Tal vegada caldria prendre’s Donald Trump al peu de la lletra. A principis de desembre, l’expresident va haver de respondre si els EUA es convertirien en una dictadura en cas que fos elegit de nou. “Promet als Estats Units, ara i aquí, que no cometrà abús de poder i no es revenjarà?”, volia saber Sean Hannity, presentador de Fox-News. Trump no va contestar amb un sí o un no, sinó que va alçar un dit a l’aire i cridà entre les rialles del públic: “Només el primer dia!”
Dictador per un dia? Es pot considerar un comentari graciós, una broma d’un home les paraules del qual més val no prendre’s massa seriosament. Quan s’ha d’escoltar amb atenció a Trump és quan fingeix fer broma. Abans de les eleccions del novembre de 2016, quan la seva rival encara es deia Hillary Clinton, va dir: “Acceptaré sense fissures el resultat d’aquestes magnífiques i històriques eleccions, si guanyo.” En aquell moment, molta gent va trobar estrany aquest comentari.
Quatre anys més tard animava una gentussa perquè assaltés el Capitoli després que Joe Biden l’hagués derrotat.
Trump és un mentider i un triler, però no se’l pot acusar d’amagar els seus objectius. Durant el seu primer mandat, i tal com havia anunciat, va abandonar l’Acord de París i el pacte nuclear amb l’Iran. Va imposar sancions a Europa i la Xina, i va haver d’esforçar-se per abstenir-se de sortir d’una OTAN que havia qualificat d’“obsoleta” abans de passar a ser inquilí de la Casa Blanca. Si no va poder dur a terme els seus plans, va ser en gran part perquè hi va haver persones al govern que van evitar el pitjor. Això sembla que no tornarà a passar en un segon mandat.
Quatre anys més serien Trump en estat pur, diu a Der SpiegelJohn Bolton, l’antic assessor de seguretat de l’expresident. “No s’envoltarà de nou de persones que expressin obertament la seva opinió i el dissuadeixin de coses que considerin poc intel·ligents.” Bolton sap de què parla. Va dirigir durant una mica més d’un any el Consell de Seguretat Nacional dels EUA i va ser acomiadat per Trump perquè no és gaire hàbil a guardar-se l’opinió per a si mateix.
En menys d’un any, els EUA se’n van a eleccions i Trump està en una posició immillorable per tornar a entrar a la Casa Blanca. Dilluns passat vencia al caucus d’Iowa de manera inapel·lable per damunt dels seus rivals de partit, el governador de Florida Ron DeSantis i Nikki Haley, exambaixadora a l’ONU.
Amb la retirada de DeSantis de les primàries i amb la derrota de Haley dimarts passat a New Hampshire, no hi ha res que pugui arrabassar la candidatura a Trump. A hores d’ara, l’expresident es presenta als llocs com si els republicans ja l’haguessin elegit com a contrincant de Joe Biden. En comparació directa amb el president, Trump es revela sorprenentment fort, i és que en la majoria d’estats frontissa, que seran decisius per al resultat de les eleccions presidencials del 5 de novembre, les enquestes situen Trump al capdavant.
Un triomf de Trump canviaria el món com no ho ha fet cap altra decisió electoral des de la Segona Guerra Mundial. Moltes coses apunten a una cancel·lació o una dràstica reducció de la milionària ajuda militar a Kíiv per part dels EUA. I els europeus poden estar contents si el primer dia de mandat no anuncia el que fa temps que té al cap de fer: renegar de l’aliança de defensa occidental. Però, sobretot, Trump situaria el país més poderós del món occidental al bàndol de les autocràcies. El nou president americà s’alinearia amb una sèrie d’homes que admira de força temps ençà: Vladímir Putin, Xi Jinping i Recep Tayyip Erdogan.
Durant el seu primer mandat, Trump no estava en condicions de derruir els pilars de la democràcia nord-americana. El seu vicepresident, Mike Pence, negà el seu suport als plans d’un cop al triomf electoral de Joe Biden. I els tribunals americans van barrar el pas, gairebé de forma unànime, a la mentida de Trump de les eleccions robades. En un segon mandat, Trump es preocuparia, prou escrupolosament, de fer-se envoltar de persones disposades a servir-lo. L’actual portaveu de la Cambra de Representants, formalment el tercer càrrec més important en l’ordre constitucional dels EUA, és Mike Johnson, republicà que va ajudar intensament en l’intent de mantenir Trump en el càrrec inclús contra la voluntat del poble. L’última vegada no se’n va sortir, però Johnson es distingeix per aquell optimisme que els autòcrates necessiten per dur a terme els seus plans.
