La Diada com a mesura de totes les coses

L’11 de setembre és un bon moment per prendre el pols a l’activisme independentista. En aquesta ocasió, s’ha fet evident al carrer la polifonia que impera els darrers mesos en el sobiranisme. Per la seva banda, l’ANC ha agafat de nou un paper exigent amb els partits.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un cop l’any, l’11 de setembre, l’independentisme es posava el termòmetre. La Diada permet detectar ràpidament si gaudeix de bona salut, pateix una febrada o es tracta d’alguna cosa més greu. Ja passava als anys de la marginalitat quan les capelletes, i fins i tot les baralles, deixaven entreveure quina era la relació entre —aleshores atomitzats— grups independentistes. Durant el matí de dimarts, al passeig del Born encara es podien sentir ecos de tot allò. És evident, però, que, sobretot a partir de 2012, la Diada ha servit per ensenyar múscul portes enfora, sempre rondant el milió de manifestants als carrers de Barcelona —o d’arreu del Principat en el cas del 2013 i el 2016.

En clau interna, però, les batalletes al Fossar de les Moreres que expliquen els independentistes de pedra picada es podrien equiparar, en les darreres èpoques, als discursos des de dalt de l’escenari d’un cap de la manifestació i les declaracions polítiques al peu d’aquest mateix escenari. Els darrers tres anys, però, aquesta tensió dialèctica s’havia diluït enmig de la coordinació entre entitats i Govern, que remaven en una mateixa direcció. El 2015, per tal d’obtenir els millors resultats possibles a les eleccions del 27S; i el 2016 i el 2017 preparant l’imminent referèndum de l’1 d’octubre.

“No som al 2012”, advertia enguany la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie, que s’estrenava com a líder de l’Assemblea en una Diada. Certament, han canviat moltes coses des d’aquella primerenca manifestació milionària. La setena, però, ha tingut alguns aires que l’acosten més a les diades de 2012, 2013 o 2014 que no pas a les tres darreres. Com aleshores, enguany els partits no hi arribaven amb una estratègia unitària. I mereixen una renovada menció les cabrioles retòriques que feia Artur Mas aquells anys per no dir la paraula independència.

També, com en aquells anys d’inicial efervescència, l’ANC ha aprofitat la Diada del 2018 per collar els partits i el Govern i demanar-los que facin passos més enllà. Enguany, però, amb la novetat sobre la taula de la lluita —aquesta sí, unitària— per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, que va tenyir de groc la Diagonal. Pel que fa a la dualitat de reivindicacions, aquesta se situa al rerefons de les tàctiques i estratègies plantejades els darrers mesos per partits i organitzacions independentistes.

L’ANC que colla

“President, posi les urnes”, glossava Carme Forcadell, aleshores presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, des de l’escenari de Glòries. Directe a un Artur Mas titubejant que encara no tenia clar què fer amb el referèndum —que acabaria essent consulta— del 9 de novembre de 2014. Aquell regust de l’ANC intentant fer de contrapoder va retornar enguany amb les paraules proferides per Paluzie. No es pot obviar, clar, un detall. El 2014, Forcadell era més propera als postulats d’ERC i en l’actualitat, la línia de l’ANC s’acosta més a la de Junts per Catalunya i el president Carles Puigdemont.

I qui hi posa rostre és Paluzie, que, tot i ser una persona històricament vinculada a Esquerra Republicana i que va formar part del corrent crític Esquerra Independentista, ara es mou en un espectre més proper a altres persones que, com ella mateixa, van deixar el partit entre 2010 i 2012. Persones com ara Uriel Bertran i Hèctor López Bofill, partidaris de l’estratègia unilateral i de les llistes úniques independentistes de cara a les eleccions municipals de l’any que ve.

Elisenda Paluzie intervé a la diada com a presidenta de l'ANC per primer cop. /JORDI PLAY

Tanmateix, en la seva estrena com a protagonista a la Diada va decidir que des de dalt de l’escenari havia d’enviar missatges i posar deures a tothom. El canvi de manera de fer de l’ANC agrada a alguns i desagrada a d’altres, però deixa reflexes d’una organització que, en comptes d’esperar directrius del Govern, torna a proferir consignes i a intentar marcar rumb.

Tracteu-nos com a adults”, exigia la líder de l’Assemblea davant del quasi milió de persones que minuts abans havien fet caure —simbòlicament— un mur que representava els obstacles de l’independentisme —el processisme, el 155 i la corona espanyola— a crits. El relat no s’aturava aquí. Segona exigència: “als partits que heu rebut els vots dels independentistes us demanem que prioritzeu l’interès col·lectiu al de partit”. Reclamava, a més, que retessin comptes del que va fallar l’1 d’octubre i fessin “balanç de què teníeu i no teníeu”, i reblava el clau advertint-los que ara no podien dir “que tot ho ha de fer la gent del carrer”. Revés directe a Quim Torra que, els darrers mesos, ha fiat a l’arribada d’un moment inconcret, fruit del pols dels carrers, el següent embat cap a la constitució de la República catalana.

Paluzie encara hi tornaria un altre cop. En la ponència presentada per Quim Torra i el Govern català, s’hi barrejaven dues afirmacions diferents. El discurs anava i tornava de l’“evidentment, el referèndum ja s’ha fet, no estem pas encallats en la mateixa pantalla” a l’“insisteixo en el diàleg i la negociació perquè el Govern espanyol aprofiti l’oportunitat de convocar de manera acordada un referèndum d’autodeterminació”. A això i al reforç de l’aposta per la sortida dialogada feta per ERC es referia la presidenta de l’ANC quan exclamava que no els diguessin que el de l’1 d’octubre “no era un referèndum i que hem de demanar permisos que no arribaran mai. No volem que ens envieu de nou on érem”. El missatge era clar, l’ANC vol anar de nou a la seva, i els mesos vinents es demostrarà amb l’impuls de les primàries republicanes de cara a les eleccions municipals que, fins ara, no han generat l’adscripció efusiva dels partits independentistes.

Entre dues aigües

Així, l’independentisme va combinar en aquest 11 de setembre un mix d’unitat i força, si es fa referència a l’objectiu final, i visions confrontades pel que fa a l’estratègia que cal seguir. Una polifonia que es va fer palpable en el moment culminant de la manifestació. Tot just moments després que es fes el silenci a les 17:14 hores, un cop arrencaren a sonar gralles, tabals i petard inicial, un mar de veus coral·lines, com el color de les brides de les urnes de l’1 d’octubre, va començar a agitar l’onada independentista. Però, explica qualsevol pescador experimentat, l’onatge mai no saps on et pot menar. I així, en el trencant final, s’entremesclaven els crits de “llibertat presos polítics” amb els de “som república” i el de “i-inde-independència”, que perdia l’hegemonia mantinguda durant anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.