El 5 de juny va ser un dia molt plàcid per al president Carlos Mazón. A les 9:30 hores va presidir el ple del Consell al Centre de Recuperació de la Fauna que la Generalitat posseeix al Saler. A les 11, tots els membres del gabinet van passejar amb barca pel llac de l’Albufera, on van fer una solta d’aus. Al migdia va passar per Gandia, on tenia lloc el tradicional Concurs Internacional de Fideuà. I de vesprada, tournée de la campanya europea per Alacant, Guardamar del Segura i Torrevella, on sempre es troba com a casa.
En realitat, Mazón podria haver-se estalviat la visita gastronòmica a Gandia i tots aquells actes de partit. De fet, podria haver-se quedat en la barca —estès en ella, amb el seu barret de palla— fins els comicis valencians de 2027... O quan ell vulga convocar-los.
L’espai situat a l’esquerra del PSOE es troba tan amenaçat com les anguiles de l’Albufera. I, sense ell, els socialistes tenen les mateixes opcions de recuperar la Generalitat com un samaruc de volar, per molt que la consellera del ram, Salomé Pradas, recentment englobara aquesta espècie en el grup de les “aus voladores”.
Mazón només ha d’esperar l’arribada d’aquella data amb la calma que caracteritza els amants del birdwatching, sense fer soroll i sense que els seus socis de Vox, això sí, tampoc no en facen massa. L’excés de soroll és l’única cosa que pot malbaratar el futur de la dreta al País Valencià.
Les eleccions europees del 9 de juny han confirmat el punt d’inflexió que ja va significar la doble cita amb les urnes de 2023. El sorpasso de la dreta no sols va consolidar-se diumenge passat, sinó que s’ha eixamplat a nivells de Francisco Camps en 2011, quan, sota la condició d’imputat, dugué al PPCV al rècord d’escons.
Això sí, mentre que aleshores els populars eren hegemònics a l’espectre del centre, la dreta i la dreta extrema, ara hi conviuen amb formacions de tall ultra, com Vox, o extravagants pel seu populisme barroer, com Se Acabó la Fiesta (SALF), l’agrupació d’electors liderada per l’agitador Alvise Pérez, exassessor de Toni Cantó a la seua etapa com a síndic parlamentari de Ciutadans.
En la seua primera compareixença a les urnes, SALF ha superat la tanca del 5% dels vots al País Valencià, cosa que no va aconseguir Unides Podem en la convocatòria a les Corts del 28 de maig de 2023, malgrat que integrava el bloc governamental.
Forat d’aigua a estribor
Els socialistes, com aquell dia, aguanten el tipus. Si el 28M van anotar-se un 29,1% i dos mesos més tard, en els comicis estatals del 23 de juliol, van superar-lo amb un 32,4%, ara, a les europees, s’han situat en el 31,6%. El problema no són ells, sinó la via d’aigua oberta a estribor. Per l’esquerra.
Tot l’espai que en forma part —Compromís, Sumar, Esquerra Unida i Podem— va obtenir el 18,3% dels vots el 28M, el 15,3% el 23J i ara s’han quedat en un paupèrrim 10,7%. Vuit punts menys que no son absorbits pel PSPV-PSOE, que amb prou feines en reté un parell. Si aleshores ja es va perdre la Generalitat, serà impossible recuperar-la sense reactivar aquest segment de votants, el descontent dels quals prové de causes ben diverses: des de la política d’aliances del valencianisme a les pugnes narcisistes protagonitzades per Pablo Iglesias i Yolanda Díaz, passant pel desencís amb la tasca duta a terme quan han tingut responsabilitats de govern.
Fins l’arribada del Botànic, en 2015, el drama de l’esquerra era precisament aquest: la seua incapacitat d’anar més enllà del milió de vots en les eleccions a les Corts. Els valencians són dels ciutadans que més participen i la dreta, amb l’única excepció de 2015, sempre es mou entre 1.200.000 i 1.300.000 paperetes. És extremadament competitiva.
Per tant, les opcions d’èxit de les formacions progressistes passen per situar-se en aquestes xifres o superar-les. Van aconseguir-ho en 2015, quan van reunir-ne 1.355.000, i també en 2019, quan van captar-ne 1.310.000, tot i que ja van guanyar pels pèls. L’any passat, en canvi, van quedar-se amb 1.155.000, mentre que PP, Vox i Ciutadans en sumaven 1.230.000.
Amb unes altres paraules: si l’esquerra vol recuperar la Generalitat Valenciana en 2027, el PSPV de Diana Morant haurà de fer-se fort en el 30% i confiar que els socis potencials s’aproximen, tant com puguen, el 20%.
Temps era temps
Que Compromís, Podem, Esquerra Unida i Sumar, de la manera que siga, siguen capaços de computar un 17% o 18% dels vots quan els valencians siguen cridats a les urnes, avui sembla una utopia. No obstant, convé recordar que l’espai en qüestió va oscil·lar, de l’any 2014 a l’any 2023, entre el 15% i el 35% dels vots. Amb un PSOE desorientat, Iglesias en el seu moment més àlgid i Mónica Oltra convertida en una màquina de vots, aquest espai va erigir-se segona força al País Valencià. O la primera, si comptem unitàriament els vots de Compromís, Podem i Esquerra Unida a les eleccions a les Corts de 2015.
Res a veure amb la conjuntura present. Compromís ja no cogoverna la Generalitat ni té l’alcaldia de València, Yolanda Díaz ha renunciat com a coordinadora general de Sumar i Podem celebra dos eurodiputats com qui albira un oasi al desert.