“Hauríem de deixar de somiar i parar atenció a la dura realitat: es dibuixa un camí clar vers una dictadura als Estats Units. I aquest camí s’està fent més curt cada dia que passa”, escrivia Robert Kagan, historiador i antic assessor polític, en un assaig al The Washington Post. Segons Kagan, ja s’han eliminat molts obstacles en el camí cap a la dictadura, atès que en el si del Partit Republicà ja es pot dir que ha col·lapsat l’oposició a Trump i la seva deriva autoritària, i el Congrés a Washington s’ha tornat tan disfuncional que Trump, com Adolf Hitler als anys trenta, presumeix presentant-se com a alternativa al sistema existent.
Hom podria considerar excessiva la comparació amb Hitler, però Trump parla dels rivals democràtics com dels enemics que no mereixen ser perdonats. “Exterminarem els marxistes, els comunistes, els feixistes i els estafadors radicals d’esquerres que viuen com paràsits a les fronteres del nostre país”, declarava l’expresident a mitjan novembre en un acte electoral a New Hampshire. Ell, el que vol, són els Estats Autoritaris d’Amèrica.
“Soc el vostre guerrer, la vostra justícia. I, a tots els que han estat tractats injustament i enganyats, els dic: soc la vostra revenja”, afirmava Trump al març en l’ultraconservador Congrés CPAC celebrat a la rodalia de Washington. No s’hi pronunciava com un polític, sinó que sonava tan penetrant com el líder d’una secta, que és com sembla que es veu a si mateix. L’octubre passat, Trump difonia sense ironia una pintura que el mostra assegut al banc dels acusats mentre Jesucrist seu al seu costat. S’escenifica com una barreja entre guru i àngel venjador.
Fa temps que Trump ha demostrat una estranya simpatia per la pena de mort. Fa més de trenta anys, quan encara era un malabarista dels negocis immobiliaris a Nova York, va exigir en un anunci als diaris la reintroducció de la pena de mort per als criminals perillosos de qualsevol edat al seu estat natal. “Vull odiar aquests assassins i sempre ho faré”, escrigué Trump. “No vull analitzar la seva psique, sinó castigar-los.” Ara, la simpatia s’ha tornat obsessió. La tardor de 2022, en un acte a Texas parlà entusiasmat del president xinès Xi, el règim del qual executa traficants de drogues i fa pagar el cost de les bales a les famílies dels executats. Més recentment, va suggerir que Mark Milley, el seu antic cap de l’Estat Major, fos condemnat a mort per alta traïció.
En el món de Trump, els dos procediments de destitució i la no elecció el 3 de novembre de 2020 no foren l’expressió d’una democràcia funcional, sinó el resultat d’una conspiració diabòlica de demòcrates, periodistes d’esquerres i buròcrates que cal derrotar per tots els mitjans possibles. Trump té en curs quatre procediments penals contra seu, però per a ell són només un estímul per venjar-se tan bon punt en tingui l’oportunitat. Ha promès que en cas de ser reelegit designarà un investigador especial per procedir contra Joe Biden i la seva família.
A mitjan desembre, la majoria republicana del Congrés va iniciar una investigació preliminar per introduir un procediment de destitució contra Biden, encara que no hi hagués cap prova que el president, tal com indicaven els republicans, s’hagi beneficiat dels negocis del seu fill Hunter. Trump deixa ben clar que en el seu segon mandat utilitzarà el Departament de Justícia com a arma per venjar-se dels seus rivals, a més d’acomiadar tots els funcionaris que mostrin oposició a la seva agenda.
“Trump i els seus partidaris han après que, per controlar el govern, han de controlar la burocràcia”, diu Donald Moynihan, professor de ciències polítiques de la Universitat de Georgetown de Washington. Moynihan assegura que en el primer mandat Trump sovint maleïa el deep state, però que no va entendre mai com dominar realment la burocràcia federal i els seus 2,9 milions d’empleats. I això no vol que torni a passar.
