Els argentins van tocar el cel, el desembre passat, amb la victòria de la seua selecció de futbol al Mundial del Qatar. Apassionats de mena com són, des d’aleshores fa l’efecte que viuen als núvols, però els preus encara volen més alt. Ja estan per damunt de tots ells.
Poca broma amb la inflació argentina. L’última dada coneguda, corresponent al mes de febrer, situa l’índex de preus al consum (IPC) en el 102,5% interanual. Una xifra preocupant des de tots els punts de vista, que, a més, se suma als increments de preus que s’arrosseguen dels anys anteriors.
El pas a una inflació de tres dígits, però, suposa un salt qualitatiu. Malgrat que l’Argentina i la inflació tenen una relació estreta com un tango, feia 32 anys —des de 1991— que el país no presentava un índex de l’IPC per sobre del 100%.
A fenòmens globals com les derivades de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, se n’afegeix un de particular que està fent malbé moltes collites en un país eminentment agrarista: la sequera, que segons alguns informes ja ha comportat unes pèrdues properes als 20.000 milions de dòlars. Els productes més afectats són la soja, la dacsa i el blat, que representaven més del 40% de les exportacions abans de l’onada inflacionista.
Les dades alerten, especialment, de l’avanç de la pobresa infantil. L’Institut Nacional d’Estadística assenyala que el 51,5% dels infants es troben en situació de pobresa, és a dir, que viuen en una llar on no hi ha prou ingressos per adquirir la cistella bàsica d’aliments. Les protestes al carrer comencen a ser habituals, amb manifestacions nombroses que reclamen solucions gairebé miraculoses davant un govern progressista de coalició, presidit per Alberto Fernández, notablement afeblit.
Per acabar-ho d’adobar, les previsions macroeconòmiques no són optimistes. Els indicadors pronostiquen que l’Argentina podria entrar en recessió al llarg d’enguany, cosa que, sens dubte, encara complicaria més les coses. I aquest tampoc no seria un panorama aliè, atès que el Banc Mundial subratlla que l’Argentina és l’estat gran que més temps ha passat en recessió d’ençà de la Segona Guerra Mundial.
De moment, l’accés al crèdit internacional s’ha restringit de manera considerable, tot i el pla d’ajudes de 44.000 milions de dòlars acordat amb el Fons Monetari Internacional (FMI).
Un mal latent
Els maldecaps amb la inflació no venen de nou, són més aviat crònics, però la celeritat amb què està repuntant l’IPC resulta esfereïdora. En a penes un mes, la carn s’ha encarit un 20%, fins al punt que la carn picada —un recurs molt emprat per les economies modestes— ha esdevingut un bé de luxe i ha calgut substituir-lo per uns altres de més barats. I els productes lactis, la fruita i els ous, uns altres elements destacats de la piràmide alimentària, han experimentat un increment homologable.
El desembre passat, per tal de posar-hi remei, el president del país va rubricar un conveni amb determinades empreses d’alimentació i higiene per tal de congelar fins al mes de març el preu de 2.000 productes i de limitar l’increment del preu a 30.000 referències més.
Les taxes de l’IPC interanual del 3.079% en 1989 i del 2.314% en 1990 va provocar l’aprovació d’una llei de convertibilitat per afavorir el canvi de pesos a dòlars. L’operació va tenir un efecte immediat a l’hora de contenir l’auge dels preus, però desembocaria una dècada més tard, en 2001, en una crisi de dimensions siderals que va menar al corralito, és a dir, a la impossibilitat de retirar més de 250 dòlars setmanals de les diverses entitats bancàries.
Les protestes van ser sonores i unes quaranta persones van perdre la vida en les manifestacions davant la Casa Rosada dels dies 19 i 20 de desembre d’aquell any. Fins ara no s’han produït escenes homologables, però el malestar és creixent.
De Macri a Fernández
Per copsar la magnitud de la tragèdia, cal girar la vista enrere. Però no massa enrere. L’any 2018, la crisi de divises va colpejar durament el pes argentí. Ni tan sols el salvavides de 57.000 milions de dòlars llançat per l’FMI a l’aleshores president, el conservador i multimilionari Mauricio Macri, no va servir per redreçar aquella conjuntura adversa.
Amb l’arribada al poder de Fernández, l’octubre de 2019, el Govern argentí va efectuar una venda massiva de bons que després no va poder retornar. La cascada d’impagaments va fer que el gabinet tirara pel dret, tot imprimint diners de forma massiva, cosa que ha acabat disparant la inflació.
En aquestes circumstàncies, ni els 57.000 milions de l’FMI de 2018 ni els 44.000 milions de l’FMI de 2022 no han estat la taula de salvació esperada. De fet, ha calgut refinançar els pagaments pendents al Fons Monetari.
Preocupa, i de quina manera, que el Banc Central argentí esgote les seues divises i que això provoque una devaluació de la moneda que no faria sinó agreujar la sensació de caos que comença a apoderar-se del país.
Tot plegat aboca a una contesa electoral tensíssima. Perquè, efectivament, mentre sonen les alarmes pel context econòmic tan dificultós, de fons, a poc a poc, arriba la melodia electoral que resultarà ensordidora d’ací poc.
Sobretot tenint en compte que la coalició governant —és a dir, el president Fernández i la vicepresidenta, Cristina Fernández de Kirchner— i l’oposició que hi planta cara —articulada al voltant del partit de Macri, Juntos por el Cambio, i La Libertad Avanza, del mediàtic ultraliberal Javier Milei— estan molt dividits.
Els mesos vinents es presenten decisius. No tant per la contesa electoral com per l’evolució dels preus, que avui sembla incontenible. No debades, tot fa indicar que el quarantè aniversari de la fi de la dictadura —el 10 de desembre de 1983 es compliran quatre dècades des de l’entrada del govern legítim de Raúl Alfonsín— quedarà entelat per la mala maror existent. A l’Argentina ningú no està per romanços.