La seua presència al Govern espanyol es va multiplicar quan a la primavera del 2021 Pablo Iglesias va decidir abandonar l’executiu per a presentar-se a les eleccions a la Comunitat de Madrid. Des d’aleshores, Yolanda Díaz s’ha acabat consolidant com a referent de l’esquerra alternativa espanyola, un espai en fase constant de mutació i de recanvi que arriba a desconcertar, però que esdevé decisiu en episodis electorals com el del 23 de juliol, quan el govern progressista espanyol es juga la continuïtat davant la possibilitat que la dreta del PP i la ultradreta de Vox sumen majoria absoluta.
Una de les responsables d’evitar aquest desenllaç serà Yolanda Díaz. Fa un any les seues perspectives eren més optimistes, però els resultats electorals del 28 de maig no la van afavorir. Les principals forces que comptaven amb el seu suport van perdre electors respecte a 2019, i molts dels governs progressistes en què participava Unides Podem han caigut en mans de la dreta i la ultradreta. Precisament, aquesta possibilitat és la que ha conjurat l’esquerra espanyola per a intentar provocar una mobilització electoral el 23 de juliol. Sumar serà clau en aquest intent, i no és la primera vegada que Yolanda Díaz lidera una confluència d’aquest tipus.
De Ferrol a Compostel·la
Nascuda el 1971 a la localitat gallega de Fene, ubicada a la ria de Ferrol, Yolanda Díaz va créixer al barri drassaner de San Valentín. La tradició política familiar i les conviccions personals, lligades a CCOO i al Partit Comunista, la van fer adherir-se a Esquerda Unida, una formació que mai no ha superat, per si mateixa, la residualitat a Galícia. De fet, la gent del seu voltant acostumava a sentir-se més pròxima al nacionalisme gallec d’esquerres, molt més majoritari que la federació gallega d’Esquerra Unida, però Díaz va resistir a la trinxera que dècades abans havien construït persones com el seu pare, al caliu del sindicalisme i de la lluita antifranquista.
Advocada laboralista, Díaz tenia el seu despatx a Ferrol, i va convertir aquesta ciutat gallega –la setena més poblada amb quasi 70.000 habitants– en la referència del seu partit quan el 2007 va poder formar un govern de coalició amb els socialistes gallecs (PSdeG). Aquell executiu no va durar ni mitja legislatura, atès que els enfrontaments constants amb l’alcalde, Vicente Irisarri, van fer que el dirigent socialista prescindira de Díaz a l’octubre del 2008 per a governar en minoria. Entre les disputes més sonades hi ha l’oposició de l’aleshores futura ministra a una apujada de sou de l’alcalde, que acabaria rebent retrets de la seua sòcia als plens i a les rodes de premsa.
Tot i així, Díaz, a qui titllen com una negociadora implacable i com una militant amb caràcter fort, s’havia convertit en una referent a Ferrol. I no només per convertir la ciutat en la capital gallega d’Esquerda Unida, sinó per haver aconseguit l’absorció de part dels votants tradicionals del BNG. Els nacionalistes gallecs, que havien governat el municipi entre 1999 i 2003, es van veure castigats per l’acollida d’una planta regassificadora a la ria de Ferrol que no va comptar amb l’oposició que molts votants tradicionals del BNG esperaven. Aquell descontent el va capitalitzar Díaz, que va accedir a l’Ajuntament de Ferrol el 2003 com a regidora al costat de l’històric sindicalista Fernando Miramontes. Esquerda Unida passava de zero a dos regidors, i el BNG retrocedia de vuit a sis. Al 2007, la formació de Yolanda Díaz obtenia quatre regidors que li permetien formar govern amb el PSdeG, però el fracàs d’aquella coalició de govern va fer que Esquerda Unida obtinguera dos regidors el 2011. Era la legislatura del salt de Díaz al Parlament gallec.
Al caliu del 15-M
La majoria absoluta de Mariano Rajoy al novembre de 2011 no es va traduir en la comoditat habitual de què disposen els governs monocolor. La llavor del 15-M, el moment més delicat de la crisi financera, l’esclat de casos i casos de corrupció del PP, el paper de la troika, la crisi de la monarquia, les manifestacions contra les retallades i els desnonaments... Hi havia un brou de cultiu que una nova generació de polítics va saber aprofitar.
Díaz ja portava una dècada en política institucional, i va llegir aquell moment amb encert com per a prosperar. Al gener del 2012, nou mesos abans de les eleccions gallegues, el BNG es partia en dos després de la dramàtica assemblea d’Amio. Paco Jorquera s’imposava per la mínima per a liderar el partit nacionalista i Xosé Manuel Beiras, dirigent històric –va ser portaveu del BNG entre 1982 i 2002–, iniciava una aventura amb la creació d’un nou partit, Anova.
El sector beirista considerava que el BNG havia quedat completament controlat per la UPG, la Unió del Poble Gallec, fundada als anys seixanta i sotmesa, segons consideraven els crítics, a les lògiques tradicionals de l’esquerra, obsessionada amb el control intern de la formació i amb nul·la capacitat per a transformar la societat. Anova semblava caminar en el sentit oposat: treballava en la suma de militants i en aliances encaminades al canvi. És en aquest punt que Beiras i Yolanda Díaz van coincidir.
Ho van fer, precisament, identificant-se amb tot el que va sorgir del 15-M. El periodista Xosé Manuel Pereiro, director de la Revista Luzes, recorda que Beiras era dels pocs polítics amb una dilatada trajectòria que rebien aplaudiments per part dels qui acampaven a les places durant la primavera d’aquell 2011. A l’any següent, el 21 d’octubre, les eleccions gallegues situaven l’Alternativa Galega d’Esquerda, integrada per l’Anova de Beiras i l’Esquerda Unida de Díaz, en tercera posició, només per darrere del PP i del PSdeG i per davant del BNG, superant els nacionalistes per més de 50.000 vots de diferència.
Beiras havia encapçalat la llista per la circumscripció de Corunya, i Díaz hi havia anat de segona. Aquell èxit electoral tenia un altre nom propi, el d’un desconegut Pablo Iglesias, que havia treballat en la candidatura com a assessor i havia connectat a la perfecció amb Yolanda Díaz. Fruit d’aquella confluència entre una part del nacionalisme històric i l’esquerra espanyola de tota la vida van ser les candidatures municipals del 2015, també identificades amb el 15-M i que a Galícia acostumaven a distingir-se com a En Marea, tot i que la denominació variava a cada municipi. Tres grans ciutats van ser conquerides per aquell moviment: Corunya, Compostel·la i Ferrol.
El salt a Madrid
Fruit de l’èxit a Galícia i de l’eclosió de Pablo Iglesias com a gran referent estatal, Yolanda Díaz va accedir al Congrés dels Diputats al desembre del 2015. Abans ja s’havia erigit com a cara visible de l’oposició al Parlament gallec. En aquelles eleccions espanyoles, les que van donar el millor resultat a Podem, Beiras i Díaz tornaven a ser els referents de l’esquerra alternativa a Galícia. Els unia l’objectiu d’obtenir un resultat que els permetera esdevenir una força transformadora, però no compartien finalitats.
Així va quedar reflectit quan Anova va sol·licitar la formació d’un grup propi al Congrés integrat per En Marea, amb relacions i suport a Podem, però diferenciant els diputats gallecs de la resta de Podem. Una possibilitat acceptada pels morats, tot i que no amb massa entusiasme. Finalment la Mesa del Congrés va evitar la conformació d’aquest grup propi –tal com també va fer amb A la Valenciana, el grup aglutinat pels diputats de Compromís, Esquerra Unida i Podem– i Anova va apostar per diluir-se en el grup mixt contra el criteri de Yolanda Díaz. Aquesta disputa ja s’havia reproduït, de manera pràcticament idèntica, al Parlament gallec entre 2012 i 2016. I no sense tensions irreversibles.
Tot i així, ambdues ànimes tornarien a confluir a les eleccions gallegues del 2016, amb la marca En Marea i amb una merla blanca com a candidat: el jutge Luis Villares, que davant les divisions i les lluites internes fratricides va acabar abandonant el grup parlamentari al 2019. A les eleccions del 2020, la fórmula Galícia en Común, que comptava amb els mateixos actors, no va obtenir representació al Parlament gallec.
Era el desenllaç de l’enfrontament de dues maneres d’entendre la política, la d’obediència gallega i la d’obediència espanyola, que van poder confluir electoralment, però no més enllà. Beiras, des de llavors, ha dedicat acusacions de “traïdoria” a Yolanda Díaz. Hi ha qui entén aquest missatge quan l’actual referent de Sumar va transcendir a la política gallega i a l’estatal arran la seua aliança amb Beiras, que va fer que l’espai d’Esquerra Unida superara la frontera dels 30.000 vots a tot Galícia. “Yolanda Díaz és ambiciosa i es va canviar de cavall: va preferir a Iglesias en comptes de Beiras a mig camí. Això és traïdoria? Depèn de la perspectiva”, conclou Xosé Manuel Pereiro. El politòleg Antón Losada, professor a la Universitat de Santiago i exmilitant del BNG, apunta que Beiras “acostuma a sentir-se traït per tothom, i per tant no donaria credibilitat a eixa acusació”. La periodista María Obelleiro, directora de Nós Diario, interpreta que l’acusació de Beiras es pot donar per vàlida, “però no es pot dir que ell no sabera amb qui s’havia ajuntat. Beiras pretenia capitalitzar tot aquell moviment, però Díaz també tenia aquesta aspiració”.
L’actualitat i el futur
Avui, la fórmula impulsada per Beiras i per Díaz ha desaparegut pràcticament del mapa polític. Les Marees van perdre les tres grans alcaldies gallegues el 2019 i enguany la confluència ha desaparegut de l’Ajuntament de Corunya –la llista la tancava, simbòlicament, el pare de Díaz–, on podran governar els socialistes amb el suport del BNG. A Compostel·la, on els nacionalistes ostentaran l’alcaldia amb el suport dels socialistes, sobreviu Compostela Aberta, la candidatura que comptava amb el suport de la ministra de Treball i que només ha obtingut dos representants –el 2019 en va guanyar cinc i el 2015 una desena de regidors. A Ferrol han perdut un edil i han quedat per darrere del BNG. La líder de Sumar, per tant, tampoc no ha servit com a revulsiu per a les candidatures gallegues que giraven al seu voltant.
D’altra banda, Anova, amb Beiras fora de joc –enguany compleix 87 anys–, queda fora del joc institucional i el BNG no només ha recuperat força després d’anys crítics en què alguns qüestionaven fins i tot la seua supervivència al Parlament gallec. El 28-M, els nacionalistes van traure 55.000 vots més que a les municipals del 2019, ostentaran alcaldies com la de Compostel·la o Pontevedra i aspiraran a la presidència de la Xunta l’any que ve després que al 2020 feren el sorpasso als socialistes. “Després d’aquesta dècada, l’electorat sembla identificar el BNG com un partit rigorós que no es ven a interessos forans i que és l’únic d’obediència gallega”, conclou María Obelleiro. D’altres, com Antón Losada, també relacionen l’èxit del BNG amb el lideratge d’Ana Pontón, que “ha aconseguit connectar el BNG amb la societat tal com Beiras i Díaz ho van fer ara fa deu anys. Ara, l’espai de Beiras i de Díaz es dilueix entre lluites internes, com si els papers s’hagueren invertit”, reflexiona.
Mentrestant, referents que van treballar en la configuració de l’esquerra alternativa a Galícia ara s’integren en Sumar. És el cas d’Antón Gómez Reino, secretari general de Podem a Galícia i qui es va disputar el lideratge de les candidatures al Congrés amb Díaz; de Marta Lois, exregidora a Compostel·la i que ara és la presidenta de Sumar; o de María Rozas, candidata de Compostela Aberta i antiga referent d’Esquerra Unida a la capital gallega. El partit de Yolanda Díaz es converteix, així, en l’enèsima fórmula electoral de l’esquerra alternativa espanyola, distingida per una capacitat aglutinadora que contrasta amb una inestabilitat intrínseca.