Un nou govern conservador no es tornarà a recolzar en la falsa creença que té molts amics en l’aparell funcionarial, diu a Der SpiegelKevin Roberts, president de la conservadora Heritage Foundation. Sota la direcció d’aquesta fàbrica d’idees de Washington treballen altres més de 80 think tanks i lobbies per tal de formar un nou govern que canviaria completament la cara dels EUA i el món. El Project 2025 és organitzat per antics partidaris de Trump i cerca conformar una base ideològica per a un nou govern. “Mai en la història del moviment conservador estatunidenc s’havien unit tots els grups més importants per formular un programa i trobar gent que pogués entrar al nou govern des del dia número u”, diu Roberts.
S’expressa amb una veu tranquil·la i amistosa, però no deixa lloc a dubtes quan diu que està planificant ni més ni menys que una revolució per als EUA. Per a Roberts i els seus col·laboradors, el primer mandat de Trump va constituir sobretot una oportunitat desaprofitada. “Trump va accedir al càrrec com un home que ho volia capgirar tot d’una manera radical”, diu Roberts. “Nosaltres, al moviment conservador, a penes vam comprendre la seriositat amb què ho deia.” Cal no repetir aquesta errada. El Project 2025 és un document d’unes 900 pàgines que porta per títol Un mandat per al lideratge i pretén ser el pla rector per a un nou govern conservador.
El document exigeix que els Estats Units abandonin l’Organització Mundial de la Salut, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. “Les elits globals que dirigeixen el Fons Monetari sovint es mostren favorables a apujar els impostos i establir un gran govern dirigit d’una forma centralista”, es diu al manifest, que també reclama la fi de la “guerra contra els combustibles fòssils”. És un fet ben insòlit en la història recent que un govern estigui preparat d’una manera tan detallada.
Tanmateix, Trump i els seus proclamen que el Project 2025no és per a la campanya de l’expresident, mentre que Roberts assegura que la feina del projecte també pot servir de base per a altres polítics conservadors. Però, de moment, tot apunta que Trump s’imposarà al si del Partit Republicà i que el Project 2025 és un acte de servei per a un polític a qui els programes polítics mai no li han importat un rave, i encara menys la complicada tasca diària de dirigir un govern. Vist així, es pot entendre el títol Un mandat per al lideratge com un recordatori a Trump que no pot malbaratar un altre mandat.
“La història ens diu que el poder del president d’imposar la seva agenda és més gran que mai durant els primers dies de mandat”, es diu en el pròleg del Mandat. El document està impregnat de dalt a baix per la creença que els EUA s’han de retirar del món per retrobar l’antiga fortalesa. “Les organitzacions i acords internacionals que soscaven la nostra constitució, el nostre ordenament jurídic o la sobirania popular no s’han de reformar, sinó que s’han d’abandonar.” Caldria “segellar” les fronteres externes dels EUA i anul·lar el comerç amb la Xina. “Durant trenta anys els Estats Units han fet la pilota i enriquit l’elit política, econòmica i cultural xinesa i llur Partit Comunista genocida, mentre la base industrial dels Estats Units era debilitada.”
Es fa difícil de decidir en quin punt és més radical el document Un mandat per al lideratge. Respecte de la política climàtica, declara que l’allunyament dels combustibles fòssils és un perillós i equivocat gir. “Les grans reserves dels EUA de petroli i gas no són un problema per al medi ambient, sinó la sang que circula pel nostre sistema econòmic. El predomini estatunidenc en els mercats globals de l’energia seria un fet positiu per al món, però encara més important, per a nosaltres, el poble americà.”
I en el camp de la política familiar i social, celebra l’abolició del dret federal a l’avortament per part de la Cort Suprema com un triomf del moviment conservador, tot i que aquesta decisió no pugui reposar sobre aquest moviment. El president té l’obligació moral de recuperar “la cultura de la vida” als EUA. Una frase que hom pot interpretar com una exigència d’imposar un vet a l’avortament a tot el país en cas que la relació de forces al Congrés ho permetés.
