Un milió de raons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts passat, Catalunya va fer l’enèsima mostra de la seua capacitat mobilitzadora. Des del 2012 han estat set diades consecutives en què la ciutadania s’ha manifestat. Cada vegada per més motius. I malgrat alguns pronòstics pessimistes pel que feia a l’assistència, els carrers de Barcelona es van tornar a omplir i el clam es va fer més unitari que mai: la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats és fan més necessaris cada dia que aquesta situació s’allarga sense cap motiu més que el de la venjança de l’Estat.

Arribats a aquest punt, i constatat l’èxit de la Diada de 2018, cal fer balanç de la situació. D’un costat, és evident que l’actitud de l’Estat espanyol i dels seus governs —l’actual i, més encara, l’anterior­— conviden a eixir al carrer tantes vegades com calga. Al clam independentista se’n suma un de ben clar que exigeix la llibertat dels represaliats. La manifestació, per tant, s’ha d’interpretar en diverses claus. Més encara tenint en compte la gran quantitat d’autocars que van arribar des de distints punts de l’Estat. Hi ha gent que, senzillament, no vol viure en un país en què els jutges interpreten les lleis de manera interessada per condemnar els qui, democràticament, discuteixen l’Estat.

Però, a banda d’aquesta unitat indiscutible i, afortunadament, cada cop més àmplia, també és evident que al si de l’independentisme hi ha una divisió de discursos i d’estratègies. Aquestes últimes, a més, sovint no són del tot clares. En moments com l’actual, treballar per un objectiu tan difícil es veu encara més entrebancat amb el cop psicològic i moral que suposa tenir gent a la presó i a països dels quals no poden tornar. És evident que no sempre es pot demanar ple encert en les accions i en les vies plantejades. Però, sense un discurs coherent i unitari, els objectius queden emboirats entre batalles dialèctiques que sovint superen el to que exigeix un moment com l’actual.

L’objectiu, més enllà d’un propòsit polític, en aquests moments és, indiscutiblement, la fi de la repressió. I cal encarar-ho amb perspectiva de tomb estructural. Mentre Europa mira estupefacta les accions desproporcionades i arbitràries de la justícia espanyola, els qui lluiten contra la repressió no han de donar a entendre que hi ha la més mínima mostra de divisió en altres qüestions. La internacionalització del conflicte i el fet de posar en evidència els jutges i fiscals promotors d’aquesta persecució són un clar exemple de treball unitari i estan funcionant amb un èxit que cal reconèixer.

És amb aquest esperit d’unitat —que no vol dir uniformitat, com deia Marcel Mauri, d’Òmnium— que el primer objectiu a complir i els que caldrà afrontar posteriorment podran ser superats amb eficàcia, sense discrepàncies. I aquest 11 de setembre, el clam popular anava en aquesta direcció quan es parlava en termes antirepressius. El debat sempre és enriquidor, però en certs moments les discrepàncies excessives, tot i que siguen en altres aspectes, no ho són tant.

Al remat, el propòsit d’aquesta terrible experiència que viu el país ha de servir per millorar les condicions democràtiques d’un Estat cada cop més qüestionat, des de dins i des de fora. Amb independència o sense, les garanties democràtiques del nostre entorn sempre seran una prioritat. I és aquesta la qüestió en què el milió de persones que el darrer 11 de setembre van omplir la Diagonal hi estan d’acord. La unitat i la coherència en accions i discursos es fan imprescindibles per assolir un propòsit vital per a qualsevol país.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps