Pedro Sánchez sabia molt bé que la investidura del 16 de novembre de 2023 no era un passaport al paradís. Més aviat al contrari, aquell era l’inici d’una escalada tortuosa que deixa l’ascensió a Alpe d’Huez en una mena de passeig en barca.
En la legislatura que tenia per davant hi havia dues dates marcades en roig: les eleccions europees del 9 de juny de 2024 i les catalanes, previstes, en principi, per a gener o febrer de 2025. Dues proves de foc que definirien el seu futur i el dels dos principals socis que té al Congrés dels Diputats.
La dissolució anticipada del Parlament català va invertir-ne l’ordre, però la cita europea continua sent fonamental. Després de l’amnistia —aprovada dijous de la setmana passada— als independentistes catalans, el resultat de les urnes d’aquest diumenge es llegirà, sens dubte, en clau estatal.
En primer terme, perquè són uns comicis en què el partit governant —si no travessa un moment dolç— acostuma a ser castigat. La ciutadania no percep les eleccions al Parlament Europeu com una cita transcendent, cosa que afavoreix la desmobilització i l’atomització del vot. I, en segon lloc, perquè serà la primera ocasió en què els ciutadans avaluaran les dues forces governants —PSOE i Sumar— després de l’amnistia.
No debades, el PP ha optat per un cartell força eloqüent: una imatge de les manifestacions massives contra l’amnistia celebrades a Madrid és acompanyada del lema “Tu respuesta”. Una manera evident de fixar el debat en unes coordinades estrictament espanyoles. Com si Pedro Sánchez es trobara davant un examen eliminatori que, en cas de no superar-lo, comportara la convocatòria immediata d’eleccions estatals.
Què significaria no superar-lo? Una victòria rotunda del PP, amb els socialistes a més de vuit o deu punts de distància.
Si atenem les enquestes publicades els darrers mesos, amb el debat sobre l’amnistia al rerefons, les expectatives dels populars estaven justificades.
El 10 de març, per exemple, el digital El Español va publicar una enquesta elaborada per l’empresa Sociométrica, segons la qual el PP obtindria el 40,1% dels vots, i el PSOE, el 24,5%. Una distància sideral, de 15,6 punts, que en els seus darrers estudis s’ha retallat ostensiblement: el PP ja es trobaria en un 34,8%, i el PSOE, en el 29,4%. “El partit de Feijóo obtindria 24 eurodiputats enfront dels 20 dels socialistes, que han aconseguit escurçar la distància en 7,1 punts en tres setmanes”, explicava la setmana passada el mitjà dirigit per Pedro J. Ramírez.
GAD3, la demoscòpica de Narciso Michavila, també ha rebaixat de manera sensible les esperances del PP. Si el mes de març afirmava, en un treball per al diari ABC, que el PP estava en el 37,9% dels vots, i el PSOE, en el 28,4%, la setmana passada, en un estudi per a Mediaset (les cadenes de televisió Cuatro i Telecinco), reduïa el diferencial a tres punts: 34,5% a 31,4%.
Cal recordar que la distància entre PP i PSOE, el 23 de juliol, va ser ínfima: 33,3% per al PP i 31,9% per al PSOE. Unes 340.000 paperetes. Molt menys d’allò que havien pronosticat la majoria dels sondejos.
Per a Sánchez, doncs, no perdre de vista el PP en el recompte de diumenge seria un gran símptoma. Dos o tres punts serien ben poca cosa després del tràngol de l’amnistia, la “necessitat” feta “virtut” que va permetre-li de tornar a ser investit. Va fer-ho en primera ronda, amb una majoria absoluta de 179 diputats, una xifra nítidament superior als 167 de la investidura de 2019 i tan sols un escó per sota dels 180 de la moció de censura de 2018. I després, a més, que el popular Alberto Núñez Feijóo fracassara en el seu intent d’investidura, en què a penes va arrapar el suport del seu partit, de Vox, de la Unió del Poble Navarrès i de Coalició Canària. O siga, 172 vots.
L’aliança amb Vox incomoda el PP allà on no governen conjuntament. Al País Valencià, l’Aragó, Múrcia o Castella i Lleó saben que és el peatge que han de pagar, però la simbiosi amb l’extrema dreta els impedeix d’emergir com el partit de dreta moderada que volen aparentar per captar els votants del centre. És en eixe calador on es perden i es guanyen eleccions.
En aquest sentit, les eleccions del 9 de juny se celebren en una conjuntura molt més adversa que no esperaven. D’una banda, el PSC acaba de vèncer amb claredat als comicis catalans i l’independentisme ha perdut la majoria en vots i en escons, una dada que ha servit perquè el PSOE reitere les bondats de la desjudicialització del procés sobiranista, que ja donen per mort. De fet, l’amnistia té més presència als cartells del PP que en el debat públic. L’última manifestació en contra, el 26 de maig als carrers de Madrid, va reunir molta menys gent que les cites anteriors.
Tanmateix, per als populars, són encara més greus les derivades de l’agenda internacional. El megaacte de Vox al pavelló de Vistalegre, davant 11.000 persones i amb la participació —en viu o per vídeo— de les principals figures de la ultradreta europea i del president argentí, Javier Milei, ha demostrat que el múscul de la formació ultra es manté intacte, com també va deixar clar l’escrutini a Catalunya.
A més, el reconeixement de l’Estat palestí per part del Govern espanyol hi ha afegit un altre element advers per al PP. La decisió de PSOE i Sumar compta amb la complicitat de bona part de la ciutadania espanyola i ha coincidit amb la matança de molts civils al camp de refugiats de Rafah, a conseqüència d’una errada de l’exèrcit israelià que l’executiu de Benjamin Netanyahu ha assumit. La seua imatge amb Santiago Abascal, hores després de l’aprovació de l’Estat palestí pel Consell de Ministres, ha acabat de desviar els focus de l’amnistia.
El trencament de les relacions diplomàtiques amb Israel i l’Argentina situa la partida allà on volia Sánchez: en l’eix esquerra-dreta o, encara millor, en l’eix democràcia - extrema dreta. D’alguna manera, el que està en joc en aquests comicis europeus.
En el cas argentí, el factor determinant ha estat la condició de “corrupta” que Milei —a l’acte de Madrid— va atribuir a la dona de Sánchez. Tot just allò que li va fer apartar-se cinc dies de l’escena pública, reflexionant si pagava la pena o no continuar a la presidència.
Alguns mitjans de la dreta extrema donen per fet el processament de Begoña Gómez, a qui ja atorguen el títol d’“imputada” pel rescat d’Air Europa i pels contractes de més d’11 milions d’euros de la UTE liderada per l’empresari Carlos Barrabés, a qui va avalar amb un parell de cartes. Ni la Fiscalia ni la Guàrdia Civil no han detectat indicis delictius, però sí el jutge Juan Carlos Peinado, pare d’una regidora del PP al municipi madrileny de Pozuelo de Alarcón, en què és alcaldessa una viceconsellera d’Isabel Díaz Ayuso, que de fa mesos insulta Sánchez amb la dita “me gusta la fruta”.
Només la imputació formal de Gómez durant la setmana en curs sembla que podria capgirar la inèrcia dels darrers mesos. Si Sánchez salva els mobles el 9J, tan sols li caldrà aprovar uns pressupostos per complir la promesa d’esgotar el mandat, que conclou en juliol de 2027.