1) Europa caníbal. Lʼascens de la ultradreta a les eleccions europees de diumenge és una notícia esfereïdora. Un segle després, Europa sembla preparada per devorar-se a sí mateix. No és un fenomen nou ni estrictament europeu, va florir a França als 80 i els 90, després va rebrotar a Àustria, als països escandinaus i al paradís de les llibertats que semblaven ser els Països Baixos, però la seua penetració ja és generalitzada a tots i cadascun dels 27. Lʼextrema dreta governa Itàlia, el Reagrupament Nacional de Marine le Pen està en condicions de quedar en primera posició a les eleccions legislatives franceses que Emmanuel Macron acaba de convocar, mentre que a Alemanya —sí, a Alemanya— sʼacaba dʼerigir segona força. Davant aquest monstre, nʼhi ha que encara sʼescandalitzen per lʼacord entre populars, socialdemòcrates i liberals per a revalidar el mandat dʼUrsula von der Leyen.
2) Plebiscit en taules. El plebiscit sobre Pedro Sánchez plantejat pel PP i que ell mateix va acceptar en la part final de la campanya ha quedat en taules. La victòria dels populars és evident, quatre punts dʼavantatge, però no prou contundent com per qüestionar la continuïtat del Govern de coalició. Amb la investidura negociada a Brussel·les, la moció de censura de Pamplona, el cas Koldo amb la seua comissió dʼinvestigació, lʼaprovació de la llei dʼamnistia i la imputació de la dona del president, el PSOE no baixa del 30% que va obtenir ara fa un any. Les enquestes que fa un o dos mesos auguraven un diferencial claríssim no sʼhan materialitzat. Si en uns comicis europeus —que inciten a la desmobilització i el vot de càstig— els dʼAlberto Núñez Feijóo no han estat capaços de desmarcar-se més, què passaria en unes eleccions al Congrés en què hi haguera la percepció estesa que la ultradreta pot cogovernar amb el PP, tal com passa a diverses autonomies?
3) El salvavides català i basc. Com ja va succeir als comicis estatals del 23 de juliol de lʼany passat, Catalunya i el País Basc maquillen, i de quina manera, el diferencial global entre PP i PSOE, que en aquest cas ha estat de 700.000 vots: 5.960.000 a 5.260.000. Sense aquests dos territoris, el diferencial hauria sigut dʼ1.230.000 vots: 5.530.000 paperetes del PP i 4.300.000 del PSOE. Són els dos bastions de la resistència, a diferència dʼuna comunitat de Madrid cada vegada més escorada a la dreta i la ultradreta i dʼAndalusia, que els populars ja han convertit en feu propi. Fins i tot a Astúries, ni que siga de poc, hi ha guanyat el PP. A Castella-la Manxa, dʼaltra banda, sʼha evidenciat lʼestratègia dʼEmiliano García-Page. Presideix una autonomia que fa anys que sʼinclina per la dreta però que el vota a ell a les autonòmiques perquè emula el discurs de la dreta.
4) Catalunya, més clau encara. Si les eleccions catalanes havien de marcar el futur de la legislatura espanyola, què passe ara resultarà encara més determinant. Lʼelecció de Josep Rull com a nou president del Parlament, amb el suport dʼEsquerra i la CUP, no constitueix una bona notícia per als socialistes. Serà ell qui controle els temps de la investidura i qui puga proposar-hi Carles Puigdemont com a candidat, malgrat que Junts va obtenir menys escons que el PSC. Amb tot, és improbable que els socialistes accedisquen a abstenir-seʼn, raó per la qual cobra força la possibilitat dʼuna repetició electoral que situaria lʼindependentisme davant una revàlida. Sánchez podria tenir la temptació dʼavançar els comicis estatals per fer-los coincidir amb els catalans, un escenari dantesc per a Junts però sobretot per a Esquerra i la CUP, que patirien lʼespanyolització de la campanya.
5) Vox sʼhi queda. Amb la formació presidida per Santiago Abascal no passarà com amb Ciutadans. Vox ha vingut per quedar-sʼhi. Va salvar els mobles al País Basc, va fer un resultat meritori a Catalunya malgrat lʼascens del PP i ara, a les europees, no sʼha desplomat per la irrupció de la candidatura liderada per Alvise Pérez. Enmig de lʼonada reaccionària que es viu a Europa, el paper de Vox continuarà sent important. Els poders fàctics que potser anhelaven la seua dissolució a fi de concentrar el vot en els populars, ja poden oblidar-seʼn. A Espanya hi ha més de dos milions de persones que sʼalineen clarament amb la ultradreta, per als quals el PP ja és ben poca cosa. El pacte europeu del PPE amb els socialdemòcrates no fa sinó reforçar els arguments dʼaquells que veuen el PP com un PSOE de color blau.
