Ençà i enllà

Veneçuela, a debat

Joan del Alcàzar, Anna Ayuso, Javier Couso, Antonio Montiel i Ernest Pascual no tenen la mateixa visió sobre Veneçuela. Però sí que comparteixen coneixements del país com per mantenir un debat menys contaminat que el que ha generat els darrers anys el país bolivarià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Avui, com des de fa pocs anys, Veneçuela desperta debats acalorats, condicionats per la ideologia dels qui l’aviven. Pocs països han generat tantes confrontacions, propostes i resolucions a les cambres institucionals de l’Estat espanyol. Amb ajuntaments aprovant mocions per instar que l’alcalde de torn reconega l’autoproclamat president Juan Guaidó, retrets constants contra formacions esquerranes assenyalades —amb raó o sense— per haver-se identificat amb el chavisme o, fins i tot, acusades d’haver estat finançades pel Govern veneçolà.

Des de fa un temps, Veneçuela està en boca de tothom. Present en tots els debats, i no precisament els promoguts per experts. De Veneçuela, per tant, se’n parla molt, però no sempre com caldria. És el que ha passat també durant els darrers dies arran de l’autoproclamació de Juan Guaidó com a president del país i amb els reconeixements internacionals que han seguit l’esdeveniment, que per a alguns ha estat un cop d’Estat pel fet que ha estat promogut per forces estrangeres i, per a uns altres, és difícil aprovar aquest concepte si no va seguit d’una resposta armada dels seus protagonistes i de detencions.

Siga com siga, el panorama polític que envolta Veneçuela, amb governs de dreta i ultradreta dominant bona part d’Amèrica del Sud, ho condiciona tot. I en aquest sentit, un dels dubtes que sorgeix de l’autoproclamació és saber si Guaidó s’identifica més amb la dreta liberal o amb la ultradreta emergent, representada pel nou president del Brasil, Jair Bolsonaro.

Guaidó no és Bolsonaro”, assegura Antonio Montiel, diputat de Podem a les Corts valencianes i antic assessor del Govern veneçolà durant l’etapa d’Hugo Chávez. “Tots els antecessors de Guaidó han apostat per un missatge molt ideològic, i Guaidó està emprant un discurs més transversal i patriòtic. Com que invoca la constitució de la República Bolivariana, està situant-se en una centralitat que cap dels anteriors líders opositors no havia tingut, atès que aquests qüestionaven l’arquitectura institucional impulsada pel chavisme”. Montiel considera que aquests trets demostren “la gran habilitat política” de Guaidó, qui ha aconseguit unificar una oposició, la veneçolana, caracteritzada per la fragmentació.

De fet, segons Montiel, “l’únic que cohesiona l’oposició veneçolana és l’anticomunisme, i l’Església catòlica”. És per això que l’exsíndic valencià de Podem aposta per fer una crida a l’Església catòlica com a mediadora en el conflicte.

Més enllà de Guaidó, segons altres veus, sí que hi ha clars lligams entre l’oposició veneçolana i l’extrema dreta del continent. Especialment a Colòmbia, “que ha representat sempre la parapolítica que ha donat suport, sense restriccions, a tot aquest entramat colpista”. Ho diu Javier Couso, activista i eurodiputat pel Grup Confederal de l’Esquerra Unitària. Couso explica que “moltes vegades s’han desmantellat campaments amb paramilitars i s’ha comprovat que hi ha hagut actuacions seues a Caracas en diverses insurreccions”. D’altra banda, l’assessor de seguretat nacional dels EUA, John Bolton, “té una biografia de relacions amb els cops d’Estat a Llatinoamèrica que van causar milers i milers de morts”. Uns lligams que també existirien a l’Estat espanyol, on “molts actors de l’oposició veneçolana fan inversions luxoses en actius immobiliaris i hi viuen”. Segons Couso, tots ells comparteixen “vincle ideològic i empresarial, és a dir, de classe”.

El factor exterior, però, no és el principal per a Joan del Alcàzar, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de València, especialitzat en Amèrica Llatina. “La causa de la crisi veneçolana no és l’acció dels Estats Units, tot i que estan, indiscutiblement, implicats en  l’autoproclamació del president de l’Assemblea Nacional”.