Amb tot, la part central del Project 2025 és la política de personal. “El nostre objectiu és crear un exèrcit de conservadors contrastats, entrenats i preparats, que des del primer dia treballi per desmuntar l’estat administratiu”, escriu Paul Dans, que amb Trump a la Casa Blanca va participar en la política de personal i actualment dirigeix el Project 2025. Per a Trump, els anys a la Casa Blanca van ser sobretot una història de traïció, així és com ell ho representa.
Quan fou elegit el 8 de novembre de 2016, no hi havia ningú més sorprès que ell mateix. Per a la nit electoral no s’havia fet preparar ni un discurs de victòria, i encara menys havia dedicat temps a pensar qui podria entrar al seu govern. En aquest moment de necessitat, Trump va reunir al seu gabinet homes que provenien d’aquell establishment que ell tant havia promès de destruir: el Departament d’Estat va ser per a Rex Tillerson, un antic alt directiu de la petroliera ExxonMobil. Del Pentàgon, se’n va fer càrrec James Mattis, un general de quatre estrelles i antic combatent a les eternes guerres de l’Iraq i l’Afganistan que Trump va prometre de finalitzar.
Des del punt de vista del bàndol trumpista, el pecat original de la primera presidència va ser confiar en homes que en les columnes d’opinió delThe New York Times eren qualificats d’“adults in the room”, és a dir, persones adultes que dissuadirien el Trump nen de fer les pitjors bajanades. “El mateix president Trump ha dit que va confiar en les persones equivocades”, diu Roberts, president de la fundació Heritage. “Fos quina fos la seva motivació personal, és segur que no eren en la mateixa línia que el president.” Trump mateix ho expressa d’una manera no tan elegant. Després de destituir el seu secretari de Defensa Mattis, el va qualificar de ser el “general més sobrevalorat del món”; sobre Tillerson, Trump va dir que era “ximple com un roc”.
D’aquests insults es constatava la ràbia pel fet que molts funcionaris i polítics no estaven disposats a seguir-lo, cosa que era del tot certa. Mattis va intentar dissuadir Trump de retirar les tropes dels EUA de Síria, mentre que altres van recórrer a mesures encara més dràstiques. Gary Cohn, el màxim assessor econòmic de Trump, va evitar, segons Bob Woodward, periodista de The Washington Post, la sortida dels EUA del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord pispant el corresponent decret de l’escriptori del Despatx Oval i esperant que Trump simplement s’oblidés del document, una estratègia que realment va funcionar. Ara bé, difícilment Trump permetrà que torni a succeir en cas que torni a governar. Si hom pregunta a Roberts sobre qui és responsable que Trump pogués imposar tan poques qüestions durant el seu primer mandat, si els republicans del gabinet que pertanyen a l’establishment o els buròcrates, diu que “el 75% els primers i el 25% els segons”.
No queda encara clar quina seria la composició d’un nou gabinet de Trump. Tot i això, Trump ja ha fet saber qui té més importància per a ell. Michael Flynn, per exemple, que va servir Trump durant 22 dies com a assessor de seguretat i després va volar de la Casa Blanca perquè havia mantingut contactes prohibits amb l’ambaixador rus Serguei Kisljak i havia mentit sobre això al vicepresident Pence i l’FBI.
En el si del moviment trumpista del Make-America-Great-Again (MAGA), Flynn hi ha assolit l’estatus de figura de culte, atès que és considerat la primera víctima del deep state. Després del seu acomiadament, Flynn es va declarar culpable d’haver fet una declaració falsa davant l’FBI i es va comprometre a una conciliació judicial. Posteriorment, va ser indultat per Trump. Avui dia, aquest antic general de tres estrelles es guanya la vida com a convidat estrella en un roadshow, una barreja entre missa inspiradora, fira de remeiers i marxa d’extremistes: la gira ReAwaken America.
Aquesta gira fa parada una vegada al mes en una ciutat dels Estats Units i el mes de maig passat va passar pel Golfhotel de Trump a Miami. Flynn va fer acte de presència a l’escenari i va explicar que ha estat amb l’exèrcit estatunidenc a sis continents. “He lluitat contra gentussa arreu del món”, però enlloc la batalla va ser tan dura com ho és ara als EUA. “Com més t’atanses a l’enemic, més estàs sota el foc enemic.”
En qualsevol altre partit, no es permetria que gent com Flynn s’acostés al micròfon. Hi ha imatges del 2015 on es veu com Flynn participa en un acte de gala a Moscou del canal propagandístic rus RT i seu al costat de Vladímir Putin, el cap del Kremlin. L’estiu del 2021 va dir públicament que no hi ha cap motiu pel qual no es podria produir als EUA un cop militar com a Myanmar. Flynn nega encara avui que Biden sigui el president legítim. “La gent diu que jo poso en dubte l’elecció. Jo no la poso en dubte. Només dubto que fos justa”, deia l’estiu passat al Golfhotel de Trump a Miami.
L’expresident ho veu exactament així. L’última nit de la gira ReAwaken, Flynn, amb el públic exultant, va trucar a Trump compartint el so de la trucada. “L’estimem, és un líder”, diu Trump al telèfon sobre Flynn enmig del somriure feliç de l’exgeneral. “Mantingueu-vos sans i estalvis, us recuperarem!”, crida l’expresident en acomiadar-se.
No queda clar en condició de què Trump busca reclutar el seu antic assessor de seguretat. Flynn entra en la travessa a Washington per a diverses posicions. Per a la de secretari d’Estat o la de cap del Pentàgon hauria de ser ratificat pel Senat, la qual cosa seria més aviat complicada a la vista de la seva fama. Els demòcrates encara hi conserven la majoria.
Però, a l’assessor nacional de seguretat, no li cal el beneplàcit del Senat, i durant el primer mandat de Trump moltes posicions van ser ocupades sense passar pel Congrés. Per exemple, Richard Grenell, l’antic ambaixador a Alemanya, sols era el coordinador provisional dels serveis secrets dels EUA, però això no va perjudicar pas la seva influència. Grenell ha romàs al cercle de l’expresident i és públic i notori que té l’esperança de celebrar després de les eleccions del pròxim novembre un retorn a la cartera d’exteriors.
En cercles republicans, es parla de Kash Patel com a possible director de la CIA. Patel, com Flynn, també participa com a convidat estrella en la gira ReAwaken. Després de formar part del govern trumpista, va escriure un llibre infantil titulat La conspiraciócontra el rei, en què es narra la persecució de Trump per part de forces obscures. Entre d’altres, Patel va ser substitut del coordinador provisional dels serveis secrets Grenell i darrerament ha ocupat titulars arran d’una aparició al pòdcast War Room de l’antic assessor en cap de Trump Steve Bannon. Patel hi anuncià que el nou govern de Trump procedirà judicialment contra els periodistes que hagin ajudat Joe Biden a “manipular” les eleccions presidencials. “Us perseguirem”, deia Patel. “Si és per la via civil o penal, això ja es veurà.”
El càrrec més important per a Trump en un nou govern seria el de fiscal general, l’equivalent al nostre ministre de Justícia. Un nom dòcil no només podria decretar que es deixés caure una part dels processos penals, sinó també servir d’ariet jurídic contra l’oposició a Trump. Als EUA, el fiscal general és alhora l’advocat en cap del govern en tots els procediments a escala federal. Mike Davis no tindria cap mena de problema a exercir la funció d’ariet. El poderós home d’Iowa va ajudar durant la presidència de Trump a nomenar jutges conservadors per a la Cort Suprema, i posteriorment va crear una associació de lobbies que promovia els juristes que estaven compromesos amb el moviment trumpista.
Com a fiscal general provisional faria “descarregar l’infern sobre Washington”, va dir Davis al programa de Benny Johnson, presentador d’un pòdcast de caire conservador. Denunciaria Joe Biden i la seva família, indultaria totes les persones que van participar en l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021, i deportaria deu milions de persones. “Ficarem nens en gàbies”, va dir Davis. “Serà fantàstic.” En els cercles del moviment MAGA, Davis és una figura extremista, però fou el fill de l’expresident que va posar el nom de Davis sobre la taula per a un lloc al gabinet a fi d’espantar el fangar de buròcrates de Washington, tal com el va descriure Donald Trump Jr. L’empresa lobbista de Davis va publicar temps enrere un vídeo en què es qualifiquen de “caça de bruixes d’esquerres” les denúncies contra l’expresident. És un videoclip que és evident que es va enregistrar per guanyar-se la simpatia de Trump.
Tanmateix, no només són els càrrecs més importants els que Trump i els seus volen ocupar amb personal lleial. Es tracta d’alinear tot l’aparell funcionarial del govern federal. Normalment, cada president pot acomiadar uns 4000 alts càrrecs polítics, entre els quals hi ha ambaixadors d’arreu del món, però també les direccions d’organismes federals com ara l’EPA, l’Agència del Medi Ambient dels Estats Units. El pla de Trump és clarament més radical. Ja a finals del seu primer mandat, el llavors president va signar un decret titulat Schedule F, que declarava 50.000 empleats del govern com a funcionaris polítics, amb el resultat que el president i els seus partidaris els podrien destituir en qualsevol moment. Trump ja no va tenir temps d’implementar el pla Schedule F, però la seva gent no amaga pas que en un nou decret hi veuen l’eina central per tenir sota control el deep state.
“La burocràcia ha crescut tant en les darreres dècades que actua com un poder estatal autònom”, denuncia Kiron Skinner, que amb Trump va dirigir el departament de planificació política del Departament d’Estat i que actualment treballa per al Project 2025. “Estàvem sorpresos de la fortalesa de la resistència contra l’agenda del president, i això en totes les àrees polítiques.” Afirma que cal evitar que això torni a passar en un segon mandat. Significa això que s’acomiadaran els funcionaris díscols? Skinner ho nega dient que això és un clixé que els mitjans no paren d’escampar. Ara bé, fins al dia de les eleccions, l’Heritage Foundation vol sotmetre 20.000 persones a un test de lleialtat, és a dir, quelcom molt més ampli que el que un president normalment necessita per a un canvi de govern. I el mateix Trump promet en gairebé cada discurs electoral que fumigarà l’aparell funcionarial.
L’opinió pública encara no ha entès del tot quin perill suposen per a la democràcia els plans de Trump dirigits a l’administració. És el que afirma el professor de Georgetown Moynihan. “És una bomba de rellotgeria que ha començat el compte enrere.” I afegeix que a l’expresident no li importa tant intimidar o acomiadar funcionaris de pensament independent com abolir de facto el control del govern per part del Congrés, és a dir, el nucli de la divisió de poders.
Trump i els seus seguidors propaguen laUnitary Executive Theory, segons la qual el president ha de tenir gairebé poders il·limitats en el govern. “L’executiu actual va ser utilitzat per les esquerres per impulsar projectes polítics d’esquerres”, declarà al The New York Times John McEntee, l’antic cap de personal de Trump a la Casa Blanca. “És impossible que l’actual estructura funcioni per a un govern conservador.” McEntee treballa actualment per al Project 2025. “Per això, no tan sols hem de contractar el personal adequat, sinó revisar per complet el sistema.”
Molts experts liberals qualifiquen la Unitary Executive Theory d’incompatible amb la llei. “El funcionariat dels Estats Units jura la constitució, no pas el president”, diu el politòleg Moynihan, que afegeix que la constitució estableix explícitament que el Congrés supervisa el govern i prescriu a les autoritats federals com han d’actuar. Tot això és el que vol abolir Trump.
Els plans de Trump i els seus partidaris van tan enllà que fins i tot espanten alguns membres del partit, sobretot pel que fa a la política exterior. A mitjan desembre el Congrés va aprovar per una majoria transversal una llei que pretén evitar que un president abandoni l’OTAN sense sotmetre la decisió a votació al parlament. Dècades enrere, una regulació com aquesta hauria estat del tot innecessària perquè cap president dels Estats Units hauria tingut la idea de retirar-se de l’aliança transatlàntica, però això, amb Trump, ha canviat.
A molts europeus, els tranquil·litza la idea que el Partit Republicà mantindria controlat Trump en la qüestió de l’OTAN. I, de fet, al Senat segueix havent-hi una àmplia majoria republicana que dona suport a l’aliança de defensa. “El conservadorisme de l’America Firstno significa que ens retirem d’Europa”, afirma Roberts, president d’Heritage. I, al document Un mandat per al lideratge, s’hi diu que els estats europeus s’haurien de reforçar de tal manera que estiguessin en condicions de defensar-se d’una agressió russa. Tot i això, no es qüestiona el sistema de defensa nuclear dels EUA.
