—L'extrema dreta està en ascens a la Unió Europea. No sols perquè Reagrupament Nacional pot accedir al govern de França, sinó perquè ja ocupen diferents cadires governamentals —Itàlia, Hongria o Països Baixos en són exemples— i als passats comicis europeus van exhibir múscul a les urnes. Què explica aquesta onada reaccionària?
El profund malestar social. Un malestar que és producte de les grans transformacions que s'han produït en les últimes tres dècades de la mà de l'agenda neoliberal i del desplaçament del centre de gravetat cap al Pacífic. Aquesta mudança de l'activitat econòmica cap a altres latituds, on centenars de milions de persones han sortit de la pobresa, ha provocat un aprimament i un empobriment de les classes mitjanes i treballadores d'Occident, és a dir, de l'Europa Occidental i d'Amèrica del Nord. S'han creat unes fractures socials que són molt profundes i, al seu torn, que no han rebut la suficient atenció. La població ha estat expulsada cap avall i cap als marges.
La qüestió social, com sabien els grans reformadors del segle XIX, si no s'aborda, no desapareix, ja que es canalitza a través de solucions més radicals. O dit d'una altra manera: les fractures socials s'han convertit en fractures polítiques. Hi ha molts companys d'acadèmia que ho vam advertir. La concentració de la riquesa a les societats té forma de Torre Eiffel. I les conseqüències d'aquesta estructura social és un aprimament de les opcions del centre, del centreesquerra i del centredreta, en favor de partits que creixen als seus màrgens, d'expressions polítiques de caràcter populista i d'extrema dreta.
—L'actual tsunami ultradretà comparteix trets amb l'auge del feixisme al segle passat?
Té unes connotacions diferents, ja que està lligat a la realitat actual, a la por de les classes perjudicades per la globalització que s'ha transformat en odi per part de les estratègies hàbils de l'extrema dreta. S'ha instal·lat un odi contra les elits, però, especialment, cap avall contra els iguals, però d'una diferent ètnia i cultura. Aquest escenari s'ha produït sense que el centreesquerra, ni tampoc el centredreta, hagen demostrat capacitat d'anticipació.
Ambdues expressions polítiques han estat poc atentes a la qüestió social perquè en termes econòmics les seues polítiques són indistingibles. Em costa veure quin comissari de la Unió Europea és socialdemòcrata, quin és liberal o conservador. Són indistingibles perquè l'agenda és l'important. El gran èxit del neoliberalisme, que naix amb l'economista Friedrich Hayek, han estat la Unió Europa i la Xina. L'esquerra, de fet, ha estat invisible, esgotada, amb unes dosis d'arrogància importants, molt acomodada i desconnectada del malestar profund que subjau en les nostres societats. No estem en les coordenades del segle XX. Ara el malestar es canalitza amb esclats. No voten per Marine Le Pen; ho fan contra el sistema. És una forma de canalitzar el seu profund malestar. Perquè el sistema no s'ha ocupat dels seus problemes.
—Per què aquest malestar ha estat canalitzat per l'extrema dreta i no per l'esquerra alternativa a la socialdemocràcia?
L'esquerra de la socialdemocràcia ha tingut pocs suports electorals i quan n'ha gaudit, ha estat una etapa efímera. L'extrema dreta ha estat més eficaç en canalitzar el malestar per la seua capacitat i habilitar de vehicular l'odi i el ressentiment. S'ha de recordar que el malestar no és només econòmic, sinó que també està lligat a qüestions identitàries i culturals, a la percepció, per exemple, de ser minoria al teu propi país, a ser reemplaçat per una generació amb una cultura diferent. Aquestes qüestions van tenir molt de recorregut en la societat nord-americana i van explicar l'èxit que va tenir Donald Trump.
S'ha de dir que l'extrema dreta no altera el full de ruta neoliberal, però sí que situa el focus en qüestions identitàries, en contraposar un nosaltres contra els altres, un nosaltres vehiculat en sentit de pertinença, vinculat a la identitat nacional, i amb habilitat per conjugar malestars difusos. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, és l'exemple perfecte: manté el full de ruta neoliberal i, al seu torn, consolida el seu suport electoral ampli apel·lant a valors culturals i identitaris. Meloni va deixar de ser un problema per a les elits europees quan va entregar la política econòmica a la universitat privada de Milà, a l'economia neoclàssica. Europa s'hi va tranquil·litzar i va considerar-la ja com a un dels seus.
