Feia temps que els senyals demoscòpics de Sumar dibuixaven un SOS en majúscules. La plataforma que encapçala la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, havia experimentat un fracàs sense pal·liatius als comicis gallecs, havia salvat els mobles per la mínima a les votacions basques i havia emès símptomes preocupants a les eleccions catalanes. El projecte, enfrontat amb Podem, alimentava els dubtes de la seua força a cada convocatòria i, fins i tot, en el transcurs de la seua assemblea fundacional, celebrada fa poc menys de tres mesos. Dels 70.000 inscrits, només 8.179 exerciren activament el seu dret a sufragi.
Els comicis europeus, marcats per una campanya de poc ressò mediàtic i amb una candidata, Estrella Galan, sense el carisma que atresoraven altres contrincants pel flanc progressista, van assenyalar l'elefant en l'habitació: Sumar s'estava dessagnant electoralment. La plataforma encapçalada per Díaz havia obtingut el 4,7% de les paperetes. La llista, de la qual participaven els comuns, IU, Más Madrid o Compromís, havia quedat per darrere de la llista d'Ara Repúbliques, paraigua de les esquerres sobiranistes del BNG, EH Bildu i ERC. Encara més, Sumar solament havia tret una dècima més que Se Acabó la Fiesta, la nova opció de la ultradreta espanyola en la seua versió més conspiradora i trumpista.
El drama per a l'esquerra espanyola al marge del PSOE s'alimentava amb els resultats d'un Podem que no havia pogut recollir les paperetes que s'havia deixat Sumar. Tanmateix, els morats havien resistit amb el 3,3% dels sufragis i amb dos eurodiputats. La candidatura de l'exministra d'Igualtat, Irene Montero, havia frenat la dinàmica de progressiva desaparició de les institucions que s'havia inaugurat a les passades eleccions autonòmiques d'ençà de la ruptura amb Díaz i la immersió en un procés de reclusió cap a un projecte residual i presa d'un esperit caïnita sovint habitual als partits esquerrans.
La clatellada de Sumar i d'un Podem reduït a l'anècdota electoral provocava un terrabastall a l'esquerra. Díaz presentava la seua dimissió com a coordinadora orgànica de la formació magenta, però, al seu torn, prosseguia de referent institucional de l'espai com a vicepresidenta espanyola i ministra de Treball. Sumar nomenava una gestora i els dirigents de les diferents forces vinculades al projecte de Díaz, així com Podem, llançaven les seues propostes de recomposició de l'espai.
Antonio Maíllo, líder d'IU, feia una apel·lació a la unitat de l'esquerra. El seu partit estava en flames arran de les divergències entre les diferents organitzacions territorials sobre les relacions amb Sumar. Díaz havia agitat el foc intern a IU després de relegar a la històrica força esquerrana a la quarta posició de la candidatura a la cambra europea, la qual cosa havia derivat en la pèrdua d'un eurodiputat que IU havia mantingut ininterrompudament des de 1987. L'escrutini andalús era profundament alarmant: Sumar, on participava IU, havia quedat per darrere de Se Acabó la Fiesta en un territori amb un fort arrelament territorial dels esquerrans.
'Sant Pedro Màrtir' i les guerres internes
Aquest espai s'ha encollit electoralment en benefici del PSOE d'un Pedro Sánchez que ha sabut erigir-se en el dic de contenció a l'avanç de la ultradreta i capitalitzar les investigacions judicials sobre els negocis de la seua dona per confrontar amb la dreta i els reaccionaris des d'una retòrica esquerrana. «Sumar ha estat víctima d'un PSOE que s'ha col·locat prou a l'esquerra a ulls de l'electorat. A l'època de Podem amb Pablo Iglesias, els socialistes eren una esquerra d'ordre que atreia votants de més edat. En canvi, els morats captaven un elector més a l'esquerra i de menys edat. Aquesta diferència s'ha difuminat perquè Sánchez arran de la pressió dels seus socis s'ha escorat discursivament cap a l'esquerra», indica Guillermo López, analista polític.
«Sánchez ha fet un viratge que ha provocat que retorne a la formació del puny i la rosa un cert votant més jove i ha aconseguit captar electors que estan en un espai fronterer entre els socialistes i Sumar. La formació de Díaz ha patit aquest gir de Sánchez, qui ha capitalitzat l'enfrontament amb la dreta i la ultradreta, així com l'agitació de l'espantall de l'auge de l'extrema dreta. Díaz no ha aconseguit separar-se del PSOE, ni tampoc de l'etiqueta de ser considerada una esquerra complaent amb els socialistes. És a dir, no ha donat incentius perquè entre el PSOE i Sumar s'esculla la seua papereta», reflexiona. «Sumar va criticar al PSOE a última hora de la campanya, però ja va fer tard i a la desesperada», agrega.
El partit magenta hauria pecat d'un discurs massa centrat en l'adveniment dels ultres quan aquesta apel·lació estava pràcticament monopolitzada per Sánchez, erigit en candidat in pectore a les eleccions europees per la lectura en clau espanyola dels resultats comunitaris. «L'esquerra xerra més dels perills de l'extrema dreta que dels seus problemes. L'electorat se sent orfe amb l'esquerra perquè no s'aborden els seus problemes. Senten que aquest missatge de l'ascens de la ultradreta no és per a ells, ni dona respostes a les seves preocupacions», assenyala Eli Gallardo, consultor polític. «Sumar s'ha quedat com a un partit de reforç al PSOE», afegeix.
