Ençà i enllà

I ara, què?

Entrevistem distints analistes i protagonistes del moment polític que viu Catalunya actualment perquè responguen dues preguntes:

1.- Com queden els reptes de l’independentisme després de la Diada?

2.- Què hauria de fer el Govern català en cas que l’espanyol no doni resposta al clam ciutadà?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Xosé Luis Barreiro

Professor de Ciència Política a la Universitat de Santiago de Compostel·la

1.- És una nova manifestació multitudinària en un procés molt vistós però que està estancat. No aporta res de nou sobre les diades anteriors, hi ha la incapacitat de resoldre la qüestió per ambdues parta. L’estancament agreuja una situació que no és beneficiosa per a ningú.

2.- Cal fer un matís en la pregunta: en cas que el Govern espanyol no doni resposta a les propostes dels independentistes. Perquè el que s’ha fet fins ara és donar respostes mútues, però cadascú al seu públic. Estan igual de tancats els dos bàndols. Pensant a mitjà termini, perquè a curt termini res no canviarà —el Govern espanyol no pot donar la resposta que li demanen i les autoritats catalanes no acceptaran cap resposta distinta de la que desitgen— aquest procés està condemnat a degradar-se. Cada dia anirà a pitjor fins que la gent ho comenci a abandonar per avorriment i perquè no troba cap sortida. El procés és desarborarà lentament, i serà llavors quan canviïn les posicions de les parts. Però això no ocorrerà a curt termini. 


Laia Bonet

Jurista

1.- Si un dels reptes era fer una bona diada en termes de mobilització massiva, és un repte assolit. Venen mesos complicats, i fer-los amb el suport d’una mobilització com la de dimarts li donarà més tranquil·litat.  El que em preocupa, però, és que dimarts es va assolir la mobilització perquè hi havia un gran consens a reclamar la llibertat dels presos, un consens que va més enllà del suport estrictament independentista. En tot cas, crec que l’11 de setembre s’expressava un clam en contra d’aquesta injustícia i no tant a favor de la República catalana. Una injustícia que és la conseqüència d’haver judicialitzat clarament en negatiu un conflicte que s’havia de resoldre políticament. Si surts d’aquest consens a favor d’exigir el final de la presó preventiva, la cohesió independentista té molt camp per córrer. Ara hi ha posicions diferents o manca de concreció per no haver d’escenificar o com assolir el projecte comú, que és la independència. El dubte és si s’està a favor de la unilateralitat com a prioritat, com a segona opció o ni tan sols com a tercera opció. És un debat que no s’ha fet internament i el fet que no es concreti acaba fent que encara més s’abandonin les altres qüestions. 

2.- A part de definir quina és l’estratègia —que, per a mi, passa per negociar amb l’actitud de negociar— i l’actitud de negociació implica que hauràs de cedir a les posicions de màxims perquè l’altre també haurà de cedir. Només amb la cessió per ambdues parts —respecte les posicions de màxims— es podrà arribar a acords que seran sempre millors que la situació de desacord actual. Sobretot no continuar abandonant una cosa imperiosa en el temps, que és la responsabilitat de governar. Més enllà del conflicte, hi ha moltes decisions a prendre que haurien de ser prioritzades de forma urgent per polítiques públiques sobre salut. Hem vist en els últims dies hem vist massa notícies sobre la davallada d’inversió en salut a Catalunya i avui ja es troba a la cua, la tercera per la cua en nivell de qualitat. El Govern, necessàriament, hauria de concretar la dinàmica de negociació respecte al conflicte Catalunya-Espanya tenint en compte la pluralitat que hi ha dins de l’espai sobiranista —o merament independentista— però també entomar la responsabilitat de Govern. 


Jordi Sebastià

Portaveu de Compromís al Parlament Europeu

1.- Crec que la Diada reforça el suport popular de l’independentisme i demostra la seua capacitat de mobilització. Però és obvi que, per una banda, el que hi ha és un múscul que ni la repressió del Govern espanyol anterior ni les ofertes boiroses de l’actual han fet minvar el moviment ni la cohesió; i per l’altra, hi ha una crida molt clara als representants polítics independentistes perquè es posen d’acord, actuen i siguen més efectius.

