El llibre es vol centrar en l’extrema dreta a Europa, però el comença parlant del seu avi i de la mort de Roger Albert. Per què?
Fent un exercici d’introspecció i pensar d’on em ve la dèria, hi ha diverses coses que em marquen. Una és el passat familiar. L’altra és l’assassinat de Roger Albert, que ens coneixíem des de petits. És una de les experiències viscudes que m’ha marcat per tenir molt present que hi ha gent amb un potencial de violència que pot no tenir límits, fins a arribar a matar, i que això té un substrat ideològic. Per això començo per aquí. També per un acte de justícia. Per mi va ser una mort molt propera, però que ha quedat relegada a l’oblit. No és just. Va ser un crim d’odi. Hi ha un punt de reivindicació. Això va passar a Barcelona i no és el primer cop que passa. Cal prestar-li l’atenció que mereix perquè si ens oblidem de la història, estem condemnats a repetir-la. Aquesta és una màxima en la qual insisteixo des de la pàgina zero.
Tots els periodistes, per capficar-se molt en un tema, necessiten una motivació personal, potser...
Hi ha una màxima del feminisme que diu que el que és personal és polític. La frase també es pot invertir. El que és polític també és personal. Com a mínim per mi ho és. Per mi l’ofici de fotoperiodista va més enllà de guanyar-me les garrofes. Hi ha una voluntat de canvi, de transformació social. D’entendre l’ofici com una manera d’incidir i intentar fer una societat millor. Per tant, és personal.
Tan personal que el llibre l’escriu en primera persona i parla de l’extrema dreta partint de la seva experiència personal...
No he volgut escriure un llibre acadèmic. Un dels problemes que tenen els llibres que hi ha al mercat, en general, és que són llibres destinats a un públic molt concret. Si vols que una massa social molt més gran entengui o s’acosti a una problemàtica real com és el creixement de l’extrema dreta arreu del món i en concret a Europa, has de donar la volta a un llibre com aquest. Com ho he fet? Aprofitant experiències personals i escrivint-lo en primera persona per intentar que el lector empatitzi més i se situï a dins de la història. Que no s’ho miri des de fora com una persona que llegeix una cosa escèptica. Vull que el lector senti por, senti passió, senti ràbia, odi o amor. La manera que he provat de fer-ho és explicant històries absolutament rigoroses, però fer-ho des d’un punt de vista personal. De manera que és un llibre de no-ficció que es pot llegir com una novel·la.
Al llibre detalla les dificultats que troba per seguir investigant l’extrema dreta a Catalunya un cop comença a ser conegut. En el moment que s’adona que no pot segui fent aquesta feina en persona, hi ha un punt de crisi d’identitat, fins i tot?
Hi ha un punt d’impotència. En aquell moment, no vull deixar de fer el que fer fet fins ara, però m’he de reinventar. Mirar com seguir amb el tema i donar-li la volta. El que tramo és començar a marxar a Europa. Marxar a fer fotos a Europa és fruit de la impotència de no poder fer fotos aquí. Per mi és una rendició, però clar, una rendició obligada. Quan vas a diverses manifestacions, veus que la cobertura policial és pírrica i que ningú et pensa garantir el dret a treballar lliurement, no et queda una altra que marxar.
A tot el llibre parla de la necessitat personal de treballar de fotoperiodista; així i tot, al llibre hi ha molt poca foto...
Sí. No volia ser un llibre de fotos. Potser hi serà un dia o un altre. Però, he fet el llibre perquè volia explicar unes coses que amb fotos no podia explicar. Tu veus un moment concret, però no saps què m’hi ha portat fins allà. Jo sempre dic que soc fotoperiodista, no acostumo a dir que soc fotògraf. Per mi, la fotografia té un sentit si va lligada amb el periodisme. Quan no ha arribat la càmera, he tirat de ploma. Hi ha vint fotos, només, per ajudar al lector a posar-se en situacions. Però, l’important no és la imatge. Es pot mirar des del punt de vista d’un llibre d’aventures. De fet, el llibre no té una foto de portada. Una de les coses que vam parlar amb l’editor, en Joan Carles Girbés, és que no volíem que la gent pensés que això era un llibre més de fotos de Jordi Borràs. A mi se’m coneix pels meus llibres de fotos, bàsicament. Tot i que no és el primer no-ficció que faig. No vam posar la fotografia perquè descartis que no és un llibre de fotos. Li volíem donar aquesta volta. Jo vull reivindicar que puc explicar moltes coses més enllà de la imatge.
És una mena de reivindicació personal...
Sí. No tant per fer la marranada o la rebequeria. Moltes vegades, fins i tot entre els periodistes, es queden amb la punteta de tot plegat. A vegades la foto és l’objectiu, però altres és l’anècdota. Moltes vegades és l’excusa per poder anar allà, poder-ho veure, poder documentar-me, poder parlar amb antifeixistes que entenen dels temes i per poder comprendre. Al cap i la fi, el llibre intenta entendre perquè la gent odia fins al punt de voler discriminar la gent per origen, religió, classe social... L’interès per tot plegat és personal. Intento entendre perquè la gent mataria perquè es creu millor que el seu veí.
Has trobat alguna resposta?
Un element compartit és la por cap a allò que no coneixes o penses que coneixes, però et bases en prejudicis. Això no vol dir que siguin uns ignorants. Si l’extrema dreta ha arribat a aquestes quotes de poder és perquè d’ignorants no en tenen res. Saben molt bé el que fan. Però, darrere hi ha uns temors que els fan actuar de certa manera. Per ells són reivindicacions justes. Que creguin que hi ha un procés de Gran Substitució de població europea, com que ho creuen cert, els valida per fer allò que creuen lícit. Si això és agafar un fusell i entrar en una mesquita i matar musulmans, ho faran. Perquè és el que creuen. La seva escala de valors.
Els viatges europeus solen ser a manifestacions. Per què decideix partir de manifestacions per explicar l’extrema dreta europea?
Em permet fer el que m’agrada, fer fotos. Actes on pugui treure la càmera hi ha les manifestacions i els mítings. Les manifestacions, però, tenen un punt d’obra de teatre que saps com comença, però no com acaba. Un míting ja saps com anirà. En una manifestació veus els actors improvisant al carrer. Efectivament, hi ha una representació, però tens elements disruptius que poden aparèixer en un moment donat. A més, apareixen altres actors, en un míting no t’apareixeran grups antifeixistes i veuràs quines tàctiques fan servir, no veuràs la policia com actua, no veuràs la reacció dels ciutadans... Per tant, és voluntat de fotografiar i de fer treball de camp. Una cosa que em fa molta ràbia quan es parla d’extrema dreta és que hi ha gent que en parla sense haver conegut mai, realment, què és l’extrema dreta. No cal anar a una manifestació. Però, coneixen el tema perquè només han llegit sobre el tema. Però, realment no han vist. No han parlat amb militants, simpatitzants... no han estat en una manifestació, no han participat d’un acte... Per mi, això té un punt d’irrealitat. La vida està molt més enllà de l’acadèmia.
Tanmateix, per anar a una manifestació i captar tot el que hi ha, cal haver llegit molt...
Una cosa no és incompatible amb l’altra. Un acadèmic pot conèixer perfectament l’extrema dreta. Però, segurament, aquest acadèmic s’ha entrevistat amb líders, militants i ha anat a mítings i manifestacions. A mi, aquesta part no és el meu negociat. Ni soc acadèmic, ni tinc voluntat de ser-ho, però, evidentment, em valc del seu substrat teòric per comprendre amb més profunditat aquest món tan complex.
Com decideix quins països incloure al llibre?
Vaig començar una mica a cegues, amb el que tenia més a mà. Primer Alemanya, després Letònia... Després ja he anat a buscar llocs on volia anar: Portugal o Hongria (que no surt al llibre, però és l’últim viatge que he fet). Són països on sé que tenen característiques diferents. L’extrema dreta polonesa no té res a veure amb la francesa, s’assembla molt més a l’espanyola. Per mi va ser una experiència molt enriquidora anar-hi i veure què s’hi respirava, quines consignes cridaven o què reivindicaven. També perquè dins l’extrema dreta europea hi ha blocs. Tens el nord d’Europa que funciona d’una manera, sobretot Escandinàvia. La part del Bàltic és una mica similar, però substancialment diferent. El sud d’Europa té certes similituds i algunes diferències. Portugal és un món i Grècia un altre. He intentat agafar països de cada bloc.
Sorprèn, perquè sovint no es parla massa de l’extrema dreta de Letònia o Suècia, per exemple...