6) Un impresentable en lʼEuroparlament. Sí, Espanya ja va enviar a Estrasburg lʼempresari José María Ruiz-Mateos, un personatge inefable, però Alvise Pérez representa un pas més enllà. Ha passat de dictar-li les respostes a Toni Cantó —des del racó dʼuna sala, a través de missatges de mòbil— en les entrevistes que va oferir com a candidat valencià de Ciutadans, lʼany 2019, a encapçalar una agrupació dʼelectors surrealista, dedicada a difondre mentides a mansalva. Pérez encarna el zenit de la fatxosfera: ha passat de la fase dʼindignació a liderar un pseudopartit dʼideologia obertament ultradretana que sedueix 800.000 persones, la majoria de les quals homes de 18 a 45 anys. Si en 2004 la revolució va arribar per via dels innocents SMS —el “pásalo” que va contribuir a dur José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa— i en 2014 un tal Pablo Iglesias va aconseguir cinc eurodiputats a partir dʼun programa de televisió semiclandestí —La Tuerka, molt seguit per Internet—, ara, en 2024, Alvise Pérez ha foradat el sistema de partits tradicionals des dʼun canal de Telegram i un perfil dʼInstagram que conjuntament tenen més dʼun milió tres-cents mil seguidors. Ni tan sols li ha importat que li censuraren el seu perfil a X, la xarxa anteriorment coneguda com Twitter. Que la ultradreta es reforce dʼaquesta manera tampoc no és una bona notícia per al PP.
7) País Valencià i Balears, cosins germans. El PP i les dues formacions ultres han recollit percentatges de vot molt semblants al País Valencià i les illes Balears: els populars, un 35,86% en el cas valencià i un 35,78% a les Illes, mentre que la suma de lʼextrema dreta ha arribat al 17,28% al País Valencià i al 16,55% a Balears. Dit dʼuna altra manera, ni Carlos Mazón ni Margalida Prohens estan per llançar coets. La desfeta a lʼesquerra del PSOE és considerable i això llasta les opcions dʼun canvi polític, però sʼhan anotat el 12è i el 13è millors resultats del PP en el conjunt de les 17 autonomies. Dos resultats massa tímids, lluny dels temps en què eren absolutament hegemònics i competien amb Múrcia o Castella i Lleó pel lideratge en percentatge de vot. Ara fins i tot Andalusia hi va per davant. No convé efectuar extrapolacions de comicis diferents perquè cada vegada més la gent vota diferent en funció de lʼurna, però no ho tindran gens fàcil cap dels dos, ni Mazón ni Prohens, per fer-se amb la majoria absoluta en 2027.
8) ʻResetʼ a Compromís. La campanya de Compromís ha quedat deslluïda per la poca implicació de bona part de la militància, farta dels acords amb plataformes estatals que cada vegada els fan perdre més visibilitat. Han recuperat lʼescó amb Vicent Marzà com a número tres de la llista de Sumar, però la collita de vots ha estat minsa. La millor de Sumar a tot lʼEstat, un 7,63%, però és que la mitjana de Sumar ha estat ínfima: el 4,65%. En realitat, Compromís va guanyar les eleccions amb la negociació reeixida pels llocs de la llista, que nʼha deixat fora el candidat número 4, dʼEsquerra Unida, i la número cinc, de Més Madrid. És la primera vegada que IU no té un eurodiputat propi. Marzà, doncs, emigrarà a Brussel·les, i deixarà un buit important al grup parlamentari, on la seua experiència era important en la tasca opositora a PP i Vox. Ha dit que el seu paper a Europa serà, precisament, plantar cara al Govern de Mazón, però costa de creure que el seu treball siga més rendible allà que al País Valencià. El futur de Compromís presenta més núvols que una DANA. Hi ha maror de fons i un congrés de Més, la formació hegemònica, que decidirà moltes coses. Els seus descontents no han engrossit les files dʼAra Repúbliques ni de Junts ni tampoc de CEUS. En la major part dels casos, se nʼhan quedat a casa.
9) ʻCiaoʼ, Yolanda! La dimissió de Yolanda Díaz com a coordinadora general de Sumar ha sorprès molts perquè no va acompanyada de la seua renúncia a la vicepresidència tercera i la cartera de ministra. Abandona la responsabilitat més dura i manté la més agradosa. La seua aura sʼha esvaït gairebé per complet en un any i mig, quan fins i tot sʼespeculava amb la possibilitat que superara el PSOE en vots. Sens dubte, les disputes amb Podem hi han tingut molt a veure. Díaz ha tret el manual de la lluita caïnita que coneixia tan bé dʼIU i lʼha aplicat fil per randa. La conseqüència és un cicle electoral molt pobre, sense representació a Galícia, amb una acta pels pèls al País Basc —on és més barat aconseguir-ne una— i només sis a Catalunya. Aquest diumnge, a la contesa europea, els Comuns sʼhan quedat en el 4,30%, fins al punt de ser superats per la formació morada. O tot lʼespai a lʼesquerra del PSOE es reorganitza com cal i reemergeix amb cara i ulls o lʼextrema dreta, que ja governa països com Itàlia, també estarà en condicions dʼaccedir a La Moncloa de la mà del PP. I no hi haurà Catalunya ni País Basc que ho puguen evitar.