2.- Hi ha un element que plana per damunt de tot: els presos i l’actitud judicial espanyola. Aquest element pot capgirar-ho tot, perquè tot apunta que no hi ha propòsit d’esmena. L’empresonament és òbviament injust, però tot apunta que el judici anirà en la línia de condemnar líders polítics i socials que no han fet res, més enllà de respectar la voluntat del poble. Per tant, això pot alterar-ho tot. I òbviament, el Govern de Catalunya hauria de preparar una estratègia clara per cobrir la voluntat de la gent que s’ha manifestat i per respondre a una possible condemna que seria absolutament intolerable des del punt de vista democràtic.


Josep-Lluís Carod-Rovira

Vicepresident del Govern de Catalunya (2006-2010) amb Esquerra Republicana

1.- La Diada confirma que el poble és l’única estructura d’Estat que teníem abans de l’1 d’octubre i l’única que tenim després de l’1 d’octubre. La gran manifestació apel·la al sentit d’Estat i a la responsabilitat política dels partits per adoptar una estratègia unitària i un comandament únic, que no vol dir una mateixa estratègia electoral.

2.- En aquests moments no crec que es mogui res abans de conèixer les sentències del judici. El que sí que queda clar és que, tal com va mostrar la vaga de taxistes a Barcelona, en un Estat sense cultura, tradició ni vocació democràtica com és Espanya, només amb les mobilitzacions pacífiques no n’hi ha prou. Per tant, en algun moment caldrà deixar el lliri que portem a la mà dintre de la gerra amb aigua perquè es conservi i passar a gestos clars de desobediència pacífica no violenta, però que siguin els elements que forcin a atendre les reivindicacions catalanes, que són democràtiques.


Margalida Ramis

Portaveu del GOB

1.- Tenc la sensació que l’independentisme s’ha refredat, que a pesar de la mobilització de la Diada hi ha un cert desencís. Veig que l’existència de presos polítics i la necessitat que els alliberin és el nexe d’unió però que, a banda d’això, hi ha divisió política i, per tant, desencís entre la gent. Vist des d’aquí (Mallorca) em fa la sensació que es va perdre una gran oportunitat ara fa quasi un any. Serà difícil mantenir el caliu encès.

2.- M’agradaria pensar que el Govern té una estratègia, però sincerament em sembla que no és així. Més enllà del dia a dia i de parlar amb Madrid no veig que hi hagi una idea de com actuar. El que fa Madrid és allò que ha fet sempre el PSOE, que és prometre el que no pot complir, perquè la reforma constitucional no depèn només d’ell. En conseqüència, com que ja és coneix el que ofereix Madrid, la lògica indica que el Govern català hauria de tirar endavant amb la insubmissió i cap a la ruptura definitiva. Però me pareix que les forces no hi són, que no hi ha estratègia i que tot es redueix a gestionar el dia a dia.


Pilar Rahola

Periodista i escriptora

1.- El primer repte de l’independentisme és va aprovar amb força. Es tractava de demostrar que havia resistit a l’intent massiu de destrucció que ha patit i que tota l’estratègia d’aniquilació forjada a l’interior de l’Estat ha fracassat. La gent continua alçada. El missatge enviat a l’Estat és clar: resistir és vèncer. Ara bé, el segon gran repte: hem resistit i vençut per a què? Hi ha una resposta que és clara: cap pacte no és possible amb exili i presó. Hi ha una amplíssima majoria de catalans, també no independentistes, que no volen normalitzar la presó ni l’exili. A partir d’aquí, la llibertat amb què es mouen els dos partits que governen fa que no quedi clar quins són els terminis. El mandat de l’1 d’octubre diuen que està assumit i que no renuncien a la república, però no diuen de quina manera. Hi ha com una ambigüitat calculada que jo puc aplaudir, perquè tampoc cal ensenyar totes les cartes —l’Estat és depredador. Però m’amoïnaria que no en tinguin, de cartes. I crec que del carrer emana la pregunta fonamental: hi ha ambigüitats i silencis perquè hi ha respostes intel·ligents o perquè no se sap què fer?

2.- El Govern català, inevitablement, haurà d’assumir el mandat de l’1 d’octubre i el parlamentari pel qual es fa el Govern. I això vol dir trobar un altre momentum republicà. Jo no veig cap més escapatòria que no sigui tirar endavant el mandat republicà un cop exhaurides les opcions de pactar un referèndum d’autodeterminació i un cop constatat que les sentències són terribles. Aquí no hi ha marxa enrere. Aleshores, s’ha d’implementar la República dins de la legislatura. Això o dimitir en bloc. Perquè el Govern que governa té aquest mandat. No pot trair aquesta confiança. O s’aconsegueix el referèndum pactat o es tira endavant.


Josep Ramoneda

Filòsof

2.- Els set anys de mobilitzacions massives a la Diada no tenen precedent a Europa. Però, al mateix temps, en l’última Diada pesava més la malenconia històrica i sentimental per alimentar una resistència que la idea d’un projecte de futur. I em sembla que aquest és el problema en què es troba ara l’independentisme. No hi ha ningú que trenqui amb autoritat aquest bucle. S’ha de sortir endavant, s’ha de reconèixer que es va voler anar més enllà de les forces que hi havia i s’ha de canviar d’estratègia. I cal algú amb autoritat que faci passos significatius en aquesta direcció. Tinc la sensació que en la Diada hi havia un clima més ritual i festiu que de projecte de futur. En la línia del president Torra: molta retòrica i poca perspectiva.

2.- Que al Govern espanyol li costarà molt atendre segons quines demandes és una obvietat. Per tant, la primera condició és saber que es requereix temps pel que alguns venim dient des d’abans de l’1 d’octubre passat: l’acumulació de capital és insuficient. L’independentisme necessita ampliar majories i guanyar complicitats en temes compartits si vol anar més enllà. Ara sembla que alguns posen en primer pla, i especialment Esquerra Republicana, que ha arribat l’hora de reconèixer això. Aquest és un procés llarg i s’han de conquistar terrenys, però cal saber que, d’entrada, qualsevol governant que hi hagi a Espanya, hi posarà barreres. S’ha de fer el càlcul de costos i beneficis, per usar l’expressió de Roger Torrent, i obrar en conseqüència.


Isabel Vallet

Exdiputada de la CUP

1.- La salut de la capacitat de mobilització és boníssima. Es demostra que hi ha una majoria aclaparadora disposada a defensar els seus drets. La lliçó de l’1 d’octubre està apresa: si entre totes ens mobilitzem pels nostres drets —i hi ha un mínim compromís institucional— es pot avançar. Però també cal dir que el camí d’esperar un full de ruta màgic per part dels partits és mort. Mentre es crida el poble a mobilitzar-se, el Govern fa gesticulacions de pacte d’Estat. A l’independentisme li toca ser absolutament crític amb el Govern i sobretot li correspon sobrepassar-lo. 

2.- La gesticulació de diàleg dins de la llei, a banda de rebaixar les reivindicacions independentistes, dona ales als arguments demagògics de C’s. El Govern acata tot el que ve de Madrid i de la UE i gestiona l’autonomia amb molt mals resultats per a la gent treballadora. El 25 % de les catalanes tenen un sou inferior a mil euros al mes. El Govern, a més, està tancant serveis públics i solidificant retallades, donant ales a C’s, que diuen que, mentre parlen retòricament de república, gestionen l’autonomia i la gestionen fatal.


Mireia Caldes

Portaveu de Poble Lliure (CUP)

1.- Per a nosaltres el principal repte és mantenir aquesta confrontació. Per la Diada vam tornar a demostrar tota la força que tenim com a poble —com anem demostrant des de fa anys— i, tot i la desorientació que pateixen les forces polítiques independentistes, el poble va per davant. Amb la demanda de llibertat de presos polítics i retorn dels exiliats, i la necessitat imperiosa que tenim d’organitzar la República, estem fent un pas polític. En aquest sentit la mobilització ha de seguir al peu del canó. 