Letònia és un lloc que ens queda molt lluny. Hi ha una realitat que està marcada, evidentment, pel seu passat. Una de les coses que intento explicar al lector és que és impossible entendre el present d’un país sense comprendre el seu passat més recent. No pots entendre Itàlia sense entendre que són els creadors del feixisme, o Espanya sense entendre el franquisme i la transició. Cada país té unes característiques que el fan diferent i que, segurament, han fet que l’extrema dreta aparegui més tard o més d’hora.
On té pendent d’anar?
A Hongria hi he anat un cop acabat el llibre. M’agradaria anar a la Gran Bretanya, però per mi és un món molt a part. I els Balcans, que potser es mereixeria un llibre. A mi m’agradaria fer tot Europa, cada país. Aquest és un virus més internacionalista que qualsevol altre virus.
Deia que l’extrema dreta era diferent arreu, així i tot, ha trobat coses comunes?
Té característiques compartides, similars. Entenem l’extrema dreta com aquest magma on hi ha la nova extrema dreta, que és aquesta dreta radical populista que s’està estenent a tota Europa o hi tens una extrema dreta més clàssica com Fratelli d’Italia o altres organitzacions. Hi ha algunes coincidències, com l’exaltació d’un passat millor, un passat on el país en qüestió era punter en un o diversos aspectes. La mitificació del passat nacional és una de les característiques compartides de l’extrema dreta europea. No des d’un punt d’orgull, sinó des d’un punt de vista supremacista, de pensar que som millors que els veïns i que tenen un passat que els avala. Un passat imperialista que a l’Estat espanyol coneixem molt bé amb allò de l’Espanya on mai es ponia el sol. Aquesta idea és compartida a molts estats. O l’exaltació de la seguretat per part de la nova dreta radical populista o de la violència pels grups d’ultradreta o neofeixistes.
Parla molt del moviment antifeixista, i l’acompanyen sovint periodistes i militants antifeixistes dels països que visita. Hi ha unes preocupacions que són compartides entre els moviments antifeixistes?
Sí, però crec que hi ha països que estan molt millor que nosaltres. Tenim molt a envejar a l’antifeixisme alemany. Aquí tenim un prototip molt concret de manifestant: jove, home, blanc, amb caputxa, amb una estètica marcada... A Alemanya el moviment antifeixista que surt al carrer és molt més ampli. Jo he vist oficiar misses luteranes en una manifestació antifeixista. Tens des de luterans a socialdemòcrates, passant pel black block. Tots tenen clar que han de sortir al carrer amb gent que pensa molt diferent que ells, pensant que és més important plantar cara a l’enemic que tenen davant. Això, aquí, no és així. És un perfil de militància, que en general s’estigmatitza o ridiculitza quan, qualsevol demòcrata, en conseqüència, s’hauria de declarar antifeixista i actuar com a tal. A Alemanya ho tenen molt clar, aquí no tant. Hi ha por. Aquests últims anys hi ha hagut una producció bastant gran de llibres sobre l’extrema dreta. Això és perquè, en principi, tenim un problema. Ho deia l’altre dia en Carles Viñas en una presentació que vam fer del llibre ‘De los neocon a los neonazis’ (Fundació Rosa Luxemburg): «si publiquem això és perquè hem perdut». El dubte és com afrontar aquesta onada negra que està arrasant arreu del món. Això és una por compartida, més enllà de les pors físiques, a què et passi res.
Com s’ha relacionat l’extrema dreta catalana i espanyola amb aquest context europeu?
Crec que l’extrema dreta catalana espanyolista -que és la principal- ha estat mirant molt més a Europa. Plataforma per Catalunya, que ha estat l’exemple d’èxit anterior a Vox, el que fa és, en lloc de mirar cap a Madrid, que era un model fracassat, mira més enllà dels Pirineus, a França o Àustria, a experiències amb més èxit que les espanyoles. Actualment, l’extrema dreta espanyola, tinc la sensació que no mira gaire a Europa. A Vox l’hi interessa més l’espai iberoamericà que no pas l’europeu. Li interessa, però, segurament, si li interessés més, seria més estreta amb els portuguesos i no és tan així. Hi ha aquesta idea de la Gran Espanya i de mirar Llatinoamèrica, des de Vox.
Però, fa poc van acollir una trobada de líders europeus d’extrema dreta on es va parlar d’unir forces...
