Encara faltaven sis dies per a la celebració de les eleccions europees i Sumar va enviar a X, l'antiga xarxa coneguda com a Twitter, un missatge que pretenia exhibir solidaritat amb el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez. «Pedro, tio. Mándales a la *****», van escriure arran de les investigacions judicials sobre els negocis de la seua dona. La piulada buscava ser enginyosa, col·loquial, aproximar-se a un suposat llenguatge juvenil, però era una síntesi de la desorientació i de l'horrorosa estratègia empresa des de fa temps per Sumar. La publicació, no debades, semblava obra de les joventuts del partit socialista.
En una campanya marcada per un Sánchez de retòrica esquerrana, autoerigint-se com el líder que atresora la capacitat d'aturar l'ascens de la ultradreta mentre és assetjat per la judicatura espanyola, Sumar mai va trobar un espai per allunyar-se de la imatge de comparsa dels socialistes. La formació promocionada per la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz va ser incapaç de transmetre a l'electorat cap motiu perquè escolliren la seua papereta. Per a plantar cara al monstre feixista, ja estava el PSOE. I pel flanc més a l'esquerra, hi havia l'esquerra sobiranista aixoplugada en Ara Repúbliques o Podem, amb el simbolisme per al seu nínxol cada vegada més reduït de votants de presentar com a candidata l'exministra d'Igualtat, Irene Montero.
La campanya de Sumar va ser erràtica des dels prolegòmens. Enfront de la potència mediàtica de Sánchez, que va convertir-se en una mena de candidat de facto del PSOE, en contraposició al públic fidel —i restringit— a la tasca feminista que va desenvolupar Montero, la llista fúcsia estava encapçalada per Estrella Galán, una activista pels drets dels nouvinguts sense repercussió pública. La seua elecció, de fet, va generar un sudoku a les llistes, una maror entre els socis que aporten capacitat de mobilització, arrelament territorial i, darrerament, vots a un projecte polític que va fiar-se quasi en exclusiva al lideratge actualment en hores baixes de Díaz, qui va emergir com a una solvent i rigorosa ministra de Treball, però sense habilitats per reconstruir l'espai polític de l'esquerra espanyola.
Sumar, sense arrelament als territoris, amb símptomes alarmants de poca penetració social com va observar-se a la seua assemblea fundacional, com a iniciativa política nascuda de dalt cap a baix, no va tenir la generositat de cedir el cap de llista a qualsevol dels seus socis amb base militant i electoral: Izquierda Unida (IU), Más Madrid o Compromís —un altre debat és la relació que ha de tenir la coalició d'obediència valenciana amb l'esquerra espanyola. Al contrari de l'opinió escampada per alguns comentaristes polítics de mirada madrilenya, la concessió a la força valencianista del tercer lloc de la llista no fou cap problema.
Sí que ho va ser, en canvi, desplaçar IU, la històrica formació que contra vent i marea ha resistit tota mena d'embats des de 1986. En pocs menys de dos anys, Sumar va dinamitar les opcions electorals de l'espai que compartien Podem i IU a les passades eleccions autonòmiques que s'hi van celebrar a diferents territoris de l'Estat espanyol i va participar del trencament dels ponts possibles amb els morats —imbuïts en una dinàmica de reclusió tòxica— arran aquell veto a Montero. Díaz, no debades, ha repetit orgànicament els pecats de Podem: una manca de relació horitzontal, d'igual a igual amb els seus socis, i una mirada centralista, de Madrid com a nucli irradiador a la resta de l'Estat espanyol.
El centralisme de Sumar va tenir com a moment surrealista l'enfrontament amb Más Madrid, qui defensava que ja hi havia una força d'aquestes característiques amb arrelament territorial i no tenia cap sentit duplicar estructures amb la germinació autonòmica de la formació de Yolanda Díaz. La vicepresidenta, que va tenir la mateixa temptació al País Valencià, ha jugat a la confusió amb el seu projecte: de ser un espai teòricament horitzontal, una plataforma que aixoplugara a diferents sensibilitats esquerranes de l'Estat espanyol, va apostar-se en la pràctica per fusionar-les sota la marca amb menys vigència que era Sumar.
Díaz ha dimitit de les seues responsabilitats orgàniques, però prossegueix com a referent institucional de l'espai del Govern espanyol. Hi ha molts interrogants, però: per a fer què? Quin és el projecte polític de Sumar? Com és diferencia amb el PSOE de cara als votants? Quines seran les seues batalles que poden fer trontollar Sánchez com si es tractara d'una negociació amb les forces sobiranistes basques i catalanes? Quines polítiques es proposen més enllà del mantra de frenar a la ultradreta? Com pensen buscar la reconnexió amb la gent que va il·lusionar-se a l'anterior cicle de canvi? Compta amb més bales des del ministeri de Treball per rearmar políticament el seu projecte polític?
L'esquerra necessita unitat orgànica, aparcar egos i disputes personals, per un motiu de pura supervivència electoral, però si vol tornar a guanyar múscul social i a les urnes, requereix xafar carrer, establir aliances amb els moviments socials i de preguntar-se per què les opcions reaccionàries sedueixen als votants, perquè el marc de ràbia i nostàlgia de l'extrema dreta crea atracció a l'electorat en temps de precarietats vitals, ansietats socials i emergència d'un problema de dimensions còsmiques d'accés a l'habitatge.
Les xifres macroeconòmiques poden mostrar creixement. Ara bé, l'esquerra ostenta un problema si no es trasllada, si no es nota, en la vida quotidiana de la gent. «Està tot molt car», «els preus no baixen», «abans en vint euros feies una part de la compra al supermercat i ara no tens per a res», són les frases que ressonen si pares l'orella. L'esquerra precisa de generositat i treball si vol recuperar vigor demoscòpic. En cas contrari, s'enfronta a l'amenaça de la italianització, on l'esquerra a la socialdemocràcia ha estat habitualment un solar.