Marine Le Pen, la candidata de Reagrupament Nacional, va també en aquesta direcció. No debades, el seu programa incorpora alguns elements de keynesianisme a l'estat social, però només per als que considera com a un nosaltres; introdueix aspectes de la política neoliberal pel que fa a la macroeconomia, i altres qüestions absolutament reaccionàries.
—L'extrema dreta creix agitant l'odi contra el diferent, contra les persones nouvingudes. Com es poden contrarestar els relats instal·lats per la ultradreta envers els fenòmens migratoris?
La socialdemocràcia i el conjunt de les esquerres no té una alternativa clara sobre dues qüestions que són fonamentals: la immigració i la seguretat. De fet, han estat entregades a la dreta i, particularment, a l'extrema dreta sense plantejar cap mena de discussió. L'esquerra manca de narrativa en aquests àmbits i mentre no ho tinga, continuarà retrocedint electoralment, llevat de casos conjunturals com ara Regne Unit. Molta gent sap que Europa necessita com a mínim i en poc menys de tres dècades uns 60 milions d'immigrants si volem mantenir l'element que ens diferencia de la resta del planeta en la construcció de societats més decents: el pilar social. El discurs de l'extrema dreta sobre la immigració, entre altres coses, no és sostenible. Ara, no se li està plantejant cap alternativa potent.
Sé que és fàcil d'assenyalar aquesta mancança, però és molt difícil articular un relat alternatiu que siga traduïble a polítiques públiques. I ho és perquè remet a com som. Ens costa molt reconèixer a l'altre. Quan es va produir la segona fase de l'ocupació d'Ucraïna, quan es van obrir les portes de Polònia i des d'aquest país a la resta d'Europa, no va haver-hi cap mena de rebuig als milions d'ucraïnesos. Encara més, hi havia frase que ho definia perfectament: «Som com nosaltres». Uns anys abans, quan hi havia una guerra a Síria, va haver-hi un terratrèmol a Europa. Ningú volia acollir els refugiats d'una guerra que no teníem massa lluny. De fet, quan la cancellera alemanya, Angela Merkel, va obrir les portes als refugiats va estar a res de perdre les eleccions. Va deixar-se més d'un milió de vots i Alternativa per Alemanya va créixer automàticament a molts länders.
—Els moviments socials, però, sí que han teixit discursos alternatius fonamentats en els drets humans i la solidaritat.
Però no amb la dimensió i la potència suficient. La política migratòria és complexa, genera animadversions, tensions, dificultats de comprensió i falta d'empatia entre grups humans. L'extrema dreta emergeix als sectors populars perquè creix a les perifèries geogràfiques i socials. O dit d'una altra manera: ho fa més enllà de les àrees metropolitanes, a l'extraradi, a la base més baixa de la Torre Eiffel, si continuem amb la metàfora. S'estan produint conflictes entre treballadors de renda mitjana i renda baixa perquè es tracta de sectors que es disputen els mateixos serveis, les mateixes beques de menjador. És l'escenari perquè cresca el ressentiment, les societats paral·leles. I més si hi ha persones amb capacitat comunicativa per teixit un relat que situa al teu veí de la teua o menys renda com al teu enemic. L'odi deriva de la incertesa, de la sensació d'inseguretat, de la pèrdua de renda, de la precarietat.
—Paral·lelament a l'existència de fractures socials profundes, s'incrementa el populisme i la demagògia fiscal, els discursos que retraten els impostos com si es tractaren d'una mena de robatori quan són un pilar fonamental per reforçar l'estat del benestar i curar les ferides socials obertes.
En aquesta qüestió, crec que s'ha de tirar d'Antonio Gramsci, un d'aquells vells savis que és molt actual. Gramsci va patentar el concepte d'hegemonia, que ha estat des dels anys noranta en mans del neoliberalisme. Aquesta filosofia econòmica ha penetrat en cadascun de nosaltres i ha fet veure com les polítiques de progressivitat fiscal no comptaven amb amplis suports de la població. És una de les victòries més extraordinàries del pensament neoliberal. Si girem la vista al passat, a l'etapa d'or dels keynesianisme, entre 1945 i 1970, els impostos no eren una qüestió divisòria. Tothom, és a dir, la democràcia cristiana, els liberals, els socialistes i els comunistes donaven suport a polítiques d'imposició progressiva. A partir dels anys vuitanta, però, aquest consens va fer fallida.
Sense pilar social, no hi ha cap futur polític de convivència, ni són possibles les societats cohesionades. I el pilar social només es pot construir amb polítiques públiques que siguen fiscalment progressives. Tanmateix, ens trobem a unes classes mitjanes marcades per una enorme fatiga fiscal, que compren qualsevol cant de sirena de baixada d'impostos. A més, s'ha d'apuntar, i ho faig com a hipòtesi: les elits econòmiques sempre tenen un pla B. Al full de ruta principal, al neoliberalisme tradicional, hi ha una versió encara més radical: l'anarcoliberalisme de Milei. De fet, no s'ha de donar per soterrat el pensament neoliberal. L'esquerra ha de crear la seua utopia, com en el seu moment va fer Hayek amb el neoliberalisme.
—L'extrema dreta també s'alimenta del negacionisme climàtic, del combat a l'agenda verda perquè ven el retorn a un passat impossible que no està caracteritzat per l'impacte i la pèrdua de certeses que imposa el canvi climàtic.
El canvi climàtic és un dels nostres reptes existencials. A pesar que l'evidència científica és incontestable, s'observa des de la pandèmia un corrent de fons que està canalitzat a través de les xarxes socials dintre de la pèrdua de l'antic paper mediador dels mitjans de comunicació. Es tracta de la creença en mentides sobre el canvi climàtic, en conspiracions com ara que és un muntatge de les elits. Hi ha dades a França que són esfereïdores: prop d'un 20% de la població a determinades zones es creu aquestes mentides.
—L'auge de la ultradreta es dona mentre Europa afronta el repte de la seua defensa. I més si l'estructura de l'OTAN s'erosiona si el magnat Donald Trump torna a la Casa Blanca.
És un repte important del qual els europeus ens hem volgut desentendre des de massa temps. Trump no va ser el primer que ens va advertir. Fou Obama l'encarregat d'expressar que els Estats Units d'Amèrica també necessitaven diners per carreteres, escoles i hospitals i, per tant, el capítol de defensa no podia descansar exclusivament a sobre de les seues esquenes. La Unió Europa ha de ser propietària del seu destí, com va dir Merkel. La Unió Europea ha viscut molt còmoda fins a la pandèmia, fins a la segona fase de la guerra d'Ucraïna amb la defensa garantida pels nord-americans, l'energia barata de Rússia i mercats a preu molt barat. Tot aquest model ha saltat pels aires i s'obri un nou panorama, que seria més preocupant si retorna Trump. Europa, com va dir Josep Borrell, ha d'aprendre el llenguatge del poder.
—I més si no vol caure en l'absoluta irrellevància dintre d'un escenari de pugna entre els Estats Units d'Amèrica i la Xina.
La Unió Europea ha de convertir-se en un major d'edat geopolític. Ara bé, mai podrem assolir la majoria d'edat com a estats. Hi ha una frase del sociòleg Emilio Lamo d'Espinosa que ho defineix molt bé: Europa està conformada per estats xicotets i per altres que encara no ho saben que ho són. Si no és com a Unió Europea, no podrem configurar un espai de seguretat amb garanties. I em preocupa la tendència a la reclusió a l'estat nació. Del pròxim Consell Europeu, hi ha una qüestió, però, que genera una unanimitat difusa: l'increment dels pressupostos de defensa, uns augments que seran brutals perquè durant anys no s'hi va fer de manera gradual.
—Aquest increment dels pressupostos militars xoca amb les estrictes regles fiscals de la Unió Europea, les quals estan de tornada en 2025, i amb la necessitat de reforçar el pilar social per curar les fractures que es produeixen entre la població europea.
És un interrogant molt important: com incrementar la despesa en defensa fins al 2% del PIB, augmentar la inversió en serveis socials i fer front al deute. S'ha de recordar que hi ha països per sobre del 100% del deute. Augmentar la despesa social és importantíssim per recosir l'Europa política. Sense Europa social, no hi ha Europa política. Sense Europa social, hi haurà molta fractura, molt de desordre. No sé com es resoldrà aquest interrogant, però tinc la sensació que el pilar social serà el sacrificat. I aquest sacrifici, agreujarà els problemes que ja tenim en expressions ultres.