El 16 de març, fa poc més de set mesos, el periodista mexicà Salvador García Soto va escriure la columna d’opinió “La soledad del palacio” a la secció que té reservada al diari Expreso. Parlava de la recta final d’Andrés Manuel López Obrador a la presidència del país, pròximes com estaven les eleccions federals que van atorgar el poder a Claudia Sheinbaum.
El periodista afirmava, en referència a Obrador, que “els nous amics que va fer des del poder de la Presidència, empresaris, polítics i uns altres personatges han anat traint-lo, i segons s’aproxima el seu ocàs, han anat allunyant-se”. Una cosa semblant deu pensar Carlos Mazón des que, ara fa una setmana, una avinguda d’aigua inaudita va negar l’Horta Sud, diversos municipis de la Ribera Alta i alguns més de la Foia de Bunyol i la Plana de Requena-Utiel.
Mazón transmet imatge de solitud. Una solitud que resulta especialment dura perquè ve propiciada per l’actitud dels companys de partit: els de casa i els que habiten a Madrid. No hi ha posicionaments públics en favor seu, ni tan sols animant-lo en aquests moments tan difícils. Des de la desorientació que va exhibir la nit del 29 d’octubre fins la compareixença d’aquest dilluns, 4 de novembre, al Palau de la Generalitat, el cap del Consell no ha rebut el caliu de la seua gent. I aquesta sensació, en una circumstància tan extrema com la que travessa, resulta encara més feridora.
Mazón es troba tot sol. Ho denota el seu rictus i ho confirmava, aquest dilluns, Alberto Núñez Feijóo en plantejar solemnement que el Govern de Pedro Sánchez declare l’estat d’emergència i assumisca la gestió de la crisi, rellevant un president, el valencià, que és del seu propi partit.
Feijóo i Mazón mai no han tingut una relació estreta, però la seua desautorització representa un salt qualitatiu
És cert que el gallec i Mazón mai no han tingut una relació estreta, però aquesta desautorització —mitjançant una declaració institucional— significa un salt qualitatiu evident. Com quedaria Mazón si, en efecte, la Generalitat deixara de comandar les operacions en benefici del malvat Sánchez, qui ja ha dit, per activa i per passiva, que els governants valencians coneixen millor el territori i estan més preparats per a liderar la resposta a la crisi?
La situació és surrealista. De visita al Centre d’Emergències situat a l’Eliana, dijous de la setmana passada, Feijóo va acusar l’Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), dos organismes estatals, de no haver advertit del risc existent.
Allà mateix, pocs minuts després de comparèixer davant la premsa al costat seu, Mazón rebia Sánchez, a qui agraïa públicament el suport rebut des del primer instant de la tragèdia. Va reconèixer que havia satisfet totes les seues demandes i va arribar a dir-li “querido presidente”, una expressió que, sens dubte, hagué de trencar els tímpans d’Isabel Díaz Ayuso. I no només els seus.
Aquest dilluns, al Congrés dels Diputats, el portaveu del PP a l’hemicicle, Miguel Tellado, s’entrevistava amb el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, acompanyat de la secretària general del grup popular, Macarena Montesinos, molt bona amiga de Mazón des de fa dècades. En eixir de la trobada, el número dos de Núñez Feijóo es felicitava per la informació que, “sis dies després” de l’inici de la DANA, començava a rebre “el principal partit d’Espanya”. Com si no tingueren fil directe amb València, on governen les seues sigles.
No haver enviat l’alerta pels telèfons mòbils molt abans, sinó a les 20:11 hores, quan totes les poblacions afectades ja es trobaven inundades, és una errada gravíssima que al PP no li perdonen. Són conscients que la imatge de Mazón ha quedat malmesa com a conseqüència d’aquesta crisi, que atenent al recompte oficial, de moment s’ha cobrat la vida de 213 persones.
