Embat Judicial

Els rostres d'un exili anònim

Fa vora dos mesos, un jove d’Esplugues va marxar a trenc d’alba. Fugia de l’acusació de pertànyer a un grup terrorista que li imposava l’Audiència espanyola per haver participat en les protestes dels CDR. Des de llavors, el contacte amb la gent que va deixar enrere ha estat mínim. La petjada, però, és gran i s’articula al voltant d’una xarxa de suport antirepressiva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Adrià. 25 anys. Esplugues de Llobregat. Tècnic de so. Escolta. Activista. Membre dels Comitès de Defensa de la República. Fill. Amic. Company. Exiliat.

El seu rostre no ha aparegut a cap pantalla de televisió, però així com Carles Puigdemont és a Berlín, Clara Ponsatí a Edimburg, Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret a Waterloo i Anna Gabriel i Marta Rovira en algun indret de Suïssa, ell també s’ha vist obligat a fugir de casa seva per defensar la construcció de la República catalana.

D’ells, però, el separa el silenci. L’anonimat de qui no és un líder polític, sinó una més dels milers de persones que durant el llarg octubre català van sortir al carrer amb proclames de llibertat. Una més de les qui durant l’hivern i la primavera van reclamar l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Bé, potser no és una persona més. Va deixar de ser-ho la matinada del 10 d’abril. Igual que la Tamara Carrasco. A ella la van detenir a casa seva per dur-la davant l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, acusada de pertànyer a un grup terrorista. Finalment, però, el jutge va rebaixar els càrrecs a desordres públics i la va deixar en llibertat sota fiança i amb la prohibició de sortir de la seva ciutat, Viladecans (Baix Llobregat). Ell, tanmateix, va córrer una sort diferent.

“Són les sis del matí quan em desperto sobresaltat pel soroll d’un motor, segurament imaginari. M’acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número mil aquestes últimes tres setmanes [...] Mentre torno a l’habitació em pregunto quant de temps hauré de viure amb aquesta por.”

Aquest darrer fragment el va escriure l’Adrià la mateixa matinada dels escorcolls, qui sap si poc abans de decidir marxar a l’exili. El va fer arribar a la seva família i als seus amics a través d’una carta. Era el 8 de juny i feia vora dos mesos que ningú no tenia notícies d’ell. La missiva, on per primer cop confirmava que s’havia exiliat en un indret encara desconegut, arribava hores abans de la manifestació per demanar el seu retorn, convocada per al dia 10.

Dies després de la manifestació, al centre d’Esplugues no hi ha cap columna ni cap paret sense un cartell que anunciï la manifestació. Tampoc cap fanal, banc o canonada sense un adhesiu. Estergidors al terra i murals en alguna paret o persiana. “Adri, et volem a casa”. Contrasta amb la poca presència de simbologia independentista als carrers. Alguna estelada furtiva o algun llaç groc marquen la nota discordant. Tanmateix, pocs cartells o adhesius han escapat dels intents d’arrencar-los, i aguanten el record, mig estripats, de qui no hi és. Com la vida dels familiars de l’Adri, que prefereixen no parlar amb els mitjans perquè encara tot els és massa difícil. O la dels amics.

“No sabem quan decideix marxar. Estàvem molt preocupades perquè no sabíem de la situació. És cert que, si no en saps res, pots entendre que no l’havien agafat. Però, quan l’altre dia ens va dir que estava a l’exili, va ser una mena d’alliberament”, relata l’Efrem, un dels portaveus de la xarxa de suport i amic personal del jove d’Esplugues. Les notícies suposaven una alenada d’aire fresc abans de la protesta, després d’uns mesos a cegues.

La incertesa

El desconeixement marca totes les cares afectades per aquest exili forçat, desproveït de gabinets d’advocats i equips de comunicació. Les persones de l’entorn de l’Adri han après, aquests darrers mesos, a conviure amb la incògnita. De no saber on és a no saber de què se l’acusa. “Tothom al principi tenia la sensació de no saber què estava passant. Estàvem descol·locats i devastats per com de forts havien vingut”, relata l’Efrem. Dos mesos de relat quotidià tacat per l’absència, durant els quals reconeix que “totes ens hem parlat per Whatsapp des de la feina algun dia preguntant-nos què hi fèiem treballant en una situació tan dolenta”.