Vanesa Prieto

Hi ha un factor d’àmbit internacional que és encara més determinant que els vincles ideològics de Guaidó i de certs sectors de la plural oposició veneçolana. És la importància geopolítica del país i els interessos que hi tenen altres potències per controlar o, almenys, mantenir vincles comercials amb Veneçuela. Ernesto Pascual és docent a la Universitat Oberta de Catalunya i especialista en relacions internacionals. Defineix la situació de Veneçuela com “la culminació d’aquesta guerra freda 2.0. Estem veient un alineament quasi perfecte, tal com es veia als seixanta. Amb la diferència”, matisa, “que els EUA no poden utilitzar aquelles velles tècniques”. Malgrat això, Pascual, com Couso, alerten que l’encarregat especial de la Casa Blanca a Veneçuela “és una persona vinculada a la guerra bruta a Llatinoamèrica, i això marca el terreny on volen jugar”, diu l’acadèmic. “Crec que les eleccions brasileres, el gir a la dreta, ha fet que molta gent a Veneçuela digués: ‘és el nostre moment’. El realineament polític ha estat determinant”.

Segons Pascual, “hi ha una batalla pel control dels ingressos de la maquinària capitalista. No debades, sembla que s’ha acceptat, al contrari de com passava abans, el capitalisme com a única eina econòmica i social. I de la batalla ideològica passem a una pugna pel control de recursos i les àrees d’influència”, diu distingint els EUA de Xina i Rússia com a competidors en aquest sentit.

Malgrat el paral·lelisme amb la guerra freda, Joan del Alcàzar es nega a comparar l’última ingerència dels EUA sobre Veneçuela amb altres episodis del passat. “De vegades som incapaços d’evitar aplicar esquemes que al seu moment van ser vàlids i ara ja no ho són”, diu el catedràtic. “En aquell moment, el món era bipolar, hi havia dues potències amb dos models socioeconòmics antagònics. Uns parlaven de capitalisme i altres de socialisme. I ara ja no hi ha dos blocs. Una de les grans diferències és que la Xina, actualment un gegant, en aquell moment no existia com a tal, i té una distinció substancial amb l’imperi soviètic i l’imperialisme nord-americà: els xinesos no intenten imposar el seu sistema a l’Amèrica Llatina. Tenen interès a obtenir-ne beneficis, a guanyar-hi influència política i eficàcia econòmica, però no a instaurar-hi el seu sistema”, diu del Alcàzar, que demana “l’esforç de reflexionar i no quedar-nos amb les velles respostes del passat”.

Tot i que no el contradiu, Anna Ayuso, doctora en Dret Internacional Públic, docent a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora sènior d’Amèrica Llatina al Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (CIDOB) identifica “una mena de guió que es repeteix”. Segons l’especialista, durant el mandat de Barack Obama “no es va desenvolupar aquesta manera de fer.  Tot i que sí que hi va haver sancions, però no intervencions com aquesta que ara el Govern Trump ha impulsat”. Javier Couso identifica la situació actual amb la de fa quinze anys. “No hi ha res de nou: el 2002 hi va haver un intent de cop d’Estat militar i el 2003 va produir-se un sabotatge a la indústria petroliera. Després s’han produït revocacions constants o accions desestabilitzadores com l’operació Eixida o les guarimbas de fa un any i mig, que practicaven el terrorisme de carrer” en una versió d’insurrecció contra Nicolás Maduro.

Nicolás Maduro

 

Els errors i els encerts del chavisme

A banda de les ingerències externes, tothom situa bona part de l’origen de la situació veneçolana en la política chavista, especialment durant l’etapa de Nicolás Maduro. “Tampoc podem obviar que ha dut el país a l’abisme”, diu Antonio Montiel referint-se a l’actual president. “Mentre que Chávez va fer un esforç per escolaritzar els xiquets, per introduir la sanitat pública, per lluitar contra la corrupció i per regenerar un país podrit també de violència i delinqüència, Maduro, des del principi, va dilapidar l’herència i no va estar a l’altura, deixant que el país torne a situacions de pobresa i violència com en l’era anterior a Chávez”. Montiel també critica la “falta de credibilitat” de l’actual president i la seua incapacitat “per obrir un debat democràtic real”.

El diputat valencià entén que “una de les coses que ha fallat és no crear un sistema públic potent: de seguretat social, de previsió social, d’educació i sanitat. El monocultiu del petroli no es va canviar, ja que no es va diversificar el sistema productiu, ni es va pensar, per exemple, en una certa planificació de l’activitat agrícola, i per això ha continuat el sistema rendista tal com funcionava abans”. L’exsíndic valencià de Podem recorda que els governs veneçolans abans de Chávez no tenien “cap mecanisme de control ni d’auditoria” dels funcionaris, i fins i tot “hi havia gent desapareguda a qui seguien pagant la nòmina i la cobraven els fills. Era un Estat fallit”.

