Eren les nou del vespre del dimecres passat quan Geert Wilders semblava que apareixia en una mena de festa organitzada per fer-li una sorpresa. Estava radiant i es posava les mans a la cara, mentre rere seu se sentien crits de joia. Els mitjans informatius acabaven de publicar els pronòstics de les eleccions al parlament neerlandès: el partit de Wilders era, amb diferència, primera força.
Després de gairebé 20 anys en el rol de l’aspirant agressiu, finalment podia mostrar-se al país per primera vegada com encara no se l’havia vist: com a vencedor. Wilders publicava immediatament el vídeo de l’alegria a la plataforma X.
El triomf de Geert Wilders té l’energia que infligeix un cop de puny. No només perquè Wilders ha estat fent política durant dècades com lluiten els altres (brutalment i sense interès per l’equilibri o la comprensió), sinó també perquè aquesta victòria ha estat tan sorprenent com un cop de puny al nas. Les enquestes de la setmana anterior a les eleccions encara situaven l’ultradretà i islamòfob al quart lloc i, tot just tres dies abans de la votació, els analistes polítics començaven a parlar d’un possible torcebraç entre Wilders i la resta de partits. Tanmateix, el que va succeir durant la nit electoral, no ho havia previst ningú. El Partit de la Llibertat de Wilders (PVV) s’enduia 37 dels 150 escons de parlament neerlandès. Un partit, per cert, que es defineix oficialment com a fundació i que per això sols té un membre: Geert Wilders. En segon lloc i amb 25 escons se situava la coalició entre socialdemòcrates i verds de l’antic vicepresident de la UE Frans Timmermans.
Si observem discursos de Wilders dels seus inicis polítics al parlament, crida l’atenció que no és ell qui ha canviat, sinó el país que l’envolta. El 2006, l’any que va fundar el seu partit PVV, Wilders ja deia que els immigrants, i concretament els musulmans, posarien en perill la seguretat dels Països Baixos. En aquell moment, ja treballava en contra de la UE. La resta de polítics i partits el desqualificaven titllant-lo de covard i fluix. En les seves primeres aparicions, ja feia gala del seu pentinat mig blanquinós, mig ros, aconseguit gràcies a l’efecte de l’assecador, i que des de llavors és el seu símbol distintiu. La novetat és que la població neerlandesa ja no situa només en el camp de la provocació aquest home que qualifica l’islam d’“ideologia feixista” i compara l’Alcorà amb el Mein Kampf de Hitler. Aquesta mateixa tardor, una quarta part de l’electorat li ha confiat la governança del país.
Amb tot, la voluntat dels votants fa de mal interpretar. Quina part exacta del programa radical de Wilders ha rebut el suport? Només la part en què es diu que el país no pot acollir cap sol·licitant d’asil més? O la part en què Wilders dictamina que el benestar de la nació ja no es pot defensar en el marc de la Unió Europea i reclama el “Nexit”? O també la part en què Wilders denomina la política d’acció climàtica com a “histèria” innecessària? Almenys els dos darrers punts esmentats, a pesar de llur transcendència, gairebé no van tenir espai en els debats preelectorals.
Durant la nit electoral, gran part dels analistes concordaven a explicar que el suport a Wilders s’ha d’interpretar com un desig d’una regulació més fèrria de la migració i com una bufetada als partits de sempre. Al llarg de 13 anys, el liberal de dretes Mark Rutte havia tingut el control del país d’una manera tan estoica i elàstica que com a primer ministre es va guanyar el sobrenom de “Teflon-Mark”, perquè es desempallegava fàcilment de cada escàndol, cada crítica. Passa que sembla que Rutte no va transmetre l’efecte tefló al seu partit, ja que el VVD va caure dels 34 als 24 escons parlamentaris. Les anàlisis del tomb electoral mostren que sols la meitat dels votants del VVD es va mantenir fidel al partit, mentre que el 15 per cent va canviar a Wilders.
Wilders no fou, ni de bon tros, l’únic que reclamava un enduriment de la política migratòria. El VVD, encara amb Rutte, ja era crític respecte d’aquest tema. La nova cap del partit, Dilan Yeşilgöz, va prometre expulsions més conseqüents i un topall per als sol·licitants d’asil. El conservador Pieter Omtzigt, que havia fundat el seu partit Nou Contracte Social (NSC) tot just tres mesos abans de les eleccions i ha saltat directe al quart lloc amb 20 escons, es va presentar fins i tot amb una xifra concreta: només permetria l’entrada de 50.000 migrants per any. Comptat i debatut, refugiats, migrants laborals i estudiants.
Tanmateix, el to dur de la competència sembla que sobretot ha tingut un efecte: el tema migratori va dominar la campanya electoral i va conduir la ciutadania a aquell que fa dècades que gairebé no parla de res més que això: l’ultradretà Geert Wilders.
I ell, en aquest sentit, ha facilitat la decisió de l’electorat mostrant-se les darreres setmanes amb un to marcadament més dòcil. Cal dir que això tan sols es refereix a les seves aparicions i no al seu programa, que no ha deixat d’incloure una prohibició de les mesquites, a més de deixar-hi clar que Wilders advoca per la fi del suport a Ucraïna. Amb tot, va mostrar clarament que es presentava per primera vegada per assolir el poder. Així ho deia en una entrevista: “L’islam no és un tema prioritari quan es tracta de qüestions de governança.”
