Adrián té 17 anys, la veu pausada, la mirada neta i un pentinat a l’última moda. També tenia el patinet que van comprar-li els pares per tal que repartira pizzes i duguera algun euret a casa, però aquell patinet va durar-li molt poc.
—Me’l va demanar un xic que anava per tabac i no me’l va tornar.
Al xic, el coneixia de cara. Tothom es coneix de cara al Xenillet, el barri més marginal de Torrent (Horta), un pou de pobresa en què fins i tot el punt d’atenció de la policia local té la persiana abaixada.
—Quan vaig denunciar-ho, van dir-me que aquell xic sempre fa igual, ha furtat molts patinets i bicicletes de la mateixa manera.
És dijous de vesprada i Adrián s’ha desplaçat al número 3 del carrer del Xenillet —que vertebra el barri homònim— per explicar el seu cas. Sense un mitjà de transport, no podrà repartir pizzes per les cases de Torrent ni aportar els dinerets previstos a casa.
Li ho comenta a Toni Velarde, un dels fundadors del Col·lectiu Soterranya, nascut ara fa 19 anys i que manlleva el nom a un barranc de la serra Perenxisa. “Era la denominació perfecta: té una ela geminada i una ena i i grega, per allò de fer-nos notar”, ironitza ell.
Velarde té uns ulls molt expressius. Transmeten l’esperança de canviar el món i de contribuir a fer-ho possible. Amant de la mobilitat sostenible, és un dels impulsors de la campanya “Bicis per a Totes”, que aquest col·lectiu va engegar a rodar fa vuit anys i ja ha facilitat més d’un miler de bicicletes a persones que les necessiten en la seua vida quotidiana. Sobretot, per anar a treballar.
“Soterranya és la suma de gent diferent que un dia vam constituir una associació per organitzar trobades a la natura, xarrades, cinefòrums...”, relata. “Fins que un cap de setmana, en una excursió a Xèrica [Alt Palància], vam trobar-nos una bici abandonada i va sorgir-nos la idea de reparar-la perquè algú poguera reutilitzar-la”.
Efectivament, a Soterranya cadascú tenia les seues preferències. Velarde s’inclinava pels temes de mobilitat, Victoria García per l’educació, Alejandro Andújar per les persones amb discapacitat... Tanmateix, tots compartien la indiferència de l’Ajuntament de Torrent, que els concedia una subvenció anual irrisòria —entre 150 i 400 euros, en el millor dels casos—, amb la qual no podien plasmar els plans que sobrevolaven els seus caps.
Per damunt de tot, a més, necessitaven un local. Després d’insistir-hi, el consistori va assignar-los mig despatx en una dependència municipal del carrer de Sedaví; més tard, van passar dos anys en un local de l’antiga escola d’adults, i en 2015, per fi, van accedir a un local gran, prou ample per encabir-hi el seu somni de recollir bicicletes trencades o en desús, rehabilitar-les i donar-les a qui en necessitara i no poguera comprar-ne.
El nou recinte, diàfan i de sostres altíssims, amb un petit bany a l’entrada, reunia les condicions òptimes per esdevenir un taller. L’Ajuntament, que encara abona el lloguer corresponent al seu propietari, l’havia fet servir com a magatzem de maquinària i va cedir-lo a Soterranya, que va rebre’l amb els braços oberts. Qui més voldria establir-s’hi, si no?
Aquell espai fantasmagòric, completament buit i amb els murs ennegrits per la humitat, es trobava a la zona zero de la delinqüència de Torrent. Una àrea exclusiva per a residents, i no per la proliferació de controls ni de càmeres de seguretat, sinó perquè la resta dels 80.000 veïns de Torrent mai no gosarien trepitjar-la. A la conurbació de València, tan sols els barris de la Coma —a Paterna— i el popularment conegut Liang Shan Po —a Burjassot— presenten un estat de degradació homologable.
Molt més que bicis
Al llarg de 2016, en les estones lliures que els uns i els altres aconseguien arrapar-se a la seua vida personal i professional, la vintena de membres de Soterranya van netejar l’interior del local i van començar a rebre les primeres donacions de bicicletes.
A fora, els xiquets es capbussaven en els contenidors com si Torrent fora Calcuta i de tant en tant picaven a la porta per veure què passava a dins.
—No podeu entrar-hi, és un taller.
Les carències que arrossegaven tots ells eren tan evidents que Soterranya va afanyar-se a reconvertir-lo en un espai multidisciplinari. D’una banda, el taller en si, i de l’altra, taules i cadires per oferir classes de repàs i activitats lúdiques a una quarantena d’infants del Xenillet, la majoria dels quals d’ètnia gitana.
—Però era inviable. Agafaven ferramentes i se les enduien... No entenien el concepte de taller obert i col·laboratiu.
Allò que havia de ser un simple taller, doncs, va convertir-se en una altra cosa. I els membres de Soterranya ja no feien només de mecànics. Ara també oficiaven com a educadors, raó per la qual van considerar que calia separar els dos àmbits.
És per això que van adreçar-se de nou a l’Ajuntament, que ja era coneixedor de la tasca eficient del col·lectiu i va mostrar-se més diligent a l’hora de facilitar-los un segon espai, situat just enfront del taller. Un local igualment llogat pel consistori, però que a penes tenia activitat. Encara amb més humitats que l’anterior. Amb un aparell d’aire condicionat que no funcionava perquè havien robat el compressor. Amb filtracions d’aigua els dies de pluja. I amb rates tant a l’estiu com a l’hivern.
A les diverses dependències de l’edifici ara hi ha un parell d’aules d’aprenentatge, una cuina per fer-hi classes, el que hauria de ser una sala d’ordinadors, però encara no ho és, un espai per a jocs i una biblioteca —amomenada Armensallé, que significa ‘llibre’ i ‘lliure’ en romaní— que es nodreix de les donacions i de les troballes als contenidors. D’un contenidor van rescatar, precisament, un aparell de gimnàstica que van reparar i ara integra la cuina.
—Aquest projecte ja no és de bicicletes, sinó de persones —afirma Velarde.
L’Ajuntament de Torrent n’ha pres consciència i ara atorga una ajuda anual de 8.500 euros —“un any els en vam retornar 400 perquè no vam celebrar una activitat que havíem previst, i no s’ho podien creure!”, recorda ell— que se suma a les que arriben de Caixa Popular i de fundacions que se senten atretes per la tasca de Soterranya i que hi volen posar el seu granet de sorra. N’han arribat a rebre d’una nord-americana.
Al marge de la vintena de membres de l’associació, hi col·laboren 15 voluntaris, cap dels quals no és de Torrent. “És una llàstima, l’estigma del barri és tan negatiu que cap torrentí no s’hi acosta... Tenen massa prejudicis. En canvi, venen voluntaris de Paiporta, Aldaia o València i s’hi enganxen de seguida, és un projecte molt bonic i que dona fruits”, s’enorgulleix Velarde, que evoca la reacció dels primers adults del Xenillet que van veure el taller per dins. Una barreja de sorpresa i incredulitat.
—¡Pues no hay chatarra aquí ni nada!... ¿Y esto por qué lo hacéis? ¿Por dinero? ¿Por Dios?
Mil i un casos
Ho fan per altruisme pur. Aquest dijous, una mare russa acompanya el seu fill a recollir un carret que li permetrà de dur la motxilla més còmodament i aprofita perquè Txema li pose a punt el patinet.
Al carrer, Lady, una colombiana de 21 anys, estrena la bicicleta que Toni li acaba de donar. I amb la bicicleta a les mans, també estrena un somriure d’orella a orella. Hi ha acudit acompanyada del seu fill de sis anys, que fa cara de joia.
Ella no és del barri, però la Creu Roja va comentar-li que Soterranya podia cobrir la seua emergència: una bicicleta per acudir a treballar al polígon industrial on ha trobat treball. A la llista d’espera de receptors figuren més de 500 persones. Txema, que té la seua feina en una empresa d’electricitat, no dona l’abast per reparar totes les bicis que hi ha amuntegades en el local.
Un rider’, una víctima de violència de gènere i una persona amb fills al seu càrrec que necessita la bici per desplaçar-se són alguns dels col·lectius preferents
En qualsevol cas, la llista d’espera no atén a raons exclusivament temporals, sinó que s’altera en funció de les circumstàncies. Un rider la tindrà abans que un xiquet que la vol per esplaiar-se. Una víctima de violència de gènere també es considera receptora prioritària. I una persona amb fills al seu càrrec que tinga la necessitat d’estalviar-se una hora de camí a la feina la tindrà abans que una família en què treballen dos dels seus membres i un d’ells disposa de cotxe.
Les casuístiques són nombroses. N’hi ha mil i una. Tantes, de fet, com bicicletes han estat lliurades en aquests sis anys. N’han arribat, fins i tot, als camps de refugiats del Sàhara, Grècia o Nigèria, tot aprofitant algun vaixell que transportava material humanitari. Perquè a Xenillet la vida és duríssima, però hi ha llocs en què encara ho és més. “Una bici millora la vida de tothom”, assegura Velarde.
Les bicicletes usades plouen a ca Soterranya. Ara acaba d’aparcar-hi a la porta una dona que obre el maleter de la furgoneta i en trau dos que els seus fills ja no fan servir i poden tenir una nova vida.
La collita de bicicletes és nombrosa. Les xarxes socials i les aparicions als mitjans de comunicació hi actuen com a reclam. Gràcies a això n’han arribat d’ecoparcs llunyans, de Bicis Sense Fronteres i de l’empresa Bicing, que opera a Barcelona i Saragossa.
La demanda de bicicletes és aclaparadora. “Hem tingut peticions per correu electrònic des del Perú!”, exclama Velarde. Al costat seu, Txema Hernández no sap calcular exactament quantes de les bicicletes donades han passat per les seues mans. “Entre 800 i 900”, apunta. “Vinc un dia a la setmana, però podria viure-hi”, afegeix.
De feina, no li’n faltaria ni que estiguera les 24 hores del dia arreglant bicis entre aquelles quatre parets. “Quan la pandèmia, aprofitava que eixia a treballar per passar per ací i endur-me’n quatre o cinc... Tenia tant de temps a casa!”.
Ell va conèixer la campanya “Bicis per a Totes” a través de Facebook i va sentir-se’n atret ipso facto. Des que té parella, però, la seua disponibilitat ja no és tan elevada. I això, és clar, repercuteix en el ritme de reparació de les unitats, que és més lent. Perquè, malauradament, cap centre de treball especial ni cap escola de formació professional no té subscrit un conveni amb l’associació, cosa que acceleraria els terminis de reparació.
“Seria sensacional, mecànic de bicis és un ofici amb futur i el barri necessita referents diferents, que la gent no escolte el Xenillet i s’espante de seguida”, observa Velarde. “Aquest projecte és més reconegut a fora que no a Torrent”, lamenta. “Han vingut algunes universitats a conèixer-lo de primera mà, però per a la gent de Torrent continuem sent exòtics, uns hippies, uns comunistes...”.
Per no disposar, ni tan sols no disposen d’una furgoneta que els permeta desplaçar-se als llocs a recollir les donacions de bicicletes. Si no les duen a la porta, no poden recepcionar-les.
Tanmateix, d’enginy, els en sobra. N’han adaptat dues per transportar persones amb mobilitat reduïda en el marc d’un projecte internacional que, a l’Estat espanyol, també s’ha implementat a Catalunya i les ciutats de Sant Sebastià i Albacete.
El Col·lectiu Soterranya, a més, reparteix menjar als sensesostre —els diversos membres tenen uns dies de guàrdia assignats— dins d’una altra campanya, “Bici Social”, mitjançant la qual també passegen gent gran que viu sola, o els compren els medicaments, així com ja es preocupaven per ells en els moments més crítics de la pandèmia.
El proppassat 1 d’octubre van celebrar una altra edició del BiciLlibre, un programa de bookcrossing amb què deixen llibres en diversos punts de Torrent. I és que, de llibres, no els en falten. “Hem rebut la biblioteca sencera de gent que ja ha mort... Els fills venen la casa, volen desfer-se d’ella i de vegades notes l’estima que sentia la persona pels seus llibres, les anotacions que hi feia”, explica Velarde, tan inquiet com una sargantana a l’hora d’idear activitats que revitalitzen el barri.
Poc abans de la pandèmia, el 13 de juliol de 2019, Soterranya va organitzar una sessió del Circo Pirueta, un espectacle que va canviar les cares dels veïns del Xenillet. “Per fi vaig veure els xiquets fent cara de xiquets, i els pares, gaudint com a pares... Però, de nou, no va venir ningú de fora del barri, potser temien que els furtaren un ronyó”.
El pressupost de l’associació ara es concentra en la compra de material escolar i en la contractació de dos monitors —cinc hores per setmana—, que tenen la missió de distraure i ajudar els menors d’1 a 15 anys que encara passen per les dependències d’aquest col·lectiu solidari.
Tensió latent
I és que la situació no és gaire senzilla. Soterranya malda perquè la distensió s’òbriga pas en el Xenillet, on impera una tensió latent des que l’1 de novembre de 2021 un tiroteig posara fi a la vida de dues persones al cementeri de Torrent.
L’incident era la culminació del xoc visceral entre dos clans, els Marco i els Bocanegra, i va irrompre a les televisions estatals, aturant en sec la tasca de l’associació. “En sis dies vam perdre la feina feta durant sis anys”, es plany Velarde.
De sobte, tots i cadascun dels alumnes que assistien a les classes de repàs d’infantil i de primària —als dos centres escolars d’aquestes etapes que hi ha al Xenillet tampoc no hi va gent de fora— van deixar d’anar-hi. Tan sols hi han tornat uns pocs.
“Malgrat tot, aquest barri crea dependència, jo ja no podria viure sense venir-hi cada setmana”, diu Velarde
No sols hi sura l’enfrontament entre clans, sinó que els migrants no tenen a penes relació amb els gitanos. Una passejada pel barri és un descens als inferns de Dante: la part més depauperada és la més propera al barranc. A l’hivern, les fogueres abunden pels carrers. La droga i l’alcohol són dos veïns més, les cases ocupades amb la roba estesa no són reclamades per ningú i és usual trobar-se famílies nombrosíssimes, amb una desena de fills.
“Però aquest barri crea dependència, jo ja no podria viure sense venir-hi cada setmana”, explica Toni Velarde, a qui els uns i els altres saluden pel seu nom i encaixen la mà amablement.
A Adrián, Toni li diu que torne a passar pel taller el divendres de la setmana següent. Tractarà de tenir una bici a punt per a ell. I el jove pensa que no hi haurà una manera millor de celebrar el seu 18è aniversari.
—Buah, serà un regal collonut! Ara mateix li dic al jefe que en un parell de setmanes ja podré repartir pizzes.
