Aquestes eleccions europees s’han plantejat com una nova cursa entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo un any després que el PSOE sobrevisquera a les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Les mirades també estaran posades a Catalunya, on l’independentisme afronta una nova revàlida després del fracàs del 12 de maig. I, per descomptat, tothom estarà pendent del resultat de l’extrema dreta al conjunt d’Europa, que es preveu ben elevat.
Però les europees representen, també, una finestra d’oportunitat per a noves opcions polítiques que, tot i les dificultats –o directament la impossibilitat– que tindran per a obtindre presència a l’eurocambra, aspiren a guanyar pes i visibilitat dins del debat polític.
A l’Estat espanyol, una de les candidatures extraparlamentàries que han fet una aposta clara pel 9 de juny ha sigut Izquierda Española. Liderada per l’exdirigent d’UPyD Guillermo del Valle –en va ser membre del consell de direcció i portaveu adjunt–, aquesta candidatura es va llançar a la palestra mediàtica amb una gran acceptació entre els mitjans nacionalistes espanyols. Izquierda Española vol recollir vots entre els votants socialistes descontents amb Pedro Sánchez, fonamentalment amb l’amnistia i amb els pactes del PSOE amb l’independentisme català. A aquesta aventura s’ha apuntat també qui fora portaveu del PSOE al Congrés, Soraya Rodríguez, que serà número dos de la candidatura.
Per l’espai que previsiblement liderarà Izquierda Española competeixen altres dues candidatures. D’una banda hi haurà Ciudadanos, liderada per l’excèntric Jordi Cañas, i que després dels últims resultats del partit i de les convulses irrupcions del candidat en els debats electorals han convertit aquesta opció electoral en una de les més ràndom. D’altra banda hi ha Cree En Europa, liderada pel politòleg desconegut César Vera però impulsada per l’exdirigent de Ciudadanos Edmundo Bal, que tancarà la llista.
Candidatures territorials
Més enllà dels partits independentistes i nacionalistes amb més pes n’hi ha d’altres que intenten guanyar presència en territoris on dominen els partits d’àmbit estatal. Un exemple és el d’Ahora Andalucia, liderat per l’historiador Javier García Fernández, professor a la Universitat Pompeu Fabra i expert en estudis anticolonials i història d’Andalusia. García cobriria, amb aquesta aposta, el lloc d’Adelante Andalucía, partit que no s’ha presentat a aquests comicis, i mira de conscienciar els andalusos sobre el debat del confederalisme democràtic i l’estat plurinacional. Aquesta candidatura recull el suport de militants del Sindicat Andalús de Treballadors i de l’exalcalde de Sevilla amb el Partido Andalucista, Alejandro Rojas-Marcos, i es declara representant de l’andalusisme polític.
Des d’Extremadura es presenten també dues candidatures: Juntos por Extremadura, que s’ha aliat tant amb el PP com amb el PSOE en diferents municipis d’aquesta comunitat; i Nuevo Extremeñismo – Adelante Extremadura, amb un perfil clarament progressista, feminista i ecologista. El Partido Regionalista del País Leonés, amb presència a les províncies de Salamanca, Zamora i Lleó, també es presenta a aquestes eleccions.
Als territoris on el nacionalisme autòcton té més presència també hi ha partits que miren de trobar espai. El centrista i autonomista Partido Galego s’hi presenta, com també ho farà País Moviment Rural, candidatura que integra Convergents –partit liderat per l’exconseller de Justícia amb Artur Mas, Germà Gordó–, República Valenciana –al darrere del qual hi ha l’activista Víctor Baeta– i Via Mediterrània, aquest últim partit fundat per l'exdiputat al Congrés amb Compromís Enric Bataller.
Partits outsiders d’esquerres
Pirates de Catalunya, que forma part del Moviment Pirata Internacional, es presenta amb l’Aliança Rebel per a defensar l’accés a la cultura, el coneixement, la informació, la transparència i la democràcia directa. Escons en Blanc pretén, com el seu nom indica, buidar de representants l’eurocambra per a propiciar un canvi de sistema, mentre que Feministes al Congrés no necessita massa més descripció, ja que el seu nom és una declaració d’intencions. Volt, pel seu compte, es defineix com un partit “panaeuropeu i pragmàtic”, i prioritza eixos com ara el canvi climàtic, les migracions, la desigualtat, els conflictes internacionals o l’impacte de la revolució tecnològica. El PACMA, tot i ser sobradament conegut, no ha deixat de ser marginal atesos els resultats aconseguits aquests anys, mentre que el Partit Humanista es fa difícil de definir amb el seu discurs filosòfic. Alguns situen aquest partit dins d’una secta, tal com també s’ubicava la candidatura Recortes Cero, que va estar vinculada a la Unificación Comunista de España.
D’altra banda, les velles divisions entre el comunisme més doctrinari es veuen reflectides en diferents candidatures d’aquestes eleccions. Hi ha, d’una banda, el Corrent Revolucionari de Treballadors, d’inspiració trotskista; el Partit Comunista dels Treballadors, que reivindiquen el lideratge dels dirigents José Díaz, Dolores Ibarruri –coneguda com La Pasionaria– i Enrique Líster, els tres protagonistes sobretot durant la convulsa primera meitat del segle XX. D’altra banda, el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya es proclama a marxista-leninista.
De l’ambigüitat a l’extrema dreta
Més difícil d’ubicar ideològicament és la candidatura de Tomás Guitarte, de Terol Existeix, que es presenta amb La España Olvidada per a intentar donar veu al món rural i incorpora a la llista membres de partits d’àmbit municipal o autonòmic. Futuro, pel seu compte, és una candidatura que es presenta com a desideologitzada i se centra en qüestions estructurals, tal com fa qualsevol altre partit.
Tampoc no volen ser clars des del partit Iustitia Europa, tot i que amb la candidatura liderada per l’advocat Luis María Pardo discuteixen l’obligatorietat de les vacunes i conspiren sobre el control mundial de la població que s’exerceix presumptament a través de “l’Agenda Globalista”, plantejaments que fan sospitar que el seu posicionament està més a l’extrema dreta que en altres ubicaions. L’Agenda 2030, l’Organització Mundial de la Salut o els Objectius de Desenvolupament Sostenible també estan en la diana d’aquesta candidatura. Contra l’Agenda 2030 està també el partit Sobirania Alimentària Espanyola, que s’inspira en el Moviment Camperol Ciutadà dels Països Baixos (BBB) –que va obtindre un gran èxit a les eleccions provincials de l’any passat– i que diu limitar-se a la defensa del sector primari, tot i que el seu discurs és clarament reaccionari.
Sí que són bastant explícits des de la candidatura de la Falange Española de las JONS, que no necessita de cap presentació. Tampoc no la necessita Alvise Pérez, difusor de fake news que presenta candidatura al Parlament Europeu amb un discurs ultra i que, segons diverses enquestes, té clares possibilitats d’accedir a l’eurocambra amb la candidatura de Se Acabó la Fiesta.