La manca dramàtica d’habitatge, l’augment dels preus per la inflació, el dèficit del sistema sanitari, tot es debatia com un problema que es podria resoldre tancant fronteres. D’aquesta manera, Wilders podia escapar del seu rol d’islamòfob estrident i entrar en escena com un polític social.
El dia de les eleccions, Ipsos, empresa enquestadora, va preguntar als votants quins temes els inquietaven especialment. El lloc numero u el va ocupar el subministrament sanitari, seguit del cost de la vida i la fiabilitat del govern. Fins al sisè lloc no va aparèixer el tema de la migració.
Per tant, l’èxit de Wilders no es pot llegir només com un vot antiimmigració, sinó que s’ha d’entendre en el context de la pèrdua de confiança en l’estat i els partits. No hi ha cap país a Europa com els Països Baixos on es pugui observar des de fa anys el col·lapse dels partits nacionals. El VVD de Rutte actuava com a últim factor estabilitzador d’un sistema de partits cada cop més fragmentat.
Gràcies a l’aliança entre verds i socialdemòcrates i que el pes pesant de la UE Frans Timmermans es presentava com a candidat seu, aquests van poder obtenir vuit diputats més. Però la tendència s’està allunyant del que és familiar i cap a allò de “anem a provar allò que encara no hem provat”. I tot plegat amb una imprevisibilitat creixent, com demostra la baixa fiabilitat de les enquestes.
La predisposició de dipositar molta confiança en polítics sense experiència de govern no només s’observa en els suports a Wilders, sinó en l’èxit sorprenent del Moviment Camperol Ciutadà (BBB) d’aquesta primavera, així com en l’ascens de Pieter Omtzigt. El conservador es va donar de baixa del partit de la Unió Cristiana per fundar el seu propi partit. La principal promesa d’Omtzigt era l’eradicació dels escàndols, més proximitat entre ciutadania i classe política i recuperació de la confiança perduda.
Tant el BBB com Omtzigt s’han beneficiat de la miserable gestió de les crisis de l’era Rutte. Ja sigui l’escàndol per l’explotació de gas natural a la província de Groningen que va causar terratrèmols i danys en habitatges; l’afer de les ajudes per fills en què Hisenda erròniament va acusar de frau milers de famílies que es van quedar en greus dificultats financeres; o el problema dels sòls contaminats per nitrats que el govern va ignorar durant massa temps per després exigir als ramaders que reduïssin en una tercera part la cabanya dels seus estables en el període de temps més breu possible.
Omtzigt fou qui destapà l’afer de les ajudes per fill, la qual cosa li reportà gran popularitat i feu que a l’agost estigués liderant les enquestes. Els observadors celebraven que l’electorat s’apartés de les solucions més radicals en la seva cerca d’alternatives a Rutte. No va anar així.
Un motiu podria haver estat l’estratègia de Dilan Yeşilgöz, la successora de Rutte en el lideratge del VVD. Rutte sempre havia rebutjat categòricament una coalició amb Wilders. En canvi, Yeşilgöz, de 46 anys, va remarcar que no volia “excloure” cap votant en la formació de govern. De sobte, Wilders ja no semblava ser l’etern aspirant, sinó un polític amb opcions de victòria, cosa que va aprofitar. Als debats televisius, va aparèixer estranyament educat, per la qual cosa, entre burla i sorpresa, se’l va batejar com el “Geert Milders”, una mena de Wilders domesticat.
El fet que no tothom sigui capaç d’imaginar-se Wilders com un home d’estat moderat que representi tots els ciutadans dels Països Baixos es va poder veure la nit electoral. Muhsin Köktas, president d’una associació musulmana, deia: “No em sento segur. Ho temíem, però no pensàvem que el PVV pogués arribar a convertir-se en primera força.” Afirmava no saber si el milió de musulmans que viuen als Països Baixos han deixat de tenir un futur al país.
Amb un ull posat a Alemanya i l’AfD, Jacco Pekelder, director del Centre d’Estudis Neerlandesos de la Universitat de Münster, va dir que el triomf electoral de Wilders mostra com n’és de perillós trencar el tallafoc entre els conservadors i l’extrema dreta. “El que estem veient als Països Baixos és el que pot passar si el partit d’extrema dreta no és la prolongació del partit conservador, sinó que són els conservadors els que han d’anar al darrere dels ultradretans.”
La gran pregunta és ara si el pròxim primer ministre dels Països Baixos es dirà realment Geert Wilders. Això podria ser possible si Wilders arriba a un acord de coalició amb els liberals conservadors del VVD i el partit socialconservador de Pieter Omtzigt. La mateixa nit de les eleccions, aparentment, ambdós partits no van excloure aquesta possibilitat. El mateix Wilders pretén aconseguir aquest acord i deia que ara “cada partit, també el nostre, ha de fer un salt sobre la seva pròpia ombra”. I hi afegia una sentència que va sonar gairebé com una amenaça: “El ciutadà neerlandès s’ho mereix, i també passarà, que el PVV entri al proper govern.”
En teoria, una coalició de centreesquerra també estaria en situació de reunir una majoria de diputats, però el VVD i el partit d’Omtzigt se senten pressionats per una part del seu electorat que prefereix una aliança amb Wilders abans que amb els socialdemòcrates i els verds. Fins i tot amb els partits burgesos mirant d’evitar Wilders, les negociacions per formar coalicions resultaran difícils en tots els casos. És poc probable que abans de finals d’any ja hi hagi nou cap de govern, però que aquest s’acabi dient Geert Wilders no ho és pas tant.
Traducció d'Arnau Ferre Samon