Malgrat reconèixer les “òbvies ingerències” sobre Veneçuela, “els errors del chavisme han sigut molt grans”, diu Anna Ayuso. Identifica una “deriva autoritària” i la “corrupció” del Govern de Maduro com a elements, segons la investigadora, determinats pel “personalisme” del Govern Chávez —“que implica manca de transparència i, automàticament, més corrupció”— i l’autoritarisme, escenificat, per exemple, en “l’anul·lació del Parlament quan el chavisme hi va perdre la majoria que li permetia actuar per decret”.

“El Govern Maduro va decidir exercir el poder a Veneçuela com si la meitat opositora no existira”, diu Joan del Alcàzar. “O pitjor encara: va dividir la societat en un nosaltres, els patriotes revolucionaris, i un ells, els feixistes pagats per l’imperialisme”. És d’ací, segons el catedràtic, d’on procedeix “la incomunicació i la fractura política que ha afectat Veneçuela des de 2013”. El docent a la UV també denuncia “una pèssima gestió de la política econòmica, que ha provocat que hi haja un 90% de la població sota els llindars de la pobresa, problemes d’abastiment, de fugida —més d’un milió de persones han marxat a països veïns—, una inflació del milió per cent... Tot això configura un escenari absolutament terrible”.

L’activista Javier Couso, però, critica que les dades de l’èxode veneçolà “estan bastant unflades, malgrat haver-hi un moviment migratori molt intens”. Segons indica, les actuals migracions de mexicans cap als EUA “són de xifres similars”. Alhora, “mai no s’ha parlat dels cinc milions de colombians que ha acollit Veneçuela perquè venien del país d’Álvaro Uribe”. Couso, que considera que “el fracàs en el canvi de model productiu que necessita Veneçuela per ser un país més just” ha estat el principal error del chavisme, també valora la capacitat d’aquest sistema polític per “incorporar part de la població a la vida política”. Una tesi amb què coincideix Joan del Alcàzar. “El pacte del Punto Fijo de 1958 garantia una alternança bipartidista al poder de Veneçuela, deixant al marge un percentatge molt significatiu de la població. Això és el que aconsegueix incorporar Chávez i és el que li dona la victòria el 1998, i ho allarga de manera incontestable fins a 2007”. Segons argumenta el catedràtic, Chávez va poder practicar aquestes polítiques de subsidi als més desafavorits “en un moment d’ingressos extraordinaris per la venda de petroli. El preu del barril ha baixat fins a 2013 pràcticament a un terç, cosa que ha significat una davallada extraordinària d’ingressos. Això significa que aquella política subsidiària a hores d’ara és impossible”.

No tots els encerts del chavisme estan determinats per la conjuntura econòmica d’inicis del segle XXI. Segons Ernesto Pascual, aquest sistema ha estat capaç de crear una constitució, l’actual de Veneçuela, “molt avançada en la successió de drets ambientals, culturals, dels indígenes o de l’habitatge”. Hi ha també “un poder ciutadà pel qual el mateix poble pot autoapoderar-se i censurar el poder establert mitjançant diversos recursos. A la Comissió Nacional, per exemple, s’estableix que els seus membres no han de ser afins a cap partit polític, tot i que sembla que això no s’ha complert”, censura Pascual, qui denuncia “un canvi d’àrbitres” a favor del chavisme. “La fiscal escollida, per exemple, no era del gust de Maduro. Què va fer? Canviar-la, fer-la dimitir perquè qüestionava les eleccions. I va omplir, alhora, l’Assemblea Constituent de seguidors seus. Per ser tan complex l’entramat constitucional es produeixen aquestes disfuncions”.

És per aquestes qüestions, entre més, que tant Antonio Montiel com Joan del Alcàzar es mostren crítics amb el posicionament de l’esquerra espanyola envers Veneçuela. “Hi ha hagut una certa mitologia i una simplificació. Els grans moments de la revolució cubana ens van impressionar molt, i després s’ha parlat amb molts tòpics”, reflexiona el diputat. El catedràtic de la UV, pel seu compte, critica també l’esquerra en aquest sentit. “Crec que hi ha una mena de negativa a analitzar la realitat quan és punyent i complicada”. Per a del Alcàzar és “insuficient” l’explicació “basada en la lògica de la guerra freda i l’imperialisme pervers que maltracta les polítiques populars. Veig una complaença i una ignorància dels problemes”, diu també referint-se a la dreta espanyola. “És esperpèntic veure el Partit Popular i Ciudadanos presentant mocions en ajuntaments demanant que es reconega el govern de Juan Guaidó, o que el Parlament de Múrcia el reconega i ho exigesca al Govern”.