Tres anys, però, són un món. I en la política contemporània, encara més. Albert Rivera o Pablo Casado van morir de manera prematura, Iglesias regenta la taberna Garibaldi al barri madrileny de Lavapiés i Susana Díaz és comentarista de televisió. Tan sols Pedro Sánchez sembla veritablement indestructible.
El Botànic fou possible després d’una crisi econòmica i financera severíssima, de 20 anys de govern ininterromputs del PP, d’una allau de casos de corrupció que van posar el País Valencià en el focus estatal, de la consolidació d’Oltra com a ariet de l’oposició i de la irrupció d’una organització nova, Podem, que va rescatar de l’abstencionisme milers de persones.
Aquell còctel va germinar en la victòria del 24 de maig de 2015, en què les forces progressistes van sumar 1.355.227 suports, només 509.098 dels quals corresponien al PSPV. L’esquerra va anar tan sobrada que va tenir una majoria absoluta molt còmoda (55 escons sobre 99) malgrat que EUPV va quedar-se a les portes de l’hemicicle, amb 106.917 sufragis —el 4,38% dels vots, per baix del 5% que hi dona accés.
L’esquerra no sols necessita un PSPV que mire cara a cara al PP, sinó que una esquerra potent al costat seu
Així doncs, l’Itaca de la Generalitat es troba a una distància considerable. D’una banda, els socialistes tenen el sostre dels 850.000 sufragis aconeguits al País Valencià el 23 de juliol d’ara fa un any, i Morant haurà d’aproximar-se molt a aquesta xifra si vol tenir opcions de ser-ne la presidenta. Als comicis europeus, el PSPV se n’ha quedat amb 620.000, i a les eleccions valencianes, dos mesos abans de les estatals, Ximo Puig va fidelitzar-ne 710.000. Els quatre punts de distància del 9J entre els dos principals partits —el 36,11% PP i el 31,63% del PSOE— poden actuar com un miratge, perquè l’esquerra no sols necessita un PSPV que mire cara a cara al PP, sinó que una esquerra potent al costat seu.
I és que, mentre la suma de Vox i Se Acabó la Fiesta ha aconseguit el 17,4% dels vots, la de Compromís-Sumar i Podem s’ha situat en el 10,7%. Globalment, la dreta ha totalitzat el 53,5% dels vots, i l’esquerra, el 42,3%. Un diferencial que, com ha quedat dit, no es veia des de 2011.
Per això mateix, l’altre gran factor és la recomposició d’aquest espai, que no resultarà senzilla. Ací emergeix el nom d’Oltra com a hipotètic revulsiu, però els seus plans de futur són ignots. Manté escassos ponts amb Compromís i tampoc no va sentir-se protegida per Yolanda Díaz quan va veure’s obligada a dimitir el càrrec de vicepresidenta. De moment, prolongarà el seu silenci monacal durant més temps.
Amb una llista o amb dues, el ressorgirment o no d’aquest espai dictarà les opcions de l’esquerra de contrarestar l’hegemonia de la dreta i l’extrema dreta.
La remuntada del PPCV
Carlos Mazón ha aconseguit capgirar l’equilibri esquerra-dreta de l’última dècada en favor de la segona, però al PPCV no haurien de llançar coets. Una cosa és governar i una altra, de ben diferent, fer-ho sense els condicionants de Vox.
De fet, la vigorositat de les candidatures ultradretanes ha de preocupar-lo bastant. La valenciana és una de les autonomies —només a Múrcia, Canàries i Castella-la Manxa, la suma de les dues llistes d’extrema dreta supera el 17,4% valencià— on mostren una salut més robusta. A la demarcació d’Alacant, la candidatura d’Alvise Pérez —amb el 6% dels sufragis— ha estat la quarta més votada, per davant de Compromís-Sumar i Podem.
El PPCV no és la piconadora que fou, ha de preocupar-se per la vigorositat de l’extrema dreta al País Valencià, on ha aconseguit el 17,4% dels vots
Sí, el País Valencià torna a estar pintat de blau, però el PP no és la piconadora que fou. Res a veure amb el de Madrid, el de Múrcia o el de Castella i Lleó. Fins i tot l’andalús i l’asturià han aconseguit més percentatge de vot. Els populars valencians i balears, amb un 36% pelat, tan sols han avantatjat els PP de Canàries (29,5%), Navarra (28,3%), Catalunya (13,9%) i el País Basc (11,6%). Mazón s’enganya al solitari quan presumeix haver obtingut un punt i mig més que la mitjana del PP estatal (34,5%), perquè aquests quatre territoris són els únics que hi han quedat per baix.
Al carrer madrileny de Gènova n’esperen més, d’una autonomia de 5,3 milions persones que antany era un graner popular. Si Alberto Núñez Feijóo aspira a aproximar-se als 160 escons en el Congrés per a no dependre de Vox, haurà d’erosionar l’extrema dreta, i sobretot al País Valencià. En aquest sentit, la intenció de presentar una candidatura a les eleccions estatals, manifestada en veu alta per Alvise Pérez, no representa una bona notícia per als populars.
El 9J indica, doncs, que la dreta ho té bé. Està més mobilitzada i l’ofensiva de desgast contra Sánchez encara pot fer-li guanyar terreny. El repte del PPCV, però, consisteix a ampliar el marge que li separa d’una extrema dreta que no vol concedir tres anys de passeig en barca a Mazón.