La vida és una comèdia dramàtica, un ball amb la sort sempre desigual. Viure són amors que no tornaran, cors embolcallats amb cinta aïllant, emocions infinites i moments per volar. Són cops de fortuna i altres a la jugular, una ruleta en la qual juguem sense capacitat d'exercir de crupiers.
Encara que el pas del calendari agrega angoixa, pressiona les nostres il·lusions i ens deixa postrats a la nostàlgia d'haver-se atrevit, tot està per fer. O, si més no, aquesta és l'actitud vital de La Fúmiga, una banda d'Alzira (Ribera Alta) que encara la vida amb un somriure incandescent, malgrat les punyalades a l'ànima, amb l'alegria mediterrània com a bandera, a pesar d'estar immersos en la inestabilitat de l'atzar.
El seu nou disc, Tot està per fer (Halley Records, 2024), és una declaració d'intencions de la seua filosofia vital, però també un avís del seu corpus melòdic. Amb la màxima que la música ha d'estar feta per cremar la pista de ball i per emocionar-se, La Fúmiga ha capgirat les seues coordenades estilístiques. Si entre el seu disc de debut, Espremedors (Halley Supernova, 2019), i Fotosíntesi (Halley Supernova, 2021), hi havia un gir cap al pop, a Tot està per fer han construït un segell propi sense esborrar la seua essència festiva.
La maduresa personal, l'experiència als escenaris i l'aprenentatge musical han sacsejat les seues motivacions melòdiques i s'han apropat cap a un pop mediterrani marcat per una lluita constant i pausada entre el protagonisme dels vents i l'omnipresència de les bases electròniques. La Fúmiga s'ha convertit en una recepta musical nascuda a partir de porcions rítmiques de grups com ara Laura Pausini, Mecano, Rauw Alejandro, La Gossa Sorda o Aspencat.
El símptoma d'aquesta transformació estilística està en la presència dels vents. Experimenten un canvi de rol, una transició d'actors principals a suports ineludibles. O dit d'una altra manera: apareixen d'una manera més selecta. Els vents no perden la batalla envers l'electrònica, sinó que adquireixen un altre estatus. Ja no són la base del menú musical, sinó la cirereta del pastís d'obligada inclusió que dona distinció a la proposta sonora. És una victòria del mag Mark Dasousa en la discussió que mantenia amb els alzirencs.
LA FÚMIGA
Halley Records, 2024
Pop-electrònic
La definició d'aquesta proposició musical és «Principis», amb un pop electrònic de connotacions festives, incardinat a les sonoritats mainstream que han marcat el pas del circuit català. O «La casa plena», amb uns ingredients vitalistes i popers força semblants. Tot està per fer, però, no s'encotilla en uns cànons rígids, sinó que declara la mort a l'ortodòxia i practica el joc alquimista de mesclar beuratges estilístics, tot i que lluny de l'heretgia d'incinerar el llibret pop-electrònic.
«Tot està per fer», la cançó homònima al títol de l'àlbum i on col·labora Ginestà, és la mostra. Hi ha moments de pop-electrònics, amb uns crescendos d'optimisme i tornada astral de pura festa, però el guió l'escriuen unes sonoritats rockeres, amb temptacions indies. Si «Koales» compra quasi tot el marc de «Tot està per fer», «Tornar» trenca els esquemes, homenatja a The Beatles, veta l'electrònica i abraça una musicalitat que recorda Pablo Alborán. Tanmateix, no arriba a la condició de balada, com sí que ho fa «Rècord mundial». «Finals» conjuga ambdues propostes: sonoritats orgàniques i un fil musical melancòlic.
La disbauxa discotequera arriba amb «Covards», participada per The Tyets i amb reminiscències patxangueres i de l'electrolatino. «Fomo» és ja l'esclat disco, amb sonoritats dels noranta, però desposseïdes d'una instrumentació obscura, adobades amb un baix funky i pintades amb un vernís alegre. Una senda reformulada a la transitada als anteriors treballs amb cançons com ara «L'orquestra del Titànic».
Les incursions llatines, marca inequívoca dels alzirencs, són indiscutibles a «Ja dormiré», d'evocacions a «La mordidita» de Ricky Martin, amb un epíleg purament rave i amb Figa Flawas remenant els malucs. La nostàlgia ska, a pesar de l'inici de fantasia drum and bass, és la distinció inesperada de «Que tia!», on col·labora l'algemesinenca Naina. És la lliçó musical de La Fúmiga: tot està per fer malgrat que el viatge vital estiga farcit de somnis i anhels frustrats.