Juan Guaidó

 

Escenaris de futur

Abans que la comunitat europea reconeguera Juan Guaidó, bona part dels governants estatals, entre ells l’espanyol Pedro Sánchez, demanaven la convocatòria d’eleccions “netes”. “No es pot donar un ultimàtum des de la Unió Europea si no estan clars els passos a fer. Perquè, què passa si Maduro no compleix? Intervindran militarment?”, es pregunta Antonio Montiel, qui considera que reconèixer Guaidó “encona les situacions i col·loca l’escenari sense una sortida”. “Com pretén convocar eleccions Guaidó? Amb quina estructura administrativa?”.

Segons Javier Couso, la UE “s’hauria pogut convertir en un element de diàleg i no de part”. La postura de la Unió demostraria, segons l’eurodiputat, “la inoperància de la política europea, com a Síria, on estem desapareguts. La real politik funciona a l’Aràbia Saudita, no a Veneçuela”, diu criticant la postura del PSOE. “Pensava que amb Pedro Sánchez i amb José Luis Rodríguez Zapatero com a observador hi hauria una política diferent”.

Encara més crític es mostra Joan del Alcàzar. “Constate que la UE cada vegada perd més pes en l’escenari polític internacional. No té la capacitat de fer valdre el seu pes i això perjudica la mateixa UE i els europeus. Aquesta és una realitat que no valorem adequadament: La UE és l’espai més habitable del planeta i no el conservem de manera efectiva”. El catedràtic de la UV, que troba “molt raonable” pensar que qualsevol alternativa política a Veneçuela promoguda per Donald Trump no millorarà la situació actual, discuteix que la crisi veneçolana es resolga amb unes eleccions convencionals. “Soc de l’opinió que, més enllà de configurar l’escenari en què les eleccions siguen el punt i final de resolució del conflicte, abans s’han de fer moltes coses. Les eleccions no han de ser el primer pas, sinó l’últim. Abans cal una pacificació, el diàleg entre chavistes i opositors i la mediació internacional, abastir de medicaments la societat veneçolana i garantir la subsistència dels qui passen fam”.

Anna Ayuso aposta per unes eleccions com “l’única manera de solucionar això”, si bé creu que “Maduro difícilment pot formar part de la solució”. També Montiel aposta per una eixida “negociada que permeta convocar eleccions transparents i amb garanties”. Si no, “acabarà sent l’exèrcit veneçolà qui decidesca”. Tot i que aquest exèrcit, tal com indica el diputat, “no ha passat per l’Escola de les Amèriques ni té una tradició repressiva vinculada a dictadures, seria trist que fora l’element que decantara la balança”. L’exsíndic valencià de Podem aposta per l’Església com a desllorigador de la solució.

Mentrestant, Juan Guaidó ha anunciat el desig de privatitzar PDVESA, l’empresa pública petroliera veneçolana. Una mesura que satisfaria del tot els interessos dels EUA. “Si aconsegueix avançar per aquesta via”, diu Montiel, “pot acontentar els seus aliats internacionals, però pot perdre les possibilitats que l’exèrcit li done suport i sembrar dubtes sobre el seu model”, atès que privatitzar aquesta empresa “seria desprendre’s del cor que alimenta l’Estat veneçolà”.

Un escenari econòmic i de possible intervenció que en recorda molt altres del passat. Si bé, Joan del Alcàzar descarta la possibilitat que s’instaure una dictadura militar similar a la de Xile, l’Argentina o tants altres països sud-americans, tot i que el seu pronòstic no és massa optimista. “Jo em decante més per una opció com la que s’ha donat al Brasil, una societat trencada on qui ha obtingut la victòria ha sigut el candidat que ha estat capaç de convèncer 60 milions de brasilers que els problemes del país tenen una solució fàcil i senzilla. M’incline més per un Govern fort, desacomplexat, que fa servir la violència si convé, que arrabassa llibertats individuals i que està en sintonia amb el capitalisme més cruel”.

El futur de Veneçuela és una incògnita, si bé els escenaris més possibles no semblen massa esperançadors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.