Diumenge, quan el rei Felip VI va plantar-se a Paiporta acompanyat de Sánchez i Mazón, el primer va resultar agredit i el segon va haver d’escoltar com li deien repetidament “assassí”. A Xiva, on tot seguit va fer una visita exprés, li va passar igual. D’altra banda, en la conferència de premsa d’aquest dilluns, des del pati gòtic del Palau, el cap del Consell va sentir crits de “Mazón dimissió” provinents d’unes poques persones situades a l’exterior de l’edifici presidencial. “Vosaltres sí que teniu cotxe, eh!”, exclamava una de les concentrades mentre els consellers pujaven als seus vehicles oficials en concloure la declaració institucional.
Un viacrucis dels bons
Si Mazón pretén arribar amb vida a les eleccions de 2027 —o abans, en cas d’un possible avançament— haurà de superar un viacrucis dels bons. El de Francisco Camps, imputat pel cas dels vestits en el marc del sumari Gürtel, sembla poca cosa si el comparem amb el que té per davant l’actual president.
Més enllà del recorregut que puga tenir el cas si, com sembla factible, els familiars de les víctimes opten per judicialitzar-lo, a Mazón no li serà gens fàcil reconnectar amb la ciutadania. De sobte, el seu vessant d’home proper, afable i rialler, la naturalitat que projectava a través dels seus vídeos de Tik Tok o Instagram, ha quedat en suspens. Des d’ara fa una setmana, no deixa de rebre improperis a les xarxes socials. De missatges d’ànim, no en té cap. I això costa de creure en un partit tan summament jerarquitzat com el PP, en què el president del partit —encara més si ho és de la Generalitat— té més autoritat que Toro Sentado entre els Sioux.
Des de fa una setmana, Mazón no deixa de rebre improperis a les xarxes socials; de missatges d’ànim, no en rep cap
Els dirigents populars, els càrrecs intermedis i la militància de base qüestionen sotto voce el modus operandi de Mazón en la DANA. Això juga en contra seua, però també ho fa la manera tan personal com va dissenyar el Govern, amb abundància de noms provinents de l’òrbita zaplanista —Susana Camarero, Miguel Barrachina, José Antonio Rovira i Marciano Gómez—, un parell d’independents —Ruth Merino i Nuria Montes—, un perfil eminentment tècnic —Vicente Martínez Mus— i una persona sense aptiduds de consellera —la seua desaparició durant l’emergència està resultant escandalosa— com ara Salomé Pradas.
Mazón va confegir un Govern a mida sense comptar amb un partit que controlava i controla, però que alberga sensibilitats molt més variades. Alguns dels que van fer la travessa pel desert durant vuit anys, gent pròxima a Rita Barberà o al mateix Camps, alcaldes joves i no tan joves que també covaven les seues expectatives... Ara, sense aquests perfils, Mazón es troba més exposat. Per bé que compta amb el gabinet que desitjava, l’absència de coralitat el penalitza en una conjuntura com la present. A banda del nucli dur de Presidència, no sent l’escalf de ningú.
El partit, en estat de xoc
Val a dir que el PPCV continua en estat de xoc. Entre els damnificats hi ha regidors i tots els col·lectius s’han centrat, principalment, a reunir ajuda per a destinar-la als afectats per la DANA. Als xats interns del partit, l’onada de solidaritat copa tots els missatges. Crida l’atenció, això sí, que les bases de la formació no actuen com a escut del president. Aquest detall parla del desgast que acumula quan tan sols han transcorregut set dies des de la catàstrofe.
“N’estarà prenent bona nota”, comenta una representant del partit amb molts anys de militància a l’esquena, “en situacions com aquesta saps qui està al teu costat de veritat i qui ho està per conveniència”. Segons aquesta font, “quan passe la crisi, de segur que replantejarà la seua relació amb algunes persones del partit, tant d’ací com de Madrid, i amb algunes altres del propi Govern”.
Les bases del PPCV no estan actuant com a escut del president, cosa que parla del desgast que Mazón acumula a penes set dies després de la catàstrofe
En aquest sentit, els dos noms que queden més assenyalats són els de la titular de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i el de Nuria Montes, consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. La primera, per inoperància absoluta, i la segona, per la manca de sensibilitat en adreçar-se als familiars de les víctimes de la tragèdia quan va informar sobre el protocol que havien de seguir per a la recuperació dels cossos dels seus éssers estimats. Malgrat les disculpes enregistrades en un vídeo aquell mateix dia, Montes sempre arrossegarà l’estigma d’aquelles declaracions altives, fredes, distants, totalment increïbles en un drama tan colossal.