Sí, perquè els interessa marcar paquet. Abans, perquè rebessin Abascal, havien de demanar un favor. Ara, són la tercera força de l’Estat espanyol, una força amb vocació de govern i en procés accelerat de substitució del PP. Per tant, els interessa que se’ls percebi com un referent a nivell europeu. Una altra cosa és que això arribi a bon port. Si parlem de l’extrema dreta europea com un moviment d’exaltació nacional, a Europa, la majoria de països estan barallats entre ells per motius polítics. Trobar que aquesta maionesa lligui, és molt difícil. Però, ho han d’intentar perquè el potencial que tenen en l'àmbit del Parlament Europeu fa feredat. Steve Bannon ho va intentar i va fracassar en la idea d’unir l’extrema dreta europea en un gran moviment. Són molt diverses. Fer entendre Le Pen amb els polonesos no és tan fàcil. Le Pen parteix d’un estat on la laïcitat és un valor essencial, compartit per la majoria, i els polonesos són nacionalcatòlics com els espanyols.
Ara que parlava de Le Pen, Perpinyà és molt present al llibre també. Per què decideix explicar l’Estat francès des de Perpinyà?
Moltes vegades es parla de Catalunya i dels Països Catalans i s’oblida el nord de Catalunya. És el meu país. Perpinyà és la meva terra i té una història diferent perquè està sotmesa per l’Estat francès. Per tant, una cosa que tenim a la cantonada, que queda a poc més d’hora i mitja en cotxe des de Barcelona, la gent la desconeix absolutament. És un llibre amb vocació europea, però des d’un punt de vista català. Una de les idees és explicar al món, perquè m’agradaria que el llibre fos traduït a altres idiomes, què passa a Catalunya, més enllà de la Catalunya autonòmica. Per tant, el cas de Perpinyà, que a més és un experiment polític del Front Nacional i hi governa l’extrema dreta, trobo que parlar-ne des del punt de vista català és molt rellevant.
Creu que l’antifeixisme català ha pecat de no mirar prou a Perpinyà o de no parlar-hi?
Més que l’antifeixisme català, crec que la política catalana ha pecat de no mirar prou Perpinyà. Fins i tot la televisió pública catalana va tancar la delegació de Perpinyà. Malgrat els reiterats governs que es declaren independentistes, ningú l’ha tornat a obrir de nou. Estem oblidant que hi ha un tros de país a l’altra banda de l’Albera i que la catalanitat es viu -d’una manera molt diferent- i hi ha tòpics molt més enllà de la llengua. La frontera és mental. Estem a la cantonada. A banda, una de les derivades que des del punt de vista nacional no s’hagués mirat a Perpinyà, és que veient amb el que estava passant amb l’extrema dreta allà, la història aquí ens ha arribat tard. Ha estat un dels grans errors.
Resseguir el creixement de l’extrema dreta a Europa, serveix també per contestar aquells que afirmen que l’independentisme ha despertat l’extrema dreta a l’Estat espanyol?
Si l’independentisme ha despertat el feixisme, també ho ha fet arreu del món? També és culpa nostra? O és que el que hi ha és una onada reaccionària ultranacionalista, que és el que crec que ha passat aquí. Assenyalar l’independentisme com a culpable del creixement del feixisme és tan absurd i cínic com assenyalar els refugiats que van anar a Alemanya de despertar AfD. A cap polític alemany se li acudiria assenyalar les víctimes de l’odi de la ultradreta com a responsables del creixement de la ultradreta. El que hi ha és un replegament nacional. Tant la dreta tradicional com la suposada esquerra del PSOE han validat l’extrema dreta. Els han acabat comprant el discurs. Vox no s’ha mogut. És l’arc parlamentari que s’ha escorat cap a la dreta. És a dir, el 155, abans del referèndum, el reclamaven deu o dotze militants de Vox els dimecres davant la delegació del Govern amb quatre de Somatemps. Però, el 155 va acabar sent votat per l’arc parlamentari, inclòs el PSOE. Ara sembla que el PSOE és el baluard contra l’extrema dreta, però Salvador Illa o Miquel Iceta es manifestaven al costat de Vox o Democràcia Nacional darrere les pancartes de Societat Civil Catalana durant la tardor de 2017. Els han acabat democratitzant, entre cometes. Posant el vestit de «no són els meus, però són un més de la colla». Al final, l’important és la unitat d’Espanya. El problema no és l’independentisme, és el replegament nacional que hi ha hagut a Espanya. Salvaguardar la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia. Aquest ha estat el problema.