La Diada de la persistència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A mesura que s’acostava aquesta Diada del 2018 hi havia alguns dubtes que suraven en l’ambient. La primera incògnita era la de la capacitat de mobilització. Si totes les manifestacions massives dels darrers anys havien seguit el crescendo del panorama polític català, aquesta havia d’arribar en un ambient molt diferent. Fins ara, gairebé sempre hi havia una fita on fixar-hi la vista: la consulta del 9N, les eleccions del 27S, el referèndum de l’1 d’octubre... Aquesta vegada no. El cop sec de la repressió posterior de la tardor passada i la manca, ara mateix, d’un calendari amb terminis nítids podia haver fet que bona part de la ciutadania hagués optat per quedar-se a casa fins que s’esclarís una mica el panorama. 

L’altra incertesa feia referència a la predisposició i als ànims dels que finalment sí que hi acabessin assistint. L’absència d’un diagnòstic compartit i la incapacitat política, de moment, per acordar els propers passos a seguir deixen un buit que s’ha omplert amb l’aparició a les xarxes socials d’un seguit de “llegendes de la punyalada per l’esquena” de regust antipolític -que, com totes les accions antipolítiques tenen com a objectiu la substitució d’uns polítics per uns altres, no ens enganyem- . Hi havia auguris de xiulades i escridassades contra uns, contra altres o contra tots, amb el risc conseqüent de transformar la jornada en una agra batussa generalitzada.

Un tercer perill era el d’acabar convertint l’habitual manifestació independentista en una reivindicació estrictament antirepressiva. En els darrers mesos semblava que l’estelada havia anat essent substituïda per un llaç groc i que les reivindicacions nacionals corrien el risc de quedar enterrades per la legítima i comprensible defensa dels presos. 

Al final, la Diada del 2018 ha demostrat que l’independentisme té prou intel·ligència col·lectiva com per respondre correctament a tots aquests dubtes. En primer lloc, perquè hi va haver una mobilització massiva tot i que aquesta Diada no oferia cap recompensa tangible a la propera cantonada. L’independentisme no només ha crescut als darrers anys, sinó que s’ha dotat d’una militància capaç de raonar que aquesta pot ser una lluita llarga i amb períodes sense respostes. Per tant, aquesta ha estat la Diada de la persistència: la perseverança en unes mateixes conviccions i la insistència en la mobilització ciutadana per fer-les possibles.

Aquesta Diada, a més, ha transcorregut amb l’habitual ambient de germanor i optimisme, sense degenerar en un espectacle de caça de bruixes inquisitorial. La simbologia dels partits amb prou feines hi era visible, com tampoc hi van tenir presència les reivindicacions de part. No hi vam sentir parlar de quantes llistes hi havia d’haver, ni de si havia de ser president aquell o l’altre, o de si a les municipals ham de fer no sé quina altra cosa. Des del respecte a totes les opcions i estratègies és com veritablement s’hi va exercir la unitat. 

Finalment, la Diada va servir per tornar a desempolsegar les estelades per acompanyar els llaços grocs. Els càntics i les pancartes repetien dues consignes molt simples: “llibertat presos polítics” i “independència”, demostrant que es poden fer dues coses a la mateixa vegada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).