ANC

Elisenda Paluzie: ‘És bo que existeixi una estructura més flexible i menys identificable com la dels CDR’

Entrevistem Paluzie després que assumeixi la presidència de l’entitat sobiranista. Parlem amb ella sobre el moment polític actual, les contradiccions internes de l’ANC i la relació amb nous agents com el CDR.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Com valoreu el moment polític, dins i fora l’ANC?

És un moment molt complex. La repressió política és molt intensa i està tenint conseqüències sobre el nostre parlament i els partits polítics que hi són representats. L’ANC va néixer amb un únic objectiu, que és el d’aconseguir la independència de Catalunya, quelcom que està avançant molt. De moment no s’ha aconseguit, però sí s’ha avançat molt, perquè l’1 d’octubre s’ha fet un referèndum d’autodeterminació, perquè la independència es va declarar i perquè la majoria independentista es va ratificar a les eleccions del 21 de desembre. Però és evident que el moviment té febleses i que, d’una banda, hem de treballar aquestes febleses perquè quan torni a obrir-se una finestra d’oportunitat no es desaprofiti, però a l’hora hem de reaccionar al dia a dia de la situació política.

—Què caldria fer, doncs?

Per una banda, preguntar-nos què fer amb el Parlament, o què creiem nosaltres, ja que al final no som qui ha de decidir què ha de passar al Parlament, però sí consensuar una posició sobre el que nosaltres diríem que hauria de passar al Parlament, i per l’altra, com reaccionem també a la repressió i quin tipus d’accions emprenem a curt, però també a mitjà termini. Són moltes coses a l’hora, i d’entrada, una mica al que ens hem de cenyir també és al full de ruta que va aprovar l’ANC en la seva assemblea general, tot i que en el dia a dia s’ha d’anar ajustant i adaptant al context. Però es diu una cosa molt clara, que és que l’ANC defensa la restitució del president legítim, i seguir avançant fins que la república catalana sigui efectiva. Ara bé, no es marquen terminis perquè som conscients de la situació.

—Però no creu que el lideratge de l’Assemblea s’ha vist coartat per la repressió? Com a mínim ha obligat a rebaixar la intensitat de la confrontació amb l’Estat relegant-la al terreny simbòlic.

En el cas del relleu a les entitats és que la repressió no ens condiciona, que justament si la repressió té com objectiu que no emergeixen lideratges o que la gent no estigui disposada a encapçalar aquest tipus d’associacions, les eleccions de l’ANC justamnet el que evidencien és el contrari. Fins a tres persones s’havien postul·lat com a presidents de l’entitat. Hi va haver més candidats que no llocs hi havia en aquest secretariat de 77 membres a escollir. Per tant, d’alguna manera, en aquest sentit la repressió no ha provocat passes enrera en el lideratge de l’entitat. D’altra banda, és evident que l’ANC es troba al punt de mira, i això cal tenir-ho en compte. Que la repressió no condicioni els nostres objectius polítics, però a l’hora no posar les coses fàcils a l’objectiu que té el govern espanyol, que és acabar amb el moviment independentista i tots els seus instruments de mobilització.

—No sé si el nou secretariat té una opinió formada sobre els CDR. No és cap secret que, en part, el que propicia el seu sorgiment és la famosa proposta de l’ANC de simular cues papereta en mà...

Jo crec que els temps nous també demanen instruments nous. I en un context de repressió, formulacions que siguin més de baix a dalt i menys jeràrquiques permeten una capacitat de decisió més àgil que organitzacions amb els seus reglaments i estatuts no permeten. Per tant, tampoc no ho veig negativament en el context actual de repressió. En el moment del referèndum és cert que potser l’ANC va… És cert això que m’expliques. Però nosaltres no hem tingut temps d’analitzar-ho a fons a l’entitat, perquè no va sortir massa aquest debat en el procés electoral, que va ser molt curt (una setmana). Amb un format una mica limitat als actes del territori que tampoc no permitia aprofundir molt: els candidats només tenien dos minuts per parlar.

—Sí, s’ha anat prou de bòlit.

