vaig posar accent bavarès perquè em feia por que em descobrissin pel meu accent de Viena.
—Què li interessava d’aquell grup?
—Em vaig adonar que en fòrums de dreta cada cop més converses giraven entorn de la influència electoral. Volien imitar les tàctiques del moviment de la dreta alternativa (alt right) nord-americana abans de l’elecció de Trump i inundar les xarxes socials amb hashtags i mems contra Merkel i la seva política migratòria.
—Com ens hem d’imaginar el funcionament intern d’un exèrcit de trols?
—Funciona com una mena de joc d’ordinador. Hi ha sistemes de recompensa, es poden obtenir punts i ascendir. El llenguatge és pseudomilitar, hi ha jerarquies clares. El comandant en cap de Reconquista Germanica i altres usuaris de nivells alts donen ordres. Aleshores els soldats rasos a una hora determinada difonen determinats hashtags a les xarxes socials per manipular el discurs públic. Per exemple, #merkelmussweg (‘Merkel ha de plegar’).
—Vostè afirma que Reconquista Germanica va influir en les eleccions alemanyes del 2017 i que ho va fer a favor de l’AfD. No sobrevalora el grup?
—Evidentment és complicat demostrar amb exactitud si els trols virtuals influeixen en els resultats electorals i en quina mesura. Però a llarg termini han ajudat sens dubte l’AfD. Han reforçat les campanyes del partit per internet i han catapultat alguns dels seus hashtags. Al cap i a la fi, han generat una atenció més alta pels temes de l’AfD.
—Pegida va sorgir com un grup de Facebook i l’AfD utilitza les xarxes socials més que cap altre partit.
—Efectivament, la dreta va per davant de tots els altres partits en l’ús de les tecnologies més modernes. Han descobert que aquestes plataformes virtuals són eines ideals per a ells, que funcionen com a màquines de radicalització. D’una banda, els trols utilitzen hàbilment les xarxes socials per difondre gratuïtament i reforçar les seves campanyes. A Facebook, Twitter i YouTube, a més, capten nous membres per al seu moviment. La radicalització continua en canals ocults, per exemple en aplicacions programades per ells mateixos o en nínxols de la xarxa on els extremistes gaudeixen d’una llibertat absoluta.
—A quins nínxols es refereix?
—A fòrums com 8chan, per exemple, que va sorgir a partir de la subcultura gamer. Els autors dels atemptats de Christchurch i El Paso amb els seus assassinats buscaven l’aprovació dins aquestes comunitats. I la van obtenir. Durant anys les autoritats policials no han parat atenció a aquestes plataformes perquè s’han centrat molt en canals utilitzats pels seguidors d’Estat Islàmic; i aquests feien servir altres canals. Dels fòrums de dreta els investigadors pràcticament no en sabien res.
—Ara 8chan ha estat suprimit d’internet.
—Estic segura que tard o d’hora la pàgina tornarà a estar operativa. O un fòrum semblant. El passat demostra que els extremistes de dreta sempre aconsegueixen escapolir-se o construir noves plataformes. Una de les pitjors pàgines neonazis dels EUA, Daily Stormer, va ser prohibida a tot el món després dels aldarulls d’extrema dreta a Charlottesville, cap país volia veure el seu domini a l’adreça de la plataforma. Ara, però, els responsables de la pàgina ja han aconseguit recaptar diners per tenir un domini privat i tornar-la a fer operativa.
—S’hauria de renunciar a les prohibicions, tenint en compte que no funcionen?
—No, de cap manera. Està bé limitar l’abast dels fòrums extremistes tant com es pugui. Però les autoritats han de parar atenció per veure cap a quins canals fugen els elements perillosos de l’extrema dreta. Cal una vigilància estricta d’aquestes pàgines i plataformes de dreta, especialment pel que fa als anuncis o crides a la violència.
—Reclama una vigilància continuada de la xarxa?
