El dimarts 29 d’octubre de 2024 ha quedat gravat per sempre més en el cap de Luis del Romero. Els seus pares viuen a Paiporta i aquest geògraf va seguir amb molta preocupació, des de sa casa a Benimaclet, les notícies que arribaven. “D'alguna maneraa la convicció que estarien bé, perquè viuen en l’extrem sud de Paiporta, relativament lluny del barranc. Però a mesura que arribaven les imatges estava més intranquil”. Fins dimecres a última hora de la vesprada no va poder contactar amb ells.
-Vostè és coautor d’Aproximació geogràfica a l’estudi del barranc de Torrent-Xiva. Quan dimecres al migdia va veure les imatges que arribaven des de Xiva, va témer que la cosa acabaria com va acabar?
Jo, i molta gent, prevèiem un desastre. No s’ha de perdre de vista que la Universitat de València, que cada dia mobilitza 50.000 persones, ja va avisar dilluns que no hi hauria classes dimarts. Alhora, estava en contacte amb companys del Departament de Geografia i manejant mapes i de precipitacions estimades. No imaginàvem que la cosa seria tan grossa com ha acabat sent, però sabíem que seria una tempesta històrica.
- En el llibre, expliquen com, d’ençà que hi ha registres, el barranc del Poio ha registrat diversos episodis de crescudes que han provocat morts. Madoz ja parlava d’una gran avinguda l’any 1775, amb morts. El 5 de febrer, una revinguda va inundar el barri de pescadors de Catarroja i va assolar 19 cases. Més recentment, els anys 1949, 1957 i 1983 barrancades fortes van generar danys materials i humans. És el barranc un gegant adormit?
El barranc té la funció de construir la plana al·luvial sobre la qual s’assenta. Si l’horta és tan fèrtil és, a banda de per les aportacions dels agricultors, perquè de tant en tant s’ha desbordat el barranc i ha anat guanyant terra sobre la mar.
"En la societat actual hi ha una excessiva fe en la tecnologia i en la capacitat d’aquesta per aturar catàstrofes d’aquest tipus"
El que passa és que, al contrari del que passava en el segle XIX i en bona part del XX, molta gent havia oblidat que ací hi ha un barranc i que els barrancs, de tant en tant, es desborden. A més, en la societat actual hi ha una excessiva fe en la tecnologia i en la capacitat d’aquesta per aturar catàstrofes d’aquest tipus.
Malauradament, la cultura de la nostra societat entén els barrancs com a elements externs, residuals i autèntiques molèsties, ja que ni porten aigua ni se’ls dona, en moltes ocasions, una funció urbana.
-Quina lectura fa, des de la geografia, d’aquest esdeveniment?
Faig una doble lectura. D’una banda, és cert que les precipitacions d’aquest episodi han sigut absolutament extraordinàries. Mai fins ara no havíem registrat res igual. Al comportament habitual del nostre clima s’ha unit el sobreescalfament del Mediterrani que, probablement, ha agreujat el fenomen.
D’una altra banda, hi havia un risc que era conegut. Ho havia advertit AEMET des de feia uns dies.
La impressió, compartida per molts, és que estem en un clima cada volta més àrid i més tropical. Estem tropicalitzant-nos i això provoca aquest tipus de precipitacions tan abundants. Constatat això, ara el que ens toca és repensar-ho tot.
-En el seu llibre parlen del barranc del Poio com un espai de conflicte. Per què?
El barranc ha sigut un accident geogràfic bàsic en tota la part sud de la ciutat. Ha sigut, a més, un espai de frontera. Els nuclis de Picanya i Paiporta, de fet, no eren un nucli, sinó dos. Al llarg de la història aquella frontera ha sigut important en esdeveniments i conflictes, sobretot pels usos indeguts del sòl.
Amb el temps, aquesta barrancada ha evidenciat que s’han fet intervencions sense cap trellat. I quan parlo d’intervencions sense trellat em referisc a coses com la residència de la tercera edat entre Picanya i Torrent o el centre comercial Bonaire.
D’altra banda, no s’ha de perdre de vista que el Pla Sud va salvar València, però va afectar el Poio, com també la pista de Silla. A més, en un espai molt fèrtil en termes agrícoles, primer, i molt lucratiu, després, en termes industrials. Aquest és un dels espais que més s’ha transformat en l’últim mig segle, amb l’assentament de molta població i un gran desenvolupament econòmic i això ha tingut un impacte enorme en els usos del sòl. Nosaltres vam escriure el llibre en 2003. Des d’aleshores, la taca urbana ha crescut moltíssim. No és causalitat que aquesta avinguda d’aigua haja fet tant de mal en zones de nova construcció.
-El risc d’inundació s’ha negligit a l’hora de planificar l’Horta Sud?
Sí, totalment. El País Valencià disposa d’una eina de defensa davant les inundacions -el Patricova- des de fa vint anys. Ja aquell Patricova indicava, per exemple, que Aldaia està destinada a estar inundada cada dos per tres. El problema ja no és que s’haja fet un desenvolupament urbanístic en llocs massa prop del barranc, sinó que hi ha llocs on s’ha construït dins dels barrancs. Tots aquests desenvolupaments urbanístics acaben impermeabilitzant el terreny. I quan impermeabilitzes el terra, l’aigua no es filtra i inunda més i més espai.
El que evidència aquest episodi és que cal planificar més espais verds. Un parc a la ciutat no només serveix per passejar sinó per retenir l’aigua en cas d’avingudes. Sempre s’ha advocat per donar solucions des de l’enginyeria, però aquestes, puntualment poden ser bones, però no sempre donen solucions completes.
-En la dècada dels noranta la Confederació Hidrogràfica va plantejar una proposta per canalitzar el barranc en el seu tram més baix. La proposta, tanmateix, trobà l’oposició d’alguns ajuntaments i també d’alguns grups ecologistes. Hauria sigut una solució?
Probablement hauria ajudat a evacuar l’aigua més ràpidament, però no hauria evitat les inundacions.
"Hi ha llocs que, tal i com han quedat, i amb la recurrència d’avingudes que hi ha, que no té trellat tornar a ocupar-los".
Existeix molt de debat a propòsit de quines són les solucions més adients. A voltes, hi ha queixes perquè els barrancs tenen vegetació, però la vegetació el que fa és frenar l’aigua. Aquesta aigua ha sigut molt destructiva perquè ha negat molta àrea urbana, però no ha sigut tan ràpida perquè el seu llit és natural, sense cimentar.
Potser fer alguna presa de laminació en capçalera, podria ser interessant. Però continuar pensant en canalitzar, a parer meu, no té sentit. Per molt que fages una canalització en tram urbà, al remat el que acabes fent és llevar capacitat al barranc.
Per últim, aquesta solució, que és tècnicament molt complexa i molt cara, té una alternativa més viables com és replantejar els usos del sòl i la planificació urbanística. Ara seria un bon moment per fer-ho. Hi ha llocs que, tal i com han quedat, i amb la recurrència d’avingudes que hi ha, que no té trellat tornar a ocupar-los.
-Espais com quins?
El Centre Comercial Bonaire. No és cap sorpresa que s’haja inundat una volta més. Què fa un centre comercial en una zona clarament inundable on desemboquen barrancs? Així mateix, potser s’ha de replantejar que continuen promocionant-se habitatges a la vora dels barrancs, com passa a Picanya.
Crec que una volta que la situació d’emergència s’haja superat, aquest serà un bon moment per replantejar els usos del sòl. Crec que el que ha passat certifica que el canvi climàtic ja està ací; ja hem col·lapsat; i és possible que en menys de cinquanta anys tornem a tindre episodis d’aquest tipus.
-Això que ha passat marca un punt d’inflexió en la història de l’Horta Sud?
Sí, en la història de l’Horta Sud, en la història del País Valencià i en la història d’Espanya. En comparació amb Alemanya o Països Baixos, estem molt acostumats a que els nostres rius tinguen aquests canvis sobtats. El problema és que molts havíem perdut la noció que allò podia tornar a passar. Ens cal revisar el tecnooptimisme que inunda el discurs polític. S’ha demostrat que tenim un risc molt alt d’episodis extrems i no hi ha tecnologia hidràulica que ho suporte. És més, no funciona la telefonia, internet,... Aquest episodi evidencia que, encara que tinguem molta tecnologia, estem exposats a riscos que no podem controlar, fins i tot a un nivell més alt que en l’any 57, quan no estàvem ni en un estat democràtic.
-Creu que, en tot cas, que caldria revisar el sistema d’avisos a la població?
"Cal una estratègia ciutadana per tal que, si hi ha un avís, cada persona sàpiga què ha de fer, on ha d’anar i de qui s’ha de responsabilitzar"
Sí. A Cuba tenen l’operació Meteoro, per educar la població en cas d’un desastre. Nosaltres tenim sistemes tècnicament més sofisticats per avisar, com el sistema SAIH (Sistema Automàtic d'Informació Hidrològica). Se pot saber quin és el cabal que baixa en les capçaleres i el que baixarà en les zones baixes.
Això ho tenim. El que no tenim és una estratègia ciutadana pública per tal que, si hi ha un avís, cada persona sàpiga què ha de fer, on ha d’anar i de qui s’ha de responsabilitzar. Crec que és un aprenentatge que s’ha d’introduir de forma urgent, perquè tenim un problema greu de desconeixement. Potser a la Ribera no passa tant perquè està molt present el record de la pantanada, però a l’Horta hi ha molta gent que no sap ni per on passa el barranc, ni on naix ni res de res. Hi ha molta gent que no sap que viu en una zona de risc.
-En el llibre Aproximació geogràfica a l'estudi del barranc de Torrent-Xiva expliquen com el barranc ha estat, històricament, un espai de convivència. A Picanya es celebra alguna festa i a Paiporta, per exemple, el tir i arrossegaments. Creus que el veïnat es reconciliarà amb el barranc?
El barranc, com tot espai geogràfic simbòlic, és un espai de trobada i de socialització. Crec que ha quedat prou clar que hi ha coses que han fallat en la gestió de l’alerta i que s’han fet prou coses malament. Però no podem personificar tot això en el barranc, que al capdavall és un accident geogràfic que ha configurat el territori tal i com és.