Aquesta reflexió que em fas, en què va fallar l’ANC en això, concretament, però amb altres coses al voltant del referèndum o en la declaració de la independència que no es va fer efectiva en aquell mes d’octubre i els mesos que el van precedir, aquesta reflexió, en què va fallar i en què la va encertar, encara no l’hem feta. Ni el format de campanya ni els esdeveniments actuals ni el que està passant ho han permès. L’elecció de presidència fou l’endemà dels empresonaments de divendres i el dia abans de la detenció de Puigdemont a Alemanya ens ha obligat a reaccionar, i la discussió de fons, l’autocrítica que cal que fem ANC, Òmnium i els partits no s’ha pogut donar. Una autocrítica l’objectiu de la qual és no tornar a cometre els errors del passat. Necessària a tots els nivells: de govern, estructures d’estat, partits i entitats. Cal recordar que encara no hem escollit tota la direcció per poder fer anàlisi i replantejaments i presa de decisió.

—En un sentit semblant al que vostè em comenta, ex-membres del secretriat de l’entitat afirmaven haver-se sentit ostatges del moment polític. Que el debat intern s’havia eludit apel·lant a la urgència. No sé si també està d’acord en aquesta diagnosi.

Jo crec que l’ANC ha de mantenir distàncies i saber quin és el seu paper i quin és el paper dels partits. No voler, a l’hora, fer el seu paper. Això pot semblar contradictori, que jo, defensant el seu full de ruta, defensi la investidura de Puigdemont, però penso que el que és correcte és defensar la nostra independència si creiem que el que decidim ens permet avançar cap a l’objectiu. Hem de bregar per mantenir distàncies. El fet que la participació de membres de l’ANC en llistes electorals de tot signe ha acabat barrejant més les coses.

—Però això suposa un canvi substancial respecte la direcció anterior de Jordi Sánchez, a la qual se li recriminaria un excés de connivència amb el Govern…

Jo crec que cal recuperar l’ANC dels inicis, que pressionava més als partits, però tampoc no vull personalitzar-ho. No vull dir que Carme Forcadell ho va fer tot molt bé i Jordi Sánchez no, perquè és cert que, en un moment determinat, Sánchez i tot el secretariat de l’ANC, en plena paràlisi política del full de ruta de 2015 decideixen apostar pel referèndum, quelcom que els partits, inicialment, no compraven. Aquí va demostrar una independència important de l’entitat. Després va transcendir tota la història aquella de l’Estat major i tota aquesta participació que s’integraria en un projecte del qual era difícil separar-se. O també la pressió de Forcadell, que fou desigual. Sí va dir “President, posi les urnes”, però quan el 9 de novembre es descafeïna per part d’Artur Mas, al final de l’ANC tampoc no es planta amb Òmnium per desmarcar-se quan la consulta no es feia tal i com havíem entès que seria. Jo no simplificaria tant la comparació de les dues direccions de l’Assemblea. En alguns moments algunes van ser importants per pressionar i fer avançar, i en d’altres es van deixar portar per la dinàmica dels partits polítics.

—D’altres membres del secretariat apunten al disseny orgànic de l’ANC com un dels responsables de les contradiccions que ha patit. Com el fet que estigués pensada per un període curt de temps i les corresponents eleccions anuals del secretariat van propiciar una pèrdua de quadres, intensificació de les lluites internes i problemes organitzatius.

Sí, crec que va ser un gran encert que les eleccions es fessin cada dos anys enlloc d’anualment. Em semblava un bogeria. Que una entitat la sotmetis a la tensió d’un procés electoral cada any, amb les energies que això gasta i que tots sabem que en processos d’aquest tipus desencadena conflictes, que poden ser més públics o menys. Però he de dir que fer-los més llargs en el context actual tampoc no m’agradaria: pensant en mi mateixa, aguantar la pressió del que significa aquesta entitat, en dos anys ho veig més digerible, també des del punt de vista de les renuncies professionas… Però quatre, en el context actual, seria massa.

—Tornant a l’eclosió dels CDR i a com es complementen amb l’ANC, en un treball en curs mitjançant enquestes s’ha constatat que en molts casos els Comitès han estat impulsats per nuclis locals de l’ANC. Us consta si hi ha qui ha expressats mancances pel que fa a capacitat d’acció al caliu de les sigles de l’Assemblea?

Depèn dels municipis. Hi ha llocs que el tipus de persones que participen dels CDR és diferent de la base social de l’ANC i potser a comarques pot ser més semblant. Com he dit, jo crec que tots hem de trobar el nostre paper en aquest nou escenari, i com et deia abans, potser sí van cobrir un espai que l’Assemblea va deixar abans del referèndum, però, en aquest context de repressió, una estructura més flexible i menys identificable potser també és bo que existeixi. I s’ha de diferenciar de l’ANC, sense que això signifiqui que competim. Cadascú ha de tenir el seu paper.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.