“En realitat, l’únic que està donant la cara és el president, i excepcionalment, el conseller d’Obres Públiques… Hauria sigut convenient que repartira joc entre la vicepresidenta i el conseller d’Agricultura, els dos millors comunicadors que té al Govern”, assenyala una persona del partit en referència explícita a Susana Camarero i Miguel Barrachina.
Al PPCV tenen clar que la tumultuosa visita del rei a Paiporta ha marcat un punt d’inflexió. “Sense això no s’entendria la reacció immediata de Feijóo, la seua reclamació de què l’Estat decrete l’estat d’emergència i retire la Generalitat del comandament”, explica aquesta font a continuació. Al seu entendre, però, Mazón no està amortitzat: “Els dos governs són responsables, al 50%, de tot el que ha succeït amb la DANA”, explica. Per tant, afegeix per acabar, “si Sánchez continua a la presidència, no sé per què no hauria de fer-ho Carlos”.
Entre els populars no preocupen les dificultats que puga trobar-se el cap del Consell a l’hora de celebrar actes públics. Sostenen que la tensió es rebaixarà a poc a poc i que la gestió quotidiana, amb la tasca ingent de la reconstrucció que hi ha per davant, li proporcionarà un baló d’oxigen i, en el futur, moments reconfortants.
“No sabem quina serà la reacció de la ciutadania valenciana, però ja sabem quina és la de la ciutadania espanyola, en conjunt, quan Sánchez visita qualsevol lloc”, apunta una persona del partit que desenvolupa la seua tasca a Madrid. Aquesta veu no perdona que el PSOE i els seus socis es negaren a retirar de l’ordre del dia del Congrés, dimecres passat, la votació de l’elecció dels nous membres del consell de RTVE mentre sí que quedava suspesa la sessió de control al Govern.
Treballar, persistir, esperar
És el lema de Nicolau Primitiu que María José Català va aplicar-se en la seua cursa cap a l’alcaldia de València i és el que ara ha d’aplicar-se Mazón en el dia a dia. Ho corroboren algunes persones del partit. La pèrdua del relat dels primers dies de la catàstrofe, quan tots miraven la Generalitat, s’havia tractat de capgirar durant el cap de setmana i amb les primeres aparicions del president a la premsa. En concret, en sengles entrevistes a la COPE, amb Carlos Herrera, i Antena 3 TV, amb Susanna Griso. “Es tracta de dir que no s’ha fet tot tan malament i de remarcar que l’Estat té una part de culpa del que ha succeït”, comenten.
En qualsevol cas, les declaracions taxatives de Feijóo són un entrebanc de pes. Ningú no ho nega. D’una banda, perquè denoten el malestar i la manca de confiança amb Mazón. I, de l’altra, perquè reforcen la posició de Sánchez, delerós de mantenir-lo en el càrrec tant per raons pràctiques —els tècnics de la Generalitat són els qui coneixen més bé el territori— com per raons tàctiques. Al PSOE li interessa un Mazón feble, que es creme a foc lent, a fi d’esvair les seues responsabilitats en la gestió d’aquesta desgràcia. Això explica el perfil baix —inexistent, més aviat— de la secretària general dels socialistes valencians, Diana Morant, en tota aquesta crisi.
Al PSOE li interessa un Mazón feble, que es creme a foc lent, a fi d’esvair les seues responsabilitats en la gestió d’aquesta desgràcia; això explica el perfil baix, inexistent, de Diana Morant
“Carlos potser se salvarà, però pel camí cauran la consellera Pradas amb el seu equip d’emergències i la consellera Montes”, especula una veu que coneix el partit de molt a prop. I és que, a banda de Pradas, el paper del polièdric secretari autonòmic del ram Emilio Argüeso —un antic militant de les Joventuts Socialistes d’Elx que després va ser zaplanista amb el PP i diputat de Ciutadans, fins que ara, de nou, es troba enrolat en les files populars— resulta paradigmàtic: ni una declaració en tota la setmana de la crisi i en parador desconegut fins les 11 del matí de dimecres 30, quan molta gent ja havia perdut la vida. Siga com siga, al PPCV pensen que els socialistes tampoc no estan per llançar-hi coets: “A Paiporta es va percebre molta més animadversió contra Sánchez que contra Carlos; ara bé, si cal posar-li 12 escortes, com a Alberto Fabra quan tancà Canal 9, se li posaran”.