2.- Quan ens hem assabentat que el PDECAT ha retirat la moció que presentava amb el PSOE al Congrés ens hem alegrat perquè això hauria pogut entrar, per part seva, en una fase de rendició i supeditació en el Constitucional que ens està negant, per activa i per passiva, el dret a l’autodeterminació. Per a nosaltres no hi ha res a negociar, ni tan sols amb el PSC, perquè forma part del triumvirat del 155. L’únic que han de fer és complir el mandat de l’1 d’octubre. Des que vam presentar la nostra estratègia republicana, vam emplaçar les forces independentistes i als agents polítics i socials a construir el Consell per la República per teixir l’estratègia que hem de seguir per aconseguir aquesta República. Omplir de contingut aquesta república implica un procés constituent. Es tracta d’unir forces i lluites per construir aquesta República des de la base.


Àngels Martínez

Exdiputada de Catalunya Sí que es Pot

1.- T’ho hauria de contestar un independentista. Jo no soc independentista. Però sí republicana. Em sembla que tothom ha quedat en millor posició per seguir lluitant per les coses que s’han d’aconseguir. La Diada va ser magnífica. Ara no val a entretenir-se. Les paraules del Mauri i la Paluzie van ser oportunes i tant la gent del Govern com del Parlament i els presos n’han sortit reforçats.  

2.- El Govern català ha de començar a fer República de veritat: política sanitària, rebaixar llistes d’espera... Aquelles polítiques que fa dies que anuncien. Deien que estàvem “en els pressupostos més socials”. Doncs s’ha de demostrar. I hi ha molta feina a fer a l’escola pública. S’han de curar les ferides que s’han obert. Tot això s’ha de fer ja. Quan es comenci a fer això, començarà a sortir un pla d’actuació clar. Per altra banda, a nivell polític és important posar en marxa el Consell de la República. I que la gent de fora —com la Clara, la Marta i l’Anna— hi puguin jugar un paper.


Agustí Alcoberro

Exvicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana

1.- Entrem en una tardor que ve marcada per la memòria del que va passar fa un any i per la imminència del judici polític contra els dirigents independentistes. Serà un moment políticament molt poderós. La Diada va demostrar allò que demostrem cada vegada que cal: tenim una gran base que podem situar per sobre dels dos milions de persones que va fer el tomb l’1 d’octubre i el canvi és irreversible. Sempre que els hem cridat per mobilitzar-se, per votar, per contribuir a la caixa de solidaritat... Sempre ens han donat suport.

2.- Tinc molt clar que el tomb s’ha fet i és irreversible. I és evident que l’única solució possible és un referèndum d’autodeterminació amb què proclamarem la independència. Les vies per avançar cap aquí són incertes, perquè hi ha tantes coses en joc a Catalunya, Espanya i Europa que és molt difícil saber quina serà la via. A mi, quan em pregunten si guanyarem, dic que guanyarem segur. El que no sé és quan. Però les bases estan posades.


Marian Beitialarrangoitia

Diputada per EH Bildu al Congrés

1.- L’independentisme ha demostrat que manté el pols al carrer i que és capaç de continuar reunint milions de persones que no es conformen amb les respostes que reben i que continuen volent ser protagonistes del seu futur. El repte que tenen els representants institucionals i la societat catalana és veure com aplica aquesta realitat i com es construeix allò que reclama el carrer, que és construir la República. Aquest desig no s’ha diluït i té un gran suport de la societat catalana.

2.- No val cenyir-se a la realitat actual, sinó que cal demanar una verdadera bilateralitat amb l’Estat, s’ha de canviar el marc de relacions i ha de prevaldre el dret a decidir. No seré jo qui expliqui als catalans com s’ha de fer això. EH Bildu sempre ha defensat que, malgrat que aquesta bilateralitat seria allò desitjable per arribar on cal, la societat catalana es troba una porta tancada. Per tant, tenint en compte el clam de la ciutadania, el deure de les institucions és buscar vies per posar en pràctica el dret a decidir. Si és necessari, superant els límits que estableix el Govern i la legislació actual. Se sol debatre en termes d’unilateralitat i bilateralitat, però no és qüestió d’això, sinó que és democràtic respondre al que demanda la majoria de la població. Per tant, han d’haver-hi vies i cal buscar-les. Conformar-se amb el que l’Estat diu esperant que canviï no és una fórmula vàlida i la societat catalana ho està demostrant.