L'altra màcula que ha erosionat electoralment aquest espai d'esquerres de matriu espanyola ha estat el soroll de la confrontació interna. «Els hi ha afectat aquesta sensació de divisió interna, fragmentació, guirigall i de personalismes que bàsicament miren per a ells i no per la gent», apunta Toni Aira, professor de comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. «Sumar va tancar en fals la crisi amb Podem. Díaz va intentar una jugada molt arriscada en assumir la direcció d'aquest espai a través de Podem, intentar apropiar-te del conjunt de l'espai i més tard volen eliminar de l'equació als morats», completa López.
«No va matar políticament del tot a Podem. I a partir d'aquell moment, van emergir dues opcions a l'esquerra del PSOE que el votant percep com a diferents. Sumar és identificada com a una força més constructiva i difuminada en relació amb el PSOE, així com Podem és vista com a més combativa i distant dels socialistes. Amb l'existència d'ambdues paperetes, es divideix el vot de l'esquerra», analitza. «Sumar ha quedat en una mena de sandvitx entre un PSOE bolcat discursivament a l'esquerra i un Podem com a alternativa més dura», arredoneix.
Hiperlideratge i centralisme
L'espai de l'esquerra al marge dels socialistes va construir-se amb la irrupció de Podem sobre lideratges potents. «Es va edificar a cavall d'un personalisme nítid que representava Pablo Iglesias dintre d'un context d'impacte de la crisi financera i econòmica mundial. Iglesias era conegut per aparèixer en les tertúlies televisives i al caliu de la caiguda dels partits clàssics, i acompanyat d'un nucli de persones com ara Íñigo Errejón o Carolina Bescansa, va generar una expectativa d'una nova il·lusió guanyadora que va acabar saltant pels aires. És complicat recuperar pistonada mentre pervisquin aquests lideratges, els quals, fins i tot, generen ja anticossos», contextualitza Aira.
«Díaz va irrompre com l'actiu que podia regenerar l'espai, però ha acabat cremada. Pensava que podia tirar d'hiperlideratge com ho va fer Iglesias en el seu moment. Ara bé, la jugada no s'ha repetit perquè Iglesias s'ha dedicat a boicotejar-la d'ençà que Díaz va eliminar a Podem de l'equació», prossegueix. I completa: «Iglesias ha aconseguit el seu propòsit perquè Sumar no ha acabat de quallar. No ha sabut transmetre que era l'esquerra a l'esquerra del PSOE que feia polítiques útils a l'àmbit progressista. La seva gestió ha quedat invisibilitzada i ha estat capitalitzada pel seu soci socialista».
L'aposta per l'hiperlideratge va combinar-se amb una construcció orgànica que amb el pas del temps ha evocat les ombres que van arrossegar els morats cap a la seua pèrdua de vitalitat electoral. «Sumar ha comès els errors que ja va cometre Podem. L'hiperlideratge del qual se'l va acusar Iglesias s'ha reproduït, tot i que de manera més suau i envoltada d'un altre aire, i s'ha construït el partit des de dalt cap avall sense oferir un relat coherent a les bases de les formacions que s'hi van sumar al projecte. La mentalitat centralista que ja va mostrar Podem s'ha exhibit en la relació amb els seus socis i amb aliats com ara Compromís o Més per Mallorca», dissecciona Gallardo.
«El projecte de la ministra de Treball ha estat marcat per la falta de consistència. No s'ha tingut clar des de primera hora que era Sumar, si una plataforma que agregava partits amb cadascun amb la seua esfera d'influència; si una suma de partits, o si era alguna cosa més a la unió de formacions i el carisma que atresorava Díaz. Després d'un procés de recollida d'opinions de vora dos anys i d'una construcció de Sumar a la contra de Podem, el votant s'ha cansat», interpreta López. I anota una dada: «On ha tret resultats més acceptables Sumar? On no és Sumar, en autonomies com la madrilenya o la valenciana caracteritzades per l'existència de forces ja implantades com Más Madrid i Compromís».
La unitat: necessitat i utopia
Encara que les eleccions europees són unes votacions concebudes pels electors com de menor importància i estan habitualment marcades per l'elevada abstenció, els resultats de Sumar i Podem han disparat les veus que han desenterrat el clàssic cançoner de «la necessària unitat de les esquerres». «La unitat d'aquestes esquerres és una qüestió de supervivència. El sistema electoral penalitza la divisió. És una necessitat imperiosa per a Podem i Sumar si volen sobreviure, i no tornar als anys de representació minsa d'IU, la qual cosa solia passar quan governava un PSOE escorat, ni que siga retòricament, a l'esquerra», afirma el també professor de la Universitat de València.
«Encara que la unitat seria innegociable per no ser absolutament irrellevants, també és un mantra buit si no ofereixes alguna cosa a l'electorat més enllà de no ser tot allò que no és el PSOE», recorda. «Veig difícil la recomposició unitària d'aquest espai perquè implicaria que els antics líders marxin sense voler tenir cap incidència», expressa Aira amb escepticisme. «A França, s'ha aconseguit deixar enrere les diferències per bastir un Front Popular. A Espanya, la condició indispensable per a la unitat seria fer fora els egos dels hiperlideratges. I ho trobo complicat perquè, per exemple, Iglesias no ha assumit que ja no és cap mena de líder. Ara bé, sense unitat, el risc d'italianització de l'esquerra espanyola és encara més elevat», tanca Gallardo. És la decisió de l'esquerra espanyola: imitar a França o caure en l'escenari erm que ha regnat a Itàlia.