En un intent de centrifugar les responsabilitats, Mazón ha assenyalat darrerament la CHX i la UME. A la primera, per haver alterat en tres ocasions durant el fatídic 29 —segons ha denunciat— les alarmes emeses. I als segons, per no haver reclamat l’arribada de més efectius en comprovar, a les 15:21 hores d’aquell mateix dia, que la situació era de màxima gravetat.
Ipso facto, tant la Confederació Hidrogràfica com el cos militar especialitzat en emergències han eixit a matisar les coses. La CHX, per a recordar-li que a ella no li compet decretar alarmes, perquè correspon exclusivament a Aemet, que el dimarts 29 mai no va rebaixar la de nivell roig. I la UME, per boca del seu general en cap, Javier Marcos, perquè la coordinació dels dispositius de resposta recau “en la direcció de l’emergència de la comunitat autònoma”, és a dir, en Mazón. “Quan la Generalitat Valenciana ens va donar el llum verd, vam arribar-hi en cosa de minuts”, recordava Marcos aquest dilluns, “però era ell qui havia de dir-nos si havíem d’anar cap ací o cap allà”.
Tant la lentitud a l’hora d’enviar el senyal d’alarma a través dels telèfons mòbils dels habitants de les comarques de València com la parsimònia a l’hora de reclamar més reforços a l’Estat —i acceptar-ne alguns, com els catalans o bascos— han deixat Mazón en la corda fluixa. No obstant això, ell no vol renunciar a pilotar de la tragèdia, com suggereix Feijóo. Seria assumir-ne la incapacitat.
Per aquest motiu, entestat a liderar la resposta, aquest dilluns, poc abans de les 21 hores, sol·licitava públicament inversions de l’Estat per un valor superior als 31.000 milions d’euros i anunciava les que ja ha posat en marxa la Generalitat, algunes de les quals, diu, podrien materialitzar-se la setmana en curs. Concretament, els 6.000 euros per a cada família que haja patit desperfectes en la seua vivenda.
Mazón fia la recuperació de la seua imatge a les ajudes pròpies i les que puguen arribar —multimilionàries, de ben segur— tant del Govern espanyol com de la Unió Europea. O siga, a vendre il·lusió, esperança, sensació de millora.
D’alternatives, no hi ha moltes. Una dimissió forçada pel seu partit comportaria la convocatòria d’eleccions anticipades, a penes un any i mig després de l’inici de la legislatura, o la designació d’un nou president o presidenta, que hauria de comptar, això sí, amb els vots afirmatius de Vox i eixir dels 39 companys de l’actual grup parlamentari.
De tots els integrants, tan sols Català —per alguna cosa va entestar-se a retenir el seu escó de diputada a les Corts, en dissenyar-se les llistes de 2023— compta amb el bagatge suficient per a un càrrec tan pompós, però és l’alcaldessa de València i s’hi troba ben a gust. A més, desposseir-la de la vara de comandament obligaria a designar un nou alcalde o alcaldessa al cap i casal, sense que tampoc no es perceba un relleu prou consistent. Al marge de Català, la mà dreta de Mazón al partit i síndic del grup de les Corts, Juanfran Pérez Llorca, o l’alcalde de Torrevella, Eduardo Dolón, podrien comptar amb alguna esperança, ni que fora mínima.
A hores d’ara, tanmateix, ningú no s’hi posa en aquest escenari. Tothom pensa que Mazón aguantarà com siga i que Feijóo no podrà forçar-lo a renunciar. Se’l veu tot sol, i està sol, a la intempèrie, però té clar que vol tirar endavant.