11 de setembre

Parèntesi catàrtic per a un independentisme que cerca rumb

Prop d'un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, s'han aplegat aquest 11 de setembre a la Diagonal de Barcelona. Els crits d'independència i "som república" han compartit protagonisme amb les proclames que demanaven l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Silenci i sonen les gralles. Són les 17.14 i el prop d'un milió de persones que, segons la Guàrdia Urbana, omplen la Diagonal de Barcelona es queden mudes. A les gralles s'hi sumen els tabals i el tac tac de l'helicòpter que fa estona que sobrevola. Un petard encès per una colla de diables, com si es tractés d'un txupinazo, dona el tret de sortida. A imatge dels camps de futbol, com si es tractés d'una catarsi col·lectiva, una onada de crits, banderes i mans en l'aire comença a avançar, amb més o menys traça, per l'artèria que creua la capital catalana des de plaça de les Glòries fins a Palau Reial, on hi ha les autoritats.

No només les autoritats. També hi ha disposat una mena de mur gegant, símbol dels obstacles de l'independentisme, que espera ser tombat per la força de l'onada. Li arriba el primer embat. Malgrat que no té prou força per fer-lo caure, el xoc evidencia la cruïlla en la qual es troba l'independentisme. Els crits de "som república" i "independència" malden per destacar entre els crits de "llibertat". Els que es reafirmen en el fet que amb l'1 d'octubre n'hi ha prou per tirar endavant amb el projecte republicà i els que creuen que cal alguna cosa més. O els que, ara per ara, han escollit centrar tots els esforços a aconseguir l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Jordi Play



Mentre es difumina el debat de crits, un speaker, agafat per un arnès i megàfon en mà, apareix al capdamunt del mur. A mig camí entre l'humor i l'exaltació, exhorta als manifestants a fer diferents proclames. Els greatest hits del procés sonen a l'uníson per tota la Diagonal. A cada proclama, un sector del mur va defallint una miqueta més fins a caure del tot. N'hi ha tres de blocs a enderrocar. El primer, el que representa el Rei del discurs del 3 d'octubre, i el segon, el que representa el 155, cauen amb força agilitat. Més dificultats, però, té per caure el tercer dels murs, aquell on s'hi dibuixa una roda de hàmster amb un cicle escrit al voltant: "Demanar un referèndum acordat >; L'Estat espanyol diu no >; Esperar que l'estat canviï". Tal vegada, es pot deure al fet que part d'ERC, a la que no hauria agradat massa aquesta divisa, no han cridat amb prou forces.

Acabada la performance, arranquen els parlaments. Mentre intervenen els advocats Aamer Anwar i Ben Emmerson, que duen la causa d'alguns dels exiliats, molts dels assistents, fatigats per les hores dempeus a la Diagonal, van abandonant els seus llocs i es dirigeixen cap al metro o els més de 1.500 busos que han arribat d'arreu dels Països Catalans. Fa hores que tenyeixen de corall l'artèria barcelonina i l'omplen de proclames independentistes, però no només. També, com reclamava un missatge que corria per Whatsapp i Telegram, han enganxat llaços grocs allà on han pogut, deixant els voltants de la manifestació impregnats de proclames de llibertat per als presos polítics i exiliats. Com impregnat quedava el carrer del record de la llarga tardor independentista de 2017 quan l'helicòpter sobrevolava la manifestació -com els altres anys- i del terra li rebotaven els crits de "fora les forces d'ocupació" i "els carrers seran sempre nostres" -com mai fins ara-. Tot per anar sumant a les hores que pesen sobre aquells als quals no els ha pesat que fos la setena vegada que eren cridats a omplir massivament Barcelona l'11 de setembre.

Jordi Play



Els que resten amb forces, poden escoltar com darrere d'Emmerson i Anwar, amb un dels discursos més punyents, puja a l'escenari, fent el cor fort, Núria Tarrés, mare d'Adrià Carrasco, el jove activista d'Esplugues exiliat. "Ens guanyen quan ens injecten el verí de la por i ens desmobilitzem", crida amb força abans d'acabar el discurs i alliberar tensions amb un expressiu gest amb els braços. A ella la segueix Josep Maria Cervera, president de l'AMI i finalment, els dos discursos amb un contingut de major transcendència política, el del vicepresident d'Òmnium, Marcel Mauri, i el de la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie.

El primer a intervenir és Mauri, que amb un to ferm recrimina que hi ha qui desitjaria veure la societat catalana i reivindica que "només aconseguirem la república si som un sol poble". Acte seguit demana unitat als partits independentistes, no pas "uniformitat", puntualitza. Acabat el seu parlament, on és també present el record al president d'Òmnium Jordi Cuixart, li pren el relleu al micròfon Elisenda Paluzie. Reparteix reivindicacions i exigències per a tothom. Primer cap a l'Estat, amenaçant-lo de convertir el judici als líders independentistes en "un nou procés de Burgos" que "l'avergonyeixi". Després cap als partits independentistes, al que demana que prioritzin "l'interès col·lectiu al de partit" i que no malbaratin "les victòries aconseguides", però també que no diguin "que tot ho ha de fer la gent del carrer". La sentència més dura, però arriba en referència a l'1 d'octubre: "no digueu que no era un referèndum i que hem de demanar permisos que no arribaran mai". Xoc directe amb les estratègies de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que les darreres setmanes han tornat a posar el referèndum acordat a l'agenda de prioritats.

Jordi Play



Amb contundència inèdita, des del "president posi les urnes" de Carme Forcadell la Diada de 2014, Paluzie clou l'acte. Una manifestació on, si bé ha estat present en tot moment la situació difícil que viu l'independentisme internament, l'activisme de base ha pogut gaudir del parèntesi del bany catàrtic que suposa compartir el clam republicà amb prop d'un milió de persones per setè any consecutiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.