Malgrat tot, en el sector MAGA del partit hi ha un corrent aïllacionista que cada cop és més fort. Josh Hawley, senador republicà de Missouri, va votar en contra de l’ampliació de l’OTAN amb Suècia i Finlàndia. I l’ajuda armamentística per a Ucraïna, que fins fa ben poc era una qüestió que al Senat gaudia d’una unanimitat gairebé total, penja ara d’un fil perquè els republicans només la desbloquejaran si Biden reforça la impermeabilitat de la frontera amb Mèxic. J. D. Vance, senador d’Ohio, va qualificar de “farsa penosa” que el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, hagués tingut la idea de volar a Washington per convèncer els senadors d’aprovar un nou paquet d’ajuda. “No hi donaré suport, i els meus col·legues de partit tampoc no ho haurien de fer”, deia Vance al canal Fox News. El mateix Trump va declarar que és “mentida” que Rússia i el seu arsenal nuclear representin l’amenaça més gran per als Estats Units.
Fins al dia d’avui, l’expresident no ha dit clarament si, en cas d’un segon mandat, vol abandonar l’OTAN. A la seva pàgina web de campanya, només s’hi pot llegir que, si és elegit nou president, “valorarà a fons” els objectius i la finalitat de l’aliança transatlàntica. Tot i això, Bolton, l’antic assessor de seguretat de Trump, creu que el seu excap està disposat a tot. “Seria la ximpleria més gran que podria cometre el govern de Trump, però l’expresident creu que els europeus l’han tractat de manera molt injusta.”
Per destruir l’OTAN, Trump no hauria ni de formular una declaració formal de sortida. El nucli de l’aliança és l’article 5 del Tractat, segons el qual l’atac a un país membre és considerat un atac a tots els 31 estats membres. Aquesta obligació d’auxili va ser un motiu fonamental perquè la guerra freda no s’escalfés durant quaranta anys. Moscou no es volia arriscar a veure’s arrossegada a una guerra nuclear amb els EUA, i al revés.
Per descomptat que el Congrés podria protestar si Trump declarés la sortida de l’OTAN, diu Ivo Daalder, ambaixador a l’OTAN dels EUA a Brussel·les amb Barack Obama. Però què passa si Trump diu que no està disposat a sacrificar Boston per Riga? O Baltimore per Tallinn? “El Congrés té zero influència sobre la manera com el president compleix les obligacions del tractat de l’OTAN”, afirma Daalder, que afegeix que el més important de l’OTAN és la confiança mútua. “Si aquesta confiança s’esvaeix, significarà el col·lapse de tota l’aliança.”
A banda dels EUA, només dos membres més de l’OTAN disposen d’armes nuclears: el Regne Unit i França. Tot i això, les seves capacitats són molt més limitades que les dels Estats Units, que disposa d’uns 5000 caps nuclears als seus dipòsits i, sobretot, de diversos sistemes de transport que asseguren una capacitat de resposta efectiva de l’OTAN a un atac nuclear rus.
Hi ha experts que posen en dubte que el Regne Unit i França, amb aproximadament uns 500 caps nuclears conjuntament, tinguin aquesta capacitat de resposta que conforma el nucli d’una capacitat d’intimidació creïble. A més, no queda gens clar com hauria de quedar conformada una defensa conjunta si els Estats Units ja no formessin part de l’OTAN. França sempre ha considerat la seva força d’atac com a part de la sobirania nacional. La política europea de defensa sempre s’ha caracteritzat per la retòrica, però mai pels fets, afirma John Bolton. Vol dir això que els europeus estan perduts sense la protecció dels nord-americans? “En el fons, sí”, creu l’antic assessor de seguretat.
L’exambaixador de l’OTAN Daalder no veu la situació tan negra, però afirma que va sent hora que Europa es vagi preparant per a una segona presidència de Trump. Naturalment, diu, és complex de debatre públicament sobre qüestions tan delicades com un escut nuclear europeu. A porta tancada, els governs europeus haurien d’emprendre el debat sobre com es pot defensar sense l’ajuda dels EUA. Daalder diu: “No és senyal d’especial intel·ligència no preparar-se per al futur pel simple fet que no sigui agradable.”
Traducció d’Arnau Ferre Samon