Lluís Rabell

Cap de llista de Catalunya Sí que es Pot el 2015

1.- Continuem, com diria el Joan Coscubiela, empantanats. Va ser una manifestació multitudinària, un èxit —un més de l’independentisme— i això mostra que no hi ha un suflé, tal com deien alguns, que es desfaci tot sol, sinó que hi ha una part molt consolidada de la ciutadania que té la independència en l’horitzó. Al mateix temps, però, és la meitat del país. I això és una força i, alhora, un taló d’Aquil·les. Perquè és prou gent per mantenir el pols, però no prou gent per guanyar-lo. Prou gent per tenir la gran sensació de força i també prou gent per crear-se la sensació que representen tot el país i no l’altra meitat. De tota manera, mentre hi hagi gent empresonada serà impossible no només establir una normalitat democràtica i un debat serè, sinó fer una avaluació crítica del camí recorregut fins ara i tenir un debat d’estratègies asserenat.

2.- De resposta immediata, el Govern espanyol, no en té. Espero que tinguin molta més sensibilitat i intel·ligència que el Govern anterior per llegir que l’independentisme és viu. La gran dificultat del Govern espanyol per respondre a la situació tindrà a veure amb com gestiona els judicis. Si poden influir per rebaixar les acusacions, si poden generar un clima en què l’independentisme vegi una mínima possibilitat de sortida... Ara hem d’esperar gestos més d’aquest tipus que no la resposta contundent que espera l’independentisme.


Jon Iñarritu

Senador per EH Bildu

1.- Òbviament, després de la demostració pública que hi va haver l’11 de setembre, l’independentisme i el sobiranisme ha agafat múscul. I té reptes importants. Les dades significatives que representen l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, les detencions i els judicis pendents suposaran també un moment important. Té bastants reptes en el terme antirepressiu, però també en el polític. Ha d’intentar trobar una sortida dialogada amb l’Estat.

2.- El primer que ha de fer el Govern és treballar de cara a la ciutadania. Ha d’aconseguir el mínim comú denominador entre l’independentisme, però també en el front antirepressiu amb majories demòcrates i amb altres formacions. I ha de seguir intentant cercar una sortida dialogada per al conflicte català. Cal insistir. No ho veig només com una tasca amb i per Madrid. El primer és aconseguir majories el màxim d’àmplies possible i el segon, fer una tasca d’internacionalització.


Camil Ros

Secretari general de la UGT de Catalunya

1.- Crec que el que es va constatar en la Diada és que la societat catalana segueix igual. El camí continua sent el dels últims mesos: aprofundir en el diàleg per trobar una solució política, tant a la solució del procés com la dels presos.

2.- La sensació que em fa és que des de Madrid, tenint en compte les reaccions, han vist —no sé si perquè Televisió Espanyola va retransmetre la Diada, cosa que no havia fet els anteriors anys— la capacitat de mobilització. Els dos governs tenen la debilitat que estan en minoria al Parlament i al Congrés, però tenen l’obligació de trobar una solució dialogada. I si no la trobem, arribarem a una situació d’enquistament o pitjor. En cap cas no pot haver-hi sortides màgiques ni de curt termini. Tenen l’obligació de crear un clima de distensió.


Ana Miranda

Eurodiputada pel BNG

1.- La Diada va demostrar que hi ha un clamor popular a Catalunya a favor de la independència, de la llibertat dels presos i de la tornada dels exiliats. Va evidenciar que la repressió és absurda i inútil i no farà enrere un poble conscient dels seus drets. Sánchez ha de prendre’n nota i obrir un nou escenari democràtic. Aquesta setmana, el ple del Parlament Europeu va aprovar reprovar Hongria. Saben allò de les barbes del veí?

2.- Correspondrà al Govern català considerar-lo, però sí que és cert que la voluntat de la Generalitat sempre ha estat acordar un referèndum. Ho han deixat clar per activa i per passiva, sempre de manera pacífica i per via democràtica. Que un representant màxim d’un Parlament sobirà estiga a la presó és una aberració democràtica i una venjança, precisament per permetre que la cambra poguera celebrar un debat. D’altra banda, la base social s’ha eixamplat i el suport popular a les forces sobiranistes ha augmentat, i per tant el Govern espanyol hauria de prendre nota.


Gustau Muñoz

Assagista, traductor i director de L’Espill

1.- Des de València convé ser prudents amb aquestes qüestions, però diria que l’11 de setembre ha demostrat que hi ha una força intacta. El repte és administrar bé aquesta força i no deixar-la perdre. Negociar i carregar-se de raó.

2.- Arribarà el moment que haurà de donar-ne. Amb més del 50% mobilitzat i amb un 80% partidari d’un referèndum, això no s’aguantarà. Més que mai, cal fermesa, seny i intel·ligència política.


Josep de Luis

President de l’Obra Cultural Balear

1.- No m’atrevesc a opinar sobre l’independentisme perquè jo no sóc més que un observador de la realitat catalana, i per opinar sense dir dois s’ha d’estar en el dia a dia per poder copsar tot els matisos. Sincerament em sent incapaç de contestar.

2.- Et dic el mateix que abans, no estic en el dia a dia com poder contestar. Ara bé, com a norma general, és ben cert que per negociar es necessiten dues parts, quan una no vol negociar l’altra es queda sense interlocució possible, la negociació és impossible i, per tant, no li queda més remei que tirar endavant.


Txema Montero

Analista polític i exeurodiputat per Herri Batasuna (1987-1992)

1.- Han de dedicar els seus millors esforços per aconseguir la unitat d’acció política, que sembla compromesa per la tensió que observo entre Waterloo i Lledoners. 

2.- Convocar noves eleccions per contrastar el nivell de suport social a la independència.

 


Júlia Taurinyà

Periodista a France 3 a Perpinyà

1.- Penso que les coses van pel bon camí. Potser la gent del Principat està amb la por, però crec que, malgrat tot, les coses van avançant. Quan mirem des de l’Estat francès manifestacions com l’última pensem que és al·lucinant, increïble. El poble ja no és el mateix des de l’1 d’octubre i res no tornarà a ser com abans. Inevitablement, la cosa anirà cap a la independència. Potser durarà anys, però el futur és aquest segons la meva visió i la de molta gent del nord.

2.- És el poble el qui ha de fer reaccionar al Govern, tal com ha fet fins ara. Cal mobilitzar-se, fer vagues, aturades de país. Des de l’Estat francès ens sorprèn l’escassa implicació dels sindicats en aquests temes. Nosaltres tenim molta tradició de vagues. Caldrà que el poble es mobilitzi molt i el Govern haurà d’anar per la via unilateral. És evident. No pot ser d’una altra manera.


Andreu Mas-Colell

Exconseller d’Universitats (2000-2003) i d’Economia (2010-2016) amb Convergència Democràtica de Catalunya

1.- La Diada ha confirmat un dels trets mes distintius del sobiranisme: el compromís i la persistència de la seva gent.  Amb empresonats i exiliats era molt important reblar aquest clau. Però la mobilització no va ser cap mandat al Govern per apressar-se a anar per camins que la prudència política desaconsella. Ho ha dit bé un empresonat: no hi ha dreceres. 

2.- El Govern espanyol, del qual són importants les respostes, no es el d’ara sinó el que surti de les properes eleccions generals, que no poden trigar gaire. El PP i Cs tractaran de guanyar-les amb un missatge de duresa cap a Catalunya.  Les han de perdre. No hi ha res més important. 


Javier Pacheco

Secretari General CCOO-Catalunya

1.- La Diada ha tingut un clar signe de defensa dels presos i la recuperació de la normalitat i la llibertat a Catalunya. Tothom que s’hi va manifestar ho tenia com un objectiu. Els reptes ara són trobar els marcs de solució política que també tinguin la capacitat de destensionar el conflicte judicial. No només per l’encaix territorial de Catalunya —que és la seva primera reivindicació— sinó també per la llibertat dels presos.