També la Mireia, cap de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Jordi d’Esplugues, deixa anar un relat semblant. L’Adri forma part del mateix grup escolta, primer com a nen, després com a cap —educador— i ara com a intendent. Ara, la seva companya explica que durant els primers dies “ens preguntàvem què calia fer davant d’això. Al poble hi havia molta gent preocupada”. Més endavant, però, diu que la reflexió que “si no hi havia notícies i no en sabien res volia dir que estava bé” els ajuda a encarar el dia a dia. No poden deixar de costat, però, com expressa en Ferran, company d’activisme de l’Adri, que “des de la matinada del 10 d’abril ja no és a la plaça, ja no ve a les assemblees i aquesta és la ràbia amb què hem de viure”.

Amb tot plegat, però, un cop conscients que els havia tocat rebre un dels embats més forts de la repressió de l’Estat contra l’independentisme, el pas següent havia de ser articular una resposta. Sobretot a la petició que feia el jove d’Esplugues en la seva carta: “Ara tinc por de la indiferència. Que, malgrat tot, ens quedem asseguts a la cadira”. És per això que es creà la plataforma “Adri, et volem a casa”. Són també uns passos difícils. “Per la nostra manera de fer, de seguida hauríem fet algun tipus d’acció que no vam fer per no entorpir el que ell estigués fent. Això ens ha diluït una mica fins al dia d’avui”,relata l’Efrem. Exposa també que, “personalment, entenc que el fet de no saber ens ha frenat una mica. Però és igual, el que fem és començar a teixir una base sòlida amb vista a la lluita que encararà l’Adri”. La manifestació del dia 10, era, doncs, un primer pas.

La incertesa, tanmateix, s’ha traslladat també més enllà de la mateixa xarxa de suport. Al Cau, els caps expliquen com han viscut el fet que aquest sentiment traspués també en els més menuts. Partint, primer, que “no va ser fàcil tractar-ho perquè dins del consell de caps hi ha persones molt properes a ell. Hi ha qui encara no ha pogut entrar al Cau perquè els recorda a ell”, relata la Mireia. Alguns altres caps van deixar d’assistir al Cau els dissabtes a la tarda per centrar-se en la xarxa de suport. Tot plegat, clar, crea uns desajustos que porten a les preguntes dels infants i joves. “Amb els infants n’hem parlat obertament i sense amagar res, fomentant l’esperit crític i la llibertat d’expressió. Forma part de l’essència ideològica del Cau, això”, defensa la Mireia, que porta el grup dels que tenen entre 11 i 14 anys. Afegeix que tot plegat s’ha explicat “amb compte i amb tacte perquè ningú no se senti malament. Toca a tanta gent que no volíem posar el dit a la nafra”.

Relata, també, que el primer que van fer els nens va ser preguntar per l’Adri i pels cartells que hi havia al poble. Després s’interessaven també, recorda, per saber on para, què havia fet o per què l’havien anat a buscar. “Els vam explicar el cas de l’Adri, però també que era una cosa que estava passant a més gent. Ho fèiem perquè entenguessin que no havia marxat perquè fos un terrorista, sinó per tot un context de repressió”.

L’ofec

De nou, la paraula sobre la qual gira tot és la repressió. Aquest embat, però, no ve de nou en una ciutat en què durant més de 27 anys molts s’han enfrontat al projecte del pla Caufec, que preveu, entre altres coses, la urbanització de la zona de transició de la muntanya de Collserola amb cases de luxe i la construcció d’una gran zona comercial, la més gran del Baix Llobregat, prop del nucli urbà. Les accions de protesta, que han anat de penjar-se d’edificis o ponts fins a fer resistència pacífica a les portes de l’ajuntament amb el braç d’alguns activistes dins de bidons de ciment, van comportar que, al voltant del 2010, hi hagués més de 100 persones encausa des. Finalment, només van arribar nou citacions judicials que podrien haver comportat presó per als acusats. El 2016 van quedar absoltes.

Imatge d'arxiu de les protestes contra el pla Caufec el 2009/ EFE

Els anys d’entremig, però, van estar marcats per la campanya antirepressiva “Ni muts ni a la gàbia”. L’Adri, juntament amb en Ferran i d’altres persones, van decidir reactivar la campanya contra el pla Caufec un cop passada l’onada repressiva. Contrastant les dues experiències repressives, en Ferran argumenta que estan vivint “la mateixa sensació de ràbia i impotència davant d’un Estat feixista i capitalista que sol silenciar els qui lluiten. Ara bé, en el cas de l’Adrià i la Tamara es tracta d’una estratègia política: estem parlant d’una altra lliga”.

Les impressions que desprenen l’Efrem, la Mireia o en Ferran quan parlen són les de sentir que el seu company és un cap de turc aleatori amb la voluntat de posar fre a les accions de desobediència civil pacífica dels CDR. Així ho feia constar també la seva mare en una carta que va fer arribar a Catalunya Ràdio aquest abril: “És terror quan, d’una manera atzarosa, gratuïta, insensible, agressiva i intencionada t’utilitzen per atemorir la societat. Amb l’energia d’un llamp quan et cau al cap, no et maten, però et pretenen destrossar, al fill, a tu i als que més t’estimes. A la seva gent”.

Al seu torn, en Ferran creu que si l’estan investigant per pertinença a grup terrorista és perquè “escullen el màxim del qual el poden acusar per acovardir. Volen que, com que totes podem ser ell, ens n’anem cap a casa. Però hem de fer el contrari. Si totes hem de ser terroristes, ho serem”.

La resposta

És per escapar d’aquesta sensació d’ofec que persones de diferents àmbits del teixit associatiu d’Esplugues van decidir crear la xarxa de suport. “No hem de deixar passar que per fer una protesta algú pateixi un cop de repressió. No pot ser que algú s’hagi d’exiliar per fer acció no violenta”, exposa l’Efrem. Segons ell, la tasca que ha de fer la plataforma és la d’explicar que “això ja no va d’independència: ha traspassat barreres. Això tracta del fet que a un veí del costat de casa teva, per protestar —de maneres que et poden agradar o no—, l’estan acusant de terrorisme”. També, alhora, han començat a recollir diners per crear una caixa de resistència que pugui sufragar els costos de la defensa judicial, malgrat que, lamenten, amb tota la incertesa que envolta el cas encara no sabem cap on els podran destinar.

A bastir aquest moviment de solidaritat els ha ajudat l’experiència prèvia de la campanya “Ni muts ni a la gàbia”. “Les eines que ja havíem construït ajudant, tot i que parlem d’una repressió més gran. Volen que estiguem a soles, però tenim el dret a defensar-nos”.

També des del Cau van decidir sumar-se a la xarxa, malgrat que la justícia sembla haver posat els espais educatius al punt de mira. La Mireia recorda com, pocs dies abans que l’Adrià s’exiliés, en una reunió amb responsables dels agrupaments escoltes de la zona del Garraf, el Baix Llobregat i l’Alt Penedès, els van demanar que anessin amb compte amb tots els temes relacionats amb el procés. En aquest cas, explica ella, “en cap moment el consell de caps vam dir que havíem de prendre precaucions. Vam decidir que ho explicaríem des del respecte, mai obligant, i exposant com ens afectava emocionalment als caps. Però vèiem lògic i evident que havíem de fer alguna cosa amb el cas de l’Adri en tant que som un espai que intenta educar en valors”.

Aquesta amalgama d’espais relatada per l’Efrem explica com a la xarxa antirepressiva han trobat noves cares, però també d’altres que per alguns motius s’havien distanciat del teixit associatiu espluguenc. “Ens està donant molta unió. En la meva opinió, com que a Esplugues ja havíem viscut la repressió, tenim una base força potent. Els mitjans no són els que poden tenir altres, però les ganes i la certesa que ningú ens passarà per sobre hi són”.

Saben que l’Adrià no és Carles Puigdemont, ni cap dels consellers, ni els Jordis, ni l’Anna Gabriel o la Marta Rovira i que, per això, hauran de fer mans i mànigues per fer-lo present. “Hem vist poc interès per part dels mitjans. No sé quina estratègia apliquen, però en algun moment l’haurem de fer ben grossa perquè se’n parli arreu del país”, reivindi-
ca l’Efrem. Tot i la determinació per fer visible el cas, des de la xarxa lamenten que, fora dels partits sobiranistes locals, han trobat a faltar “que donin la cara públicament gent del Govern català o gent exiliada. L’Adri estava protestant per donar la cara per ells, per la repressió que estan patint. Si demanes al poble que respongui i aquest respon, el mínim que pots fer és donar suport”, rebla l’Efrem.

Amb tot plegat, són conscients que no tenen cap botó vermell per prémer i fer que torni. Tanmateix, asseguren que no defalliran, perquè, com diu en Ferran: “Volem que torni a casa. Volem continuar lluitant amb ell per aturar el pla Caufec. Volem que l’agrupament pugui continuar tenint l’Adri d’intendent. Volem continuar veient-lo com a amic”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.