Aquest 28 de febrer se celebra el Dia d’Andalusia. Aquest territori del sud peninsular ha estat sotmès, tradicionalment, a un seguit de tòpics dels quals n’ha sigut i n’és, encara, víctima. L’origen d’aquests relats és profund i, per tant, en molts casos difícil de detectar. Aquesta realitat obliga la intel·lectualitat andalusa a submergir-se en les causes que han construït la percepció històrica i actual del seu territori i a mirar de capgirar-la.
Aquests esforços, en canvi, no s’han fet només des de la part meridional de la península, sinó que els andalusos han pogut acollir-se a relats establerts des de fora que contribueixen a trobar una lectura alternativa, i sobretot més realista, sobre la seua posició en Occident i en el món sencer. El filòsof argentí Enrique Dussel, que va faltar al novembre, explicava, tal com cita Javier García Fernández, autor del llibre, que la construcció d’un “sud d’Europa” per part de la Il·lustració del centre i del nord del continent des de mitjan segle XVIII va establir tres categories que “van ocultar «l’exterioritat» europea: l’orientalisme, l’occidentalisme eurocèntric i l’existència d’un «sud d’Europa»” que “en el passat va ser el centre de la història al voltant del Mediterrani però en eixe moment ja era una despulla cultural, una perifèria cultural, perquè per a l’Europa del XVIII que efectuava la Revolució Industrial tot el món mediterrani era un «món antic»”.
Un altre acadèmic llatinoamericà, el porto-riqueny Ramón Grosfoguel, estableix una comparació entre la conquesta d’Al-Àndalus i la conquesta del continent americà, dos episodis que mantenen “una relació subinvestigada en la literatura”. Perquè “els mètodes de colonització i dominació usats contra Al-Àndalus es van extrapolar al continent americà (...) La conquesta d’Al-Àndalus va anar acompanyada d’un epistemicidi, és a dir, l’extermini del coneixement. Per exemple, la crema de biblioteques va ser un mètode fonamental emprat en la conquesta d’Al-Àndalus. La biblioteca de Còrdova, que tenia vora 500.000 llibres en l’època en la qual la major biblioteca de l’Europa cristiana no en tenia més de 1.000, va cremar al segle XIII. Moltes altres biblioteques van tindre la mateixa destinació durant la conquesta d’Al-Àndalus fins la crema final de més de 250.000 llibres a la biblioteca de Granada per part del cardenal Cisneros a inicis del segle XVI. Aquests mètodes es van extrapolar al continent americà”.
D’altra banda Américo Castro, historiador andalús que va morir a Lloret de Mar el 1972 després d’haver-se hagut d’exiliar durant la dictadura franquista, “va mirar de reinterpretar el passat de la península ibèrica des del paradigma de la convivència, tenint en compte el paper que les tres religions (cristiana, musulmana i jueva) van jugar en la formació de les societats i cultures del sud d’Europa”. Al seu torn el sevillà Francisco Fernández Villanueva, l’any 1970, deixava escrit que la tesi de “l’occidentalisme estricte”, la que arracona el passat musulmà o no cristià, afronta una sèrie de dificultats: “estructures conceptuals movedisses o encara sumàries, atenció eventual a camps no romànics, escassesa i dispersió de materials d’elaboració prèvia. A aquest quadre de dificultats caldria afegir d’altres d’ordre intern i particularment insidioses, motivades pel contacte gens asèptic de problemes encara candents de consciència col·lectiva: Inquisició, conversos, neteja de sang, aniquilament intel·lectual són temes que fan mal, que no es deixen estudiar sense un contagi d’amargor”.
En relació a això últim, l’estudi medieval d’Andalusia des d’una visió castellanocèntrica, que situa l’etapa musulmana com un parèntesi aliè en termes d’identitat, tal com indica l’historiador Antonio Malpica, es deu al fet de “partir en el fons d’una idea ultranacionalista en la qual prima el concepte de l’homo hispanicus, directament hereu del substrat ibèric, convenientment romanitzat i perfilat pels germànics. L’essència d’allò hispànic”, continua Malpica, citat per Javier García Fernández, “ha configurat la història d’Espanya, cosa que no és anormal respecte a Europa, però sí pel fet de deixar a un costat la realitat de la societat andalusina”. De la mateixa manera, l’autor apunta que la història de l’arabisme s’ha fet més en clau filològica i lingüística que política.