2.- No podem esperar ni grans solucions immediates ni respostes simples. Un problema complex com el català no pot tenir solucions simples. El que ha de fer el Govern català és una aposta clara i decidida perquè el marc de diàleg tingui capacitat efectiva d’avançar en acords. El problema té tantes línies i racons que la solució possible no és només una: hi ha moltes solucions parcials sense la necessitat de trobar una solució total. N’hi ha molt de recorregut perquè la societat catalana necessita corregir moltes coses: la manca de despesa social —estem a la cua de l’Estat—; les desigualtats i la pobresa, que afecta el 23% de la població catalana; la precarietat laboral, que està fent fora a tota una generació de joves. 


Gabriela Serra

Exdiputada CUP

1.- La manifestació va ser una demostració d’una voluntat molt majoritària que la gent vol viure en justícia i llibertat. Cal dir-ho perquè la convocatòria d’ahir era molt clara i molt precisa que no podia conduir a confusió. Era clarament independentista i republicana. No era només una mobilització pels presos i els exiliats —que òbviament es reclamava— però tampoc no era una manifestació per donar suport a un pacte amb l’Estat. Això ens confirma una cosa que ja sabíem: que el moviment independentista i republicà s’ha convertit en un dels moviments més sòlids, persistents i massius i majoritaris de l’Estat i del sud d’Europa. Això és importantíssim perquè durant molt temps es deia que era un suflé. 

2.- No pot ser que l’actual Govern català digui, com l’anterior, que ja està tot fet i carregar tota la responsabilitat a la gent. El Govern català fa una gestió obedient amb l’Estat i la UE. Hem de començar a construir el país des de la conquesta de petites sobiranies quotidianes. És això el que demostrarà que el nostre model de país, la República independent, per oferir una vida millor a tothom. 


Francisco Letamendia

Assagista i diputat al Congrés amb Herri Batasuna (1977-1982)

1.- La lluita de l’independentisme català, basc o qualsevol altre és de llarg recorregut. S’enfronta a un enemic molt poderós, que defensa una idea segons la qual l’Estat és l’únic element creador de valors. Però, en qualsevol dels casos, el moviment català està resultant exemplar. I una mobilització tan gran com la de dimarts és un element favorable per a les justíssimes reivindicacions del poble català.

2.- Això, ho deixe en mans del Govern català. Qualsevol decisió que prengui em semblarà correcta. No és una resposta evasiva, sinó que respon a una convicció. Des d’un punt de vista de solidaritat internacionalista és l’única resposta possible.


Marina Garcés

Filòsofa 

1.- Penso que els reptes s’han multiplicat perquè ja no es tracta només d’imaginar aquell país que voldríem sinó de fer realitat els canvis en una situació de confrontació cada cop més tensa dins del país i en una conjuntura internacional menys favorable del que alguns pensaven. Per a mi, el gran repte és posar en pràctica una política transformadora contra els límits de l’ordre establert. I aquest ordre no és només territorial.

2.- Penso que un Govern, i més en circumstàncies com aquestes, el que ha de fer sobretot és dir sempre la veritat, encara que li costi les eleccions i el càrrec. Quan les coses es porten al límit, cal comptar amb la gent i comptar-hi és no enganyar-la ni utilitzar-la. La gent ha anat més lluny del que molts polítics haurien imaginat mai en el seu exercici d’autodeterminació. Si el que es vol és un poble emancipat, això vol dir d’entrada tractar-lo com a tal.


Jordi Borja

Geògraf i polític

1.- Una cosa és que hi hagi una aspiració popular per la independència, amb una convocatòria que fan diverses associacions ciutadanes, que s’hauria de distingir de les institucions i els partits polítics. Per una raó. La independència pot ser una aspiració però no és un objectiu possible a curt termini. El que sí que és important a curt termini és alliberar i anul·lar el procés judicial, que ha sigut un disbarat absolutament impropi d’una democràcia —fins i tot d’una democràcia molt modesta. També és factible almenys plantejar una consulta o referèndum que es pugui fer, sense especificar com ha de ser exactament. Aquí es va barrejar tot. Perquè la independència no és un objectiu factible a curt termini. Per dues raons: hi ha un Estat fort —tot i que no sigui com la Unió Soviètica o Iugoslàvia— i, segon, perquè la societat espanyola ho rebutja i la catalana no ho fa de manera tan àmplia i clara com passava a Letònia o Lituània, que era un 80 per cent. Aquí, amb optimisme, és una meitat. 

