I què en farem, de tanta força?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera, més gran i més òbvia novetat de la manifestació d’aquest 11-S és que no hi ha novetat, que ha tornat a ser com les anteriors. És a dir, que la gravíssima repressió patida aquest darrer any no ha afectat una capacitat de mobilització que està consolidada després de set anys seguits. O dit diferent: la força de l’independentisme ja no es demostra per l’excepcionalitat sinó per un caràcter permanent. Il·lusionats o decebuts; agraïts o emprenyats; des del partidisme sectari o de la demanda benintencionada d’unitat; des de l’antipolítica o amb ganes de donar la mà als nostres polítics-herois, l’aspiració a la independència no recula.

No es tracta d’una constatació independentista, sinó d’una evidència empírica. Compteu-ho, si voleu, amb el nombre d’hores que, entre tothom, ahir es van dedicar a manifestar-se. Els participants a la mobilització hi són presents amb una gran diversitat de motivacions i estats d’ànim que es constata en els crits, la indumentària —més enllà de la samarreta oficial—, la poca o molta disciplina a l’hora de seguir la performance de l’any o els aplaudiments als diversos discursos generalment llargs, repetitius, molt més dramàtics que l’estat d’ànim ambiental i, el pitjor de tot, inaudibles per a la gran majoria. Sort que enguany la tradició anglosaxona dels advocats ve proporcionar moments de gran estil i emoció.

Dit això, però, la manifestació de l’11-S també planteja més incògnites que no en resol. La principal, la de saber com convertir en energia transformadora a través de la política institucional tota aquesta força popular. En un cert sentit, la persistència i magnitud de les manifestacions són, alhora, la constatació d’un fracàs. Si es tractés d’altres tipus de reivindicacions, probablement ja s’haurien produït canvis legislatius en el sentit de l’aspiració reclamada per tanta gent. Amb una sola ocasió n’hi hauria hagut prou. Però les concentracions de l’11-S expressen la realitat d’un escenari polític inamovible. L’Estat espanyol no hi pot respondre si no és posant al descobert la seva mateixa naturalesa colonial i repressiva. I les virtuts que han permès fer créixer el sobiranisme, el seu caràcter pacífic i democràtic, li imposen uns límits que li atorguen una gran legitimitat però una escassa efectivitat. De manera que, si bé els de les vies pactades han perdut tota credibilitat, els de l’acció directa perdrien la seva legitimitat en vint-i-quatre hores.

L’altre gran desafiament de l’11-S —i de l’independentisme en general— és el del relat que l’acompanya, més retòricament inflat i amb moltes contradiccions que no pas capaç de generar-ne un de propi i consistent. Òbviament, això no és atribuïble a l’organització convocant, l’ANC, sinó a la mateixa dinàmica heterogènia de l’independentisme cívic i polític. En contra del que s’ha dit —que l’11-S serveix per amagar la divisió del sobiranisme—, jo crec que més aviat l’exhibeix més enllà del que es correspon a la seva realitat. La setmana prèvia tots els implicats volien establir el seu perfil, i l’endemà encara més. Des del meu punt de vista, aquesta ha estat sempre una de les limitacions de l’ANC: demostra una gran capacitat per mobilitzar i una habilitat justa per narrar, ben lògica atenent la seva heterogeneïtat interna. El cas és que, per a bé o per a mal, tampoc no existeix cap font alternativa capaç d’establir un relat comú capaç de cap hegemonia. I dic per a bé i per a mal, perquè no sé si un sol relat no seria més fàcil de combatre que no pas aquesta guerra de guerrejar de naturalesa tan imprevisible.

En definitiva, la persistència de la mobilització de l’11-S —i, no ho oblidem, de tota la resta de concentracions també massives però de naturalesa més reactiva i alhora espontània, i que aquesta tardor no cessaran— assegura a l’independentisme una alta resistència. Fins i tot des de la consciència que ningú no sap com caldrà rematar la jugada, com s’hauria de canalitzar tanta força o qui serà capaç de trobar el gest democràtic definitiu que doni sortida a l’aspiració majoritària de la ciutadania més compromesa amb el futur de Catalunya i disposada a construir-lo.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús