El pessebre, lʼescena típica dʼaquestes dates, sʼadiu la mar de bé el sorgiment dʼIzquierda Española, el partit de nova creació que ja ha anunciat la seua presència a les eleccions europees del juny vinent. Al portal, Rosa Díez i Albert Rivera emparen Guillermo del Valle, qui esdevindrà el primer secretari general i previsible candidat als comicis comunitaris. De fons, els sospitosos habituals, és a dir, vuits i nous i cartes que no lliguen. O potser sí: tenen en comú la idea dʼuna Espanya uniforme, centralitzada i aliena a la seua realitat plurinacional. I no hi falten, com si no, els reis dʼOrient, que porten or, encens i mirra amb forma dʼentrevistes al Jesuset. Ses Majestats són els mitjans de comunicació escorats a la dreta —i lʼextrema dreta— que somien foradar el sac de vots del PSOE mitjançant aquesta proposta amb anhels rupturistes però que fa olor a naftalina.
Tan sols hem de girar la vista enrere. En concret, a lʼany 2007. La conformació del govern tripartit integrat pel PSC, ERC i Iniciativa per Catalunya-Verds, i la reforma de lʼEstatut que hi ha vingut més tard, ha encès els diaris i les tertúlies. En paral·lel, ETA ha decretat un alto-el-foc que els sectors conservadors entenen com una rendició de lʼEstat, amb lʼannexió de Navarra al País Basc i la llibertat dels presos com a peatge a pagar. El PP replega signatures contra lʼEstatut català i això anima una part de la ciutadania a anar-hi més enllà, tot reclamant el boicot als productes elaborats a Catalunya. Ja se sap: per Nadal, cava extremeny.
Lʼenemic número 1 és José Luis Rodríguez Zapatero, però Josep-Lluís Carod-Rovira i Juan José Ibarretxe hi juguen un paper destacat. Els seus plans malèfics van camí de materialitzar-se. Espanya es troba al llindar del trencament, alerta la dreta política i mediàtica espanyola. Espanya mor, és a punt de passar a la història. El PP ix als carrers defensant-ne la supervivència. És un clam desesperat, gairebé utòpic.
Com ja passà amb Ciutadans, que tingué Jiménez Losantos com un dels principals avalistes, Izquierda Española naix amb el suport de la dreta i lʼextrema dreta mediàtica
A Catalunya ha sorgit una formació política, Ciutadans-Partit de la Ciutadania, que a les eleccions al Parlament de lʼ1 de novembre de 2006 ha aconseguit representació per la publicitat proporcionada des dʼalguns mitjans i una llei electoral benèvola. Amb a penes el 3% dels vots —90.000 paperetes de vora 3 milions— hi obtenen tres diputats. Quatre anys més tard, en 2010, pràcticament calcaran aquell resultat —el 3,5% dels vots sobre 3,1 milions de paperetes—, tot revalidant els tres diputats.
Entre els inspiradors de Ciutadans hi ha persones de tarannà presumptament progressista però alineades contra lʼ“Espanya plural” que defensa Zapatero. Noms com ara Francesc de Carreras, Albert Boadella, Félix de Azúa, Félix Ovejero o Arcadi Espada havien subscrit, en 2005, un manifest en què reclamaven la gestació dʼun partit dʼesquerres anticatalanista. “Por la creación de un nuevo partido en Cataluña”, seʼn deia. Al capdavant situen Rivera, un jove advocat completament desconegut que es farà famós per posar nu en el cartell electoral. Malgrat el biaix teòricament socialdemòcrata de Ciutadans,el periodista Federico Jiménez Losantos nʼesdevé un dels principals avalistes.
En paral·lel a la irrupció catalana de Cs, als cenacles madrilenys bategava el desig de construir un projecte semblant. Amb un leitmotiv clar: lʼoposició als nacionalismes perifèrics i una reforma constitucional que equiparara tots els ciutadans de lʼEstat, independentment del seu lloc de residència. Tot plegat, des dʼuna aspiració progressista. O això, si més no, afirmaven els impulsors dʼUnión, Progreso y Democracia (UPyD), capitanejats per lʼexsocialista Rosa Díez i el filòsof, també basc, Fernando Savater. I amb un padrí de luxe, tot siga dit: lʼescriptor Mario Vargas Llosa, premi Nobel de Literatura de 2010.
Ni el seu passat a tots els estrats de la política basca, on havia estat regidora a Güeñes, vicepresidenta de la Diputació Foral de Biscaia i consellera de Comerç, Consum i Turisme —un càrrec que va ocupar de 1991 a 1998—, ni la condició de cap de llista del PSOE a les eleccions europees de 1999, no van impedir que Díez iniciara una croada contra el seu propi passat. De sobte, va passar a impugnar els privilegis forals i va arribar a reclamar la il·legalització dʼEH Bildu després que els tribunals espanyols en decretaren la legalitat. Només UPyD hi va votar a favor, al Congrés espanyol. Fins i tot el PP va negar-se a adoptar una postura així.
Ideològicament, UPyD sʼautodefinia com un partit “progressista” però “transversal”. Mai no van gosar denominar-se dʼesquerres. Les limitacions del seu discurs entre la massa de votants del PSOE i dʼEsquerra Unida va propiciar que la formació magenta acabara recaptant suports pel centre i el centre-dreta, sobretot de gent desencantada amb els partits clàssics, cosa que en temps de crisi econòmica —com els dʼaleshores— constituïa un punt a favor. De fet, UPyD no va dubtar a abanderar el “patriotisme espanyol” com lʼinstrument que possibilitava “la defensa dels valors comuns i la lleialtat entre els conciutadans”.
Del Valle al cim
Entre els militants dʼaquell partit va estar inscrit Guillermo del Valle, la cara visible de la nounada Izquierda Española. Aquest partit no sols interpreta la mateixa música que Ciutadans i UPyD, sinó que el seu màxim referent va ser-ne membre.
Això sí, Del Valle ha passat de ser un afiliat anònim a fer el cim com a líder del partit. La seua cara, que ja havia aparegut a les tertúlies dels mitjans que simpatitzen amb lʼextrema dreta, sʼha fet encara més popular gràcies a les entrevistes que aquests dies ha concedit a emissores de ràdio com Onda Cero o diaris com El Mundo.
A diferència de Rivera i sobretot de Díez, qui maldava per purgar el seu passat, Del Valle no té inconvenient a dir-se “socialista”. El portal dʼinternet sorgit en 2020 que ha servit de trampolí dʼIzquierda Española —com al seu dia els manifestos que van propiciar el naixement de Ciutadans i UPyD— llueix un nom no menys explícit: El Jacobino.
Izquierda Española no sols interpreta la mateixa música que Ciutadans i UPyD, sinó que el seu màxim referent va ser-ne membre
A El Jacobino, sʼhi defensa la recentralització de les competències en educació, sanitat, seguretat, justícia, fiscalitat i polítiques ambientals, a més de la defensa de lʼidioma espanyol per promoureʼn “lʼús prioritari a les institucions estatals” i garantir-ne el dret a estudiar-la “com a vehicular” a tot lʼEstat. Una retòrica homologable a la de Vox. La defensa de la “igualtat” inclou, tal com propugnava UPyD, una reforma constitucional que pose fi als “privilegis històrics, anacrònics i predemocràtics”, com ara “els furs i els convenis fiscals”.
Entre els suports de què presumeix, alguns de ben significatius, com ara els de Félix Ovejero i Gorka Maneiro, estendards respectius de Cs i UPyD, lʼescriptora Ana Iris Simón o Ángel Pérez, qui fou diputat a lʼAssemblea de Madrid i va ser expulsat dʼIU per lʼús fraudulent de les targetesblack de CajaMadrid, de les quals va ser-ne beneficiari.
En els actes públics que ha protagonitzat, com per exemple la presentació del seu llibre, La izquierda traicionada, Del Valle ja ha comptat amb la companyia de Francisco Igea —que al setembre va ser expulsat de Ciutadans però manté lʼescó al grup mixt de les Corts de Castella i Lleó—, de lʼexportaveu socialista al Congrés Soraya Rodríguez —qui encara exerceix com a eurodiputada gràcies a Cs— i del també exsocialista Nicolás Redondo Terreros, un clàssic de totes aquestes plataformes des dels temps en què oficiava com a parella de fet del popular Jaime Mayor Oreja.
Aquest és, precisament, el gran perill que corren Izquierda Española i Del Valle com a principal exponent. Envoltar-se de persones que en temps pretèrits van enarborar posicions allunyades de lʼesquerra, o encara pitjor, de lʼètica política. Gent que tothom pot relacionar de seguida amb UPyD i Ciutadans, que van experimentar processos de dretització evidents. En el primer cas, Díez ha arribat a demanar el vot per a Cayetana Álvarez de Toledo, que era la candidata del PP, en un míting celebrat a Catalunya. En el segon, Rivera va desestimar un possible acord de govern amb Pedro Sánchez —en 2019, PSOE i Ciutadans sumaven 180 escons, una majoria absoluta comodíssima— per la voluntat de convertir el seu partit en la força hegemònica del centre-dreta espanyol.
La foto de família del 10 de febrer de 2019 a la plaça de Colom de Madrid, quan PP, Ciutadans, Vox i UPyD van compartir escenari reclamant la fi del diàleg de Sánchez amb els independentistes i la convocatòria immediata dʼeleccions, va plasmar prou bé què representaven, en realitat, els projectes pretesament progressistes dʼUPyD i Ciutadans.
Si llavors ja haguera existit, és molt i molt probable que Izquierda Española també haguera estat present a la instantània en qüestió. Perquè, més que dʼesquerres, el partit que aspira a liderar Guillermo del Valle és espanyol. Profundament espanyol.
No només no han captat un González o un Guerra, sinó que tampoc no compten amb un Lambán de torn
En un dels cops dʼefecte que ja ha convertit en habituals, Sánchez va aprofitar aquella imatge icònica per a convocar, ipso facto, unes eleccions que van significar lʼentrada de Vox al Congrés i en les quals el PP va situar-se en mínims històrics: 66 escons. El bloc conservador, del qual Ciutadans ja formava part per mèrits propis, va quedar-se amb 147 diputats de 350. La divisió del vot de dreta i dʼextrema dreta en tres marques va provocar un efecte balsàmic per a lʼesquerra, que va enfilar-se a 155 diputats. La por a Vox nʼera el millor carburant.
Per bé que Izquierda Española, a través de la seua denominació, tractat de precisar ara quin és el seu posicionament ideològic al tauler polític, els seus comercials són exactament els mateixos que van esforçar-se per propulsar UPyD i Cs. Volen foradar el sac de vots del PSOE però, de descontents del PSOE, no només no han estat capaços de captar un González o un Guerra, sinó que tampoc no compten amb un Lambán de torn.
Ateses les circumstàncies, no és en absolut descartable que Izquierda Española comunique pròximanent la incorporació estel·lar del trident format per Paco Vázquez, José Luis Corcuera i Joaquín Leguina com si estigueren fitxant Bellingham, Haaland i Mbappé. Ningú no encertaria a dir si els tres exdirigents socialistes mantenen la ideologia esquerrana, però ningú no dubtaria a qualificar-los dʼespanyols. De molt espanyols. De profundament espanyols. Com el partit que anhela impulsar Del Valle.