Crec que és un error polític barrejar-ho tot. És com si, a la Transició, els partits d’esquerra haguessin dit: nosaltres volem democràcia però socialista, o comunista. No, ara el que toca és la democràcia. Una altra cosa és que l’1 de maig CCOO reclamés una transformació social, etc. 

2.- Ja ho he dit. És veritat que hi ha una gran mobilització social però les institucions i els partits polítics que estan en les institucions —i que han de negociar—, han de diferenciar una cosa de l’altra.


Joan B. Culla

Historiador

1.- No crec que la Diada canviï substancialment el panorama. Jo sóc de l’opinió que a curt termini hauríem de mirar, com deien els vells marxistes, d’aguditzar les contradiccions de l’adversari. Què vol dir això? Si el Pedro Sánchez diu que s’haurà de fer un referèndum sobre l’autogovern, en lloc de dir no, preguntem “sobre quin autogovern?”. Sobre l’Estatut de 2006 no, perquè el Tribunal Constitucional se’l va carregar. Sobre un nou projecte de finançament? En quins termes? Si aconseguírem respostes a aquestes preguntes, aguditzaríem les contradiccions de l’adversari amb el TC, amb els barons socialistes i del PP, etc. Hauríem de furgar en aquest sentit, però això ho dic jo, que només em represento a mi mateix. Si ho diu algun líder independentista li diran que és un autonomista, un traïdor i un covard. Penso que hauríem de ser una mica més pragmàtics, que no vol dir moderats, sinó en el sentit que estem involucrats en un joc polític, que és l’espanyol, encara que no ens agradi. Una altra resposta afavoreix Pedro Sánchez per dir que no pot fer res, i perquè faci pinya amb PP i C’s.

2.- En la mesura que el clam de dimarts sigui traslladat a Madrid com “volem un referèndum d’autodeterminació”, el Pedro Sánchez ho té relativament fàcil. “No cap en la Constitució”, “llei i diàleg”, “sou uns intransigents”, etc. Per tant, crec que el clam de l’última Diada hauria d’anar més enllà de les consignes. Sé que això no és gens fàcil. Entre altres coses, perquè més enllà dels partits hi ha uns altres actors, sobretot l’Assemblea Nacional Catalana, que sembla abanderar un cert fonamentalisme. És un plantejament que no comparteixo. Sí que comparteixo l’objectiu de la independència, però cal emprar la intel·ligència tàctica per avançar-hi i creem problemes a l’adversari, no li facilitem les coses. 


Jesús Palomar

Comunicació Intersindical-CSC

1.- L’independentsime, el passat 11 de setembre, va refermar els valors dels quals ja partíem. Feia una bona temporada, potser des de l’1 d’octubre que faltava el clam popular massiu. Creiem que ens hem posat les piles i ens hem reactivat. Però no podem despertar la bèstia —en el bon sentit— i després pretendre que no passa res o no donar-li una missió a aquesta gent que s’ha reactivat. Ara cal que no ens adormim i que mantinguem la flama perquè tot això vagi a bon port. 

2.- El que és evident és que el Govern espanyol no donarà resposta. I, si en dona, segurament serà similar a la del Govern del PP i no satisfarà el poble de Catalunya ni la societat civil. El Govern té dues tasques: tot i que la societat s’ha reactivat, tenim seqüeles del que va passar a l’octubre i no ens hem recuperat del 155. Cal tancar ferides i refer-nos de la destrossa que hi va haver. La segona cosa és que hauria de tenir una versió més propositiva i marcar el ritme. Més enllà del discurs del president Torra, cal un full de ruta, per molt que la paraula estigui molt gastada.

Ara hi ha molts actors que hi treballem: els CDR, l’ANC i el sindicalisme nacional, però hem d’anar tots conjuntats perquè no sabrem on anem si no ho fem. I això és compatible amb governar i fer República. Es pot fer pas a pas i que se’ns donin fites a la societat civil organitzada. Crec que no seria descartable una aturada de país o un altre format semblant, però amb l’impuls del Govern. Potser cal fer la inversa, el tancament patronal. Potser és hora que les institucions facin tancament patronal: la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments haurien de fer tancament patronal. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.