—Cinc minuts abans dels trets letals a la ciutat nord-americana de Poway a l’abril, l’FBI va rebre una trucada dient que a la xarxa s’anunciava un atac a una sinagoga. Hi hauria d’haver sistemes tècnics de monitorització que identifiquessin aquests anuncis, a través de certes paraules clau. Potser es podrien utilitzar programes de reconeixement d’imatge per identificar publicacions problemàtiques. L’autor de l’atemptat de Nova Zelanda havia compartit a les xarxes socials una foto de les seves armes dies abans dels fets. Allò hauria pogut ser un senyal d’alarma.
—Als EUA presumiblement hi hauria protestes si uns algoritmes donessin el toc d’alarma així que algú pengés fotos d’armes a la xarxa. S’hi trobarien fins i tot un bon nombre de nens amb matraques.
—Aquest és un problema fonamental: hi ha xarxes socials importants que tenen la seu als EUA, i allà hi ha una altra cultura i un lobby armamentístic potent. Això fa que sigui pràcticament impossible resoldre el problema a escala nacional.
—Les grans plataformes fan prou per aturar l’odi a la xarxa?
—Fan tant com se’ls exigeix, sense pressió pública i política no es belluga res. Això ha de canviar. Les empreses haurien d’adaptar els seus algoritmes de manera que els continguts dels extremistes deixessin de tenir prioritat. A YouTube, per exemple, als usuaris automàticament se’ls recomanen continguts cada vegada més problemàtics. Amb les recomanacions ràpidament un es troba en una cambra de ressonància cada vegada més radical. Jo ja no crec en els compromisos de les empreses dient que combatran aquests elements. Aquí la política ha d’intervenir.
—El govern alemany ha estat pioner internacionalment amb la seva legislació per al compliment de la llei a les xarxes i contra els delictes d’odi. No n’hi ha prou, segons vostè?
—No. Ens calen lleis que vagin a un nivell més profund, al nivell dels algoritmes i a la infraestructura. Una possibilitat seria prendre en consideració el comportament coordinat de comptes d’usuaris. Quan els exèrcits de trols propulsen determinats hashtags o vídeos, es pot detectar i impedir tècnicament.
—La llei alemanya que comentàvem ha rebut crítiques: diuen que posa en perill la llibertat d’opinió. Les plataformes han fet pressió massivament en contra. Creu realment que els governs poden imposar la supervisió dels algoritmes?
—Les empreses mai no permetran una transparència absoluta, això posaria en perill el seu model de negoci. Però se les pot obligar –i s’ha de fer– a modificar els seus algoritmes de manera demostrable perquè no suposin cap perill per a les societats democràtiques. Perquè això és el que fan actualment. En el món virtual permeten la total distorsió de la percepció. Manipulen l’opinió pública digital.
—Sovint la gent que escriu sobre trols es converteix en un dels seus blancs. Vostè ja ha rebut amenaces de mort i també va perdre la feina. Com va anar?
—En un article vaig qualificar un conegut extremista de dreta britànic com el que és: un racista. De cop i volta va aparèixer amb un càmera a les oficines de la fundació per a la qual jo treballava i ho va retransmetre en directe. Amb aquella acció va començar una campanya d’odi contra mi i l’organització. Les amenaces de mort van comportar que s’hagués de tancar provisionalment l’oficina. Es va pressionar els donants de la fundació. El meu cap volia que retirés l’article i que em disculpés públicament amb aquell extremista. M’hi vaig negar i em van acomiadar. Allò per a mi va ser una sorpresa, perquè va posar de manifest què pot provocar un sol extremista avui dia, quanta pressió pot crear a través de la seva comunitat.
—Sembla, però, que allò no la va esporuguir pas. En el seu llibre informa en part des del si de l’extrema dreta. No espera patir més atacs?
—És evident que als afectats no els deuen entusiasmar les meves investigacions, però estic preparada per a tot mentalment i jurídicament.
Entrevista de Marcel Rosenbach i Wolf Wiedmann-Schmidt
Traducció d'Arnau Figueras
Julia Ebner: Radikalisierungsmaschinen. Wie Extremisten die neuen Technologien nutzen und uns manipulieren [Màquines de radicalització. Com els extremistes aprofiten les noves tecnologies i ens manipulen]. Editorial Suhrkamp, 334 p., 18 euros.