Qüestions més actuals
Ja a inicis del segle XX, Javier García Fernández situa l’educació deslligada del règim, la cultura promoguda pels ateneus –que anava més enllà del folklore– i la qüestió agrària –plantejada per l’intel·lectual Blas Infante com l’eina de dominació espanyola sobre Andalusia, tot i que fugint de les propostes soviètiques en aquell moment tan presents– com els eixos del primer regionalisme andalús. Altres protagonistes polítics d’aquell moment, com Juan Díaz del Moral, sí que s’emmirallarien en el comunisme rus, sempre prestant atenció a la categoria indígena dels treballadors andalusos del camp i amb el repartiment de la terra com a principal reivindicació. Tots aquells plantejaments van quedar avortats pel franquisme, que va assassinar Blas Infante el 1936. Fins els anys setanta l’andalusisme no va poder tornar a tindre instruments d’expressió política.
Els relats andalusistes, encara que en alguns casos exitosos, han passat desapercebuts al si del territori interpel·lat –i encara més a fora. Però és evident que en algun moment el règim franquista es va veure incomodat per aquelles inquietuds. Així, Javier García Fernández parla dels vora 1.600.000 andalusos que van ser “forçosament migrats a Catalunya durant les primeres dècades de la dictadura militar. Aquesta política migratòria de la dictadura va ser la manera amb la qual Franco va mirar de solucionar dos principals focus de tensió política i social durant la República: el món rural andalús i les agitacions camperoles i els processos identitaris de la societat catalana. Desindustrialitzar Andalusia i organitzar migracions massives d’andalusos a Catalunya va transformar i va desarticular radicalment tant el món rural andalús com la societat urbana catalana. Però la mateixa societat andalusa mai no va saber explicar als seus migrants que qui els feia fora de la seua terra era Espanya, era la dictadura. Segons la meua opinió”, continua l’autor, “la posició del Govern andalús del PSOE d’identificar independència catalana amb privilegis i unitat d’Espanya amb igualtat ha portat la discussió al terreny de l’extrema dreta, i en aquest terreny les dretes espanyoles a Andalusia li han arrabassat el govern al PSOE”.
Capgirar la situació
Malgrat aquest desenllaç polític tan simptomàtic, l’autor destaca que hi ha episodis que contribueixen a crear “un escenari d’investigacions andaluses en clau decolonial”. Hi ha per exemple les mobilitzacions contra la Llei de Bolonya els anys 2008 i 2009, “que van portar una gran quantitat d’estudiants i activistes socials a començar processos d’aprofundiment en el marc del pensament crític andalús”. Alhora, “el caràcter profundament centralista i espanyolista de les anomenades noves esquerres del canvi, especialment Podem, ha deixat tot un excedent utòpic andalús al marge dels nous processos de canvi polític, la qual cosa ha portat a un acumulat intel·lectual i universitari que ha pogut aprofundir en l’escenari intel·lectual andalús”. I per últim, Javier García Fernández parla també d’esdeveniments com ara les violacions de drets humans als camps de maduixes de Huelva, que van esclatar mediàticament el 2018, “i la lluita en defensa de les dones treballadores de col·lectius com ara el Sindicat Andalús de Treballadors, el Col·lectiu de Treballadors Africans i la Plataforma Jornaleres de Huelva en Lluita, que han despertat una nova, però al mateix temps antiga, consciència de solidaritat que ens fa entendre Andalusia com un territori de deixalla, de frontera, d’extracció econòmica i de migracions forçades. Una perifèria d’Europa, però també una perifèria dels drets humans”.
La manca de consciència davant aquestes realitats pròpies d’Andalusia i dels països de l’hemisferi sud es pot revertir, segons l’autor, amb reptes com ara el de “pensar Al-Àndalus com un territori de guerra fronterera respecte a l’Àfrica i el món àrab i també respecte al Carib i a l’Amèrica Llatina”, amb els quals comparteixen més elements que no sembla. També creant “una enunciació des de la pròpia experiència històrica de les societats del sud d’Europa i renovant les perioditzacions amb les quals s’ordena històricament el passat d’Europa” amb la intenció de “superar les visions medievalistes tradicionalistes” que han desposseït Andalusia d’un relat propi, tant en termes històrics com en termes actuals. És una manera de descolonitzar intel·lectualment un territori per a, posteriorment, poder descolonitzar-lo mentalment.