Paco, aquest bon ‘tio’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un bon tio. Així qualifica, titula i exalta Arcadi Espada en el seu darrer llibre Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valenciana i imputat en Gürtel i la Fórmula 1. I és tanta l’afectivitat, que Francisco Camps passa a ser Paco Camps. I unes breus pàgines després, directament Paco, sense més. Tothom sap que als bons tios els sobren els cognoms i fins i tot la denominació d’origen en la pila baptismal. Arcadi en tingué prou amb unes quantes converses telefòniques i una trobada a València per adonar-se que era al davant, al darrere o al costat d’un bon tio. De fet, conta que durant la passejada nocturna pel centre de la ciutat, després “d’un correcte lluç fregit”, dos treballadors de la neteja s’aproparen després de tancar l’aigua a pressió amb un admiratiu i reverencial “President...”. És o no és un bon tio?, es conté Arcadi per a esclatar un línies més avall: “L’execrable cas dels vestits posà fi a un polític intel·ligent, treballador i honrat”.

La publicació d’Arcadi, també a seques, perquè pressuposem que sols els bons tios poden escriure dels bons tios, analitza les 169 portades d’El País sobre aquest assumpte de la roba regalada al nostre Paco i valorada en uns 12.000€. Tot durant un temps en què la xarxa corrupta va aconseguir sucoses contractacions públiques en diferents conselleries. Alguns d’aquests afers ja són cosa jutjada i condemnada, com ara les prevaricacions i els suborns perquè la Gürtel s’ocupara de l’estand valencià a Fitur. La propera branca a podar judicialment serà la dels negocis previsiblement criminals durant la visita del papa Benet XVI a València l’estiu de 2006. Fiscals i policies denuncien un cau laberíntic per on s’escolaren ingents quantitats dels diners de tots. 

Imputats, condemnats, a presó o a punt de ser-ho... Manquen dits a les mans per contar els conselleres i càrrecs de confiança dels governs de Paco, el bon tio. I es podrà al·legar que un ja té prou amb suportar tot el pes fecund, però molt desgastant, de la bondat pròpia per mirar a dreta i a dreta. Però d’això, Arcadi no en diu res. Ni tampoc d’aquell bon amic del bon tio que fou el president del Tribunal de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa. “Caldrà buscar al diccionari una altra paraula diferent a la d’amistat que resumisca i definisca l’íntima i sentida col·laboració entre De la Rúa i el president de la Generalitat”, li amollà Camps. I indefinible, judicialment, va ser l’arxiu de la part valenciana de la Gürtel per De la Rúa i la segmentació del cas per permetre que Paco sols fora jutjat per allò dels vestits sense anar al fons de la qüestió. Tot en nom d’aquell mot que ningú no ha estat encara capaç de trobar al diccionari.

D’això, no en diu res Arcadi, però sí de manipulació i atacs a l’objectivitat i a l’ètica periodista del bon home president. I ho fa després de reconèixer que no va acudir a cap dels 26 dies que durà el judici. I acusa els redactors que allà vam estar, en ocasions suportant els insults dels familiars de l’acusat, d’esclaus de la “postveritat” i del “populisme internàutic”. I si Paco calumniava fiscals i testimonis al mig de la sala és perquè els bons tios s’indignen de tanta sang de qualitat com els brolla del cor. I si feia l’ullet al qui seria portaveu del jurat popular era perquè no podia refrenar l’empatia envers el poble ras, talment com els netejadors de Ciutat Vella o els “Pérez qualsevol”, que diu Arcadi per referir-se a aquelles sabonoses converses en què Paco deia al Bigotes, cap de la Gürtel a València, que el volia “un ou” i que allò seu “era molt bonic”.

A Arcadi no li calia complir amb aquesta part de l’ètica periodística que és anar als llocs dels fets per poder parlar-ne. Els bons tios ho veuen tot perquè s’ho miren amb els ulls de l’ànima, que mai no admet errors. I una pena que tampoc no treballara de periodista durant els anys de govern d’aquell bon home. No sé què hauria pensat del fet que Paco no concedira mai rodes de premsa i que si, per casualitat o descuit, algú li preguntava, per exemple, pel cost de la visita del Papa, sempre responguera amb un sardònic “algun dia se sabrà”. Això quan no girava cua, es feia l’ofès i t’acusava davant dels companys de no contestar a més preguntes a causa de la teua insolència. Potser no hauria estat el cas d’Arcadi, qui té accés a la veritat, la post-pre-intra-sobre, perquè pot telefonar-li a Paco i quedar a sopar lluç fregit.En fi, llàstima que els bons tios no tinguen temps per parlar de coses tan banals. La resta, malvats a l’aguait, esperem que els jutges conspiradors ens resolguen les qüestions que fa tants anys ens alimenten els pecats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.