Europa respirava. L'amenaça d'un accés de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional a la presidència francesa s'havia difuminat. El liberal Emmanuel Macron s'havia imposat als hereus del col·laboracionisme amb els nazis, als representants ultres que veien amb admiració el manual de polítiques públiques autoritàries de l'autòcrata rus Vladímir Putin, qui ja havia engegat per aquells temps la seua agressió bèl·lica a Ucraïna.
Dos anys més tard, amb la ultradreta de Marine Le Pen guanyant les eleccions europees per tercera vegada, el projecte comunitari torna a estar pendent de l'Estat francès. Els reaccionaris han assolit un triomf històric en la primera volta dels comicis legislatius francesos, però una coalició republicana efectiva pot evitar l'entrada dels radicals xenòfobs al govern d'un dels motors de la Unió Europea, al soci que tradicionalment ha empentat a favor d'una integració més gran i ha pressionat per contenir l'inefable ordoliberalisme teutó.
Les crides republicanes són vitals per salvar França de les urpes postfeixistes de Le Pen, per impedir que la ultradreta cohabite al govern de la segona potència del Vell Continent, d'aquella que ha llegat a la humanitat els drets humans i la il·lustració enfront de la barbàrie absolutista. Tanmateix, a cada convocatòria electoral, sempre hi ha una bateria de preguntes sense respondre: què ha fet Macron per aturar l'ascens de la ultradreta? Quines polítiques diferenciades de l'extrema dreta s'han desenvolupat per respondre als malestars socials que capitalitzen els ultres amb discursos execrables de l'últim contra el penúltim? Ha legitimitat Macron als reaccionaris comprant una part del seu programa?
La batalla per la democràcia liberal a França es produeix quan a la Unió Europa fa uns mesos que ressonen els tambors de les retallades. La suspensió de les regles fiscals havia permès alliberar-se de la cotilla arbitrària que el club comunitari —amb l'entusiasme manifest dels països frugals— s'havia autoimposat. A pesar de la lliçó de l'anterior dècada, quan l'austeritat va demostrar-se una idea ineficient i generadora d'un profund dolor social, les noves normes fiscals no allunyen el fantasma d'un retorn a les retallades injustificables al pressupost públic.
L'actualització del reglament fiscal de la Unió Europea continua insistint en els llindars fracassats del 3% del dèficit i del 60% del deute. O com ho defineixen els economistes Enrique Feás i Federico Steinberg en una anàlisi per al Reial Institut Elcano: «valors arbitraris que no reflecteixen més que l'herència d'una època com la de la creació de l'euro que té poc a veure amb les necessitats d'inversió del món actual, tant en termes de transició verda i digital com de defensa».
«Per a complir amb les normes fiscals reformades de la Unió Europea, Itàlia i França haurien de dur a terme en 2025-2028 consolidacions fiscals més grans que durant la crisi de l'euro (2011-2014). Espanya ha de fer aproximadament la meitat», advertia Philipp Heimberger, de l'Institut Internacional d'Estudis Econòmics de Viena, a X. I llençava una pregunta que ens retorna a l'època de les tisores, d'aquell empatx de moral germànica que quasi col·lapsa l'eurozona: «Recordem bé els efectes i els debats polítics de l'austeritat en la zona de l'euro?».
Encara l'austeritat va quedar desacredita intel·lectualment — només s'ha de llegir a l'economista Mark Blyth a Austeridad. Historia de una idea peligrosa (Crítica, 2014) — i marcada per l'impacte social que infringia sobre la població, especialment en les capes més empobrides —l'obra Por qué la austeridad mata. El coste humano de las políticas de recorte, dels investigadors David Stuckler i Sanjay Basu (Taurus, 2013), ho acredita rigorosament—, té moltes paperetes de retornar camuflada en les noves regles fiscals. Quan vinguen les eleccions, però, ens lamentarem de l'auge de l'extrema dreta.
